contra bords i lladres, reneix la ment! /.../ i sempre al servei de la força comuna, i no caure mai en aquelles febleses que, després de guanyar, ens han fet perdre tantes vegades LA DARRERA BATALLA (Joan Coromines) /.../ cal mai no abandonar ni la tasca ni l'esperança de llibertat i d'independència. /.../

dilluns

trens cap al terme, ferms

















Oït als trens (5)








–Vatua, tornem-hi, vós. Nova proesa. Els castelladres
ens imposen llur algaraví... Ara diuen que no n’hi ha
prou, que ens el volen imposar encara més hores,
catorze mil milions d’hores per dia, més fort, més
cruelment, més endins, com qui, perquè és un malparit,
trepitja, amb la bota ferrada, un estimat ocell
caigut.


–I dieu “bota ferrada”, és clar, perquè els
castelladres imposen llur xerrameca només perquè,
darrere, hi duen fent-los vent, l’exèrcit franquista – el
covard exèrcit franquista només hi és per tal d’imposar
damunt el poble desarmat els desigs dels castelladres.
Què imposarem els catalans sense exèrcit...? I no dic ja
pas a ca d’altri; ni a ca nostra!


–Exacte. Amb quin exèrcit podem, ja no dic imposar,
desimposar res?


–Amb cap.


–En teníem l’inici, les beceroles, l’encet, el primer
gloriós esborrany d’un... Mes certs covards
caguerots...


–I rovires...


–Ens el dissolgueren.


–I ara, de terra lliure, res.


–Ah, com enyorem els heroics lluitadors.


–Heroics...? En aquest cas, per què foren menys heroics
els castelladres qui lluiten per llur causa
castelladra...?


–Ah, en són tant.


–En són tant com els nostres...?


–Idèntics. Els herois són heroics per natura..., i vulguis
no vulguis tots som humans, que és el mateix que dir
animals.


–Així, voleu dir, per les circumstàncies que siguin, per
sort, per estratègia, per volum de població, per
cultura...


–Per cultura sobretot, per cultura...


–Pel que sigui; la qüestió: Ara que es troben en
avantatge, per què no haurien d’aprofitar-se’n fins a les
darreres conseqüències...?


–Perquè les darreres conseqüències són el nostre
anihilament. Per això. Perquè cal parar’ls els peus, les
botes ferrades... I doncs... No. El que retrec als
castelladres no és pas llurs lluitadors de totes menes qui
penquen i malden perquè llur poble suri – cada poble ha
de surar amb els seus. No. Els qui em botzinen a mort
són els de l’embalum, els de la massa ensibornada, els
de la voluda volpella, bavosa, infame, de merdacaners
qui s’aprofiten esmeperdudament de la situació de foll
avantatge – la bòfia franquista, l’exèrcit franquista, la
burocràcia franquista, els suporten, el bufen al cul cent
per cent... I així, fent trampa, és un fàstic de viure. És la
continuació dels vomitius “conqueridors”...


–Viciosa vermina.


–...els qui atacaren, amb designis inicials de vil
extermini, pobles qui no els havien fet res, i només per a
robar’ls, només per a pendre’ls-ho tot, i només amb
l’excusa que eren diferents. Encara hi som. Tret que els
“indis” som ara naltres.


–Sempre la mateixa cançó...


–...del xarnec queixamiques qui, mentrestant, per
l’esquena te la fot. Ho volen tot, i que els altres
desapareguin de pertot.


–És clar que prou et diran que segueixen les lleis, allò
que en diuen “contitufion”...


–Unes lleis fetes a mida d’espoliació total; ells amb ells
s’ho masteguen, i tu a empassar-t’ho sense gaires
ennuecs; ennuega’t, i reps.


–I lleis, rai. Si s’escau que sobrevé de xiripa cap forat de
llibertat, se’n treuen una de nova de la màniga que tapi
la clivella, l’espirall.


–Qui era aquell...? En Tàcit ja digué que lleis i senyals
de corrupció són tot u. Que, com més lleis, més corrupte
l’estat.


–I doncs, com menys lleis, més llibertat, i més nets tots
plegats. Per què no poden dir..., per què no podem dir
tots plegats: Que cadascú faci com pugui sense que
emprenyi el del costat. Només cal aquesta llei – i els
afegitons d’allò que fóra raonablement emprenyador per
a altri, per al proïsme, per al veí, sempre que el veí no
sigui boig. I, si n’és, al manicomi.


–Què cal prohibir, res...?


–Només la prèdica de falòrnies; no pas l’explicació de
les falòrnies, ep, mes la prèdica de falòrnies – no fos cas
que, tal com s’esdevé ara, arreu, constantment, predicat
per qualsevol rascalla, com ara un altre Vicenç Ferrer de
firetes, qualsevol altre estaquirot es cregués les
falòrnies, les buidarades que li buiden al pap, i, en
creure-se-les, acabés per força robat de cervell i de
butxaca.


–La religió, el patriotisme, la superioritat, la benedicció,
el calvinisme, la predestinació, el cofoisme... – en un
mot, la justificació de l’injustícia.


–Predicar – exercici únic dels maleïts venedors pertot lo
món, obsedits amb la merdeta, la derieta que els rosega
el voraviu. Vendre-ho o morir de despit. Gairebé totes
les sectes i supersticions t’ho fan aquests dies
d’esbombament ubic: i amb això et roben alhora calers i
cervell. Et vénen a vendre nocions inútils, coses
nocives... I tu pagant. Au, i prou. Més ruc que mai. Et
vénen amb falòrnies “religioses”, i et roben i
t’embeneiteixen... Et vénen amb falòrnies
“patriòtiques”, i et roben i et posen en perill...


–Quan al malparit se li acaben els arguments, et vindrà
amb la merda del patriotisme. Quan se li acaben les
raons per a continuar d’escarrutxar’t, o per a altrament
fotre’t, amb quin altre quelcom nebulós (que t’obliga a
fer allò que a ell li farà servei i a tu et durà vergonya o
mort) vols que et surti si se li acaba l’imaginació de
farsant...?


–...et vénen amb falòrnies “metafísiques”, i ja has begut
oli, t’has tornat zombi; et vénen amb falòrnies
“científiques”, com ara aquelles baboiades del “big
bang” o de les “trenetes dels íntims integuments”, i ja
t’han donat pel cervell... No. Ep, al contrari; hi ha
teories enginyoses qui-sap-lo. No, no. Tots els catralls
poden ésser explicats, és clar, vantem ben alta la ficció
entretinguda..., mes ningú no pot predicar la “veritat” de
res que no és sinó fum...


–I tanmateix, no és pas tanta de falòrnia dir dels
cagallons el malparits que són com els cagallons diuen
de naltres que som el que no hi ha del que sigui,
d’escarransits, de fats, d’agressius, de cagats..., què ho
sé?


–No, guaiteu: cal distingir, cavà...? Et dius no tinc...
contra els cagallons..., et dius no els tinc..., et dius que, a
tall individual, no tens res contra els cagallons – al
contrari, no: certes cagallones, hum, te les cardaves amb
tot l’afecte..., i (com a tot arreu) entre els cagallons hi ha
gent molt ferma, etc... Ara...


–Ací ve el “caveat”...


–...presos en dissortat grumoll, els cagallons, per llur
cultura inferior (inferior de totes totes, car
basada en l’agressió, el lladruny, la cobejança i
l’escarransiment: ço que provem per llur història
d’inquisicions, de “conquestes” i “reconquestes”, i
perquè ho sentim cada dia a la pell, una pell amb més
nafres i llúpies com més anem, i perquè només cal obrir
els ulls i veure’ls actuar pertot arreu, i perquè ho sabem,
perquè en veiem els pròdroms, perquè tot ho assenyala,
perquè prou som a frec de desaparèixer com a poble
gràcies a llur goludam), per llur cultura doncs, i per
totes les conseqüències de llur podrida cultura, són
anihilables, i com més aviat millor. Hè! No es fan dir
espanyaires de l’Espanyar per no res – de
castelladres per nom si fa no fot avial, i per
cagallons per nom adquirit gràcies al cagalló
que han pres per llur signe més distintiu, s’han anats,
aquests darrers dos segles o tres..., s’han anats fent dir
pertot arreu, robant a les altres nacions el nom geogràfic
que pertanyia a tots, s’han anats fent dir espanyaires, i a
petit doncs s’han cregut el nom, i ja n’estem tots plegats
fins als collons..., per això a tornajornals en volen
l’anihilament; tips i farts; n’estem fins més amunt que
vinguin tothora a espanyar’ns portes, finestres i escrinys
només per a ocupar-ho, cagar-s’hi, robar-ho... Algun dia
o altre calia dir prou.


–No n’hi ha prou dient prou, cavà que no?


–Us dic que no ens robaran el vint-i-u. No ens robaran
el vint-i-u. Ens robaren el divuit, el dinou, el vint. No
ens robaran el vint-i-u.


–Ja han començat de robar’ns-el.


–No ens el robaran pas tot! Això s’acaba; els lladres
tothom comença de conèixer’ls; n’hi ha qui es fan veure
i s’anomenen ells mateixos: la vanitat els pot, surten a
ràdios i televisions; abans els lladres s’amagaven més.
La pocavergonyada s’instal·la al món, això juga a favor
nostre. Tard o d’hora tothom se n’haurà adonat: Això
(diran), ha estat un gra de massa. Un prohibició de més,
una imposició de més, una atzagaiada massa
ferotge...


–Els cagalans no sou bons ni per a jugar a coudineta
amb els santmarinencs... Els cagalans qui encara parlen
en cagalà castigats a mort lenta... Assassinem-los,
ataconem-los, vedem-los, ridiculitzem-los. Acabem de fotre’ls-ho malbé tot. Cada cagalà
serveix de cap de turc, de carn de canó, d’ase dels cops,
de barret de rialles..., i au. Tot sia per la “pàtria”. I això
dels cagalans és un invent... I el cagalà un dialecte
repel·lent. Au, i una altra selecció esborrada; au, i un
milió més d’hores de cagalló a les escoles. Els cagalans
són subhomes, infrapersones, llur cultureta un pet. Què
més...? Tot això ens ho diuen i foten cada dia. I res
aumon no s’esdevé. Què us fa pensar que hi haurà mai
un bri de palla que trencarà l’espinada del
camell...?


–Camell vós. Sigueu una mica més optimista, home!
Compreu només en català; llegiu, oïu, esguardeu
exclusivament en català... Guariu-vos de tanta de
grisor... Esdevingueu cosmopolita per la mà única de la
nostra cultura major... Que el tren del progrés cap a la
llibertat no s’aturi ja a cap estació...


–Ho dieu perquè som dels qui només baixem al terme,
vull dir, al tèrminus.


–Oidà.








opi rai:

l'ensopit:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

Vit

Vit
Boïl