Oït o dit als trens (21)

O pertot hi ha de tot Li dic: –Escolteu, tanta d’injustícia al món – i jo no pas més just, ho reconec. –Ara us donaré tres exemples on castellans o acastellanats, parlant en castellà o en andalús, m’han tractat com a persones; m’han tractat, captenint-se ells com a persones, a mi; m’han tractat com a persona – no pas com a empestat Català. –Per això quan dic “els castellans són tots franquistes, o són tots lladres”, sempre dic fals, i en sóc conscient, i tanmateix ho dic, impel·lit pel fàstic que m’inspiren, no pas com a persones, mes com a tribu, com a boldró enemic, escarransit, avariciós, agressiu, invasor, ocupant, i monomaniàticament enderiat a fer-nos desaparèixer com a poble. A fer-nos doncs no-existits, a negar tots els nostres avantpassats, tots els nostres herois, descobridors, artistes, escriptors, científics, i parlants en general... a fer-ne no-re, a enfonsar-los en el no-re, en l’oprobi de l’oblit, a colgar-los en la merda de l’insult continu fins que qui mai els recordés només en recordés la pudor que emetien, una pudor manllevada, llas, de les palterades servides pels enemics ocupants, qui no solament doncs ens ocupaven, ens ocupaven com si els érem canfelip: ens omplien de llur merda i ens n’ofegaven. –Per als Catalans de la meua generació, el castellà “ideal” no pot ésser altre que el franquista; el franquista qui et crebava els timpans a mastegots, o et trencava la cara en mil bocins, o t’asclava el crani... si deies mai re en Català. El franquista dels capellans castrenses, és a dir, assassins, qui predicaven a tot bram per totes les ones de totes les estacions de ràdio que calia atupar sense pietat dones i infants, i ho repetien els franquistes de tots els diaris, els mateixos franquistes o castellans qui t’afusellaven l’oncle per “Catalanista”, és a dir, pel pecat d’ésser fidel a ell mateix. –D’això no en tenien cap culpa els altres castellans, ni de llavors, ni encar menys els d’ara, i tanmateix qui dubta que continuen beneficiant-se dels estralls i dogmes i doctrines dels franquistes – i qui dubta que el gros dels castellans encar no ens defensa, ni sisvol veu lògica la nostra set de llibertat, és a dir, d’independència. –Tot això no trau que sóc immensament injust quan dic, per amor a anar directes, “tots” els castellans són això o allò... Hauria de dir: els amos dels castellans continuen essent tan franquistes com els d’antanyasses; no han canviat ni mica; continuen exercint el mateix odi contra els Catalans, ens volen anihilar amb la mateixa “fúria espanyola”, ens volen imposar llur parla, llurs símbols, llurs costums, llurs lleis... exactament els mateixos símbols, lleis, parla, costum... que en temps franquistes. –Mes és clar que cada persona és ella mateixa i prou. Perquè un tingui la dissort de néixer en una tribu maleïda, no vol pas dir que els fats ja han decretat, cent per cent, com serà fins que es mori. No. Fins i tot en l’adoctrinament feixista que reben els castellans d’ençà que neixen, via escola, mitjans de comunicació, burocràcia... n’hi ha molts, milers i milers, qui se n’adonen que hom els impel·leix dogmàticament a l’odi contra el Català (contra molts d’altres també, mes a mi el que m’interessa ara som nosaltres, ca?) sense cap solta ni volta, se n’adonen, doncs, i no segueixen les consignes d’anihilació total. El mateix s’esdevingué a l’Alemanya nazi, el mateix s’esdevé ara mateix a la França jacobina de sempre... Tot això és palès. Com és palès que dins la nació Catalana hi ha milers i milers de malparits, i de botiflers, i de traïdors. I de malfactors de tota mena, i d’escarransits, i de lladres – i d’acastellanats, en el mal sentit. I de covards, és a dir, de gent de seny. –Mes ara, com us deia, volia parlar d’aquella bona gent als quals estic encar tan agraït, tot i els anys, i si em vénen a l’esment només tres casos, això deu ésser pel poc temps que passí entre ells, car casos com el meu, i molt millors, se’n deuen escaure, entre persones, milers d’exemples cada dia de l’any... –Tant se val, guaiteu. Només tenia vuit anys i mon pare (bon escoltador de les ràdios amb els capellans assassins) em va expulsar de casa. “No vull que tornis mai més!” Per sort, aquell camí érem a l’estiu... (El segon i darrer camí que em va expulsar érem al més cru de l’hivern, i gairebé hi peria, glaçat.) Aquest camí, me’n vaig anar al riu, vaig agafar una fulla de canya, hi vaig dibuixar el monument de la nostra ciutat, i me’n vaig anar camí de sirga avall, cap a la capital... El meu pensament era mai més no tornar a casa. No solament no tornar, ans alhora anar dibuixant en fulles de canya cada monument de cada ciutat que visitaria en el meu periple d’ardit exiliat. Per dissort, la propera vila era a vint-i-tants quilòmetres, i quan hi vaig fer cap ja s’havia fet fosc. Ningú no em va sortir a rebre, titllant-me d’heroi i de mereixedor del llit agraït de manta pubilla o mestressa. Al contrari, em vaig quedar a les portes de la vila, hostilitzat pels cans, i llavors vaig decidir tornar a casa, o almenys a la ciutat nostra, on almenys en coneixia els topants, i com esquivar-hi gossos, i gitans, i bòfies. –A mig camí, ja era alta nit, cap a les dues de la matinada, anava carretera amunt i m’havia d’arrambar ara i adés que passessin els llums enlluernadors de qualque automòbil embalat. Finalment, sense jo haver fet cap signe, una moto s’aturà. Hauria pogut ésser qualsevol aprofitat qui m’hauria pogut violar o assassinar. Mes era un bon home qui parlava en castellà. Només em va demanar on anava. Li vaig dir a ciutat. Em va dir: “Puja darrere.” I em va portar a ciutat. Passat el pont, es va aturar. “On vols que et deixi?” “Ací mateix, gràcies.” “Au, torna a casa” em va dir, i se’n va anar. La meua mare era al balcó, angoixada. Mon pare era dormint. –Quan ja era sol a Barcelona, devia tindre quinze, setze anys... un dia em mancava un cèntim – un cèntim de pesseta, i el tiquet valia una pesseta – per a comprar-me un tiquet al metro. Sempre anava caminant d’una cantó a l’altre. Aquell dia tanmateix feia molt mal dia – tronava, diluviava – i, damunt, em trobava malament. La dona a la finestreta (una buròcrata castellana) es negava a donar-me el tiquet – jo amb tot el meu canvi estès a la vora. Qualque burgès (suposes sens dubte que uns quants Catalans inclosos) compraren llur tiquet i passaren sense dir mot. Un treballador andalús va adonar-se què em mancava un cèntim – sense dir paraula, me’l va donar. Per què no hauria d’estar agraït a una persona així? N’estic immensament. I s’han escolades qui sap les dècades. –Vaig conèixer (també a Barcelona, quan encara hi era, als divuit anys) un aragonès “normal” – d’aquells qui de tan acastellanats ni se n’adonen que ja no són ni aragonesos. Era una miqueta més vell que no jo. Aquell estiu se’n va anar a Saragossa. Em va donar la seua adreça per si em convenia passar-hi. A Barcelona vaig tindre certs problemes de supervivència. Fent un cop de cap, vaig anar en tren a Saragossa. El meu amic em va rebre a casa seua, em va tractar com si fos de la família. Son pare era un tinent coronel retirat de l’exèrcit feixista – era un homenic menut, tot ossos, molt malalt. Quan va sentir que era Català li vingué una xanxa al cap. Va demanar a la infermera qui tenia sempre al costat que li dugués un paperet quadrat qualsevol. Ens va dir, a aquella dona i mi: Ara us diré com els japonesos (va dir japonesos en deferència meua, car la xanxa anava contra l’escarransiment dels Catalans – tots els pobles als quals hom vol esborrar hom els alleva abans tots els vicis, sobretot els propis: el procediment és típic, molt conegut, pràcticament universal), us diré, va dir el vell, com els japonesos es torquen el cul. Els japonesos són molt escarransits, sabeu...? –Va plegar el paperet quadrat en un plec pel mig, i aquest plec el tornà a plegar pel mig, i, al vèrtex del quadrat que pertocava al mig del paper, en va fer un petit esquinç; va desplegar el paperet i, pel forat del mig, hi va ficar l’índex de la dreta, es va guardar l’exigu bocinet de paper esquinçat a l’altra mà; va fer bellugar l’índex com qui se’l passa pel forat del cul, i llavors se’l va torcar amb les faldilles del paper, va llença el paper “brut”, i llavors sí que l’homenet estava d’allò més xiroi: “I sabeu per què serveix aquest altre bocinet? Tot s’aprofita!” I amb aquell bocinet va fer veure que es treia la merda encastada a l’ungla de l’índex. Li riguérem la gracieta, pobre home. Al cap de dues setmanes era mort. Em sembla que va morir rient – (això darrer és d’envejar). –El meu company va agafar immediatament el que li tocava d’herència, se’n va anar a veure els masovers que li portaven el predi, i els el va lliurar en propietat. Tots els papers fets sota autoritat de notari. No va trigar ni quatre dies a despendre’s de tot el que son pare li llegava. “La terra és de qui la treballa.” Era un xicot comunista. Era una persona cinquanta vegades més digna de record que no pas un carallot vanitós com jo, per exemple. És gent com ell els qui haurien d’ésser en viquipèdies i enciclopèdies i collonades, i en canvi no se’n troben traces els anys que fot...! (I jo qui no li arribava en dignitat ni a la sola de la sabata... sóc si fa no fa “algú” – quina vergonya!) –Amb tot això per què afegeixc confusió a la maleïda cerimònia? Per què afegeixc injustícia a la injustícia...? Deu ésser la rauxa. La rauxa, no pas el seny. Car prou veieu on ens ha portat el seny, a frec de desaparició.