Oït o dit als trens (22)

O no hi ha poble ni idioma més bemparits a tota Espanya que el Català Un sudamerdicà vol que li parlis "epanó" perquè hom l'ha enganyat i li ha dit que és a "epana" i, ves, pobre home, s'ho ha cregut. Diu "epanó", és clar, quan en realitat vol que li parlis allò seu: "equatorià", "salvadoreny", "peruà", qui sap què... I això doncs és el que li responc, i en Català (car sempre, per educació i perquè se n'adonin que els tract com a persones, és a dir, sense discriminacions ni prenent-los per aitan babaus que són incapaços de comprendre’ns, vist on són, els parl, com dic, als mal-informats, en Català) (i sempre, si doncs no són uns malignes escarbats, o uns ases sense remei, m'entenen): –Vós no parleu "epanó", vós parleu "equatorià" (o el que sigui); a mi m'heu de dir que parli "epanó"! Què us penseu belleu que el Català és menys espanyol que el castellà o l'andalús...? Al contrari, no hi ha poble en tota la península Ibèrica (península que també duu, per altre nom geogràfic, el nom d’Espanya), no hi ha pobles ni idiomes més collonuts i orgullosos a tota Espanya que el poble i l’idioma Català... Per quins set sous l'andalús fóra més espanyol que no el basc, el portuguès, l'asturià o l'aragonès...? I el Català sempre ha estat, i sempre serà (si més no per als Catalans, ço que és del tot natural) el primer i principal: el príncep dels idiomes espanyols. Així que (em creureu si voleu), si mai em perdia per l'Equador (o d'on fos que fos que fóssiu), faré l'esforç, si em vull fer entendre encar millor, d'emprar l'equatorià... mes mentre sigueu a Catalònia, vós fareu l'esforç, si voleu que ningú us faci cap cas, d'emprar l'espanyol per excel·lència (si més no per als Catalans, de Perpinyà a Alacant, de Mequinensa a Maó), d'emprar l'espanyol més important de tots: el Català. I lliçons d'història i de lingüística pròpia, podeu pensar que poc us els acceptaré, sobretot quan em vénen d'un foraster, d’un no-espanyol, d’un no-peninsular. O.K.? Doncs no fotem, a aixantar la mui, i fer bondat, senyoret. Val a dir que la mala educació dels sudamerdicans [un sudamerdicà és un sud-americà malparit, un agent del castelladrisme] ens ha fet molt de mal per terres de l’hemisferi boreal del continent ultramarí. És per culpa dels sudamerdicans que els americans, quan mai saben ni qui som (molt, molt, molt rarament), ens prenen pel dolent de llur pel·lícula (no pas pel bo oprimit pels armats franquistes). Diries que els castellans són tan lladres que àdhuc ens roben la pronúncia dels noms. Ara doncs, pràcticament tots els periodistes qui parlen pels mitjans americans, tant si enraonem ara de l'esfera cultural, com esportiva, com la dels afers d’actualitat, anomenen els noms Catalans en l'andalús sudamerdicà [tret quan diuen Barf-elona, o Ibi-fa; llavors empren les esgarrifadores efs castellanes]. I així veuríeu que per a dir el nom d'en Casals, tothom diu Cassals, i ningú Cazals (que és com es pronuncia tant en anglès com en Català). Car l'anglès i Català, com tothom sap, es pronuncien igual pel que fa a les zetes (o “s” sonores) i pel que fa a la jota. Doncs bé, els americans (aconsellats pels "savis" sudamerdicans) semblen sempre fer un esforç suplementari per a pronunciar ben malament (és a dir, a la sud-americana, i excepcionalment a la castellana; mai a la pròpia) tots els noms Catalans. Fins gent qui s’escriu el nom en un Català tan cridaner com pot (el plantifica en milers de quadres, per exemple; quadres ara exhibits a tots els museus del món), hom no els en fa cap cas... En Joan Miró veuria que aquest Joan es torna Khu-an (el mateix esfereïdor khu-an d'aquell desgraciat Khu-an Cal·los, rei de la merdegada). O ara mateix el beisbolista Albert Pujols... El nom Pujols, que normalment s'hauria de pronunciar exactament en Català com en anglès, es pronunciat pu-khols... Ecs, no cal estendre-s’hi. Les excepcions són mínimes. Un camí vaig sentir en John McEnroe, en l'avinentesa de lliurament de trofeu a aquell carrinclonet de Rafe del Pòdex, qui (això era al començament de la seua carrera, quan encar ens pensàvem que era persona) s'esqueia aquell dia de pujar a l'escó dels triomfadors després de guanyar, com dic, una copeta, i hom m'havia dit d'ell que era manacorí, i doncs Català, i en John en aquella avinentesa, dic, va comentar rere el televisor: "I'm sure he's going to say something in his native Catalonian..." Però no, és clar; aquell botifleret merdoset (ara sabem que era un traïdor d'ençà del primer dia on l'ensinistraven de traïdor, i ell sempre tan bon alumne), aquella caqueta, dic, no va dir res en els seu nadiu Català; ho va dir tot en franquista, amb accent franquista perfecte, amb ideologia franquista impecable... I ara que dèiem franquistes... Com és que els "intel·lectuals" castellans o acastellanats continuïn tots plegats essent sempre tan franquistes? [Cal dir els "intel·lectuals" (se'n diuen així ell mateixos, senyal que d’intel·lectualitat no gaire), cal dir, doncs (encar que faci riure) els “intel·lectuals” activistes (car els qui no foten el nas en palterades d'aqueixes deuen ésser més intel·ligents, i en deu haver uns quants; l'únic que els mitjans franquistes no els deuen traure a la claror, no fos cas que esclarissin una miqueta les ments de qualque ben enverinat "epanó").] D'aqueixos pseudo-intel·lectuals mai no en veus enlloc cap boldronet dedicat a fer cap manifest en defensa de les llibertats i els drets a les llibertats de la tribu molt assetjada dels Catalans (voltats pertot arreu d'exèrcits feixistes i irritats, ja decidits a esborrar-los del mapa). Oh no! Els Catalans, quina merda! Mai no es mobilitzaran pels Catalans, mai cap moviment (altre que peristàltic, és clar!) a favor dels Catalans. Sortiran a defensar les "llibertats" (o el que sigui, tant se val) dels tibetans, oh, això sí! Dels aborígens d'Austràlia, oh! Dels èskimos del Canadà... Com més lluny, millor! Però això no, llur déu els en guard, això mai... Mai no sortiran a defensar les llibertats ni els drets de cap poble qui pogués amenaçar la total hegemonia del franquisme... Els Catalans, a la merda, garrotada! Els bascs, els gallecs, els asturians, els andalusos, els quítxues, els inques, els maies, els asteques, els tupís i guaranís, els aimares, els maputxes... Mai! Esperaran quan alguns d’aquests siguin irrecuperablement extingits, quan només en romangui quatre o cinc, malalts, fent la viu-viu, perdent coneixement... Llavors en ploraran alguns (alguns en ploraran alguns), amb llàgrimes de cocodril... Ara, mentrestant, no! Mentrestant franquisme, franquisme; franquisme i prou. Quin poble voldria aitals "intel·lectuals"? Quin fàstic! Caldria ésser un poble totalment degenerat!