Si per meteor fantàstic só de sobte imbuït déu

Si per qualque altra causa estranya també s’escaigués que hom em triés de president d’Esquerra, així acabaria potser el meu discurs de reconeixement –Doncs bé, sorors i frares, aquest és el programa. Però ara un instant, que així vull enllestir. Dient les sis síl·labes màgiques. –Recordeu en Gilbert Becut, aquell qui cantava que l’important era l’arròs...? –Doncs no! No deia arròs – que no vol pas dir que l’arròs no sigui important, és clar! L’arròs és molt important – per al món, i per als xinesos, els japonesos, sobretot per als catalans d’arreu. Car, sorors i frares, hem portada la paella d’arròs de peix pertot arreu al món! Aquest mot català és un dels més internacionals. Gairebé tant com “revolució”, que també és una paraula catalana, en el sentit de trencar els ous i tombar la truita cap al cantó de la llibertat! És un mot d’en Llull, clàssic literari català del segle tretzè, i qui d’il·luminat, gens, tu, gens ni mica. Molt viu, el garneu, en Llull! Tant se val, som-hi. En realitat, en Becut deia que l’important era la rosa; l’únic que ho pronunciava una mica malament... Semblava que deia l’important és l’arròs, però deia l’important és la rosa. Deia: “L’important és la rosa, l’important és la rosa, l’important és la rosa...” Ho deia molts de cops. D’altra banda cal dir, és clar, que aquesta cançó, com les millors cançons d’en Becut, fou escrita pel català Lluís Amade, d’Illa – d’Illa, al Conflent, vila preciosa, visitem-la amb el cor obert. Illa de Conflent, el beneït Conflent, bressol dels catalans qui primers s’alliberaren de cap altre jou i esdevingueren independents – font de llibertat, doncs, pàtria primera d’en Miró i d’en Guifré, qui ja al segle novè inicien l’establiment definitiu de la nació més ferma qui mai habità ni habitarà la Terra. Ah, el bon Lluís Amade, d’Illa, doncs, al Conflent! El bon Lluís, la sabia llarga, el bon Lluís – la professó li anava per dintre, com a tot bon català, però part de la professó sabia projectar-la envant, en un esclat encantador, perquè era poeta, el bon Lluís – i, perquè era poeta, s’expressava poèticament. I, com prou sabem tots els catalans – perquè no hi ha català de debò qui no sigui bon poeta – qui parla i diu poèticament, diu i parla molt més, molt més generosament i significativa – cada paraula catalana, perquè és dita per un poeta, val per tres, o per catorze, o per quaranta-cinc paraules d’una altra llengua – per això sembla que som dels qui parlem poc. Cada paraula nostra val per vint mil de les dels nostres dissortats veïns, per exemple – com va dir el clàssic literari català Vicent Ferrer, al segle catorzè: Aqueixa gentota són “molt parlers” i al capdavall no diuen res. Doncs per això, perquè som poètics, sabem que quan n’Amade i en Becut deien: L’important és la rosa, volien dir, l’important és el cony. Ah, el cony – cald, mocós, forat de carn, amb aspecte de rosa qui mai no es marceix, i més flairós i delitós, sorors i frares, que mai no pas cap rosa! Rosa mística qui els mascles homenatgem, humils, amb els plors de la nostra escurçonera – humil, humil – peluda, vescosa, llagrimosa, abatuda serp – perquè, és clar, cada català mascle és un altre Tirant – un altre Tirant! – cavaller amorós i ardit, i estrenu i campió. I poeta! I un poeta català, un català poeta – com dic, gairebé cada català com cal – quan diu un mot, en diu pel cap baix tres o quatre. Quan diu s’ha acabat el bròquil, diu molt més que no pas dir el fet que hi ha una certa manca o fretura de verdura crucífera al rebost, oi? Oi? Doncs això. Quan els catalans diem que l’important és la rosa, és a dir, que l’important és el cony, no diem que la reverencial serp o el trist verm (que fóra o representaria el piu, és clar) no siguin importants – només diem que el cony n’és més. I tenim palesament raó. Tenim raó, potser sols entre els altres pobles qui han malmès aquest món fins al punt que si no el salvem nosaltres, no el salvarà ningú. Car tots diuen que l’important són els ous i el moixó, ho diuen els companys sarraïns en llur llibret – no pot entrar en paradís a qui li manquin els òrgans de reproducció que els pengen com penjolls de pansit raïm intercruralment i crua. I ho diu el llibret dels altres, allò que en diuen abusivament bíblia, com si de llibre només n’hi hagués hagut mai un, ignorants! Hi diu al Deuteronomi: Qui a trucar vingui sense collons o amb la pitxolina esguerrada, no pas que se li badaran les portes del cel! Nosaltres, res de tot això. Nosaltres, sorors i frares, nosaltres l’important el cony! L’important la rosa! Però, és clar, frares i sorors, qui diu rosa diu cosa! Oi que sí? Diem una paraula i en diem un munt. Diem la rosa, diem la cosa. L’important és la cosa! I la cosa: el cony, l’úter, la matriu, el niu, el rovell de l’ou... d’allò de debò important té un nom. La cosa té nom. Té nom la cosa! I el nom de la cosa té sis síl·labes. Sis síl·labes i prou. I les sis síl·labes són... Les sis síl·labes són... Les sis síl·labes són: In – De – Pen – Dèn – Ci – A! In – De – Pen – Dèn – Ci – A! In – De – Pen – Dèn – Ci – A! In – De – Pen – Dèn – Ci – A! In – De – Pen – Dèn – Ci – A! [Aplaudiments eixordadors, ço que agraeixc elegantment.]