als trens parant l'orella - 14

Oït als trens (14) –Doncs, home, ara us diré per què tant el Barça com els Republicans vam perdre ahir. –Doncs som-hi, per què? –Doncs perquè érem el nou. –El nou què.? –El nou de març, collons! Si haguéssim sigut al set de març, trèiem uns quatre mil o cinc mil diputats; i a aquell equipet de poble, el Vila-artificial, li’n fotíem pel cap baix catorze mil vuit cents gols. –Això sense exagerar gens. –Guaiteu, el nou de març ve justament en acabat del vuit de març, ca? –No seré pas jo qui us desdirà. –I el vuit de març és el dia de l’homenatge a la dona. –Oital. –Si posem per endavant que tots els culers del partit independentista esquerrà i republicà i tots els culers del Barça som gent d’allò més més bemparida, mascla, empedreïda, valenta..., i els “fofialitah”, no cal dir, i els botiflers del partit del Pujol, “lo pukholitah”, són tots plegats uns marietes de merda, fluixets de manoquella, llepaculs, amics d’ésser esclaus, etcètera... –Hi convinc, hi convinc... –I pel fet que el vuit era el dia d’homenatjar la dona, i tots aquells marietes no s’atansen a les femelles altre que a parlar-hi de vestidets i drapets i perfumets i xafardeigs i d’altres merdegadetes... –Hi toqueu de mig a mig... –A qui creieu que els calia homenatjar les dones com uns carnívors...? Als ardits i valents de la República Catalònica i als vigorosíssims culers del Barça, els quals s’escauen sovint d’ésser, com en el meu cas, el mateix personatge heroic (pus forçut, esforçat, virtuós i intrèpid), d’on que li calgui (a aquest ínclit heroi) parir, damunt, tasca doble, i hagi doncs d’escarrassar’s fotent doble feina, com qui diu. Això ens passà a tots els culers de la Independència i del Barça – haguérem d’homenatjar tantes dones com fórem capaços d’homenatjar. Jo mateix, on em veieu, vuitanta pedrissos passats, i cardí-me’n trenta-sis. –Trenta-sis! –Trenta-sis. Ja us m’imaginareu els més joves i adelerats, com ara els mateixos jugadors del Barça – tots hercúliament i estrènua cardant, és a dir, homenatjant, com uns maleïts podrits, tants de conys com foren capaços d’homenatjar, és a dir, de burxar i manxar. D’on que l’endemà del vuit... –El nou. –Exacte. El nou no valguéssim per a re. Que esmercéssim les hores clapant o ensopits, o anant de banda a banda sense esme... –Però llavors les dones aitan xiroies. Al contrari... El dia de l’any que hom les homenatja, és a dir, segons vós, hom se les carda de valent... L’endemà per força fines i llambresques rai, com papallones o mosquits, o colibrís, amunt i avall, energies rai, i doncs votant pels descosits, amb un deler ans amb un delit i un enllepoliment formidables... –Maneu? Les dones votant...? No em direu que les dones també voten! –I tant. –Doncs ara sí que m’heu fotut. Si les dones voten, ara s’explica hom els resultats! Entre les dones i els marietes, malament rai! No em pensava pas que hom permetés les dones de votar! Quin escàndol! Ara veiem com tot se’n va a ca na Tix! Irremissiblement! No n’hi havia prou amb el dia aquell? –El vuit, voleu dir? –Quin buit al pap! –El set? –Quin set al cul dels pantalons! –El nou? –El nou i definitiu desastre! Malastrucs, ara sí que hem begut oli! Les dones votant! Què voldran més? Ja no guanyarem mai pus els bemparits! Ja ens podem morir! Aquest món a can Pistraus! Això semblarà un safareig: tot xerrameca i coloraines i musiquetes d’efeminat, pitjor: de femení! Fotrem goig, fotrem goig, company! Ecc..., ecc..., ecc...! –Què teniu? Us escanyeu? La freixura? El cor? El paltruu? –Ecc... Ecc... –Al tren, us m’heu de morir...? –... –Revera doncs; un altre tren que de debò no duu enlloc.