setè de trens

Oït als trens (7) Oït a l’avió (!) –U..., u..., u..., Oleguer! –Sí, ves. Aquest carallot d’Oleguer es veu que no sap allò que ja va dir el savi emperaire Marc Aureli: “–La llibertat d’expressió no està feta per als esclaus, xiquet!” I qui no és independent, és esclau. –Això dels “epanole” no té remei. Quan els criminals fan la llei, la llei és criminal i cal anorrear-la, com cal anorrear els criminals, i doncs, els "epanole" – fauna fastigosa, feixisme escanyador. Jo, com veieu, m’he independitzat de la Catalònia dependent – la meua és independent i a córrer. Ja n’estava fins més amunt de tant d’enemic i de botifler fent-me malbé el present. La vida és massa curta per a servar de veí tant de capdecony rosegacagallons. Au, i que els bombin tots plegats: els qui romanen mig extingits a la pàtria trepitjada i ranerosa, els bavosos qui foren incapaços de tastar la llibertat en una contrada – (la meua, independent) – on l’enemic és l’enemic, i no pas aquell a qui hom li llepa el cul. El foraster hi ve i et respecta; no és pas cap cagarrinós no-ningú qui et fa parlar en el seu algaraví fastigós i et fa penedir per no fer-li la puta farina encara més blana. A la merda tant de llepamocs. Som els resistents. Som els qui servem la puta flama. No som pas naltres els antipujolistes qui, per comptes d’esdevindre més independents, es tornen encara més franquistes: com els nazis dels “fiudadanos”. Vaig conèixer el Babaudella quan encara era jove, i ni ell no sabia que es tornaria tan datpelcul, pobret. Anàrem a parlar de teatre a un bar on hom el coneixia. El cambrer – un cambrer d’aquells del “como dife?” si li dius res en català... – Cal parlar’ls en anglès, i llavors es caguen. –...li va dir, en l’esgarrifosa llengua franquista de l’imperi de la mort: “Asberto, et donaré un cigar com una casa si la meua dona, qui és a punt de parir, em duu un xiquet.” El Babaudella li demanà: “I si és una xiqueta...?” El cambrer, amb cara de prunes agres, respongué: “Ec, re!”, i va etzibar un pinyac al taulell que va fotre saltar ampolles i gots; en va trencar trenta o quaranta, merdós de merda. El Babaudella em va guaitar amb uns ulls de guineu que deien: “Aquests franquistes, quins repel·lents imbecils!” I molt murriet. A l’hipòcrita li agradava de fotre-se’n subtilment, dels maleïts franquistes qui encara tenim a Catalònia (la gent qui no vol parlar, ni sentir parlar en català); i segurament que encara se’n fot, dels mateixos desgraciats als quals ara tanmateix demana el vot només perquè és tan pobrissó homenic que creu que la seua vanitat no rebia prous fems per part dels pujolistes cagadets, i que així, fent costat als nazis, en rebrà de més flairosos per part dels “epanole” del partit franquista entronitzat al merdís dels seus repapiejosos desigs, en “pikho” d’esglai, ara que fa catúfols, convertit. –Els neofranquistes són increïblement pecs, són increïblement nics i roïns. Sempre marinant en odi. Sempre mostrant la ferotgia de l’apòstata. La típica fúria “epanole” que tan de riure fot pel món. –Cap català comcal no reconeix aqueixa merdegada criminal que en diuen “epana”. –Els botiflers datspelcul diuen que volen afegir una hora i tot a l’estudi del xarnec. –Zero castelladre durant 300 anys, dic jo! Qui digui re en castelladre a classe castigat, atupat, ridiculitzat i, si mai hi torna, la llengua arrencada i au, com han fet els castelladres amb tots els indis catalans, tota la sub-raça de malxerrats catalonis, durant 300 anys. Només cal esguardar girientorn, tots aquests milions de catalans muts en català, tots aquests catalans muts en donen prou constància. –I tant. És clar, el problema amb els botiflers, amb els col·laboradors amb els castelladres, el problema amb el Duran i Salamanka (amb “s” de Salamanka, és a dir, amb “s” de creu gammada), com el problema amb el Mas, el Pujol, el xoriçu, el gallina, i tant de col·laboracionista, és que es pensen que són a “epana.” –Cal crida’ls ben fort cada cop que obren la bústia cagarrinosa: “–Et penses que ets a “epana”, capdecony!” –Sempre ajudant l’enemic – per exemple, un català pot escriure en l’idioma que li passi pels collons, però cap govern català no pot ajudar cap escriptor “català” qui no escrigui en la llengua de Catalònia – fer altre és ajudar l’enemic. Quants de governs ajudaran els catalans qui escriguin en català a llur territori...? Cap! Ningú no és tan datpelcul. –No prohibim res, mes tampoc no paguem res a l’enemic perquè amb el que li paguem pugui continuar fotent’ns. –Al mercat voldrien que només comprés amb els marmanyers i trastaires qui conec, mes cal comprar lliurement – hom compra amb qui vol, i a córrer; hom no es compromet a pèrdua; hom no és tan carallot. La casa resisteix l’allau de fang, el fang que com tarquim de porc s’ho enduria tot. –Eh...? –La casa resisteix. Els bascs no són gent gens violent – si ho comparem amb llurs enemics, no en són gens, no – llurs enemics foten totes les violències que poden – amb exèrcit, guàrdies armats fins al plomall, els tètrics afeccionats de sempre a la discriminació, a la tortura, al racisme, al mortriment de qui és diferent i vol ésser lliure, vol no ésser pas com el tètric afeccionat al militarisme destructor i repressor – llurs enemics s’aprofiten avariciosament de les violències de llurs predecessors: bàrbars, borbònics, franquistes... –I els catalans fent-los costat, vull dir, als resistents bascs. O pengem alhora o penjarem d’un en un. Sona millor en anglès. Let’s hang together or we’ll hang one by one. Això és el que volen. Tindre’ns com penjats, sempre separats. –Els “epanole” assassinaren, torturaren i ficaren els alliberadors del poble cubà, del poble colombià, del poble mexicà, en camps de concentració (que més tard els nazis copiaren amb llurs camps de treball i de mort). Encara hi som. Abans com ara. Continuen d’assassinar, de torturar i de ficar en presons “polítiques” els alliberadors del poble basc, els alliberadors del poble català. Quants se’n moren a llurs garjoles! Encara perseveren en l’inquisició dels collons. –Els catalans prenem el relleu als cubans – serem els qui farem esclatar la bombolla cagallona del castelladre massa umflat, la fètida bombolla al bassiot de merda que és “epana”, fins que en un esclat de pudor irrespirable desaparegui per sempre pus. –Com hi pot haver encara qui no ho entengui! –Hi ha molt de betzol al món. –Resumint una miqueta del clarós Pedrolo: “–El “nacionalisme” català deu ésser una merda, com assevera mant “savi”, mes imagineu-vos el nacionalisme xarnec (per exemple), que damunt totes les merdegadetes del voler-se més “justificat” en la seua existència, hi afegeix el cagalló asfixiant de l’agressivitat (la passada, la present, la futura) amb exèrcits i “contitufion” d’intencions purament assassines. Ep, i en això cap reacció per part dels “savis”, els “savis” no hi piulen, no hi diuen re; ací és on als “savis” “no-nafionalita” se’ls veu el cul enlaire, de babuí, cagant sang, eternament fastigós.” –Heu vist aquest poema aparegut al diari ADESIARA? –Aquest és el guaitajorns històric que, darrerement, refermant-se en la vellúria i l’antigor del poble cataloni – tan vell i brillant (o més) com el babilònic (amb qui comparteix tant – gairebé el nom i tot), ens demostra que aquella immensa deessa qui era l’Isis d’ells (i llavors dels egipcis i romans), era la nostra deessa Tònia. –La Tònia és l’Isis dels catalonis! Exacte. La Tònia (deessa heroica qui fundà la nostra nació). N’Arquimbau Cuca, historiador, cronicaire, èpic cantant de la nació i la deessa fundadora ens ho fa veure clar. I en Carallot d’Antares, visitant qui va a pleret comprenent-ho tot, en surt ben convençut. Esdevindrà un catalanot amb tots els ets i uts. L’únic que l’història es mereix és veure’s escrita de nou, com va dir en Wilde. Ca la Tònia és el territori creat per la deessa Tònia, d’Alacant a Perpinyà, de l’Alguer a Fraga, tots els catalonis la tenen present. Aquest Arquimbau explicant-li a l’ADESIARA fil per randa com funciona ca la Tònia al pobre extraterraqüi català nou, el d’Antares, i alhora oferint-nos fragments del càntic catalònic a la Tònia i al seu territori: Calatònia. –Calatònia: més tard, per dislèctics escoliastes lleugerament esmenat en Catalònia. Tots dos noms s’hi valen ara. –Calatònia-Catalònia, el mateix combat. –I com fa doncs el poema, eh? –Vós mateix... Sóc el cap d’en Moragues Sóc el cap d’en Moragues resistent del XVIII qui els castelladres escapçaren i de qui el cap penjaren a podrir’s ficat en una gàbia al Portal del Mar durant catorze dels tres-cents anys on encara pengem a mig podrir. Clandestins guerrers per la llibertat vénen a oir’m. Diuen subtilment: que parli que parli el cap que parli el cap d’en Moragues. I el cap d’en Moragues diu: resistiu, armeu-vos, ataqueu. El cap d’en Moragues diu: el nacionalisme d’estat és feixisme. Diu: el castelladre és l’enemic no hi ha excepcions. El castelladre s’amaga rere l’emètica disfressa d’“epana” d’“epanole”, ecs! Un castelladre és un “epanole” un “epanole” és un castelladre “epana” vol dir bassiot de merda no ens hi ofeguéssim mai. El castelladre és la llengua del franquisme el franquista és el castelladre del XX del XXI el franquista és el feixista el franquista és el castelladre el castelladre és el feixista el castelladre només es mereix la mort el castelladre és el nostre enemic no hi ha excepcions. Clandestins guerrers per la llibertat cal anorrear qui ens anorrearia. Sentiu-los infiltrar’ns el castelladre és la llengua del feixisme la llengua del feixisme és el castelladre. El castelladre és flagell de mort duu mort el castelladre és l’enemic qui cal anorrear no hi ha excepcions. –Hum. És força bo; gairebé com un poema d’aquells que escriu l’immillorable Gratulls. I és cert que certs infiltrats són fàcils de detectar: si parla en “epanole”, ja saps que és per força un agent provocador, un destructor de propietat d’altri, un bòfia amagat, un pagat per l’imperi cagalló. –Malcom X digué: “Seré no-violent quan la caca del K.K.K. sigui no violent.” Diuen els bascs, diuen els catalans: “Serem no violents quan l’estat terrorista dels castelladres sigui no violent.” Quan l’exèrcit ocupant no ens violi els drets cada segon de cada dia de cada any. –Ei, i això...? Vós, com se sacsa l’aparell! –Travessem segurament un grumoll de maltempsada. –Sort que no volem “epanole”! Cal no volar mai “epanole”, és clar. –Cal ni volar ni voler. No volem “epanole” ni volem re “epanole” ni volem re en “epanole”. Els avions epanole són una merda, els pilots epanole són una merda. –He must be some kind of spic: that shit of a pilot is a pile of shit – aquest pilot de merda és un pilot de merda. –No shit. –Ha, ha!