Noranta q.q.

q.q. 90


Entre estacions, tren inaturable


He tornat a agafar el tren de la vida
Aquell tren on els vagons són curulls de gent
I el tren corr a recules.

I corrent a recules
El tren es va buidant buidant
A poc a poc el tren es va buidant.

I cada vegada hi caps millor
Tots els amics i familiars
Tots els coneguts qui adés eren morts
Ara tornen a ésser vius
I n’han doncs anat davallant.

I tu (és el teu tren) vols anar més lluny
Fins als anys on la teua dona jove i bellíssima
I els teus infants menuts i enjogassats
I els teus amics i tu
Teníeu encara tanta de promesa davant
Car aquell era el millor moment de viure.

Abans el tren de la desil·lusió no s’esventés
Ineluctable
Cap al futur llampat constantment
Pels batzacs de la mort.


~0~0~


Mort de l’albardà n’Heracles


N’Heracles sentia claques
que aplaudien son quefer
mes de debò n’eren flaques
versions d’aquella muller
que li aixafaven amb martell
os per os de l’espinada
mentre dormia, foll d’ell,
després d’haver-la atupada.

Veu ella el trencat xilòfon
i romp en sanglots, oh font!
de llagrimeig arrelut
per aquell home forçut
de circ no gaire important
on hi feia d’elefant.

D’elefant molt destructor
qui així passava passió
a un públic molt pagerol:
tots volen que algú pateixi
(llop guineu xut i esquirol)
i que el patir es dilueixi
com vol la vida animal
en catarsi general.

No et creguis mai ton paper,
heroi d’història molt ful:
tant de fer el ruc per no re
i donant-te l’autor pel cul.


~0~0~


Sense moure’m d’indret, sempre n’acab espetegant enjondre


Collons, car, tot just instal·lats a la cambra d’hotel, la dona em diu: “He vist al vestíbul un conegut; s’està al pis de dalt de tot, hi pujaré un segon; endreça tot això que en un tres i no res hauré baixat.” Se n’ha anat i m’ha deixat sol. I ja no la veuré mai més.

S’han escolades un parell d’hores i tot d’una la porta s’obre d’una revolada. Un escamot de serioses donotes irromp, doncs, a la nostra cambra d’aquest pis de baix on som i, sense dir re ni fer cap cas de manguis, a estrebades comencen d’aplegar a munts tota la roba que troben — vestits, mitjons, jaquetes, coixineres, flassades, llençols. Buiden tots els calaixos, tot ho regiren. Els vull parar les urpes davant la petita calaixera negra on tinc desats tots els escrits i documents. “No tocaran pas si els plau les coses d’aquest moble. Com veuen, només hi ha paperots sense interès. Ni peça de roba, ca? Quant a endur-vos tot això... ja em perdonareu, però abans de permetre-ho haig de demanar permís a la dona. És al pis de dalt; puig i baix; serà un segon; sóc amb vostès ara mateix.”

Prometre, rai; tret que al pis de dalt mai no hi arribaré. He sortit al carrer i he tornat a entrar per les “bones” escales, les més espectaculars de l’hotel; he pujats tants d’esglaons com he pogut abans de perdre el buf i llavors he anat de porta en porta. No tinc cap idea d’on sóc. Es veu que no endevín mai el bon pis ni en tot cas la bona porta.

Rere una de les portes sentia veus. M’hi he ficat. Era un pis-escola per a noietes: amb tres classes (he vist al capdavall), començant per les més petites, les més grandetes, i, la darrera, les grandetes. He anat de porta en porta i de classe en classe, doncs, interrompent, tret que demanant perdó cada vegada amb la contesta de la ganyota censurant de cada mestra, fins que quan volia obrir la darrera porta, la que portaria potser a una altra classe o al corredor mestre que em duria al pis de la dona, la mestra de les grandetes m’ha dit: “Aquesta porta no duu enlloc.” Sóc un home molt puta, sempre tinc por que tothom me la foti de sotamà. He rigut una miqueta, com un conill datpelcul, i he oberta tanmateix la porta. Era encastada a la paret. Tantost oberta, l’obertura només mostrava més paret. Totes les deixebles se me’n reien. Aquella porta no duia enlloc; la mestra sempre té raó.

Amb la cua encara més arrapada al culet afamegat, he reculat, de porta en porta, tornant a fer riure les noietes de cada classe i ajudant a afegir rugues als vults de les sofertes mestres. A la classe de les més petites hi jugaven, es veu, a prendre rols per a la peça de nadal. Una de les nenes, mocosa, m’ha confós per un dels pastorets. “Ets un dels pastorets!” ha cridat. I totes han començades a braire ensems: “Pastoret! Pastoret! Pastoret!”

M’he excusat cap a la mestra tota esverada davant l’esvalot causat. “Perdoni l’aparença de deixat. És que fa tres o quatre hores que cerc el darrer pis on ha pujat la dona. Haig de demanar-li permís per a una qüestió de vida o mort.” Després m’he fet fonedís, tot empegueïdot.

I au, sant tornem-hi, amunt i avall, escales i més escales, edificis i més edificis... Potser, qui sap, ja sóc a l’altre cantó de vila. Totalment perdut.

Tornc a sentir veus rere una porta. L’obr, i immediatament hi ha uns càmeres qui em diuen de: “Xst!!” Allò són uns estudis de televisió de no pas gaire estatus, ca?

Hi ha dos personatges aparentment molt enginyosos qui fan veure que s’entre-entrevisten. Amb tota mena de trucs i jocs de mots, ja preparats, les instruccions dels quals poden llegir en grans cartells que dos dels ajudants dels dos càmeres els van aixecant davant, semblen, així, immensament intel·ligents, tot i que si, com dic, no llegissin i seguissin el guió, hom podria veure el rucs i carallots que de debò no són. “The wines of the Catalan Midi, you know, those around Alacant, are the acme of all those we tasted up until now. Only ‘tasted’ (wink, wink)... Penelopizing by and by, our tasting buds being buddy-buddy with the tastes of the wines, and then repudiating them into a little bucket we had nearby.”

“Repudiating them tastily, not testily. For we are very gentlemanly.”

“Ha, ha, you bet. Anyway, those of the Catalan Midi being the pinnacle, we averred, due surely to the mild saltiness with which every vintage is blessed thanks to the tempered winds of Heracles’s Sea.”

“Heracles, who was killed by the despicable wiles of a sinful lascivious centaur.”

“Which shows you what sex with animals might accrue you with. Hey, but let’s to another kettle of fish. Or the saltiness of it all. threatens our very being: we are already packed like sardines in this dismal studio, white-salted herrings would seem like the next step.”

“And you know who was a latter-day Heracles? The terrorist arab Ahab. He never drank. His wines were shit. Et pour cause. The salt of his sea clogged with blood. What with he being the heathen abroad, committing that whale of a sin by killing that sin of white whale, of course!”

N’he fugit esbalaït pel xerecs qui eren aquell parell de capdetrons. I m’he ficat a la porta del costat, o potser no... potser era la porta del mateix pis de l’edifici del costat... o... ja no sabia ni a quina vila no parava, o contrada.

En obrir la porta, hi veig un alter ego meu (el personatge prou fot la mateixa cara d’acollonit, damunt el mateix cos escotifladot que fa el tit). Hi és en consulta, es veu, amb una metgessa ensopida; xinesa, fent mandrosament mandonguilles mentre fa veure que s’escolta aquell malalt tan quili, pobrissó. L’altre jo meu li va dient: “Tan viu que em crec que sóc, i mai no he après encara de cagar. I’m so stupid I never learned to shit!”

Veig, abans de tancar la porta, que distretament la metgessa li llença una burilla a l’ull.

He sortit al carrer. Al cel l’aurora tornava a apuntar. Quants de dies esgarriat pels edificis estranys, pujant-hi i davallant-hi sense descans, sense cap mena d’èxit. Sense trobar ni la dona, ni les donotes qui ens robaven la roba sense permís.

He guaitat girientorn. No reconeixia re. Era novament enlloc. Sense dona, sense efectes personals. Més perdut que no mai.


~0~0~


Viatge a Lleida de n’Epirnuç Impí


—Filustra’m (diu n’Epirnuç)
davallant de l’autobús;
anant fins on el trajecte termini,
venia-hi a veure na Lídia Ermini.

És ella la noia aquella
qui em feia cara novella
amb un cop de godomassí
de la mare qui em va parir.

Mes què hi farem, si molt n’estic
d’enamorat d’aquella fúria;
tant i tant, i tant, n’estic
que davallava fins al Túria,
i no pas sols el Segre, com dic.

EPIRNUÇ
—M’indicarà on rau Butsènit?

URBÀ
—Vagi tot dret i tindrà prèmit.

Xino-xano amb quatre gambades
n’Epirnuç s’en surt, ausades,
de trobar el carrer Tort
on diu que viu la noia dura.

En una torre amb cleda i hort,
hi truca mentre el nas s’escura.

Obre l’oncle (mes ell no ho sap).

ONCLE FREDERIC
—Sap què? No en volem cap!
(I li tanca la porta al nas.)

EPIRNUÇ
—No, no; ja sé que no en volen pas!
D’altra banda no venc res.
Venia, per si no ho semblés,
a demanar per la xiqueta.
En sóc un vell conegut;
ens vam conèixer a l’aixeta
de Canaletes, on alhora hi hem begut.

FREDERIC
—És a muntanya amb el ramat.
Si guaites per les carenes
endevina on se n’ha anat!

EPIRNUÇ
—Carenes, tot al voltant carenes!
Som-hi, cor meu, a quines m’hi menes?

Ja no crida en Frederic
ni n’Epirnuç parla tot sol;
ara es destapa d’abric
i segueix son nas al vol.

Se’n a va a ponent cap a Fraga,
o cap al nord, cap a Tremp,
o cap a migjorn s’hi embraga,
o cap a llevant trempant hi trem?

Aviat ja no sap on para,
treu el fetge per Bell-lloc;
no pot dir fava, i, ai, mare!
hi cau tot cloc-piu i pioc!

Pobre Epirnuç fracassat,
de nit fa niu a un forat.

Demà, sense haver vist la bufona,
se’n tornarà a Barcelona.


~0~0~


Episodi còmic


—Quan l’autobús s’atura en un arrest rural amb una badia enjardinada i els tres o quatre qui hi davallem perquè hem arribat a destí despleguem les maletes-taules, car abans d’arribar-nos caminant al poble pel viarany polsegós és clar que volguéssim fer una mossada a l’aire lliure, i doncs prou que estenem les tovalles damunt la taula i ens traiem els entrepans i l’ampolla de vi (el poble ens costarà pel cap baix mitja hora d’arribar-hi, i no voldríem pas fer-ho esvaïts), i vet ací que, alhora, hi ha un turista xinès qui es deu errar de mig a mig; es pensa que és l’hora del berenar i, molt a prop del tub d’escapament de l’autobús, no fos cas, car és qualcú molt previsor, també obre la seua maleta-taula i comença a amanir-se el dinar... quan tot de sobte, és clar, l’autobús re-engega i li omple la teca de fum i quan el matusser vehicle comença de rodar fora de la badia i cap a la carretera, el xinès fot un bot, i es desespera i (en japonès?), amb escarafalls rai, es deu exclamar que què és aquella atzagaiada que li foten, que no ho veuen que ell encara no ha acabat, i que quin país més poc fi; en tot cas, els crits aturen el xofer, el xinès s’atansa amb la taula i el tec de bell nou vora el tub d’escapament, i en acabat de pocs segons, el mateix esdeveniment ridícul torna a escaure’s: la fumerada damunt el seu menjar, i els crits histèrics en japonès, i el xofer qui es torna a aturar... la mateixa gatada s’escaigué tres o quatre cops més; i tot i que cap de nosaltres no volíem riure, jo me n’hi pixava, pobre xinès!


~0~0~


El Sol’s mon pare’s


De petit una vegada em vaig despertar amb un pes a la parpella d’un ull, i trobava que l’empudegament era ben mal vingut. Mon pare em va dir: No t’hi capfiquis, tantost es faci fosc ben fosc ens treure’m l’urçol de damunt.

Em va permetre de romandre a casa sense anar a estudi, i vaig emprar el jorn llegint al llit romanços quimèrics i historietes visionàries. Arribada la nit, mon pare i jo sortírem a la fosca. Em va explicar com ens estorcíem d’aquell granot tan emprenyador a l’ull. El mètode més adient i escaient, i català (és a dir, com cal), era el d’anar d’esquitllentes a l’entrada de casa d’altri, et fos enemic (preferentment) o no, i d’encomanar-li, anomenant-lo pel nom, la llúpia o el brià, l’excrescència empipadora i lletja, que volies empeltar-li.

Vam trobar la casa dels Round, i tenien un gos maleït qui bordava per no re, i es deia McKenzie. Vam pensar que abans de donar-li l’urçol a en Jimmy, company meu, si potser no li podia encolomar al gos... Mon pare em va dir que i tant. Per això vaig cridar tan fort com vaig púguer: “McKenzie Round, per a tu l’urçol!” I es veia que l’embruix feia instantàniament efecte, car el gos es va fotre a bordar més fort que no mai. Mon pare i jo vam cardar el camp corrent i rient.

Passàvem pels prats del parc tot tornant, i mon pare llavors em va contar una història meravellosa. Em va dir que quan ella era petit, ja feia un pilot d’anys, el cel era sempre tan fosc com avui. Al cel no hi havia Sol.

Un matí, com a mi aquest matí mateix, mon pare es va llevar amb un urçol a l’ull. És clar, aleshores, en aquells dies antics, no li calia esperar la nit per a anar a l’entrada de la casa de ningú qui conegués pel nom, car, sense Sol, de nit n’era sempre. Mes a mon pare li feia cosa, com a mi avui, d’encolomar la malaltia a cap amic. Mon pare no tenia enemics. Llavors se’n va adonar que li podria etzibar l’urçol al cel. Va dir al cel, cridant fins que els lleus li eren a frec d’esclatar: “Cel! Cel! Aquí tens el meu urçol!”

I l’endemà de bon matí, tot era llum. Al cel hi havia l’Ur-Çol que mon pare li havia clavat. Tret que el cel, essent un animal especial, la coentor de l’urçol de mon pare la transformava ell en llum. L’Ur-Çol esdevenia l’ur-Sol, el Sol primigeni, i encara lluu ara, com tothom pot comprovar; i lluu, molt poderós, junt amb d’altres Sols més llunyans que d’altres personatges tan enginyosos com mon pare, tret que imitatius, és clar, han anat encolomant als cels de llurs mons.

La idea fantàstica no queia bé a tots els companys d’estudi. Als qui els ho deia, al pati, n’hi havia qui immediatament hi estaven d’acord i admiraven mon pare, i de retop m’admiraven. Ara, n’hi havia de molt repelencs qui deien no creure-se’n molla. Eren els adoctrinats en les falòrnies de la religió. Pretenien que el Sol no l’hi havia ficat al cel mon pare, mes un impostor que en deien míster God, o encara l’usurpador d’aquest, un tal lord Dgizas. Sovint n’acabàvem a mastegots.

—The Sun’s my dad’s!
—The Sun’s your dad’s?
—The Sun’s my dad’s!
—The Sun’s god’s!
—Dad’s!
—God’s!

Personalment, orgullós rai. Bescanviava de grat algun ull de vellut o altre, rebut ocasionalment defensant el Sol de mon pare, per l’urçol que ara devia portar aquell gos malparit qui se li veia que encara tenia més mala jeia que no abans. M’hi posava, arribant a casa, rodanxes de cogombre de la nevera, i au. Un ull de vellut per un Sol, això no és re. I tothom em tenia per molt valent. I, ei, hauríeu de veure la cara del prevaricador, xanxejava, estoic.

No cal dir que, com l’endemà que mon pare encomanés l’urçol al cel, aparegués el Sol, també, més modestament, el meu urçol havia desaparegut, emigrat segurament, com dic, a l’ull del gos fastigós dels Round.

Ara mon pare no hi és. Fa anys que ha traspassat. Mes, ben alt, el més senyor dels senyors, lluu encara, molt fort, el seu urçol. Ets mon pare’s, li dic, cada vegada que el veig. I no diu pas ell que no; al contrari, em torna unes guerxines; senyal que ens entenem...

O potser, amb aquelles guerxines, al Sol li sortia un urçol? Què s’empescaria de fer-ne? O, ja, què en farà? A qui li encolomarà el Sol son urçol? A cap altre cel paral·lel? Això és factible, ca? Sobretot a la llum de les darreres historietes fantàstiques dels cosmòlegs més abrandats, gairebé tan valents com mon pare.

Si mai ens surt de trascantó un altre Sol, diré a tothom, that other Sun’s the Sun’s. Aqueix Sol’s aquest’s. I qui em desdirà (altre que un gramàtic, és clar)? Els de més pensaran que és un Sol, potser més petit, eixit del primer (son fill, més modest), mes els de menys, els més ensenyats, els més cosmòlegs, sabrem què volem dir, i d’on vénen de debò les coses...

D’esquitllentes (només cal dir-ho — encomanar-ho — ben fort, en els foscs silencis), d’esquitllentes ens les entaferrem els uns als altres (cels, Sols, buidors, matèries) en les fosques silents, latents, de les nits.


~0~0~


Ull malastruc en forat sortós


Això ja era pega, Eleuteri!

El cap de la màfia georgiana local qui adés se’m cardava la dona, i perquè em veia tan bon noi sovint m’embotia qualque petit emolument butxacó endins, em diu que vol tornar a cardar-se-me-la, i això després de deu o dotze anys que no el vèiem enlloc (potser era a la cangrí, o destacat a qualque altra remota colònia de nova implantació); li dic de tota faisó que és clar, que volenters, i que això rai, que segurament ella se li adobarà com a ell més li abelleix, mes...

—Ah no pas — que diu la dona —. Creu-t’ho! Per re del món, que se’n vagi a la merda, que a aquell no el vull veure mai més, després del que m’ha fet!

En romanc com sempre a les escapces. I tanmateix no hi puc fer re. No seré pas eu qui la blegarà. Laments meus mentre me’n vaig a un raconet, laments hipòcrites que tampoc no serviran de re; malament rai, doncs, car ara qui rebrà al capdavall seré jo, i pels dos cantons.

No pas que em faci por rebre. Rebre, rai, Eleuteri. El que em fa por, amb les màfies, és que no s’aturin amb el tacó; que, amb l’embranzida, no m’occeixin i tot.

Car prou tot m’ho prenc a conya, com sabeu... Tret del fet que em moriré, ai. (O potser — oh esperança — seré valent un darrer cop, i em moriré rient!)

Sempre que tinc cap feixuguesa aparentment irresoluble al cap, el trac a oxigenar’s. Quin espaordidor embaràs no et barra ara la ruta, Zacaries, pobrissó! Com t’ho collons fotràs, amb aqueixos nusos i noses que t’impedeixen la lliure circulació vers tos designis i dissenys tan dignes ans denys...?

Mes, més tard, m’apaivaguen les onades benèfiques del bon temps. Per poc que pugui, sempre trac el nas al camp – i ah, tot entra en proporció. Car què som sinó gargots de nàquisses cuques, cascú, vists de l’esglai de les molt remotes pregoneses de l’espai? Tot té remei, tot té adob, en aquesta terra instantània perduda en el no re. Pel carrer, m’havia sosvingut, perdut en cabòries, el verset del poeta aspriu, ganyó gueto guenyo quec, i em deia, renoi, eix só eu!

—Ganyó gueto guenyo quec,
la tarota de bistec,
el cul cardat per un suec,
qui m’encomana l’entec;

si al racó em cruspia un tec,
m’amag com puc; re no en trec;
sempre algun o altre mec
se m’hi pixa ans no m’aixec;

el ploricó com cap nyec
si etzibava, això n’hec:
un bon tacó i pagâ el xec;
tothom qui em veu em fot un gec.

I tanmateix qui no n’és, vist de prou lluny, tan malastruc com aparentment no sóc? I, al contrari, guipat pel bon cantó, com en fruïa nogensmenys! I tant! Tantes de bones memòries que no em duien ella i el georgià!

Sovint, garratibat de tant de pelar-me-la oint-los amar’s, anava esguerrat i empegueït, arronsant-me per les parets, i tothom es pensava que era un maleït, un endimoniat, o un betzol de la paparra... mes no, la processó joiosa i exultant (què collons sabien ells) anava per dins.

Sempre he sospitat que fou ell, l’home del més preuat obsequi que, tot i que fou ella qui el rebé, si algú va rebre de debò, amb aquell present cabdal, i milions de cops, és el tit, vós!

Car al començament cert que era molt gelós, Eleuteri, sempre espiant, seguint-la on anava... Un cop, em vaig fer envestir per un automòbil nocturn i tot... En acabat, tot s’anà arreglant. Hi vaig prendre gust. Acostumat, adreçat, reprès, corregit, feminitzat amb cada nova banya, aprenent a prendre’n goig... Fins que m’hi faig tant que hi jubil tant com ella, o més...! Amb això, ara, culpabilitzat que cada vegada que se’n va amb un amant, o els sent rere cap envà com s’ho fan, sóc jo qui en trau, dels tres, més plaer. Per xo, quan la dona comença de batre’m, quina calma espiritual, com ara si redimeixc part del pecat (la perversió) de gaudir’n (jo, el subsidiari, l’inferior, l’humiliat) pus i tot que no els principals!

Va començar que m’atupés, amb ella dient-me que havia somiat que em batia amb certes tribals deixuplines que havia vistes penjades en una caseta de firetes en un viatge de negocis seus al Camerun, a Etiòpia, a qualsevol indret africà, i que en el somni hi havia gaudit bon tros... Sentint allò, seguit me li despullava, i li oferia i proposava tot d’objectes de punició... Raspalls per als cabells, grataesquenes, espantamosques, bastons...

No en volia saber re... “Ja et batré quan trobaré les deixuplines somiades...” Sí ves, superstició, suposarem... Romanguí en porreta... Amb els anhels (els delers de càstig) doncs no gens complerts...

Al capdavall, tipa de mos tímids precs, les va trobar, tanmateix, o unes de semblants... I llavors la nit del misteriós obsequi... El va rebre de no sé pas qui... Volia veure’n els segells... Alemanys? Çoviètics? Mes ella havia llençat l’embolcall al foc... Tantost desembolicat el paquet... immediatament me n’adonava de la meua posició... Em vaig tornar a despullar, agenollar, oferir... I aquell cop sí... Les vergassades esclataren... M’encetaren senyals al cul, l’esquena, les cuixes, els collons... M’hi trobava feliç com congre xauxinant en subtil salseta d’agrassons.

Si la teua dona posseeix quatre exclusivitats, és a dir, les decisions, les iniciatives, el diner i el sexe, tu també en tens quatre (vuit, amb les quatre contràries de les seues prerrogatives o poders que vinc de dir, és a dir, tens l’absència de diners, de sexe, d’iniciatives i de decisions, mes tens alhora, com dic, quatre exclusivitats totes per a tu), ço és: l’obediència, la submissió, el servei i l’adoració. Per això ella és la deessa, i tu l’amigueta servicial i annexa.

És clar, Eleuteri, mon pare era molt gelós, i ma mare tanmateix cardava d’estranquis tant com volia; vaig pensar que si feia el contrari de mon pare, esdevenint doncs no gens gelós, potser la dona em ficava menys de banyes, mes no, me n’ha ficades moltes més. A ma mare li vaig conèixer sis amants, i això sortint de casa als catorze anys per a anar a estudiar lluny, d’on que, qui sap, potser fóra lògic de pensar que ma mare continuà acumulant amants, mes a la meua dona, als sis anys de casats, ja li’n coneixia quaranta-sis, vull dir, de bells druts, així que, ei, vós mateix.

Molt ple de manguis em veieu, i vanitós, egotista, ei, i prou que ho reconec! Car la meua dona s’ha cardats els millors homes de tres generacions — qui voldria doncs que no me’n revingués l’honor altíssima d’ésser’ls molt devot banyut; connectat tan íntimament amb els millors homes de segle i mig!

Fos com fos, pel que deia, ella i el georgià, la cosa espetegà. Esdevingué molt seriosa. Tornava de la feina, tot esbufegat, i els espiava per un foradet.

—Roent el Sol es pon
al cel cucut respon;

la meua dona es pinta
la meua boca — esfínter.

Mon ull és telescopi estort, enjòlit pels espais sideris, i descobreix, per forats sortosos, l’origen de l’energia fosca que els cosmòlegs (adu els merament afeccionats com eu) ens delim per escatir. El cony creatiu del tot sobtat.

I qui veu aprèn. I qui aprèn comprèn. Tot rau en aquesta activitat bàsica com cap altra: contemplar. Veure és comprendre, veure és el que compta.

La febre, mes sobretot la foscor, a través de la qual l’ull de la ment, com el del cap, bora, terebreix, filaberquina... et fan veure – sobretot en la innocència de la minyonesa – tots els monstres atàvics (no pas vists abans tampoc en cap vulgareta historieta amb ninots). Són monstres (hom diria) pel magí inventats, mes oi que també fóra possible que existissin altrament invisibles? Invisibles com el noranta-cinc per cent del que existeix, que és si fa no el que els cosmòlegs més avençats d’ara mateix ni veiem ni coneixem ni amb prou feines comencem d’endevinar. L’ull terebrant atalaia el retorn apilat de tot l’oldà bestiar, de tots els animals arreu mai empescats per les diverses heteròclites natures dels mons encara ocults.

Sempre he tinguda aquesta curiositat. Ficar l’ull pertot arreu on puc. D’on sovint me n’haig hagut d’empegueir bon tros. I pitjor, és clar, rebre’n pedrades al crani, garrotades a l’esquena, sessions a les garjoles...

Mes on érem, ca? S’escaigué, no sé pas com (els mafiosos s’ho deuen sàpiguer), que el georgià guanyés, en un dels seus afers criminosos com dic molt complicats i tampoc no gens interessants, un botí excel·lent. Ella i ell se n’anaren un mes de lluna de mel al Carib.

La casa, com sempre, n’havia acabat en desordre. N’era l’encarregat. Calia pintar-hi, calia fregar-hi; em tocava doncs feina rai... Tret que els treballs manuals tant em desplauen! I en aquella canícula, vós! I doncs, com m’ho faré...? La veïna qui sovint se m’insinua sense que jo li hagi mai mossegat l’ham, em diu hola, i ara torna amb una garrafa de vi; juguem una mica al corredor, mentre ella se’n va a fer una miqueta neta una cambra i eu romanc a la cuina, i ara se’ns esdevé un episodi còmic on, entre estires i arronses, tots els mobles cuiden caure en reguitzell catastròfic, com peces de dòmino, i damunt, monejant, un raig de vi es vessa a tall de brollador i taca força coses, especialment algunes jaquetes penjades al penja-robes... Ai, ai, ai, són les jaquetes del germà de la dona, aquell presumit a qui tant li plau, quan és fora la presó, de fer’m patir. La veïna i eu fem cares d’acollonits, i alhora, és clar, rient; i girem les jaquetes de faisó que les taques toquin a la paret i romanguin de moment amagades; després, ella es retira a entrompar’s i, tot i que m’hi convida, tinc, li dic, millors coses a fotre...

Com ara a anar-me’n, com solc, a passejar defora, per trossos i sassos, a respirar-hi content... Mandra rai... Mitja migdiada sota un om fullós... Llavors cop de cap. Entrant a un hostal pobletà, i llogant-hi una cambreta amb la finestra que mostra boires i carenes, i quietud camperola, és clar.

—Cargolets cremats on els xaiets rostollen;
tenia lluny una casa tota feta malbé;
per tota educació llegia pels bancs
les revistes mig estripades que em trobava pels carrers;
per tot entreteniment, esguardava passar ramats;
a tall de felí, netejava les pastorelles adormides
llepant-los els foradets;
ah belles filletes,
tot el que en surt és aliment!

Més tard, en tornar a casa (hi vaig deure passar al camp més de dies que no em pensava), veig a la carretera de baix, el cotxe de la dona qui deu anar cuita-corrents a una de les seues múltiples ocupacions... I, tot arribant, ah l’ànima als peus! Tots els budells de la casa estesos als herbeis de la vora, totes les pertinences al carrer; un home gras i colrat, mig nu, marieta, mig ajudat per un company amb qui conversa, van traient totes les coses, adu les meues, sobretot les meues, Eleuteri!

—Ei, poc que tinc, i m’ho tocareu!
—Però la vostra dona ha ordenat...!
—Tant em fa el que ha ordenat... Si ara ella se n’ha anat, qui mana ací sóc jo, i les meues coses no les toqueu i prou; no, no, no!

No us penseu pas que em van fer cap cas. Veieu-me doncs vetllant pels meus quatre trastots. I si la dona se n’ha tornat al Carib...? Prou me n’adonava que hi havia fet canviar el pany, de casa, i que doncs no hi tenia accés. Repudiat, em deia, repudiat? Deuen haver-hi lleis que tanmateix em protegeixen... mes, lleis, oi, qui se’n fia? Ella sempre tindrà raó. Dirà que es pensava que era mort, o parlarà de dereliction of duty, de com se’n diu...? Refús a obeir, desertar, anar-se’n de festa quan calia pencar...?

Ah, un dels seus druts ocasionals fa cap. L’home fosc i de negre es veu doncs rebutjat a la porta. Com si hi sóc el gos cerber. El cavaller servent. El saig de cos. “La dona no hi és.” No pas que el conegui gaire, mes també m’hauria plagut que s’hagués aturat una estoneta en afable commiseració amb el tit, però no, deu tindre altre a fer. Amb un somriure amarg (despectiu?), se’n torna cap al seu camió pintat tot de color verd.

Sóc la riota, Eleuteri. De jove, com ens la pelàvem boldrons de vint o vint-i-cinc, a un racó del pati, o, en acabat d’estudi, a la voreta del riu, la meua xil·la sempre era la més petita (encara ho fóra ara!); tothom se me’n fotia amicalment i jovial. Ara que la dona em fica banyes a tort i a dret, tothom qui mig em coneix, se me’n riu com em veu, amb un riure afable, i jovialment, amical, com dic. Sóc la riota, hò, i això em pessigolleja els traus.

Na Minerva, com la coneguí, era una figaflor de figa flonja; per xo sempre ho feia tot com si visqués mig esllenegant-se pertot, respirant en greix d’espesses sopes. Em proposí d’eixorivir-la, perquè es veia, si més no prou ho veia un ull avesat com el meu, que, sota aquells cassigalls tan lletjots i boteruts, la noia no era gens amorfa, era d’allò més ben plantadota i ferma.

Sóc eu doncs qui agafà la fava i, amb la meua faveta, l’inicií als plaers del sexe. Després, la fava descobrí que hi havien faves molt més grosses i que donaven molt més de plaer; com més grossa millor, aquest és el dictat; i collons, llavors, com es desenfaví! Com qui duu un tàvec insistent al cul, no la podies tindre quieta: de fava en fava, com els cavall de faves, encavallint-ne a cony-què-vols cony-què-desitges. Per xo m’hi vaig casar, perquè sabia tant de distingir entre el bo i el dolent, entre el sucós i l’eixut; una flaire que tenia aquella dona per a desniar i conquerir els mascles més punxeguts.

Prou sé que em vant massa, ja em perdonareu; tota la glòria que m’espetega; que s’estavella amb esclat al petarrell de meu jo, reflectida de la que li curulla a la dona.

I amb les vostres vagues ganyotes d’incrèdul, poc em deflectireu pas, Eleuteri. Us n’esteu. No serveixen de re. Tampoc no sóc tan fàcil de reptar. Quin carallot, deveu pensar. Mes qui se sabrà, millor que no eu, el que em convé, ni d’on trac satisfacció?

La veïna tornà de la feina. Com veieu, l’únic qui pels voltants no treballava a compte d’altri era, poètic, jo mateix. “Què foteu fora de casa, Zacaries, i amb tots els ormeigs, xinyells i paperots tirats prop l’embornal? No teniu por que plogui?”

Em va permetre de guardar les meues coses al seu garatge. Llavors em va fer un bon berenar. “La dona m’ha fotut fora perquè no havia endreçat ni acunçat ca seua quan ha partit al Carib. Collons, Elvira, havia de passar vernissos damunt els rovells i tot; i la calor que cardava; ho he jaquit per a més endavant; prou em pensava que s’hi quedava encara quinze dies més, o més.”

—Potser s’han barallat.

La veïna hi tocava. S’havien barallat a mort. Vés a saber, entre enamorats tan apassionats! No em passaran pas a manguis bestieses semblants!

La veïna, agraït, li vaig fer pessigolles al trau; així la pagava, en part; s’adormí en acabat de l’orgasme, i em vaig rentar copiosament les mans. Vós sabeu millor que no jo com ragen les dones del trau misteriós. D’aquell calze seu no en vaig beure pas, us hi podeu ficar dempeus. Només tast del calze de la deessa. Quan m’ho mana (molt, molt, molt rarament), o quan li ho deman, molt lamentablement, i hi assenteix (no gaire menys rar).

Després em vaig estripar la roba i em vaig mascarar pertot arreu; fins m’esgarranxí i escallimpí ci i lla. Devia fotre un aspecte atroç. Per sort, no se n’havia tornat al Carib ni a cap colònia africana. Havia tornat a casa i eu ambtant m’havia llençat a les escombraries del racó, perquè em tingués pietat.

—Què hi fots?

—Ah, Minerva! No sabeu quina una no me’n queia! Havia sortit de casa a comprar estríjols i brosses rai per a amanir les parets abans de fotre’m a pintar que... en un carreró, uns taral·lirots molt quimeruts m’han assaltat. Em sembla que em jaquien per mort. I he degut perdre la memòria. No sé pas quants de dies he passat malvivint del que trobava llençat part de terra, i xarrupant a les clavegueres. Després, avui, he recordat on vivia. I tot i que immensament avergonyit, perdoneu-me, deessa, mes he gosat fer cap.

—Vés-te’n a rentar. Potser no trobaràs re de ço del teu. Ho he fotut tot fora. Pensava que t’havies mort. O que havies desaparegut, empassat pels elements.

—Perdó, perdó!

—Vés-te’n a rentar, et dic.

Aquest cop (no pas com d’altres vegades, com sabeu) no havia doncs ni perduts els meus escrits. Es van escolar, en acabat, uns quants de dies, i no trobava mai avinentesa on plantejar-li com li havia anat de debò amb el georgià al Carib.

Llavors (amb d’altres esdevinences ordinàries de la vida) me n’oblidava, és clar. (Ja s’ho fotran.) Fins que, per pega, com dic, el georgià torna a aparèixer. I, doncs, amb el georgià refusat, trobant-me en perill de mort.

No sabia on fugir. Laments inútils encara! Tant se valia on fos. Un dels dos (exagerant) m’enxamparia i em faria la pell – ell (potser sense exagerar) per l’objurgatiu refús; ella, extremadament enfellonida, per la meua insistència que no el refusés.

Cal recordar ací belleu els corbs i les gralles de n’Ovidi... El xerreta rep de part de qui rep la nova (si és prou dolenta), o de part del traït. Si veus algú fer el salt a altri, i ho reportes, qui en rep la nova et pot occir no sols per l’enrabiat, sinó perquè no ho divulguis més; o el reportat pot revenjar’s. El meu cas em semblava semblant al del xerreta. S’hi val a mai no grullir a deshora! Si li xerrava al georgià les barbaritats que d’ell en deia la dona, l’emprenyava fins a tal punt que potser em foradava allí mateix. Si a la dona li faig arribar les exigències de l’antic amant qui ella troba ara tan repulsiu per quelcom que li ha degut fer de molt gros (i d’ací que no gosi el georgià presentar-s’hi, no fos cas que no n’eixís il·lès), m’arrisc que si més no m’obri la clepsa amb l’enfuriment.

No pas que no estigui, com sabeu, habituat a pagar els plats trencats. Tot i que sóc qui s’ho guaita dels marges estant, la culpa sempre és meua. Eu qui no puc ni tocar-la; i qui tanmateix, si els altres la toquen malament, a mi em toca rebre.

—No és pas que no pugui;
és que la dona no vol que pugui,
car poder prou puc;
tret que no em dóna poder per a poder;
així que: tot i que puc, no puc;
sóc l’impotent qui pot, com el potent qui no pot.

Aquest cop em resolc, grotesc, a enfonsar’m als fems; esguerrat, simfònic, en un escaguitxat crescendo de crits bogets, mos ulls guipant arreu psicòtics focs follets, amb ignominiós posat de llevantí clandestí qui duu al cistell el cap de cap morta qui, morta i tot, somriu, m’he ficat davant cap vehicle de la bòfia. Cuidaven envestir’m, mes s’aturen a frec d’aixafar’m. Les orelles roents com cireres, se m’enduen a la garjola.

Per preludi, amb porra i virots de banús m’atupen ferm. Rere les reixes de l’alta finestra, colom harmònic treu el pit i parrupa. En contrasemble, voltor cap-pelat i aprensiu qui enfonsa el pit dejús llurs batutes, m’arraulia davall, tot inharmònic.

Salvatges, brutals, llurs visatges rumbejant erts rostolls a les probòscides, me’ls imagín, anagògic, corrent pels julls i els blats com quan érem minyons. Retorn a la perfecció d’adés, companys! Quan m’enxampàveu i em fotíeu cap poplítia traveta, i entrava en tenebres i, tot i que serrava les natges, tautològiques penetracions entomava santament. Pler me n’endossàveu, fins al mànec, entre tèrbols tremolins. Esgambis celests; qui hi tornés!

No em mossegaré pas la llengua. Me la vull enmig vostre, tastets tastant-hi, les papil·les creixents com circells d’insinuacions encara pus coquines.

—I, llavors, em defensareu de la dona...? No...? Del georgià...? Tampoc...?

Se’n riuen massa; massa poca-soltes. Per què voldrien ells consentir en compenetracions...? Poc els calen. I és clar, no som a cap pel·lícula de xarones moralitats sorrada. Sentors clavegueresques m’embolcallen ara que só novament fora, sagnant de mantes de nafres sobretot internes. Sense esguardar darrere, amb cap reguard per llurs possessors, m’embolicaré en mortalles. Qui vindrà a emprenyar’m al cementiri...?

Qui vindrà, dic, capdeconyament el·líptic. Qui...? Doncs, espera’t, només cada malparit mai mal parit pels voltants! Hi vénen tinyetes, tronyes, bútxares, gambirots; nyèbits molt brètols en aces furtives aplegats; hi foten cap pler de raspes eixides, empaitades per sorges així mateix trempaires; hi vénen tota mena de bufaforats, dels horts emigrats, a traus més amanits, doncs, en doina bufar-hi; i, de les gàbies esmunyits, mants de conills adés timorats i ara estrenus ans rabiüts; i pler de mart gibelí amb el musell albí i bellugós; i, per llisquents alambors relliscant-hi, els estufats talla-robes; i els juganers muricecs, amb ventalls estampats amb unglats espectres, jugant amb la lluna com qui juga al volant; i, en actituds espectrals, els pregadéus, de qui les ombres s’amplifiquen en imatges de malsons asfixiants...

Ah cementiri, lloc on tota voluptat hi és permesa ans encoratjada; amb ambulacres insidiosos tothom s’hi atraça; i els cagaires, tant constipats com diarreics, en bescunç, llurs pílors i paltruus de tota merda només allí a la fi quitis (a tothom li ve de grat de cagar’s en les morts); i, amb pinces i monocles, paleontòlegs missaires, qui en polsims transformen pertot zirconis i substàncies; i, rèptils, els prosèlits, disseminant-hi esgrafiats contraproduents; i els zombis epífans; i els esquemàtics misteriosos heliofòbics; i els gèrmens més erudits, a recitar-hi estorts de tota riota; i els discursaires qui prenen els podis nocturns; i els tecnòlegs qui assagen en mills circumstàncies llur ginys de somni; i els mesmeritzats admiraires qui admiren les descàrregues més poderoses; i entre ells, eu, veedor doncs de conys menys amagats i de menys implícites cardades...

Amusat, amb un pam de nas, tot t’ho esguardes, els enfeinats insectes, llurs idealístiques èlitres, llurs juguesques, llurs astúcies i tracamanyes... Què fot aqueix...? Ni un pam de net. O et fa pam i pipa? Pam de nas, car ara, amb arbitrarietat palesa, ara se’t carda la marquesa, i ara acoltella el juramentat, i ara...? Ara bleixa, líric, als estels inconeguts!

—Uneix-te’ns a l’esbart — assenyalen els pocs qui se n’adonen que visc.

O, si doncs no això, quin altre propòsit m’hi menava...?

Fervent, gens astorat, som-hi, dic, i hi sóc; els sóc darrere, remot, com qui en ressegueix el mesc, per molses i resclums, no pas fent morros ni embotzegant-me ni eriçat, ni amb cap puixconsir, lleuger, gairebé imponderable, per lloses i túmuls infringint.

Antenes i palps baten a l’uníson devers el bon camí, eixams qui palesament se n’entenen, saben on van, no pas com les carrinclones humanes voludes, perdudes sempre en angoixosos atzucacs on els menen els pus rucs de llurs elements, sempre de falòrnies curulls.

—Guieu-m’hi, fulgòrids! — car sé que deveu portar sort, endevinant sempre el tresc exacte. Esdevingut mig entomòleg en les meues perdudes vetllades d’estiu, aprenc aombrat que sou dels qui són nats amb les flors al cul. O, si pus no, amb els flòsculs sempre a punt, els delicats tubets, en esveltes lúnules acunçats, dels vostres culs. Darrere us vinc, el darrer roí ensumant, amb les esventades ganyes, oratges pus afins en territoris pus fins.

—Hom m’ensuma de banyut i no dic re;
com els ho diries...?
més em val que em prenguin per banal banyut
que per insecte magne.

Car no són banyes, són antenes;
amb les antenes copsem les humors
del tarannà de tota maltempsada;
anem sempre a l’avantguarda;
sabem on tot comença i on tot acaba;
el nostre cicle vital és la metamorfosi,
i sabem doncs que re no és el que sembla
rere la façana.

Cleptobiòtic us vinc, darrere,
el darrer dels roïns il·lusos
vivint de la llet dels focs follets
de les vostres intencionades fosforescències
de qui en sé llegir els codis secrets
que em duen al paradís del viure en pau.

Fulgòrids, guieu-m’hi!

Em menen (més que m’emmenen, car els vaig, molt ressagat i cassigallós, a la cua, i ni em deuen haver apercebut) a un mausoleu amb molts de llums encesos dins.

Tinc els ulls enlluernats, i el cervell tan marejat, pels jeroglífics dels fulgòrids...? (Tret que no sé pas com, altrament que, cap calent, no estigui ara amb la por, la febre, el neguit, i l’esvaïment, simplement al·lucinant, per il·lusions massa posseït, car prou havia llegit en un lloc o altre que “no cap dels fulgòrids és de debò luminescent”.) O és que veig doncs visions entre les pampallugues...? O anava darrere qualsque cuquetes de la llum...? Qui eren, íntims com mosques voladores retinals, els meus còmplices fulgurants?

Tant se val, la qüestió que... Oh somni, tanmateix! Car veig que són ella i el georgià poixeule que tanmateix feien les paus, i ara són cardant al taulell de marbre del mausoleu providencial.

Mes, és clar, què més voldries... ? No. Hi ha dins un cadàver a mig podrir. Escoltant quequejar les riallades esforçadament confegides dins les nafres del seu cos, n’estic tot esgarrifat. Els mosquits em piquen i adu ponen llurs ous als caus endanyats on m’han picat. Tanta por tinc que oblidava, on em pruu, de gratar’m.

Estaquirot que sóc, doncs, prenent com sempre els desigs per realitat. I no hi ha pas pau per a mi si ells no foten les paus!

Mes, fins en la meua al·lucinació, no n’estava gens segur que fos el georgià, aquell qui se la cardava. I, si doncs no era el georgià, qui...? Oh que fos un home molt valent qui occís, amb tots els monstres qui reveig, sobretot el mafiós!

—M’esguardava corprès la roba estesa
escaujant-ne excitat la faç defesa.

Llavors ho vaig veure clar. El meu salvador, son germà. No pas que se la cardés dins el mausoleu, car dins el mausoleu il·luminat només hi havia el carnús corcat, de saballons clafert, com vinc d’indicar. No; vull dir, en el meu cervell il·luminat, la cara de l’estrenu protagonista qui ens alliberarà del drac era la d’un altre criminal... Son germà. L’aniré a veure demà de bon matí. Li diré que sa germana és en perill de mort. Que un mafiós georgià me la vol pelar. Que li vinc a demanar que sigui ell qui estossini primer l’assassí.

Aquella segona nit al cementiri, tot i ratat pels rats sarcòfags, l’he dormida com un liró.

De bon matí, m’he clenxinat als canfelips de la Universitat. Llavors he anat a cercar el germà. Tot fa tanta de bona flaire. Les dones del mercat. Hum, hum, hum! Camàlic amorós del vit xiroi, em faig voluntari per a dur’ls les bosses i tot.

—Del tumult de l’assoc
a la fresqueta intimitat del cony de les clientes.

Cabdals queviures us duc a la privacitat del niu
on només hi covaré dolç amb permís.

Cada bella dona apercebuda se’m cristal·litza d’assidu integrant secret al meu ocult serrall cerebral — ah com te m’hi calques, aimia! Aquesta nit tot dormint, potser jaurem dolçament junts!

Son germà es diu Crònic, i com jo, és un crònic mentider.

Mai no m’ha agradat entrar a casa d’altri — per xo sempre en romanc fora, per molt que m’hi convidin; sempre tinc una excusa o altra: dic que he trepitjat merda de gos; o que tinc por d’agafar-hi fred, o que tinc un pèl de febre i no vull pas encomanar cap calipàndria a ningú...

És clar que el mateix fàstic, o la mateixa prevenció, tinc que algú altre em vulgui entrar a ca meua; no els hi convides mai, mes prou se sap que hi ha gent sense sentiments; se’t foten a casa amb qualsevol excusa que inclou la pseudo-amistat; els veig intrusos, com repulsius paràsits, com invasors llefiscosos, burocràtics; els mataria i tot, si no fos que sóc tan educat.

De tota manera, sempre reïxc a treure-me’ls de sobre. Els dic que m’ha agafat un mal de ventre sobtat. Que tinc el metge esperant. Que demà m’haig d’aixecar aviat...

Tot el que hàgim de parlar, de tota manera, prou és millor fer-ho fora, com qui diu en terreny neutre, sense ningú envaint l’espai vital de l’altre.

Un lloc ideal (mills encara que al lloc benauradament anònim que són les estacions, sol indret escaient on no és sospitós ni xaró, ans normal, d’esperar-hi quelcom), el lloc ideal, dic, és al caminet entre les enormes pedres nascudes tot de sobte en el darrer espetec tectònic. Car allí què hi som, l’emprenyador i jo...? No hi som sinó dues menyspreables efímeres cuques. Allí tota conversa adquireix les proporcions que calen. I no cal espaiar-s’hi pas gaire; amb quatre mots n’hi ha sempre prou. M’alleres de viure en pau, com eu a tu, capdecony, i au, fot el camp, ja m’has empestades prou les òrbites, els voltants, les perifèries, del meu nucli essencial. Així tract tothom qui se’m volgués entremetre... tret de les pèrfides hores (com més anem més escadusseres, mercès als anys) on la genètica bare m’empeny al verriny.

Car, ja us ho diré, Eleuteri, no tot a la vida és espiar el drut enfilant-l’hi a la dona el seu escamarlà aromàtic... Hi ha jorns on la basca em pot... Sempre m’ha pogut, de ben jovenot i tot. Jorns on la simitarra del turc em parteix pel mig, a l’alçada dels ronyons, i la meua part de dalt cau de plom damunt l’atapeïdota sorra... L’estrany és que encara sigui viu... És cert que llavors amb l’ull dret tot ho veig tort... tortot, acolorit, i pudent, ple de bonys i clots... com quan era a Haití... amb cada paret, porta... cada canfelip, cada edifici mateix, per petit o gros que fos, tot de gairell, tot esbiaixat, i pintat amb pintures ben cridaneres, això sí...

Ara, la pudor... la pudor de merda pertot arreu... com si les caguerades s’esbudellessin per les escletxes de cada casalot... I en acabat el contrari, amb l’ull esquerre hi veig aquell altre lloc, a Palm Springs... aquell indret retirat, reservat per a rics molt rics, per a privilegiats molt pixavins... i tot hi és daurat, les taules, les cadires, els plats, els coberts, el menjar dins... les fruites, els fruits secs, els vins, les ampolles mateixes... tot daurat, tot daurat...

Els homes tots de negre, molt elegants; les dones, encara més elegants, totes de blanc, amb els joiells sempre d’or... joiells pertot, botons de puny, teixells, afiblalls, polseres, arracades... tot d’or, molt d’or arreu...

Amb el raor de raure, el turc melangiós m’ha escorxat... Carn viva, tot, el ròssec més fi, el frec del ventijol, la mera proximitat de l’estrany, m’atueix... En brea roent m’empantaneg... Als ous de mos ulls tot hi és grell... Xarlatà crònic, no sé per què em vull sempre tanmateix absolt, pulquèrrim. Estoic, apòcrif, xerreta (oblic delator)... En abís de menstrus enfonsat... Angoixa davant les nafres vinents... Faig continent de cap acció llavors que s’esvaeix, es dissol en la mera intenció... Potser plantaré més cascalls a l’hort... Amb celles de gripau, ploricó de tritó, esperaré a la cantonada l’aproximació del criminal...

Mes ai... Ja us diré en una altra avinentesa com ens en sortírem. Com veieu, encara cueig; això és el que compta, fa? Mes ara, com us dic, me n’adon que s’atansa el bon tren; imminent rebombori; ai, ai, quina emoció; creieu que faig prou goig? És la dona qui torna d’una altra reunió d’altíssima volada... Li faré de taxista, si vol.

A la propera, vós! Segurament ens trobarem assegudets als bancs, no pas...? Esperant quina altra no ens en cau tampoc. Au!


~0~0~