als trens estant -- 4 --

Oït als trens (4) –Fàstic de diari! Catrall, falòrnia camàndula i merdegada. I prou. Res més. –Ja hi som. –Vilorda llorda i vil. Escolteu, tots els mitjans cagalans... Els diaris, les televisions, a quin món viuen...? –Encastelladregotits fins al bessó. Com si ja només hi quedessin cagalans. És a dir, ja m’enteneu, els “catalans” no catalans, els cagalans, els qui són a favor dels cagallons. Com si ja no hi hagués res més, com si naltres ja ni hi fóssim. –Els catalans no som mai a favor dels cagallons – ho som dels bascs cinquanta milions de vegades abans que no dels cagallons, per molt datspelcul que també siguin... I, en canvi, això, on t’ho trobes...? –Enlloc. Els periodistes, hom els passa pel garbell abans de donar’ls la feina. El garbell té el riscle capitalista, i té el riscle cagallonista. Si ets esquerrà no passes el riscle capitalista, si ets català no passes el cagallonista. És conegut. Tots els mitjans “cagalans” són en mans dels rics i dels encastelladregotits. –Doncs sí que fotrem goig. On ens informarem? –Enlloc, enlloc. –I què me’n dieu d’en Caguerot i Rovira...? S’ensabateix amb el cleptòman Sabates – el sabates de qui els esclops d’ignorant ecspanyolista trepitgen de continu sangosa merda, merdosa sangota. I s’enpiketeeix pitjor que el feixista cagalà Pikete, s’andaluseix pitjor que el xoriçu Morcilla, s’empujoleix pitjor que en Pujol de la Botifleria (títol nobiliari de nobilitat de datpelcul). El poder corromp corromp. Corrompcollons. Et demanes ja: Qui ens representa? –Ningú. –No som al món. No tenim veu. No tenim presència. Ens posen els mots de l’enemic a la boca. Diuen al món que pensem justament com qui ens ocupa. Com ara si entre el cagaire i la merda que caga i l’indret on ho fa i el qui se n’emparaigüeix perquè la merda no el taqui, no hi hagués cap diferència, tot fos lo mateix. –Home, naltres i els cagallons, ja se sap. Tot allò que hom escriu en temps de guerra – i 300 anys que dura sense respit – és monçònega agressiva i libel. En l’independència vénen la pau i la veritat. Ah (digué aquell), em vaig morir bo i somrient bajanetament. Car em moria en assolida independència. –Prou pot. No tindrem pas naltres aqueixa sort. –Les idees dels idealistes només topen amb l’indiferència de l’home corrent mesell i balb. En l’home del carrer tots els gossos s’hi caguen. L’home del carrer i un rat – el mateix índex o quocient d’intel·ligència: una mentalitat d’infant idiota – idèntic cervell. Escolteu què deia el cínic propietari d’un d’aqueixos diaris merda, diari justament comprat únicament per la massa ignara: “–L’home corrent, com ara el qui compra el nostre diari, déu se’l deu estimar un ou. Si no se l’estimés tant, no n’hauria fets, aclaparadorament, tants.” –La dictadura de la majoria enverinada. Deia Einstein, fa més de cinquanta anys: “–La dictadura de la majoria capdecony és inderrocable i ve garantida pels segles dels segles. La terror de llur tirania, nogensmenys, ve alleujada per l’inconsistència del que creuen.” (Ara es posa de moda una falòrnia, com adés se’n posà una altra, com adés se’n posarà una d’encara més irrisòria i letal encara.) Anem servits. –Món de merda, doncs! Qüestió de capacitat mental – per què els minyons, de minyons encara semblen prou intel·ligents i llavòrens prou, s’ha acabat; ja no els creix l’intel·lecte, i au, semblen cudols i ximplets per sempre pus. Deu ésser que hi han implicats certs mecanismes de fre al desenvolupament mental – (a part dels naturals, car si tots érem prou intel·ligents qui fotia d’escarràs...?) I llavors s’hi fiquen les eines del poder, els còmplices del crim de l’enruquiment general: les esglésies i les escoles amb llurs històries i falòrnies “revelades”, i doncs “veres” per la part del cul... Els governs amb llurs lleis que només afavoreixen els rics brutals i sanguinaris, i els llepapalters fanocs... Els mitjans d’enverinament mental dels diaris i televisions... Les merdes metafísiques... –Tot això. I és de debò incomprensible. Cal fer un esforç, no pas per a veure el món tal qual, ans per a veure’l a través del vel carrincló i irrisori de les falòrnies que fan córrer els dogmàtics de l’invent atrofia-cervells. Per exemple, collons. Com és possible d’imaginar un món on triomfen les falòrnies dels evangelistes aprovats per la màfia eclesiàstica i ningú no fot cas de l’evangeli d’en Lucreci qui més de 200 anys abans dels ignorants evangelistes de la falòrnia “revelada” digué que tot era matèria mal·leable i a córrer. Demòcrit, Leucip, Epicur, Lucreci – aquests no prediquen merdegades, aquests són els evangelistes antics. Deia als meus fills: Si mai teniu cap fill, allunyeu-lo com de la pitjor passa dels catralls infames sobre Jesucrists i Mafumets ineptes, ignars i sanguinaris, i feu-lo aprendre, d’en Lucreci envant, només els clàssics del seny lluminós. Sense guerres ni delers cobejosos d’escarransit abassegador. Que tanta de secta i de màfia escanyadores! –La gent només vol sentir afalacs, i au. Si els critiques personalment et matarien, si els fos mica factible. Quan els ho és, ho fan. En canvi, si critiques en general, t’escolta ningú? T’escolta ningú...? Si ni crides, et senten...? T’has de fer estrident. I llavors...? En Marat, el periodista bestial, clamant (hipocríticament?) que una cosa és escriure i una altra actuar. Ço que al capdavall és veritat. Pot el verí viatjar en paraules...? Sens dubte, pot. Per què sovint “paga” més el qui escriu que no el qui fa...? El qui escriu denuncia el qui fa. Mes, pel fet que el qui fa va armat, el qui denuncia mor. Car el qui denuncia només va armat amb paraules. La gràcia és descobrir on és la veritat. Té el públic una mentalitat prou lluent per a saber on és la justícia del que és dit...? No. “–Que se’m panseixi la mà que escriu i, escarransida, se m’esbaldregui, si dient que volia que tants de caps no rodessin, em pensava de debò que ningú em faria cas i es posaria a fer’ls rodar.” L’assassí, és a dir el qui fa, pren per excusa la paraula. Què hauríem de fer tots? Callar? Qui mata ha de morir. Qui mana ha de desmanar. Qui aixafa ha d’ésser aixafat. Palès. Mes... Qui escriu ha de rebre...? No, però rep. Demanem-li-ho a en Braç i Llac. Els generals i els senyors de l’enemic manen de matar els escriptors. Cap escriptor ni mata ni mana re. Critica, i au. –Una cosa vaig llegir sobre l’enemic. I es pot ésser més ridícul...? No crec pas! Ha! –De qui parleu? –El senyor dels cagallons, aquell maligne coronat franquista, se’n va anar a endreçúries ermes, a Rússia, en indret on torturessin, com en el seu. Molt afeccionat a la tortura, el senyoret. –Ah, el senyoret de l’enemic també assassinà l’ós. Típica notícia. Sapastre assassí. –Si els malparits brutals qui manaven en aquell tros de Rússia corrompuda, no haguessin essets tan malparits haurien permès que alguna ànima caritativa es disfressés d’ós i, tantost disparat s’hi pogués tornar, d’on per comptes d’un ós de menys ara tindríem un franquista fastigós de menys. D’on tothom amb dos dits de cervell en refilava profans psalms i benaurances. –Tothom, vull dir, els brutals malparits qui s’havien apropiat el poder, en veure-li la cara de beneit i la manera de parlar que tenia d’un nen idiota de vuit anys, van dir que de caçar no caçaria re si no li posaven davant un ós embriac, vell, vassall i bona persona. –Arnat, menjat de plagues, s’ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té. –Hi toqueu. Qui ens en confon...? Sembla que totdéu. Ara, només els cagalans voldrien ésser ós caçat per l’embriac sanguinari. Els catalans no tenim senyor! No tenim ni fe, ni treball, ni amor. Ni déu ni pàtria ni rei. Ens en pairem. Grolleres falòrnies, fora! –Tot això ens agafa tant a repèl – car si re som els catalans és nets, exactes, equilibrats, acurats – ço és, katholon, completament, exactament, acurada – catalans, acurats – la totalitat, la finalitat, allò que no hi ha – immillorables. Ei. –Tard o d’hora, amb tanta d’equanimitat, tot es resol. –Mitrofan. –Mani? –Així diu que es deia l’ós volpellament assassinat. –Mitrofan? Un fan de la mitra...? Mitral...? No, això té a veure amb les artèries del cor. Bisbètic...? No, bisbètic vol dir llunàtic. I els pitjors llunàtics els catalunyàtics, ha-hà. –Un bisbe ortodox antic qui es feia dir Metrofà, o Metrofanes, en grec – amb meter, metro: volent dir úter, o mare, i fanes, aparició. Un altre carallot qui veia visions. Se li apareixia la mare. La puta mare verge. –La puta mare verge no mata reis. Massa bona dona, llas! Ara, oh que ho fes! Baldament s’hi hagués ficat d’ençà d’aleshores! Vejats miracle! Allò en fóra. Ara mateix aqueix datpelcul qui tortura i assassina braus, i tortura i assassina catalans, fóra no-res, una mica més no-res que ja no és ara, tros de merda, führer ninot, führer titella d’un bassiot de merda. –Tu diries, tenien por que no acabés fotent-los un tret o altre a ells, amb aquella cara de xarnec babau i menjamerda que fot. –Per comptes li foten davant un ós arnat, captiu, domèstic, engabiat! –Un altre pres polític. Un altre català en presó. –Ah, si no ens disfressàvem tots d’ós. –Sal vostra honor, i com més pelut més formós. –Ve el merdegós fotent el mec amb la seua escopeteta de merda, i qui se’l fa espetegar en mil bocins amb un bazooka! –Barrabum. Deliciós. –I.F. Stone, digué que governar és un joc d’hipòcrites – hipòcrites sovint molt sanguinaris i brutals – la púrria del món – generals i merda d’aqueixa – que no hi ha govern que no governi mentint – mes pitjor: ah del govern que es cregui les pròpies mentides! – fotrà goig, ja ha begut oli, ja se n’ha anat a la merda. –Pinteu els castelladres en retrat molt fidedigne. –Aquest és el programa de salvament. Destrucció i anihilament de l’infecta minoria cagallona qui tot ho vol – l’avarícia trenca el sac, i tanta d’avarícia els ha trencat el sac de l’ésser; quan el sac de l’ésser es trenca, tot l’ésser se n’enfuig i et quedes buit: ets com ara si mai no haguessis existit: així amb els castelladres: que tanta d’agoludam els faci perdre-ho tot per excel·lent esclat – que les cinc grans nacions peninsulars, Andalusia, Astúries, Catalònia, Euskadi i Portugal, s’uneixin per a dessecar aquell bassiot putrefacte central. –Cap respecte per la nostra humanitat de catalans. El que ells poden fer ens ho prohibeixen per la força de les armes. Mentrestant, naltres aclaparats pel dol que portem per la mort de la nostra llibertat. Segons Spinoza el dolor i les emocions doloroses (com ara l’odi, l’enveja, la por) sempre són senyals de feblesa, de debilitat, de cos tocat, o conseqüències de la manca de llibertat – la nostra humanitat vilment retallada, oprimida i aixafada, els pulmons afetgegats per un agent exterior – assenyaladament, per un cagalló que algú ens ha cagat damunt i ara no ens deixa respirar – qui respiraria pregonament tanta de metzina enjòlita i a sobre amb aquest pes tan feixuc! – ens inhibeix a mort! – no serem comcals ni felicets fins que serem lliures – parla de necessitat, amic Spinoza, tu per a qui (com per a naltres!) dir castelladres i dir maleïts inquisidors torturaires era dir exactament el mateix. –Ens morim d’enveja no pas per ésser ecspanyol – car qui voldria ésser la pitjor merda del món, amb la llengua més fastigosa! – ans per tindre el que ells ja tenen – maleïts lladres de merda sense cap mèrit ni raó! – torneu’ns-e el lloc a l’onu, a l’otan, a l’uefa, on sigui! Lladres de merda, ens ho torneu tot ara mateix! S’ha acabat l’anar mamant abjectament! –La cleptocràcia castelladra només viu del lladruny – només viuen de les lleis que es maneguen (estintolades per les covardes forces armades pagades en part amb els pistrincs dels botiflers de ca nostra), lleis només pensades per a munyir’ns. Féu n’Adam Smith: “–Prohibir que [els catalans] puguin fer tant com puguin de tot allò que produeixen, o de fer servir l’emmagatzemament i l’indústria de la manera que els sembli més profitosa, és una violació palesa del més sagrat dret posseït per l’humanitat.” Qui són els castelladres per a prohibir’ns que tinguem les nostres seleccions, el nostre exèrcit, les nostres representacions a les institucions mundials, el nostre govern independent, únic i totcatalà. Qui són doncs sinó els lladres assassins... a anihilar – car o viuen ells o vivim naltres – les dues coses no es pot – mentre seran vius ens empudegaran, només miren de munyir’ns a sec. –Féu el senyoret dels molt crèduls ecspanyols, el general Bum-bum: “–Us volia portar glòria (i sobretot portar-me’n) i us duc misèria (mes prou perenne anomenada per a mi mateix; així que, noi, a fotre’s).” –I encara hi som. Els franquistes abassegant cada posició. I els qui no n’eren, com el Caguerot, adonant-se’n que o te’n fas o no fas carrera de còmplice de l’assassí. –Qualsevol dia d’aquests, ja ho veureu, llegirem (preant-ho molt els botiflers dels mitjans cagalans) que el Caguerot sortia de cacera amb el franquista coronat, a matar bestiar embriac, indefens, traït... –Prou ens veiem tots al vagó, catric-catrac, molt atapeïts, i naltres fent-los la gara-gara, sense piular, duts a una fi una malafí final, una solució d’allò més definitiva, som-hi, som-hi, com xais, destinats a l’extermini, votats a l’extinció. I au, boranit. Els cagalans fets ecspanyols. L’infern cent per cent victoriós. –Malament rai, malament rai.