Lluïseta Wilson, per tu a l’entesa del que, esclet o fos, mes no mai infós, fos

Per què em faig dir (i això ja duu trenta-tres anys durant) Lluïseta Wilson Na Lluïseta Wilson era la filla petita del meu primer professor privat de filosofia. L’any cinquanta-quatre jo tenia set anys i ella, molt més gran, en tenia dotze. Un dia que en Diodor Wilson, el meu professor, havia hagut d’anar a ciutat a pagar una multa, i jo era estudiant en Pitàgores o qualsevol altre carallot paregut, vaig sentir na Lluïseta cantant o taral·lejant, car belleu no se la sabia tota (tot i que em consta que és curteta rai), la cançó de moda: oh-la-la-là, c’est magnifique... Feia na Lluïseta “when love takes you for a spin, oh-la-la-là, c’est magnifique! but when... tararà... tararà... oh then... c’est si tragique! oh-la-la-là...” Tenia na Lluïseta una veu molt poca-vergonyeta. Tot és que ja trempant m’hi vaig atansar a espiar-la... S’estava posant les mitges de niló com si fos una dona de veritat... El meu glop fou tan sonor que em va sentir, em va agafar pel clatell i em va amorrar sense contemplacions a son cony. El de na Lluïseta fou doncs (per això en tinc tan bon sosveniment) el primer cony que vaig llepar fora dels conys familiars. Els conys de la “família” no compten tant. Son conys casolans i doncs molt més fàcils de llepar. Si tenia set anys, havia doncs ja llepats els conys (acunçant-los ara per rang) de les meues dues padrines, de ma mare, de les tietes i cosinetes, de les minyones, dides i cuineres, tant les de la residència a la capital del comtat com les del mas del comtat de la vora (unes vint-i-tres o vint-i-quatre en total), i tot plegat doncs tenia una salut multiplicada per quaranta o cinquanta o seixanta, car com han dit tots els savis de debò panacea no n’hi ha cap com la del cony. “Si vols viure molts d’anys ple de salut llepa conys com un barrut.” Etc. “Per cada cony llepat un altre any guanyat.” “Suc de cony i saba de vida, una mateixa meravellosa llepolia (tret que la primera encar pus assaborida).” Milers i milers de dites més o menys enginyoses; ara, això també, totes accentuant-ne, del cony, les propietats salutíferes. En acabat d’aquella sensacional primera llepada, fórem amiguets. Jo sempre de júnior seu, és clar; i aprenent d’ella (no pas de son molt viltingut parot) la vera filosofia. “Això de mon pare no és filosofia – és teologia. I teologia és matèria mal anomenada. Se n’hauria de dir rucadologia, car només s’hi ensenyen rucades.” Els ensenyaments de na Lluïseta sempre els he duts al cor; m’han fet veure el món com era, no com els emboirats de femer per cervell, criminals, ens el volen fer veure. “De què té por el filòsof?” demanava na Lluïseta. I tenia tota la raó (car, només per tal d’alleujar-se l’angoixa que li provoca allò que tant tem, el filosop ens enganyarà totjorn tot enganyant-se). I em sosvé que em deia, molt convincentment: “El religiós és talment com un gos que em sembla que, per comptes, de religiós en diré religós; religossa; religossada.” I d’ençà d’aleshores, això fotérem. Dir-ne “religós”; “religossa”; “religossada”... [Com dèiem, d’aquella altra falòrnia, “epana”; en dèiem “femta i sangassa” (pudentíssim cagalló de claupassat cadàver), car allò era “epana” per a naltres. Naltres, és a dir, els qui fugen de canfelips i canfelipades, aquells a qui els fan fàstic les falòrnies; els qui només ens empassem i amb compte rai allò que la ciència pot provar sense entrebancs i tants de cops com calgui. Car ets un marrec i t’omplen (per decret) de llefiscoses falòrnies de tota mena... Això és alhora vell i nou. Car continua. Sense descans. “Saps aquell llatinista, Lluïset, qui descobrí que els papistes havien falsificats els documents segons els quals Constantí els donava en possessió l’imperi romà de ponent, mentre ell (en Constantí) es reservava el de llevant? Diu en Llorenç Val·la: Doncs tot això és fals. Tot això és falsificació. Tot això és merda. Aquest paperot ve escrit amb el llatí del segle deu, no pas gens ni mica amb el llatí del segle quatre, on visqué en Constantí. Sí ves. Això fan els governs: ho falsifiquen tot, el que s’esdevé i el que haurien volgut que s’hagués esdevingut; tant se val, per tal de fer-s’ho caure bé, hi trauen i afegeixen tota mena de guatlles. El mateix: durant el segle setze els protofranquistes castelladres falsificaren tots els documents catalans que pogueren. Assajaren d’anihilar la presència catalana al món. Això ara gairebé tothom se n’adona.] –Tothom amb dos dits de front sap que ésser “epanó” (damn their eyes, spiggoty creeps!) és com ésser “religós”. I ésser religós és ésser un datpelcul – saps què? – si te’n fots, després no et que planyis que els capellans t’han donat pel cul – (o als teus màrtirs de fills els capellans els donaren pel cul) – car, si a algú haurien tos fills d’ataconar ara que s’han fet grans, és més a tu que no pas al capellà qui els donà pel cul – car un capellà per què altre serveix que per a donar pel cul? – tothom ho sap; per a això... i per a prendre’t la cartera... i perquè no et passés mai pel carbassó de prendre-la als rics... i per a res més. M’ensenyava texts amb imatges “sagrades”. “S’agraden efectivament molt tots aqueixos farsants!” I en desfiguràvem tant com podíem els posats massa repugnants de pietat i de submissió i de repulsiva adoració a cruels espectres de rude infantilisme. “Em cagui en tots els déus. Em cagui en tots els déus sense excepció. En els dels hindús, xinesos, japonesos, mongols. Grecs, romans. Bàrbars, cèltics, nòrdics, africans. Moros, jueus i cretins. En els dels moros – aquell Mafumet datpelcul, per començar, era un assassí descordat qui anava pels infernals erms dels desert com rabiós adip boig de sang. Quin oi els jueus i llurs déus innombrables i tots malparits, sanguinaris, sense ni una ungla de seny! I no cal dir en els déus molt ximplets de la puta mare església. Trenquem-ne tots els ciris. Ah, i no ens oblidéssim les deesses corcades de canó. Em cagui en aquella fleuma de meuca, la puta Maria, i en la puta Elisabet, i en la puta i xarona Rosa de Lima, feta de guix estantís.” I sallàvem per la ciutat, i ens cagàvem als confessionaris, ficàvem mocs a les piques d’aigua fastigosa, i destruíem d’estranquis les repel·lents imatges dels ninots. –Saps allò d’en Diògenes pregant a les estàtues, que li atorguessin béns, o si més no una mica de teca per a dur-se al pap... I els seus amics “cínics” retraient-li-ho. Collons, mec, per què pregues a les estàtues? I ell contestant: Sí ves, així m’acostumi que ningú no em foti mai cap cas. Llegíem horroritzats, com dic, als textos “sagrats” que son pare tenia a muntanyes de paperot malaguanyat, tants de crims realitzats pels maleïts molt colts “inspirats”... aquells betzols sense mica d’humanitat a qui llurs déus molt malignes feien fer tantes de vils barbaritats... Tots aquells mainatges llençats contra les parets! “E prenien los infants petits e batien-ne les parets!” Aquell ínfim cervell, aquell mesquí curt de gambals de Salomó volia fer destralejar com si no res un infant qui dues mares volien. Quin rei més ruc! I el déu d’aquest rei pus ruc encar! Car es veu que era el déu del rei pec qui l’inspirava (li infonia la merdosa idea) que tallés pel mig i de viu en viu un pobre nyec reclamat per dues dones. Quin déu qui encar no sabia (no en tenia ni l’ombra d’una sospita, déu pallús a collons) (i els textos en deien omniscient!) que un infant duu imprès a la sang (i no diguéssim ara amb el codi genètic a cada partícula del cos, imprès doncs pertot a l’ens) els indicis de... (i doncs que hom podia, pel joc mitocondrial, o analitzant la sang, escatir) qui en fóra de debò progenitor! Car, és clar, ni Salomó ni el seu déu no eren altre que titelles sense suc ni bruc empescats pels trists xuclacagallons qui els escrigueren (els inventaren) les míseres vides. I al llibre dels jueus enverinaires dels enteniments de mig món, hi trobàvem d’altres assassins d’upa. Aquell profeta Elixa, per exemple, esquarterant quaranta-tants minyonets al carrer mateix perquè, passant com un merdós destraler, se li’n fotien que anava rapat com un nazi! N’Elixa, doncs, es veia, un altre boig agressiu i per això molt adorat pels jueus qui tanta de femta podrida han espargit per aquest món infecte i qui l’esperen encar amb candeletes i d’altres mocs virulents que aparegui davallant dels núvols qualsevol altre dia apocalíptic aplegant els pets de l’altre profeta encar més repulsiu, n’Elies, el messies, tornant a emmerdar-ho tot definitivament. Ecs! “Stupid religious creeps, supersticious slobs, one feels like beating the shit out of their stinking brains, Lluïset!” Tot aquella púrria fonamentalista... fonamentant-se on...? Ah sí, en la merda d’uns llibrets merdosets de l’any de la quica, l’any on la picaó era ubiqua, i la ignorància com aquell qui diu sense límits... allí es fonen els fonamentalistes, en aital femta pútrida es rabegen... I deia na Lluïseta amb fermíssima lògica: “Per què hauries de llegir el qu-qurà o la bi-bi-bíblia o allò dels jueus, la to-to-torà..., etc. Per què hauries de llegir aital porqueria, Lluïset del Culestret, quan podries llegir amb molt més de profit ans joia els quaranta-quatre volums de la Història Molt Seriosa de la Puça qui Habità els Conys de les Dones més Potents i Atees d’un Món Amazònic... uns quaranta-quatre o -cinc o -sis o -etc. toms que si més no no eren tan infamement rucs!” Pobres religossos, quina pena foten! Amb l’horror intrínsec de saber-se boig, ple de la merda coent d’una ideologia estúpida. I llur déu, quin estaquirot sense substància. Dient-se com un cafre cremat en foguera i sense cap altra culpa que tindre el mal to de pell i la ràbia apujada de cara als colonitzadors qui els porten la llur “encar més vera” religió: “O sóc fill de déu i el que faig no té absolutament cap mèrit, o només estic tocat dels aires malsans de grandesa i faig el ridícul, morint-me sense solta ni volta, anant de cap al pou infinit del no res d’on ningú mai no et rem, quan hauria pogut potser haver obtinguts certs goigs terrenals i morir-me de vell amb un somriure als llavis, potser assajant de ballar rancament una miqueta.” Aquesta és l’horrorosa essència del creuclavat concebut pels brutals missaires, els barbàrics dogmàtics de l’església: el llur és l’únic creuclavat (entre els milions i milions de creuclavats!), l’únic... l’únic, dic, l’únic qui no té cap mèrit! Ep, Lluïset, hi capisques? Car sap el malparit que és fill de son pare, i doncs que son pare li té reservat un lloc especial al paradís, dementre que els de més dels creuclavats no sols saben del cert que no hi ha paradís ni altra merda enllà de mort, ans saben que hom – els altres homes – els mortifiquen ans sacrifiquen només perquè la crueltat els infon ventissa eufòria, i a ells s’escau que els ha tocat d’ésser al costat dels perdedors. I encar que prenguéssim per veres les bestieses dels dogmàtics eclesiàstics: que llur creuclavat és fill d’un déu (el qual s’escaigué d’esdevindre, a còpia de parir-hi “pensades”, l’únic déu), i doncs té assegurat el lloc al paradís, encar, dic, l’angoixa del pobre home! No pas perquè els humans el torturin, com han torturats milions i milions d’homes sense “categoria”, ni perquè el creuclavin i tot allò... ans pel fet que sap que tornarà a la maleïda eternitat del no fotre altre que tocar-se la puta pera al costat d’aquell repulsiu ésser, son pare. L’eternitat, jotfot, això és espai infinit d’ensopiment formidable, un mai no acabar-se d’avorriment idèntic, sense cap misteri. I on és la bonesa d’aquell malparit ridículament creuclavat “especial” quan sap que els de més dels torturats com ell – i en fi els de més de tots els bípedes [tots els humans tret dels amb prou feines cent quaranta-quatre mil “benaurats” qui seran “salvats”, diu el dogma apocalíptic, ha-ha-hà] – i això sense haver d’afegir cap altre ni cap altra “bèstia” del planeta ni de cap altre planeta d’un univers vastíssim – hauran de passar la mateixa eternitat a l’infern de totes les barbaritats imaginades pels religossos... els religossos, és a dir, els humans pus sanguinaris i malignes. El concepte mateix com a tumor maligne. Religions: invenció de conceptes sense re darrere – trets “misteriosament” del barret del mag malèfic – per a donar feina i diners als dogmàtics (psiquiatres, filosops, patriòtics, malalts del meló, “místics”, ideòlegs, il·luminats)... Sí ves! Inventen religions: res més fàcil; un imbecil tan certificat com en Hubbard es treu del seu arnat copalta la “cientologia” dels collons! Tothom pot inventar les ximpleries i falòrnies del paradís, l’infern, el purgatori, la trinitat, els llimbs, els enverinats oasis i les fètides verges dels moros, i els dimonis, els àngels, els sants, les santes, les transmigracions, les metamorfosis, les resurreccions, l’ànima, el subconscient, l’inconscient, l’esquizofrènia... puf! falòrnies a betzef! Res més fàcil que treure’s fantasies infantils com qui es treu mocs del nas. Fal·làcies de “guerres civils”, pertot rucades rai; ànimes, subconscients, malalties a dolls, noms i noms buits de tot sentit, i barreges oldanes rai, repel·lents, conxorxes entre filisteus, fariseus, i el darrer home al món qui encar duu cigala... i li trempa fins a mig eixem. –Cal veure el creient com a “pacient” eternament ensarronat pel “metge d’ànimes”, Lluïset. –El capellà, Lluïseta? Aquell violador no pas de culs (de culs rai, que no?), d’enteniments? –Aquell, aquell, Lluïset! Falòrnia sobre falòrnia, fal·làcia al quadrat, repetida facècia sense gràcia... Ha-ha-hà! “Metge...?” “D’ànimes...?” “Un capellà?” Un betzol qui creu en tota mena de puerils fantasmes? en déus, dimonis, àngels, sants, verges, ídoles, ninots influents...? –Puerilitat! I això insultant molt greument els “puers”! –En efecte; són els mots els qui fan mal, en són els conceptes vírics que amaguen; són els mots els qui compliquen les coses, enganxant-s’hi ganxo a ganxo, a la babalà, creant sense ni com va ni com ve, per com sonen si fa no fa les paraules, conceptes vacus, només existents com a fauna inaferrable, intangible, i tanmateix patològica. Sovint pagesos i manobres comprenen la natura molt millor que no pas cap dels filosops amb llurs reguitzells arruquidors de conceptes buits que els engavanyen ans escanyen i tot. Aquell qui parla sense abstraccions hi toca. Car tantost hi afegeixes el fang de la soll de la metafísica no dius absolutament res. Car enllà de la física, Lluïset, no hi ha sinó un zero balmat on ni cuc de podrimener pas que s’hi fot. Ecs. El món enverinat. Car qui hi té el vocabulari (col·lecció de fictes coses que no existeixen sinó en el cap dels falorniaires de la crueltat) té el poder – és com qui té les eines, té el poder – tret que aqueixes eines són fetes no pas de ferro ni fusta – són fetes de fum pudent d’aflat de fariseu. –No sé pas qui són aquells cent quaranta-quatre mil carallots qui tant et feien riure. –Ah, els cent quaranta-quatre mil i la podrida mare qui els va parir! Ho diu el llibrot torcaculs dels cretins. Al cel només hi caben aquest nombre d’“ànimes”! Ha-ha-hà, quin tip de riure cada vegada que veig això; i cada capdecony a l’església pensant-se que ell (ell!) serà un dels cent quaranta-quatre (mil)... I els trilions i trilions d’humans qui no hi càpiguin que es fotin... Per això els cretins cristians són gent tan bona, d’un cor tan generós... Ha-ha-hà! Són (segons ells mateixos allò que no hi ha ni hi hagut ni hi haurà, el súmmum de l’excel·lència, puf!) Llepa’m el cony, Lluïset, guanya’t les indulgències! –Ah, hiperbòlica atleta, entre cuixes, martiritza-m’hi! –Quan fa dos mil anys els cent quaranta-quatre mil van veure que ja hi eren tots, i que no hi cabia doncs al paradís nidéu, es foteren tots a riure. “Què deuen fotre tots aquells desgraciats a la terra encar delint-se per fer cap on som?” Potser hauran d’anar a parar tots al paradís dels moros. Tret que amb seixanta o setanta verges qui li toquen a cascú, allò atapeït rai. Més que un paradís semblarà l’altra cosa: un infern d’afetgegaments i cops de colze al fetge. –Aquells religossos i llur sacrilegi continu contra les lleis de la natura! Caldria inventar un infern de debò perquè hi caiguessin tots plegats com al bertrol! –Aqueixos 144 mil, Lluïset, bon deixeble, són els qui diu l’apocalipsi o llibre de les “revelacions” de qualque sonso orat de pollós manicomi antic que es guanyaran el cel perquè hauran estats esclaus (esclaus, ecs!) del déu molt malignamen mitjamerda qui els ha parit... qui ja tenia preparat que, de tots els trilions i quadrilions, etcètera, doncs, de bèsties creades, només 144 mil serien tan miserables de llepar-li el cul del primer segon de llur fastigosíssima vida fins al darrer. Tres vegades esmenta aquell llibret per a imbecils que hi ha o haurà 144 mil mecs ferotgement bavosos com larves de carnús... amb el nom propi i alhora el de llur déu (el déu guanyador damunt els altres) cremat a llurs fronts... qui podran... bavejant damunt les baves que ragen del cul del precedent... en processó abominable... fer cap... davant el tron... o canfelip on caga... el molt... el molt abjecte... Ah, deliqüescents delinqüències del nostre aprenentatge molt més sa! Com sallàvem en fines incursions a esglésies, mosquees, pagodes, sinagogues i tota l’altra merdegada del templet pudent... Com n’immolàvem les vils caricatures! Com expropiàvem els expropiadors, com els tornàvem realitat per fal·làcia! I ells encar desagraïts! Com si encar són al fons de la fosca del Sol del desert dels malparits ignorants, insòlitament enlluernats pels aeròlits en joli. Atacant-nos com centúries ineptes d’esguerradets insectes pigmeus quan naltres som els gegants de la lògica qui els trepitgem com baciu innocu rostoll – les bales podrides de llurs retòriques ni ens asclen ni escalabornen la sòlida figura, i ens enutgen menys que no les palletes a les soles de les pellerofes mil·lenàries dels conceptes sense realitat... dispersades per un buf o pet de seny amb què... sense ni gairebé llambregar-hi... els vilteníem. Mai més no ressuscitaran. Quan treballava a les piscines, devia tindre quinze, setze anys, ja érem als anys seixanta, em van dir que na Lluïseta es casava amb un estranger, que en prenia el nom. El nom seu antic era doncs lliure. Fa trenta-tants anys, quan encar fent d’antropòleg i arqueòleg, em fiu molt “famós” amb el nom antic, vaig prendre, per a desempallegar-me d’una puta vegada dels pestilents mitjans, el de na Lluïseta, per conveniència, com dic, i en honor seu (per ella ningú no m’emfalorniaria mai pus), i perquè era com dic un nom lliure (també en el bon sentit) que sempre m’ha dut la bona memòria de la salvació. Treballàvem com dic a les piscines de vora el sanatori a muntanya, i en un dels clots hi vam trobar embalsamat un pobre croat tot podrit. Aquell probablement era un altre dels estúpids croats qui amb la mandra de la inèrcia del bast avalot congriat pels enfaldillats fanàtics, qui sap si al capdavall havia vingut en terres de pagans a enfosquir-ho tot d’estalzí, i ara, fenomen per fenomen, era ell qui cremava com buina de camell – tret que la pudor que feia era molt pitjor. Robust com boiant goril·la (a hores de llavors devia haver llepats ja uns quaranta mil conys) (i si ho lleixi escrit deu ser veritat!), vaig estrènyer com l’orfebre el seu escauja-diamants el mànec febrífug del magall... anyocs d’enyor se’m sospesaven a les parpelles... em va caure el monocle... vés a sabre per quin misteri de les casualitats, quan em vaig ajeure a plegar-lo mos dits tragueren de la màniga de la dura terra el fòssil d’un altre atot... fou veredicte de les autoritats que allò era un altre molt “sagrat” escrit religós... Falòrnies de desesperat febrós, rabiós de sang... Vasta religossada repulsiva s’hi hauria amorrat molt bavosament per a tindre una nova excusa per a fer malbé l’escassa joia del viure dels qui no crèiem sinó en la realitat... no valia la pena ni de torcar-nos-n’hi nassos ni culs... amb el magall ho vàrem esmicolar en mil gens no llegits, en il·legibles, ostracons que llavors barrejàrem com cendres amb els ciments i quitrans. Pel que fa a n’ex-Lluïseta, qui sap quin nom duu ara ni on rau. Deu viure belleu entre moros, fotent-los (a ells!) la puta vida impossible! Ara, no es mereixen pas menys, malparits! Els renegats capsdecony sempre tan anticony, tan antisalut, tan antidona! Esclafa-me’ls, siguis on siguis, sàvia beutat qui encar ara omples de goig les hores xorques on no reeixim a descolgar nous vells verins a destruir!