als trens oït -- 8 --

Oït als trens (8) –Què me’n dieu? En Carreter ha de guiar el carro de guerra de l’Esquerra...? –No ho sé. A mi què collons m’expliqueu. Només sé que el llepaculs Caguerot se n’ha d’anar. Ens calen dirigents qui, quan se’ls atansen els pudents reis dels xarnecs, els fóton un mastegot. –Res de llepar’ls les llordes crestes, dieu. –Home! –Els cagalans guaiten els lladres envair ca la Tònia... –Ah, la Tònia! Prou me’n record, hò! Hom no troba mai en la Tònia cap imperfecció ni tap ni nyap ni detriment, Apel·les mateix no n’hauria pintada de més formosa. Cadascun dels trets que li adornen la cara és perfet. I es capté meravellosament, cafida de gràcia i dolcesa, llambresca en els seus moviments, com si trepitgés aire finet. I no te l’imagines pas ni pensaments com t’imaginaries volenters qualsevol farta regina fastigosa de les solls i corts d’Europa, totes plegades prenent el tron per cagadora. Amb cagallons per arracades, com la gasòfia. No, la Tònia, com n’Isis, no caga mai! És polida i magnífica, miraculosa, inabastablement gloriosa; a la seua vora, qualsevol beutat terràqüia fotria penós ridícul... Oh, la Tònia, hò! La seua lluminosa esplendor tothora encara ara fotent empal·lidir i adu esvair allò que la terràqüia, per molt que s’hi afanyés, i amb estrafolles i magarrufes de cirurgià i la robòtica, mai fóra capaç d’irradiar. –Dic, el cagalans són aquells qui veuen ca la Tònia envaïda, veuen entrar els malparits, i no diuen re. Amb efracció envaeixen els lladres l’indret on llur mare viu, i els cagalans llavors quin paper hi foten...? S’esguarden el lladre abalançar’s damunt la Tònia, veuen el lladre violar, estuprar, fer malbé la Tònia..., i no esclafen en escruix el lladre. Quina mena de fills són...? –Són maleïts botiflers. –Aquells d’Esquerra, abans no s’embotiflerissin, els vaig veure aixecar’s quan aquell cagalló llarguerut amb el nom molt escaient de Canfelip envaí el parlament, els vaig veure aixecar’s en pes i fotre el camp, perquè no en podien patir la pudor... –Qui pot...! Cal ésser molt merdós un mateix per a púguer-hi. –... ara, en acabat què foten...? Veuen el gallina convidar el sabates (el sabates, el cap de l’enemic!) al mateix parlament, i l’aplaudeixen...! I molt pagats d’ells mateixos, adu se’n van al merdís, al cau mefític dels lladres, i besen el cul cagat de l’estaquirot pare del cagalló llarguerut...! –Maleïts polítics, maleïts venuts...! –N’estic fins als collons d’al·legories. M’agradaria de parlar clar. O els anihilem o ens anihilen. –The latter seems the likelier, my friend. –Caldrà fotre un esforç gegantí. Ficar-s’hi com els bascs. Millor, molt millor encara. –És clar que aquells qui els terroristes “epanole” en diuen “terroristes” hauríem d’esguardar’ls segurament com a herois qui se sacrifiquen per una causa política legítima: són sovint algú qui vol la llibertat, que vol rembre la constantment violada enllà de les urpes del castelladre estuprador el qual no es cansa mai de frustrar totes les esperances i d’estuprar el poble al qual l’heroi pertany... –Heroi qui els xarnecs tracten com un altre psicòpata criminal (com en tenen tants al govern i fora), i no pas com el presoner polític qui és, digne de tots els respectes, si mai l’agafen. –Perquè són uns desgraciat qui no es mereixen cap respecte. Que no es mereixen altre que desaparèixer del mapa. Bah. En tot cas, ningú qui per als castelladres sigui un “terrorista” pot ésser altre que un aliat per a naltres; mai un terrorista; car els terroristes, els lladres, els estrupaires, sempre són ells. Qui altre és més terrorista qui el terrorista d’estat qui per mètodes terroristes (franquistes) ens fot la llibertat...? Continua cada dia de fotre’ns-la amb tota la mala llet i tot el desvergonyiment. –I els maleïts botiflers fent-los costat. –Els maleïts aplaudidors del constant estupre es mereixen que, amb la mateixa ràbia que el fill venjatiu empra contra l’estuprador de sa mare... –La Tònia! –...en rebin, per eixamplament de les ones rabiüdes, el mateix càstig anihilador. –Ah, jorn somiat on tots els comptes casaran...! On cada llei serà restablerta a l’essencial ver de la sola llei: “Deixa fotre, i no facis mal a qui no te’n foti.” –Cal no seguir mai cap llei de l’enemic – per definició, una llei epanole és anticatalana, –Llagrimejarem de joia quan justícia serà feta – i serem aleshores bons, molt..., molt..., molt bons...! –L’ADESIARA hi porta avui un mapa. Hi ha, enmig de certa península, un bassiot estantís de merda a drenar, a netejar, a esterilitzar, car la fetor n’emmalalteix els voltants..., i les sis nacions que envolten aquell forat de cul deleteri, font de totes les malalties, és a dir, les nacions dites Occitània, Portugal, Astúries, Euskadi, Andalusia i, darrer i millor, Ca la Tònia, s’arregussen de putes mànigues i es foten a l’infecte treball de fotre desaparèixer el mefític esfínter. –És un mapa molt ben pensat, i que cal sempre dur a l’esment, com a objectiu de proper futur. –També hi duu aquest poema. Escolteu. 300 anys Siguem independents! 300 anys sense castelladres! 300 anys sense epana ni epanole! 300 anys sense dir escoltar llegir ni veure mot en xarnec! 300 anys sense comprar re xarnec ni en xarnec! 300 sense fer cas de re que sigui d’epana o foti pudor d’epanole! 300 anys d’ignorar totalment (i, si t’emprenyen gaire, d’anihilar amb odi i ràbia) re que pudi a epanole! 300 anys de no fotre d’esclau a un inferior, de pagar-li ja res més! S’ha acabada la caritat per al brutal betzol! 300 anys que no ragem! Prou! –Doncs que bé! Es quedava descansat el poeta! Xerrar, rai; ara, fotre, què...? –És un programa, collons, que no ho veieu? Només cal seguir’l; el mínim que cal fer.