Catalonia - hope of the whole world

Els Catalans fórem un dia l’esperança del món En una lletra d’en Dalton Trumbo de 1967 (no publicada fins al 2004, i llegida per l’actor Liam Neeson a la pel·lícula Trumbo del 2007) – el gran escriptor (qui no fou traïdor i no esmentà noms al senador nazi McCarthy, i per això perdé la feina i es veié tractat – ell! – de traïdor i s’hagué d’exiliar, quan els traïdors de debò se la campaven i brandaven bíblies i “constitucions” i tenien els armats darrere matant com sempre els lluitadors a qui fa fàstic la crueltat) (i tostemps els traïdors són els qui van contra la humanitat i a favor dels cruels negociants, i per a mantenir l’estat d’explotació ambient són capaços de dir de traïdor o de terrorista o d’heretge o del que calgui a qui voldria la llibertat, és a dir, el desdomini dels diners i desesclavatge de les supersticions), en Trumbo, doncs, en aqueixa lletra, hi diu: “Un productor d’esquerres molt conegut féu: –Que n’aneu de lluny, d’osques, amb les vostres caparrudeses i carallotades. Cal informar (delatar) i s’ha acabat; si ho diu la llei, ho diu la llei. El comitè polític [per a “descobrir” “comunistes”, com abans “heretges”, i més tard “terroristes”] i allò que mana és producte dels nostres temps: ells són ara uns amb la nació, amb la bandera. Les coses són com són, i aquell qui es refusa a col·laborar-hi hi fa el paper del dolent; l’únic que fan els qui no reconeixen això és aïllar-se i emmudir, perquè ningú no s’arriscarà a donar-los una veu. Doncs bé, no; quina rucada de dir! Com més hi consir, més en desacord hi estic; i més sorprès davant una ment que pugui de debò pensar així. La primera esmena a la constitució és ben clara, la conec i puc llegir-la tan bé com qualsevol. És la nostra llei bàsica. I, si l’eliminem, tot se’n va en orris. El tribunal suprem presidit pel jutge Warren ha mostrat d’una manera acurada com fer-ho per a refusar d’esdevenir un espieta per al govern. Hom diria que ens ha ofert una recepta de com fer-ho, per a evitar d’haver de “cantar”, delatar. El qui no volen picar, els qui no volen tenir un cor de perdiu (qui tot ho diu), ja sabem que prou tenim permès (per la constitució i tot) de fer-ho. Amb això, tanmateix, ens ha presentat amb el mateix dilema que rau al cor de totes les filosofies i religions – el dilema simbolitzat per la llegenda d’en Faust, que diu: desprèn-te dels teus principis, i esdevé ric....o aferra-t’hi, i deixa de surar tan bé com suraves. Ací rau la llebre: tot és qüestió de saber triar. No és pas que t’hi obliguin. Que hom creï o deixi de crear comitès ad hoc, que hom faci lleis al respecte o deixi de fer-ne, que visquis en règim capitalista o no, tot això ara tant se val; en canvi, la constant necessitat d’haver de triar, aquesta és la realitat que se t’arrapa als turmells com un gos rabiós cada cop que has de decidir de fer res a qualsevol moment de la teua vida. Qui és doncs qui ens compel·leix a ésser uns xerretes? No és el comitè polític el que ens obliga a canviar de pensament i a esdevindre traïdor devers els companys només per a no perdre la feina. No és el comitè qui ens treu de la feina i no ens la torna fins que no els hi anem davant i ens hi rebaixem abjectament. Si no és, doncs, ni el tribunal ni la llei ni el comitè....només qui ens dóna la feina pot ésser qui ens compel·leix a rebaixar-nos a “informar”. És l’empresari, no pas el comitè, aquell qui ens fueteja amb les úniques deixuplines que de debò fa mal: el càstig econòmic: ell ens trau el sou, i amb això esdevé el botxí qui ofereix l’única força i totes les victòries al comitè inquisitorial. Fa veure que li fa fàstic l’inic afer d’anar recollint llistes negres, i nogensmenys poc que fa altre durant cada dia que viu; és ell qui hauria de rebre els retrets, tret que se’n surt endossant el blasme d’aitals atrocitats morals a les peculiaritats que es duen intrínsecament el conceptes “nació” i “bandera”. Doncs, atès que el fet d’“informar” no té res a veure ni amb la llei ni amb la estat ni amb la bandera, i atès que, segons li sembla a ell, les “necessitats” de la seua vida l’obliguen a posar en efecte els càstigs que el comitè mateix no pot exigir, atès, finalment, que sense el seu acte de força imposant el càstig el comitè no tindria cap mena de poder, allò que l’empresari de fet em deia era que tant la llei com la pàtria com la bandera eren ell. (...) [No n’he tingudes pas poques, de feines – i no he treballat pas amb pocs companys!] I ara, si em fos llegut de poder demanar a tots els americans amb els quals he conviscut, també a tots aquells davant les tombes dels quals m’he inclinat, si podia, dic, demanar-los només una simple qüestió: “Trobaríeu com cal un home qui fes de xerreta contra un seu amic?”, no n’hi hauria ni un que respondria que “sí”. Mostreu-me un home qui “informa” d’amics seus qui no han fet mal a ningú, i se n’aprofita en acabat guanyant uns diners que no podia haver guanyats abans, i us mostraré no pas cap ciutadà decent ni cap patriota, sinó un maleït bandarra qui amb la mateixa facilitat amb què traeix els seus amics, si hi ha prou a guanyar, trairà el seu poble. Gentota així cal vigilar-la – de fet em costa de creure que no n’estiguin, de vigilats constantment. (...) Dues dècades s’han escolades i fórem llavors amb una colla d’amics qui ens mantinguérem units, qui avançàrem una mica, qui somiàrem que el món podia millorar i hi afegírem els nostres esforços perquè fos veritat, i tastàrem la joia de petites victòries, ens férem mal ara i adés, vàrem cometre errors, i ens feren patir força, i tanmateix romanguérem silents dins la cambra dels mentiders. Per tot això n’estic agraït, tot això em pertany, tot això no m’ho poden prendre. Barcelona caigué, i ni tu ni jo no hi érem, i potser, si hi haguéssim estat, la ciutat hauria resistit i el món ara fóra un altre, molt millor. On érem, però, era ací, i ací hi romanem, i la nostra ciutat no caurà, i, si caigués, millor que hom ens trobi sebollits a les ruïnes que no pas per una segona vegada absents. (“Barcelona fell, and you were not there, and I was not there, and perhaps if we had been, the city would have stood and the world would have been changed and better. But we were here, and here together we remain, and our city won't fall, and if it should, better that we lie buried in its ruins than be found absent a second time.”) Dalton Trumbo. Lletra a un amic, 1967. ~0~0~ Els Catalans foren un dia l’esperança del món, els anhels de tota una humanitat espoliada i sempre abusada pels propietaris aleshores posats en les possibilitats que els Catalans reeixíssim contra les forces obscurantistes dels posseïts pels malignes dimonis de la crueltat i l’explotació. Mes els Catalans tots sols, abandonats per la resta del món expectant, no poguérem guanyar, no resistírem prou; massa aclaparats, abassegats per les forces del mal representades pels avariciosos castelladres, i llurs aliats els nazis i feixistes de tot el món. El món no vingué al nostre ajut – el món podrit, codolencament organitzat pels posseïts pel capital i l’egoisme. Només certs individus superiors, excel·lents, dignes de respecte, vingueren a fer-nos costat – llur nombre, molt reduït, no fou prou contra la incessant onada de mort de les forces inhumanes dels criminals armats, banda de psicòtics assassins qui s’havien fets amb el poder – capellans, militars, bòfies, financers. I així la barbàrie castelladra nazi envaí Catalònia. Barcelona caigué. El món esdevingué una soll de feixisme, un antre de crueltat, un clavegueram sempre fètid de nacionalismes aprofitats i trepitjadors en escruix de tots els drets humans. Els Catalans, com en l’escena a Espàrtac (el film d’en Kubrick escrit per en Trumbo) on col·lectivament els esclaus (o Catalans) ens aixequem com un sol home contra les forces de la repressió i de la inhumanitat, i diem: jo sóc Català! (jo sóc n’Espàrtac!), i no em doblegaré sota el pes insuportable dels diners i la superstició. Jo vull ser lliure, jo sóc l’avantguarda de la humanitat, jo sóc l’humà per excel·lència, i sense la meua lluita no hi haurà humanitat lliure, només hi haurà un formiguer de robots desgraciats només emprats perquè les “reines” del formiguer vagin munyint-nos desmenjadament, i tanmateix molt cobejosament. I tot a fi de re, d’absurd viure de repel·lent formiga... Els Catalans (constituïts en república lliure d’individus qui amb llibertat de consciència viuen en comunitats d’interessos mutus)... Els Catalans portaren aquell breu bleix de llibertat al món, i a canvi els Catalans fórem esclafats amb odi de terror impensable, i el sa i bon bleix de llibertat fou escanyat arran pels directors de les formigues addictes a les supersticions, i addictes al consum descordat i eixelebrat, i sobretot a la ficció immunda dels diners (diners que els agressors no veuran mai, mes que ensumaran constantment – aqueixa és llur vida! – com si fos el cagalló infecciós i irrespirable que els espera al cel).

Incís: [El repel·lent empresari – i polític – botifler i col·laborador (aixarnegat) qui posa força a les lleis de la nació enemiga qui del costat estant només sembla ésser-hi (maleïda obsessió castelladra; i segles que dura, collons!) per a treure’ns de tot mapa – en Trumbo ho diu ben clar – és el qui fa més mal als Catalans d’ara mateix. Tot ho corca. Es mereix sense romanços la destrucció.]