trens cap al terme, ferms

Oït als trens (5) –Vatua, tornem-hi, vós. Nova proesa. Els castelladres ens imposen llur algaraví... Ara diuen que no n’hi ha prou, que ens el volen imposar encara més hores, catorze mil milions d’hores per dia, més fort, més cruelment, més endins, com qui, perquè és un malparit, trepitja, amb la bota ferrada, un estimat ocell caigut. –I dieu “bota ferrada”, és clar, perquè els castelladres imposen llur xerrameca només perquè, darrere, hi duen fent-los vent, l’exèrcit franquista – el covard exèrcit franquista només hi és per tal d’imposar damunt el poble desarmat els desigs dels castelladres. Què imposarem els catalans sense exèrcit...? I no dic ja pas a ca d’altri; ni a ca nostra! –Exacte. Amb quin exèrcit podem, ja no dic imposar, desimposar res? –Amb cap. –En teníem l’inici, les beceroles, l’encet, el primer gloriós esborrany d’un... Mes certs covards caguerots... –I rovires... –Ens el dissolgueren. –I ara, de terra lliure, res. –Ah, com enyorem els heroics lluitadors. –Heroics...? En aquest cas, per què foren menys heroics els castelladres qui lluiten per llur causa castelladra...? –Ah, en són tant. –En són tant com els nostres...? –Idèntics. Els herois són heroics per natura..., i vulguis no vulguis tots som humans, que és el mateix que dir animals. –Així, voleu dir, per les circumstàncies que siguin, per sort, per estratègia, per volum de població, per cultura... –Per cultura sobretot, per cultura... –Pel que sigui; la qüestió: Ara que es troben en avantatge, per què no haurien d’aprofitar-se’n fins a les darreres conseqüències...? –Perquè les darreres conseqüències són el nostre anihilament. Per això. Perquè cal parar’ls els peus, les botes ferrades... I doncs... No. El que retrec als castelladres no és pas llurs lluitadors de totes menes qui penquen i malden perquè llur poble suri – cada poble ha de surar amb els seus. No. Els qui em botzinen a mort són els de l’embalum, els de la massa ensibornada, els de la voluda volpella, bavosa, infame, de merdacaners qui s’aprofiten esmeperdudament de la situació de foll avantatge – la bòfia franquista, l’exèrcit franquista, la burocràcia franquista, els suporten, el bufen al cul cent per cent... I així, fent trampa, és un fàstic de viure. És la continuació dels vomitius “conqueridors”... –Viciosa vermina. –...els qui atacaren, amb designis inicials de vil extermini, pobles qui no els havien fet res, i només per a robar’ls, només per a pendre’ls-ho tot, i només amb l’excusa que eren diferents. Encara hi som. Tret que els “indis” som ara naltres. –Sempre la mateixa cançó... –...del xarnec queixamiques qui, mentrestant, per l’esquena te la fot. Ho volen tot, i que els altres desapareguin de pertot. –És clar que prou et diran que segueixen les lleis, allò que en diuen “contitufion”... –Unes lleis fetes a mida d’espoliació total; ells amb ells s’ho masteguen, i tu a empassar-t’ho sense gaires ennuecs; ennuega’t, i reps. –I lleis, rai. Si s’escau que sobrevé de xiripa cap forat de llibertat, se’n treuen una de nova de la màniga que tapi la clivella, l’espirall. –Qui era aquell...? En Tàcit ja digué que lleis i senyals de corrupció són tot u. Que, com més lleis, més corrupte l’estat. –I doncs, com menys lleis, més llibertat, i més nets tots plegats. Per què no poden dir..., per què no podem dir tots plegats: Que cadascú faci com pugui sense que emprenyi el del costat. Només cal aquesta llei – i els afegitons d’allò que fóra raonablement emprenyador per a altri, per al proïsme, per al veí, sempre que el veí no sigui boig. I, si n’és, al manicomi. –Què cal prohibir, res...? –Només la prèdica de falòrnies; no pas l’explicació de les falòrnies, ep, mes la prèdica de falòrnies – no fos cas que, tal com s’esdevé ara, arreu, constantment, predicat per qualsevol rascalla, com ara un altre Vicenç Ferrer de firetes, qualsevol altre estaquirot es cregués les falòrnies, les buidarades que li buiden al pap, i, en creure-se-les, acabés per força robat de cervell i de butxaca. –La religió, el patriotisme, la superioritat, la benedicció, el calvinisme, la predestinació, el cofoisme... – en un mot, la justificació de l’injustícia. –Predicar – exercici únic dels maleïts venedors pertot lo món, obsedits amb la merdeta, la derieta que els rosega el voraviu. Vendre-ho o morir de despit. Gairebé totes les sectes i supersticions t’ho fan aquests dies d’esbombament ubic: i amb això et roben alhora calers i cervell. Et vénen a vendre nocions inútils, coses nocives... I tu pagant. Au, i prou. Més ruc que mai. Et vénen amb falòrnies “religioses”, i et roben i t’embeneiteixen... Et vénen amb falòrnies “patriòtiques”, i et roben i et posen en perill... –Quan al malparit se li acaben els arguments, et vindrà amb la merda del patriotisme. Quan se li acaben les raons per a continuar d’escarrutxar’t, o per a altrament fotre’t, amb quin altre quelcom nebulós (que t’obliga a fer allò que a ell li farà servei i a tu et durà vergonya o mort) vols que et surti si se li acaba l’imaginació de farsant...? –...et vénen amb falòrnies “metafísiques”, i ja has begut oli, t’has tornat zombi; et vénen amb falòrnies “científiques”, com ara aquelles baboiades del “big bang” o de les “trenetes dels íntims integuments”, i ja t’han donat pel cervell... No. Ep, al contrari; hi ha teories enginyoses qui-sap-lo. No, no. Tots els catralls poden ésser explicats, és clar, vantem ben alta la ficció entretinguda..., mes ningú no pot predicar la “veritat” de res que no és sinó fum... –I tanmateix, no és pas tanta de falòrnia dir dels cagallons el malparits que són com els cagallons diuen de naltres que som el que no hi ha del que sigui, d’escarransits, de fats, d’agressius, de cagats..., què ho sé? –No, guaiteu: cal distingir, cavà...? Et dius no tinc... contra els cagallons..., et dius no els tinc..., et dius que, a tall individual, no tens res contra els cagallons – al contrari, no: certes cagallones, hum, te les cardaves amb tot l’afecte..., i (com a tot arreu) entre els cagallons hi ha gent molt ferma, etc... Ara... –Ací ve el “caveat”... –...presos en dissortat grumoll, els cagallons, per llur cultura inferior (inferior de totes totes, car basada en l’agressió, el lladruny, la cobejança i l’escarransiment: ço que provem per llur història d’inquisicions, de “conquestes” i “reconquestes”, i perquè ho sentim cada dia a la pell, una pell amb més nafres i llúpies com més anem, i perquè només cal obrir els ulls i veure’ls actuar pertot arreu, i perquè ho sabem, perquè en veiem els pròdroms, perquè tot ho assenyala, perquè prou som a frec de desaparèixer com a poble gràcies a llur goludam), per llur cultura doncs, i per totes les conseqüències de llur podrida cultura, són anihilables, i com més aviat millor. Hè! No es fan dir espanyaires de l’Espanyar per no res – de castelladres per nom si fa no fot avial, i per cagallons per nom adquirit gràcies al cagalló que han pres per llur signe més distintiu, s’han anats, aquests darrers dos segles o tres..., s’han anats fent dir pertot arreu, robant a les altres nacions el nom geogràfic que pertanyia a tots, s’han anats fent dir espanyaires, i a petit doncs s’han cregut el nom, i ja n’estem tots plegats fins als collons..., per això a tornajornals en volen l’anihilament; tips i farts; n’estem fins més amunt que vinguin tothora a espanyar’ns portes, finestres i escrinys només per a ocupar-ho, cagar-s’hi, robar-ho... Algun dia o altre calia dir prou. –No n’hi ha prou dient prou, cavà que no? –Us dic que no ens robaran el vint-i-u. No ens robaran el vint-i-u. Ens robaren el divuit, el dinou, el vint. No ens robaran el vint-i-u. –Ja han començat de robar’ns-el. –No ens el robaran pas tot! Això s’acaba; els lladres tothom comença de conèixer’ls; n’hi ha qui es fan veure i s’anomenen ells mateixos: la vanitat els pot, surten a ràdios i televisions; abans els lladres s’amagaven més. La pocavergonyada s’instal·la al món, això juga a favor nostre. Tard o d’hora tothom se n’haurà adonat: Això (diran), ha estat un gra de massa. Un prohibició de més, una imposició de més, una atzagaiada massa ferotge... –Els cagalans no sou bons ni per a jugar a coudineta amb els santmarinencs... Els cagalans qui encara parlen en cagalà castigats a mort lenta... Assassinem-los, ataconem-los, vedem-los, ridiculitzem-los. Acabem de fotre’ls-ho malbé tot. Cada cagalà serveix de cap de turc, de carn de canó, d’ase dels cops, de barret de rialles..., i au. Tot sia per la “pàtria”. I això dels cagalans és un invent... I el cagalà un dialecte repel·lent. Au, i una altra selecció esborrada; au, i un milió més d’hores de cagalló a les escoles. Els cagalans són subhomes, infrapersones, llur cultureta un pet. Què més...? Tot això ens ho diuen i foten cada dia. I res aumon no s’esdevé. Què us fa pensar que hi haurà mai un bri de palla que trencarà l’espinada del camell...? –Camell vós. Sigueu una mica més optimista, home! Compreu només en català; llegiu, oïu, esguardeu exclusivament en català... Guariu-vos de tanta de grisor... Esdevingueu cosmopolita per la mà única de la nostra cultura major... Que el tren del progrés cap a la llibertat no s’aturi ja a cap estació... –Ho dieu perquè som dels qui només baixem al terme, vull dir, al tèrminus. –Oidà.