contra bords i lladres, reneix la ment! /.../ i sempre al servei de la força comuna, i no caure mai en aquelles febleses que, després de guanyar, ens han fet perdre tantes vegades LA DARRERA BATALLA (Joan Coromines) /.../ cal mai no abandonar ni la tasca ni l'esperança de llibertat i d'independència. /.../

dimecres

Divuitè de trens










Oït als trens subterranis (d’un aferrissat carallot qui se m’assemblava com reflectida imatge i qui tenia el meu mateix accent, hum!, i, qui sobre trobava que coincidíem a portar mànega amunt les mateixes bases del mateix coll, hum!, hum!) (18)









-Qui ens encoratja a la inacció? Qui ens vol en autonomies definides per altri? “Autònom”, per definició, és aquell qui es fa les pròpies lleis. Quina autonomia té el Català si les seues lleis cal que se les guaiti abans, i les esporgui i se les passi pel cagat rafe del pòdex, l’enemic qui l’espolia, l’enemic letal qui justament el vol anihilar? Quina grotesca falòrnia d’assassins terroristes és això? El petitburgeset de merda ens vol “autònoms” [no pas independents: ui, això l’acolloneix fins a l’ofec, aquell petitburgès palteret amb orelles d’orellut i galtes de galtut!], ens vol “autònoms” i no sap ni el que el mot vol dir.



-Espigolant entre papers pseudoclandestins, esfereït n’estic davant tant de petitburgeset volent “salvar la pàtria”... I com...?



-Per “atiar’ns a l’acció”, ens insulten i descoratgen, ens diuen de “mesquins”, ens diuen de “mesells”, ens diuen de “desconfits”, ens diuen contínuament que açò que xerrem: votat al no-res tost rai; i, és clar, que al capdavall, ben mirat, no sem ningú...



I veuen que no sem a cap mapa...

I que tot el que diem és com si ho hagués...

dit...

altri...

en llengua altra...



-I s’ho creuen! Petitburgès, palteret acollonit! I ens diuen que ens ho tenim ben merescut - per no haver fet re.



-No haver fet re!



-Quan tothom altri - tothom altri que els petitburgesets de l’autoinsult constant - tothom altri sap els morts innombrables per la llibertat de Catalònia!



-Si això encoratjarà ningú! Si només repeteixen, amb el cervell infectat pels enemics ocupants qui l’empren de canfelip per a cagar-hi llurs “profundes reflexions quant a l’esdevenir’s d’epanah” (“epanah!” - amb veueta de feixista pres d’aguts espoderaments), si només repeteixen, dic, els insults constants que ens llença l’enemic!



Que cap feta no hem feta...

cap proesa no és nostra...

cap proa portà mai la nostra...

senyera...,

sempre fou... [per falsificació ulterior] el drap brut de merda...

del cul...

d’altri...,

justament de l’enemic,

de qui ens treia del mapa...,

i ens hi vol fora...

per sempre pus...,

no ens hi vol ni cagalló...

degenerat [com ells]...,

ens hi vol...

nuls.



-Quan el que cal dir i fer, és clar, és proclamar als quatre mil vents l’orgull d’ésser Català.



-Plens d’urc per tot el que férem, per tot el que fem, per tot el que farem. Sempre contra els enemics. Mai retuts. Sempre lluitant, sempre lluitant, sempre lluitant. Mai desfets, mai desconfits, mai mesquins, mai petitburgesets acollonits. Sempre curulls d’urc pel que sem!




-Les nostres proeses, doncs. Les nostres definicions, doncs, car només el que nós definim val, mai el que ens ve definit per l’enemic! I el nostre territori és únic al món, i ningú no ens el prendrà - i, si ens en prenen bocins, mai no descansarem fins a recobrar’ls. Recobrar’ls tots. Car la nostra vocació ha set sempre la mateixa: tornar a ésser sencers. I vantarem, doncs, sempre la força incomparable dels nostres guerrers. I la llengua nostra: cap altra al món de més eufònica, rica, expressiva, exacta... La nostra llengua, qui la toqui o insulti demana la mort; perquè qui ens l’agredeix ens vol morts. Qui ens la defineix de merda o d’inexistent o de fluixa, ens vol extingits...




-Car és de vençuts deixar’s definir per l’enemic! I els Catalans mai no ens hem declarats, ni ens declararem mai vençuts. Pas que fotrem callar les armes fins a la total independència. Això, qui se’n desdigui ja ha rebut.



-Les definicions donades pel botxí invasor a l’envaït no valen el paper de torcar culs on són embolicades. L’escarransit anglès dient el brau escocès d’escarransit... El mafiós gavatx tractant de mafiós l’ardit cors... El lladre volen tractar d’avariciosos els Catalans [!]... I així anar fent [“i tak dàlie” (que diem en rus)]. El salvatge americà tractant l’indi de salvatge... El terrorista colonitzador tractant el resistent colonitzat de terrorista... No, l’únic qui pot definir el Català és el Català en Català. Tot altri, i tot altre, fa pudor d’història - d’historieta, és clar. Car qui es creu les historietes contades per l’enemic? Caldria ésser petitburgeset ple de merda i d’autoodi.



-Ara, l’avariciosíssim lladre tractant de tractar’ns d’avariciosos [“els Catalans ho volen tot”, ens diuen, com si fos una acusació voler el que és nostre: allò que el lladre ens ha robat i ens roba; i ens ho diu el lladre: l’avariciós per definició, aquell qui et roba i no et torna pas, per molt que el sacsis, allò que t’ha robat; què caldrà fer perquè ens torni el robat: caldrà anihilar’l, poc sembla que cap altre mitjà a hores d’ara tingui ja agalius de rutllar].



-Ataca molt el botxí. I vol que tothom corri a insultar l’espoliat. Vol que cada plebs sigui covarda i petitburgeseta, i doncs definida per l’enemic, com la que retratà en Juvenal: “Som-hi, som-hi, anem-hi tots a tot estrop, a trepitjar el cadàver de la víctima qui el botxí ha assassinat, no fos cas que algú encar es cregués, per la nostra inacció, que no n’aprovàvem prou, del botxí, les proeses.” A aquesta “acció” ens volen empènyer els petitburgesets qui es pensen que per l’autoinsult hom s’alçura. No! Per l’autoinsult hom es descoratja. I qui malparla del Català ha de rebre, sigui qui sigui. Així que... Petitburgesets traïdors, ja ha arribada l’hora de callar! I tampoc ja no ens en creiem cap altra, de les que dieu, car sabem que només presteu la boca infectada a l’enemic.



-A canvi, el que caldria, i encar no ho veiem prou, és l’entesa de tots plegats... On és l’entesa col·lectiva dels Catalans? Fotrem goig, la feinada. Amb tant de petitburgeset enverinat, qui s’abaixa els pantalons perquè s’ha cregut la definició de l’enemic que el defineix com a mitja persona! I la mitja persona s’abaixa els pantalons i rep. I rep, sempre rep. I així es fa lacai i parla en enemic al desgraciat incapaç (per odi contra els Catalans) de parlar la llengua dels senyors. I els senyors a Catalònia sem els Catalans, mai l’invasor. L’invasor i la seua llengua hi són merdes a netejar.



-Mai transigirem: aquest és l’únic missatge. Mai.



-Ara, sense entesa no es va enlloc; en tot cas, no gaire lluny. Cal entendre universalment a Catalònia que: u) tots els Catalans volem la llibertat [si algú no la vol, no és ni Català ni persona]; dos) hi ha un idioma nacional i prou; aquest idioma nacional és el Català; el Català i cap altre [els Catalans (vius com centelles!) tenim una enorme facilitat per a manejar idiomes, mes de nostre només n’hi ha un, i mai ens serà pres]; tres) cap territori Català no pot esdevindre moneda de canvi per a re de re.



Catalònia unida...,

lliure...,

independent...,

i solidària.



-Aquest és l’únic objectiu de tots els Catalans, tots, arreu, a la percaça del mateix.



[Si no ens enteníem en aquests tres punts bàsics...

és cert que ja el petitburgeset i el seu cervell emmerdat...

dictaven la via...



Mes també és cert que els petitburgesets de l’autoodi cada dia els tenim més marcats.]



-No hem de permetre mai que les definicions de les coses ens les formulin els altres - l’enemic no hi té re a dir, de nós. L’enemic només té dret a callar i rebre, fins que no ens torni tot el robat - incloses les definicions que els petitburgesets amb el cervell infectat pretenen de fer creure (per por!) que s’han cregudes, criminals.



-El poble Català té dret a definir’s, i qui ens vol toldre aquest dret i aquest poder és el nostre enemic mortal - i ens anihila o l’anihilem.



-Ningú, tret de nosaltres no té dret ni poder de definir el nostre territori ni la nostra llengua ni els nostres propòsits. Nosaltres definim el territori Català - el territori Català defensat per l’exèrcit Català. Nosaltres i prou definim la nostra llengua - la llengua Catalana defensada per l’exèrcit Català.



-Res no és fumós ni difuminat. Tot és exacte. Tot és clar i Català. No serem mai mitges persones. Qui ens vol mitja persona, sense dret ni poder de definir el propi territori, les pròpies lleis i el propi exèrcit, ens vol esclaus. Qui ens vol esclaus demana que l’esclafem. Car sem persones de ple dret i poder. Sem persones senceres. No sem mitges persones ni esclaus definits per altri. Ningú altre no ens defineix. Qui ens defineix ens vol anihilats. Qui ens vol anihilats, demana que l’anihilem.



-El petitburgeset qui es diu de “Català” per tal de púguer amb impunitat insultar els Catalans ja sabem a favor de qui juga. A favor de l’enemic. I tot traïdor - i més ara, en temps de guerra contra el lladre - una guerra que dura fa tres cents anys - ja sap què pot esperar. Més val que foti el camp. Més val que es converteixi del tot i se’ns declari enemic, i així jugarà net. Car no és pot ésser Català i anar contra els Catalans. Que faci com els traïdors qui es posen la samarreta de l’enemic i en defensen les colors tacades sempre de merda i sang. Aqueixos pobres desgraciats ja no tenen dret a insultar’ns. Ben fet. Mes el Català petitburgeset qui no es disfressa d’enemic i tanmateix gosa anar proclamant que ja s’està prou bé essent mitja persona, aquest és com cuca de forat verinosa qui se’ns fica a la sabata. Cal trepitjar peunú la sabata abans de posar-te-la, no fos cas que s’hi amagués cap aranya verinosa. Cal esclafar-hi l’aranya verinosa qui s’hi amagava, això cal fer. Car prou volem sobreviure, ca...?



opi rai:

l'ensopit:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

Vit

Vit
Boïl