als trens oït - tretzè

Oït als trens (13) –A Ottawa, ara deu fer, oh, uns trenta anys, a una d’aqueixes taules dins els emporis on hi ha qui té permès de vendre-hi encants, hi vaig veure una biografia d’en Farragut, l’ubic gran almirall, el mariner més heroic de tots els americans, amb places i escoles, avingudes i monuments per totes les grans ciutats americanes. Pel nom ja se li veu que és català. Ara, en obrir la biografia, això és el que hi deia, si fa no fa: que els catalans, grans mariners; que els de Menorca, encara més; que ja els avantpassats d’en David Farragut, guerrers molt esforçats; i hi afegia, a la introducció mateixa, un poema en català, escrit per un poeta català de Gandia, en Jaume Febrer – i allò, com sempre llavors, veure el català al lloc més impensat i bromós, m’accelerava el cor. Per dissort, sóc incapaç de comprar la biografia, massa cara per a un semi-indigent com jo. Més endavant, en veus a manta, de biografies del gran almirall. I tots els biògrafs insisteixen en la seua nissaga catalana. I ho falquen sobretot amb les “Trobes d’en Jaume Febrer” sobre els llinatges dels conqueridors catalans de València. Poema, aquest heroic de les Trobes, llas, de totes totes inventat per a umflar les vanitats dels pretensiosos ciutadans valencians del XVII, que és quan diuen els erudits que foren fetes aquelles trobes, el XVII, no pas el XIII, potser pel falsificador n’Onofre Esquerdo. –Els erudits, eh? No sé pas mai si creure-me’ls. –Jo tampoc. Mes què hi voleu fer? Hi ha el que hi ha. Tant se val. Com veieu, l’avantpassat veiem que es deia amb el nom posat en català com cal. Pere Ferragut, és a dir, Ferragut, no pas Farragut, deturpació posterior. –Com tants de noms catalans que foren deturpats pels buròcrates forasters – per xo fóra hora que tothom se’ls esmenés. No pas uns quants, com hem fets fins ara. Tothom, i per llei. Tothom amb els ridículs noms malmenats, ara corrent a esmenar-se’ls, i. bellament restaurats, quina patxoca fan! –I tant. En fi, al capdavall els versos del pseudo-Febrer (em podia haver estalviades les llagrimetes!) són d’allò més ridículs. Ferragut de Jaca, indeed! –La merda de l’Aragó sempre empastifant pel mig. –Els he tornats a trobar a aquesta altra biografia del 1905. (Totes les biografies americanes del XIX i començos del XX els donen com a certs: els versots, vull dir; és clar, que els de més dels biògrafs són militars, ço que, si la feina de l’historiador és la del falorniaire en general, us esmeu si l’historiador és militar! Falorniaire i mig; no, més: falorniaire, impostor, falsari a la potència xeix!) La biografia... Hi diu: “Un trobador havia escrit, al segle XIII – al segle tretze, hà! – sobre en Pere Ferragut, avantpassat de l’almirall, de la manera que segueix: En Pere Ferragut (troba, 237). “Sobre camp vermell una ferradura De finíssim or amb un clau daurat Pere Ferragut pinta, i en tal figura Explicà lo agnom. La història assegura Ser aragonès, de Jaca baixat. Aprés que en Mallorca serví de sergent, Venint a València, bon gran renom guanya D’expert capità per lo diligent; Els anys i successos el feren prudent. Té en lo pelejar gran cordura i manya Perquè a totes armes fàcilment s’apanya.” (Diu el biògraf: “This is translated as follows: Peter Ferragut, in order that all might know his agnomen, painted upon the vermilion of his shield a golden nail and horseshoe. History informs us that he was born in Jaca, in Aragon. After serving as a sergeant in Mallorca, he went to Valencia where he gained great renown as a captain whose age and experience had made him at once adventurous and prudent. He was famous for his skill in the use of arms and for his great amiability in battle.” Aquest poema citat pel fill de l’almirall, Lleial Farragut.) Un altre biògraf, aquest en un llibre publicat el 1897, diu: “L’almirall després que durant la seua joventut ja havia passat pel port de Maó com a lloctinent de vaixell, hi tornà, ja heroic, quaranta anys en acabat. Ara molt begut per l’interès (comú als homes d’edat avençada) d’anar recollint totes les traces de la història familiar. El malaguanyat George Ticknor li havia enviat un vell tom amb els poemes de mossèn Jaume Febrer, on l’almirall va poder llegir el relat del més reculat dels seus celebrats avantpassats, un tal Pere Ferragut. Entre els diferents escuts de la família fins llavors conservats, tots hi porten el senyal distingit d’una ferradura – i això fou el que l’almirall, tocat per l’esperit del grup, escollí com a pròpia placa que el representés. Quan tornà a Ciutadella, on son pare havia nascut, fou rebut triomfalment. Tothom als balcons i barrant-li el pas per a congratular-lo. Un vell de setanta anys, amb les llàgrimes que li rajaven per les galtes treballades pels elements, sincerament s’esgargamellà: És nostre, nostre! Malviatge que no el veuré mai més! Si aquell dia hi hagués haguda cap elecció per a governador de les Balears, o fins i tot per a rei d’Espanya, estic segur (diu el seu secretari) que l’almirall hauria estat elegit sense oposició.” –Hà, el rei Ferragut! Qui n’afegeix de més crespes? Per cert, no hi surten esmentats l’ínclit cronista, en Galter de la Llauna, i l’episodi ocorregut amb sa senyorassa na Vanitat d’Helmint, dona del governador, amb qui el galtes Galter, in a bit of whimsy, fa el digníssim almirall tindre-hi a fer...? Tindre-hi un afer, per a ésser més exactes...? –No; aquests no crec que hi siguin. –“Prenc comiat de sa senyoria,” es veu que digué l’almirall la nit que fugia jas, amb el seu vaixell cuirassat, perquè no l’emprenyessin més els plorosos pagerols, i na Vanitat respongué, ostant-se xicaloris i cuquetes de la llum, “I si baixéssim una miqueta pel rost per on les serps pugen?” “Hum!” – respongué el digníssim, de qui la sang freda glaçava totdéu, això traient-se de la bragueta les urpes de la marquesa d’Helmint. Dels rònecs afores de Ciutadella, passaren als prats on, amb les llums de les torxes fumejants, els firaires hi paraven per a l’endemà tendals de firetes. Feren cua com dos vulgars ciutadans a les cues on hom oferia begudes de franc, mes llurs mans fines els denunciaren. Hagueren de petar a córrer ensems, l’almirall traient-se dejús la capa el sabre i enfilant, com qui clava a peülles de corsers amb claus daurats ferradures, cors de manobres massa atrevits ans indecents. Quan foren sols i feixugament bleixant, sots la lluna mediterrània, la sang se li escalfava a l’almirall, les cuixes fines de la muller del governador valien qualsevol tinguda d’honors i no cal dir merdosets trons de ronyosos reialmes... Mes el biògraf no pot anar més lluny. –El biògraf qui va més lluny ara us el diré. Aquest de la Sèrie Norwood dels “Lee and Shepard Publishers”, casa de Boston. Del 1865. I us n’adoneu que aquesta col·lecció de llibres portava a la coberta la nostra senyera en forma de cor travessat de dalt avall per una espasa...? –Curiós! Quina bolla! Vejats coincidència, que diria en Febrer! –“Old Salamander – The life and naval career of Admiral David Glascoe Farragut”, pel gens xorc escriptor P.C. Headley. On ens assabentem que el pare d’en David era català de soca-rel i la mare escocesa. –D’ací doncs el Glascoe, o Glasgow, com escriuen ara. –Exacte. I guaiteu què hi diu per començar: “The Farragut family were originally from Catalonia. (...) Minorica was the island-home of George Farragut, our admiral’s Father.” En Jordi emigrà a Amèrica i es casà amb n’Elizabeth Shine, de Carolina del Nord, de la família escocesa dels McIven... –Molt bé. –De ben jovenet, el capità Porter, amic de son pare, s’enduu el “Catalonian boy” de mariner – no pas de grum, de mariner – al seu vaixell. Ací hi presencia la duresa del capità, un disciplinari d’aquells més malparits, qui tanmateix té una debilitat per l’al·lot català. Aquest és l’aprenentatge d’en David, deu anyets. Amb l’Essex, vaixell d’en Porter, entra en guerra contra l’anglès. Juliol 1812. Només amb onze anys, en Farragut es distingeix. Prenen presoners de guerra atacant un mercant desarmat. –Que heroics, vós! –Els vents se’ls enduen lluny, encara cercant l’enemic armat. –Ah! –Al capdavall troben els vaixells anglesos de guerra. Ara amb trampa capturen un dels vaixells de suport. Més tard, canonegen una fragata solitària i l’heuen. Proeses rai. El dotze de desembre, davant les costes del Brasil, hi ha trets i canonades i agafen un vaixell anglès dels grossos. Què us diré, com deia aquell. Sallant pel món, aprenent bon tros. Agost de 1813. Un duel enmig de l’oceà! Entre dos oficials de l’Essex. Després de tocar terra i que sonessin tres rondes de trets, un dels oficials, el lloctinent Cowan, de vint-i-un anys, rau mort. I en acabat d’aquesta tragèdia, una altra. S’escau que en Rynard, mestre de provisions, o potser mestre de timó, un malànima de mariner sempre enclí al motí, acabà en corma. Amb les armelles als turmells i les manilles ben estretes, fou desembarcat als esculls de Seringapatam perquè se l’enduguessin més tard a terra ferma. “The removal of this turbulent spirit restores quiet and order, both enforcing the truth that one sinner destroyeth much good, and also forming a perfect contrast to character and career, with the Catalonian boy.” –L’al·lot català, quina glòria de veure comparat amb certs individus, oi? –L’Essex Júnior, el vaixell que porten ara, finalment els anglesos l’atrapen davant Nova York. El capità Porter s’escapoleix fins a la costa amb un llagut amagat en la boira. El vaixell americà es desmantellat, els mariners vexats i al capdavall buc i homes abandonats. “Although Farragut landed in New York without his commander (el capità Porter qui havia arribat a terra amb la barca escàpola...), again the young Catalonian was restored to his paternal officer, who, after receiving the most enthusiastic demonstrations of admiration (... tornen a donar-li el pòndol del vaixell restaurat).” –Amb aquesta lògica de dir que en Farragut era un Catalonian boy perquè son pare era català. I no un Scottish boy perquè sa mare era de nissaga escocesa, haurien de dir doncs a aquest pallasso d’Obama el Kenyan boy, perquè son pare prou era, o és, kenyà. –Teniu tota la raó. Mes us deien en aquest cas de racista. Ço que és estrany, en convinc. Que Catalonian sigui bo i Kenyan no pas. I és veritat que el paio fot cara de pallasso, i el que diu és tot buit, pallassada. Un esmeu que digui que el que cal és unió? Unió...! Entre l’explotador i l’explotat? Quina riota, quina fal·làcia, quina vacuïtat! –La pobra Clinton, quina una li han fotuda! Els mitjans venuts. Ara, aquest innocu capdecony la contraresta completament. El racisme negre dóna la victòria parcial a l’Oh-bummer. El racisme blanc dóna la victòria final al McKiller. Fotrem goig, quatre anys més on qui mana de debò són els constructors d’armes i tots els qui hi tenen accions. –The Kenyan boy ens ha donats tots plegats ben pel cul. –Pertot esclata la sorpresa. A la política, la vida, el futbol, reïra, a... –La sorpresa, oi. Sorprenent, oidà, aquest món – “cada dia neix un meix”, que deia aquell. –Ens en fan empassar de ben costerudes i repelenques, vós, idò.