Oït damunt les vies (9)

Oït als trens (9) –No som prous prou bemparits...? –Crec que som prous prou valents per a guanyar la guerra contra l’enemic. –Són molts, eh...? –Són molts molt covards; massa feixugament armats contra els desarmats, això sol ja demostra el covards que són (alguns, els de més, la massa ignara). (I els altres, els més intel·ligents, feines psíquiques rai.) On la mala voluntat que arrosseguen, o la mala fe que els sorra – o la culpabilitat, si n’hi ha de mig decents, que en deu haver la mateixa proporció que deu haver-hi entre qualsevol altre boldró de gent, això, la culpabilitat de percebre’s al mateix camp del brutal qui juga amb it avantatge, els ha d’esguerrar per força; com pot ningú continuar una guerra així...?; tard o d’hora se n’adonaran; només viuen com a instrument dels comerciants qui els espleten com ens espleten – i com els nostres maleïts botiflers comerciants ens espleten, i són el tap i l’obstacle més gros contra la llibertat. Venedors de merda. –Voleu dir...? –Tots els venedors són malèfics – agres pets de xerrameca els surt per la boca – malèfics els venedors de vent de verí – malèfics els venedors de déus – malèfics els venedors de guerres – i el demagog a la barracota lívida, triple venedor de merda – en llenguatge merdós de vent de verí, et ven alhora déus i guerres perquè compris mort, i es pugui en acabat cagar damunt tanta de tomba anònima – quin fàstic no n’estem fotent, cada dia més, d’aqueix espellofat planeta, clofoll de cadàvers, corrupte ou, explosiu. –Oi que fa l’efecte que pertot hagin guanyat els nazis....? Allò que ens diuen que els nazis van perdre la guerra, a hores d’ara qui s’ho creu? –Kissinger, Von Braun, tutti quanti, de nazis certificats a nazis vergonyants, de can Hítler a ca n’Ianqui, els braços oberts, cap pudor al nas. Va tindre la barra, en Von Braun, d’escriure, diguem-ne escriure, una biografia que es deia: Apuntant als estels. Un còmic bo, el Sahl, va dir: –Sí, “Apuntant als estels”, i tocant Londres. –Això fa riure. Ara, com deia, arreu del món els nacionalismes d’estat (és a dir, el nazisme i el feixisme, que això i res d’altre és el nacionalisme d’estat), fan forrolla; hom adora les banderes i els exèrcits i les bòfies, i els paramilitars... –Nazis have won. America is a nazi empire. –Imperi nazi d’Amèrica – on la població adoctrinada pel Pentàgon troben natural, de llei, i humà i cristià rai, que d’ençà d’helicòpters hom vagi fregint pobladors de pobles amb petroli només pel fet que han tinguda la mala sort de néixer en indret prou ric perquè l’imperi en cobegi les efímeres riqueses – a l’estat nazi, l’exèrcit assassí s’hi enduu, inqüestionat, tota preança – i, si això no és nazisme, què. –Fascism is capitalism plus murder, digué n’Upton Sinclair, bon amic dels catalans. –Ah, Amèrica, vós. “El darrer i millor somni dels humans” (mot d’en Burroughs), traït pels mafiosos de sempre. Adés hi feren cap els bandejats, els esperançats, els qui fugiren tota opressió, i s’independitzaren i crearen una constitució on la llibertat era un dret intocable. I la vida i l’empaitament entranyablement fal·laç de la felicitat – sense religions ni travetes bares... – mes vingueren els tifes de sempre a aprofitar-se’n com fos, a treure profit de tot crim inventat, i n’inventaren milers, i no aturen d’inventar’n, ho criminalitzaren doncs tot: inclosa la vida; la llibertat; la felicitat; inclosos els drets... I ara adoren els militars i la bòfia, és a dir, la màfia dels tifuts. L’orqueria dels mitgesmerdes i els brutals. El somni s’ha acabat. Bah. –Si això és democràcia, cal que se la fotin al cul. –Home, es podria estendre el concepte... Triomf del nazisme arreu: llegeixes la premsa gavatxa i pertot t’hi trobes “la nation, la langue, la défénse des valeurs chrétiens et occidentaux...”; ho deixes córrer, saps que pots anar directament a l’original, ho tens tot escrit a Mein Kampf. O, com dieu, veus al televisor, a “Cspan”, què diuen els congressistes i senadors a Washington – defensa a ultrança de la bòfia i encara pitjor, de la tropa de merda, dels soldats adoctrinats perquè siguin màquines de brutalitat i d’injustícia, del militarisme assassí doncs qui imposa la “democràcia” i els “valors de la civilització” pertot arreu... Ei, ja fa anys que he sentits els discursets carrinclons d’en Hítler, ja em sé doncs l’original, de tota aqueixa xerrameca. Saps què? Fiquéssim per comptes a l’aparell una pel·lícula de riure. Si sents que són a favor de la “nació”, de la “civilització”, de la “democràcia”, de la “decència” i del “treball”, i de l’església i de la bòfia i els militars, ja saps que tot és el mateix nazisme de sempre. –Ja em direu. I la “contitufion”! –És “democràcia” el sistema sota el qual aquell qui, dins un partit polític (és a dir, un boldró de mamuts), és el més tifut i sanguinari dels demagogs i s’enduu la baqueta, s’alzina sobre els altres i dirigeix l’orquestra dels mastegots...? Prou ho sembla sovint. Un babuí demagog i brutal s’alzina a Amèrica i la terra trem de por: L’anihilació de l’humanitat s’atansa a trepigs de monstre orb sedec de destrucció. Maleïda religió dels qui volen manar. Si ningú aixeca el coll, arraneu-l’hi en sec: aquest és el millor programa “polític” per a l’humanitat. Que els tres déus enfurits, Minos, Radamant i sobretot Èac, rei de les formigues, s’abatin sobre aqueixa fauna repel·lent. I, a la nostra soll, sobre els nazis dels “fiudadano”, els feixistes “fofialita”, els franquistes “epanole”..., i que no deixi carrinclona formiga agressora respirant encara el seu fòrmic verí. La terra fóra formiguer de bon cardar-hi – juli! – llavors! –Ridículs traïdors (aquells nazis carrinclons dels “fiudadano”), qui ens voldrien treure (salvar!) del fumet catalanista per a fotre’ns a les brases rabiüdes de l’epanole-isme; ens voldrien estalviar del tufet catalanista per a ficar’ns a la flonja, tova, irrespirable, corrompuda caguerada epanole-ista! –No sé què s’empatollen. Un poble sense estat no pot ésser feixista per molt “nafionalita” que el vulguin fer de part de fora. Un poble a frec de veure’s anorreat, extingit, pels racistes qui l’envolten (epanole i gavatxs), no pot ésser racista per molt que ho propaganditzin els enemics dels voltants qui volen cruspir-se’l (i se’n moren!) d’una puta vegada. Cal obrir una mica els ulls. Ens la foten per tots cantons, i només ens ve a l’esment de fotre, per tot remei, allò d’autoflagel·lar’ns, i au. Fillets, espavilem’ns-e, o altrament fotrem goig. –Tot això ens ve potser del gran desencantament. –Quin...? –Allò del parlament i l’estatut. Dius, t’ho has de dir, si no ets un pobre il·lús: Prou! Ja no em creuré mai més re, d’aqueixa patuleia colltorta. Tota l’il·lusió del dia de l’estatut al parlament se n’ha anada a la merda; resulta que tot hi era enganyifa. Tots els “nostres” polítics són uns feixistes, és a dir, uns epanole. Els únics feixistes sincers eren els del p.p. (més mèrit per a ells!); els altres, tots uns feixistes, i, a sobre, hipòcrites! Del Gallina i el Caguerot cap avall, el Xoriç, l’Empegomàs, tots plegats... Bah, fora cadascun d’aquests traïdors! Com pot cap català continuar votant qui ens enganya tan galtut...! –Algun gamarús qui de vegades ens sentís, podria creure que només som contra els cagallons. També som contra els cagalans. Quant als cagallons, l’atac no és pas contra la persona qui ha tinguda la dissort de néixer a aquella cultura nefasta, l’atac és sempre contra l’estereotip produït per aquella merda de fastigosa cultura epanole, l’estereotip xarnec: lleig, miserable, ignorant i malxerrat, escarransit i avariciós, ah, i molt “valent”, és a dir, molt covard; com dèiem: s’armen fins a la punta del moc per a fotre el “valent” davant els desarmats. Davant els robats i desarmats. –Hà. Per a estèreo tips naltres...! Tips doblement, tips a tentipotenti, per dalt i per baix! Pitjor que no els ocs, jotfot! Atapeïts pel cul, i amb l’embut per dalt, engargussats amb enganyifes i lleis de l’embut. Com el pagerol lasciu qui al seu corralet fa fetge gras... El xarnec ens ha engabiat com el pagerol ha engabiat l’oc, i ara l’ompl amb un embut amb la “contitufion” (les lleis de l’embut, les lleis del soldat qui et matarà només perquè voldràs ésser lliure), i alhora te la fot, et dóna pel cul, perquè tens un cul tan amanós, i perquè té ganes de cardar’t, perquè no en pot perdre el costum de tres-cents anys. Estèreo tips: tips per la boca, tips pel cul. Per xo que els catalans sempre anem amb la basca damunt: tanta talent de vomitar-ho tot...! –I per dalt i per baix, hò. Com sempre, el qui més rep el qui té més culpa. Carallot d’atansar el mel al puny. Cercant el pinyac, el mastegot, la puntada al cul. L’atapeïment del pap amb l’embut, el virot a engargussant-te el recte, i au. El més negre el més racista. Els catalans som racistes perquè voldríem que el català (sencer, no pas dividit en 58.ooo subllengües imposades per qualque merda d’estat enemic) fos la llengua preeminent a casa nostra – i no pas l’algaraví repel·lent dels lladres o el motor espatllat dels gavatxs... En canvi, els epanole no són gens racistes perquè, si a casa llur els parles en català, et tractin de tot (això si no et foten un tret als trets) — i, si els dius que has tinguda la mala sort (cal ésser tanmateix merdós de cervell per a fer-ho!), si ets prou malastruc que et “toca” d’anar-hi a raure, i que tanmateix et plauria que els teus infants (per dret) fossin educats en català, et foten a la presó o, com dic, t’assassinen impunement (és clar: lleis de l’embut!) allí mateix — i quantes de vegades heu vist, per exemple, un cambrer català dir (sense que el pelin de mantinent) a casa d’altri (epana) que no entén l’epanole, i que hom li parli, per comptes, en català, cavà?, oi?, i tothom content...? –No, però, és clar, som els catalans els qui, racistes com som, anem per tot Europa i adu el món, a prohibir-hi expressament l’epanole, ei, i perdem el cul, ens afanyem amb tot l’armament, a anar als organismes internacionals, i hi vetem els epanole en qualssevol de llurs iniciatives (esportives, culturals, consulars, etc.), no pas per res, només perquè creiem que són uns desgraciats d’epanole, i ens foten tant de fàstic que no els podem ni encobeir, ni que ningú els conegui tals com són. Els volem ben amagats, perquè no esparverin el món, qui, sense ells, ja rutlla i sirga tan bé...! –Els epanole, en canvi, no són gens racistes quan ho fan, ha-hà. Ni quan van a veure el president dels USA, a qui potser li calen vots shitspànics, i li diuen que si treu una carta o altra, qualsevol paperot per al cagar, bo i denunciant els catalans perquè no donen prous drets de parla als epanole (!), els shitspànics el votaran més, no pas per res, només perquè odien els catalans, i els envegen o els porten malvull, i tot en tot ja se n’han cansats, tant fer encara la viu-viu, i voldrien que doncs desapareguessin del puta mapa. I tampoc no són gens racistes, els epanole, no, gens, quan es passen la trista vida insultant els catalans (per exemple, els etziben la llufa de racistes, entre milers d’altres penjaments, i pseudopenjaments, com ara “polonesos”, que en realitat fóra una floreta), alhora tractant d’anorrear’ls d’una puta vegada, no pas per res, no, només pel maleït fet que encara hi som. –Trist. –No tenim dret ni a allò que és raonable ni allò que ens beneficiaria. –Només tenim dret d’ésser assassinats pel carrer, com en Salvador Seguí. –Fou en Seguí qui digué: “Els treballadors, amb una Catalunya independent, no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt... Estiguem segurs que, si algun dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya, els primers i potser els únics qui s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del “foment...”” – i ara sabem qui hi hem d’afegir: els “altres” botiflers. Si els botiflers “pensen que es troben en perill els interessos particulars de llur classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap al merdís, per tal d’oferir llurs serveis a la monarquia centralista...”, continuava en Seguí. Afegim-hi doncs els colltorts del parlament el dia de l’estatut, els sincers i els hipòcrites, no solament els qui es posaven (i se la tornarien a posar) la “casaca de ministre” del col·laboracionista de sempre (els pujolistes d’ara, i els “fofialita” gallinacis), com deia en Seguí, per a estintolar el mateix estat dels venedors escarransits, i besar el cul del monarca canfelip, com fot el Caguerot, sinó els del partit del Caguerot i tot. Shit. Ja no podem caure més avall. –Ara deu tocar, com en diuen...? Remuntar. –Independència, i prou.