hom ho ou als trens

Oït als trens (3) –“Quantes de pàgines encara a l’escarit llibret de la teua vida...?” “Un grapadet de no re. Afanya’t a enllestir el que feies.” Això em deia aquest matí que celebr el jubileu de la llúpia al nas (gra lleig, com llambresc lluert pujant-me i baixant-me pel penyal, l’obstrucció a proa, l’indret cec davant als ulls o a les ulleres, i jo doncs llofrant a dreta i esquerra com qui ho fa rere un gibraltar qui creix en estatura – 50 anys que ningú no me’l sap treure, ni amb lletovaris ni amb loocs, ni amb punxons de cirurgià, ni estrebant-hi de valent amb enderivells de remeier)... Me n’he anat al supermercadot, a l’inframercadet per a ésser més exacte (hi ha part de terra molta d’escombraria, i molt de moscallam pertot arreu), a comprar-hi quelcom per a esmorzar. He comprada a millor preu una llauna de mongetes ja encetada – la noieta a la caixa hi ha ficat el nas per a veure què era allò, de tal faisó que s’ha tacat el bec del nas i tot – ens en rèiem, car els dos anem ara amb un cassigall mal cosit a la tarota – a l’instant de pagar, me n’adon que a la tarja de crèdit hi ha el nom del meu fill, no pas el meu, com si ja ni per a això no compt. –Quin esglai no m’he endut jo quan l’aranya verinosa qui viu a un forat del microones m’ha volguda picar – sempre s’amaga quan la màquina s’engega; ara, quan és apagada, cal vigilar-hi molt. Treu el nas i guaita si hi atanses els dits per a fotre-hi mossada. Anit, quan tornava, els lladres m’havien robat el cotxe de davant la casa, tots els llibres que hi guardava, ara eren esbarriats pertot arreu, damunt el fusellatge, entre els pneumàtics, etc. També se m’havien trencades les claus de la porta. He entrat per la finestra. –Doncs sí que ens en passen de grosses. –I parlant de lladres, què romandrà al capdavall? –N’hi ha pertot arreu. No gran cosa. –Una merda de gos gratant-se les puces m’esperava quan he sortit cap a l’estació; sort del paraigua: me l’he tret de sobre a bastonades. “Okupes”, què collons vol dir això; sona a xarnec, que no...? –Ocupants són els qui ens prenen per canfelip. –Els canfelips, els cagallons, ens prenen per canfelip i ens l’ocupen i ens l’omplen de cagallons, hem caiguts avall-avall, collons, això demostra el ruc qui són aquesta gent, els “okupes” de merda, agafant el nom de l’opressor amb cagarrines. –Els empenyoraires, vet ací com s’han de dir. D’una bèstia sense amo se’n diu bèstia penyorada – i qui la pren i se l’apropia fins que no surti l’amo l’empenyora. I si doncs l’amo no surt mai, l’empenyora per sempre, el garneu empenyoraire. El mateix amb una casa – esdevé casa penyorada si és buida i sense ningú que la reclami – aleshores els pispaires fins de ciutat vénen i l’empenyoren, l’han empenyorada els empenyoraires qui s’hi instal·len (potser perquè no tenen enlloc altre on fotre’s?). Hi posen com qui diu la penyora de llur cul; ja ho diu el mot: squatter: s’hi culiven. I segurament hi caguen. Tothom es caga en terreny d’altri. –Tothom fot tothom. Tothom se’n fot de tothom. Tothom es fot (si pot) tothom. –Tot el que et diuen – pren-t’ho d’una d’aquestes tres maneres: T’ho diuen bé amb malícia, bé amb ludibri, bé amb indiferència. Amb dolenteria: és quelcom que hom et diu per a fer’t mal, maleïts quimeruts. Amb escarn: t’ho diuen per a fotre-se’n de tu, per a demostrar llur superioritat. O ja t’ho diuen secament (o amb compliments glaçats, hipòcrites), per a demostrar llur indiferència, per a treure-se’t del damunt. Quan parlis, empra els tres registres ensems – així mai ningú no sap on arrapar’s – això és viure entre paraules, entre les palades letals que foten les paraules que hom et diu. Car re no hi ha d’aitan malparit com la gent. –No hi ha res més ruc que la gent. –No consumíssim; qui consumeix es consumeix. –Sempre fidels a la mare. Robespierre digué que la virtut és potestat exclusiva de la minoria; que a la minoria és on hi rau la bonesa de l’home valent. –La minoria fidel i insurgent – vós i jo – sense naltres, les lleis no canviarien mai. No pas que tinguem raó sempre, mes necessaris rai. –Aquell Robespierre, molt pur i molt merdur, maleït jacobí xuclapalters, molta de puresa i molta de merdesa, fou ell qui féu eliminar els federalistes qui eren els qui tenien la bona idea d’Europa. Els catalans ens convé una Europa federada on som uns dels capdavanters en tot el que hi és bell, i doncs bo. Començant amb la millor llengua. Us en recordeu d’allò del pobre gallina, allò de l’euroregió mediterrània o qui sap quina altra merdegadeta d’excusa per a no lluitar per la llibertat...? Fa més de dos-cents anys (el 1788) en Lluís Ramon (de Çonsalvaire), darrer intendent del Rosselló, ja ho va dir: “Això tot és u.” Després de les inundacions, els ponts i els passos cap a la capital (Barcelona) eren fets malbé. Amb un mes, mes i mig, i amb ajut dels catalans de baix, ho esmena tot; amb grava atapeïda fa fer dics; fa fer nous pous per a poder dur aigua (pagant) a les cases (dels rics) i tot; crea a Perpinyà el primer servei de bombers i el primer servei d’escombraires públics; també una escola de llevadores perquè no es perdessin tants de catalanets i sobretot maretes. Bon intendent, el seu somni era de fer del Rosselló el fulcre d’una regió econòmica que abracés el Llenguadoc i tota Catalònia, sense merdegadetes de ratlles frontereres, i encara menys de llenguatge (car tots hi parlàvem el mateix!); això eliminava els contrabandistes (massa castigats per tot el bé que fotien), car la frontera romania llavors econòmicament eliminada – noves granges i masies exemplars... Tot això destrueixen els bel·licosos merdicosos jacobins...! –Destrucció dels jacobins! –Una peudebancada digué en Robespierre: No hi ha revolució sense revolució. –No sé què esperem. El fulls del llibre a frec de fondre’s. –Esperem perquè som rucs. Mes qui sap...! Qualsevol jorn pot tornar a eixir el Solell de la llibertat. Stendhal féu: “El poble sencer se n’adonà que tot allò que fins ara havia respectat era sobiranament ridícul, i sovint odiós.” –Mort al borborigme. –Mort als racistes anticatalans. –Mort als borborigmes i d’altres sorolls de pet. Que rodi el cap de llur merdegós cappare – ningú mai no regna impunement, digué Santjust. –Poble català, poble sobirà. –Car tots els castellufes són franquistes. No hi poden fotre altre. Els qui assassinaren mon pare i la revolució republicana catalana. Mon padrí abans de morir em féu jurar odi etern als castellufes. –Home, etern... Potser amb 300 anys n’hi hauria prou. –300 anys que fórem massivament envaïts, i d’ençà de llavors botxinejats i botzinats sense descans amb intenció palesa d’anihilar’ns. –Sents botzinar en xarnec i saps que un enemic està maquinant d’eliminar’t. –300 anys oprimits. –Mort als opressors, els nostres botxins. Quan dic l’opressió, vull dir, la dels cagallons qui ens volen cagats fins que desapareixéssim sota llur merda, els qui ens volen ofegats de fortor, els qui ens volen amb venes que condueixin merda, no pas sang. –És clar, mai no atacaríem l’oprimit. Fóra de racista anaticatalà. –Ningú no reconeix l’autoritat dels opressors, els ocupants, els cagallons... D’ençà d’ara som-hi... “Tot d’una el poble se n’adonà que el donaven sobiranament pel cul, i amb un ganivet enverinat.” Com fa la cançó...? –300 anys seguits que hauríem d’anar a emprenyar per llurs escoles, a bastonejar-hi a mort els infants tantost se’ls escapés de garlar en xarnec – i a bombardejar’ls ara i adés les ciutats amb nazis, covards teutons, i amb feixistes, italians de merda – o des d’alcàssers i ciutadelles i castells damunt les viles, amenaçats de bombardeig instantani a la mínima – i a col·locar’ls pel mig els nostres metges i monges, els nostres sorges i bòfies, els nostres mestres i inspectors, i a no deixar’ls respirar, i a no permetre’ls que existeixin ni al mapa ni enlloc, i cada vegada que vulguin la representació que els pertoca per dret intrínsec d’humà, a aixafar’ls, a aixarfar’ls sense pietat, a enviar-hi els covards armats i a aixafar’ls en escruix. –Atzagaiades rai, maleïts quimeruts, repel·lents malparits, 300 anys fent’s-e la vida impossible. Només la força militar de l’enemic lladre ocupant ens impedeix la llibertat, i doncs l’independència que ens pertoca – que ens pertoca pel simple fet d’haver nascut, dret essencial, inviolable... Per què ells tindrien dret a ocupar’ns i a cagar-se’ns, i naltres no a desocupar’ns i a netejar’ns...? Tot el dret dels humans – (no les lleis lladres) – ens suporta – l’independència fóra nostra si doncs no fos que hi ha qui ens impedeix d’atènyer-la – és a dir, l’enemic a destruir – es fot pel mig – ens n’hem de desempallegar, d’aqueixa merda obstructiva, i pels mitjans que sigui – tots els mitjans són bons per a desembussar el grumoll de merda que ens impedeix de viure, que ens escanya per anihilar’ns – tots els mitjans s’hi valen – no hi ha excusa per a no reeixir en la nostra embranzida cap a la llibertat – ara va de bo. Tanquem les fronteres – ni un cagalló no ens penetra – ja no som un canfelip ocupat. La llibertat guanyarà – més d’hora, ara, que no pas a tard. –I en acabat només la llibertat por crear un déu bo – tots els déus inventats fins ara no són sinó sanguinaris animalots... Cal fer del Fossar de les Moreres el gran monument a la llibertat i l’independència eterna dels catalans. Que hi reuneixi les relíquies dels grans herois. –El panteó de debò, el bo! –No s’hi sebolleix cap botifler. Cap gallina. Cap ara-això-no-toca. Maleïts status-qüistes de la cua estantissa, del pansiment, del podriment, del mai no fer cap, de l’anorreament, de la mort. –Fiquem-hi de seguida l’heroic Companys, qui agafà aquell general lladre... –Goded. –Ecs! –Not waiting for Goded indeed. Jamais ça! Aquell Beckett en deia de bones. –L’arrapà en Companys pels collons i se l’endugué a l’emissora i el féu escagarrinar’s per la ràdio, i replevir’ns-e la llibertat qui ens havia volguda prendre barement per les armes, nocturnament i oliosa, com tots els castelladres – fastigós tros de merda, atapeïdament armat fins al budell cec. –Val a dir-ho, ens cal anar a cercar pertot arreu les cendres de tots els nostres grans campions... On deuen parar...? Com ara... El cos del patriota Canyamars, així esquarterat pels brutals cagallons com esquarteren Catalònia... Catalònia que fou l’orgull del món civilitzat! –Afegim-hi en Cucurull, n’Artís-Gener, en Pedrolo... –En Xirinacs. –En B.L. Gratulls. –B.L. Gratulls, per descomptat, ni cal dir. Tret que es va fer com se’n diu, dualista...? –Aquells qui diuen que el món és una merda tan grossa que només l’ha pogut fer un esperit o déu maligne...? –Sí, els zoroastrians. I, com es va morir, doncs féu com ells. Tingué el cos exposat al cim d’una muntanya i que se’l mengessin les feristeles alades, els aligots, els falcons, els esparvers... –Ara sí que ens ha ben fotut. El Pedrolo, doncs, rai, tot i que va dir que el seu cos que no fos utilitzat per ningú, com el d’aquell meuca Espriu qui el quica fanoca amb sentors de botifler de Pujol va utilitzar per a “fer merdís” – us en recordeu que sempre “feia merdís”....? –La quica fanoca Pujol, sí – era la seua dèria de bon preu, “fer merdís”... –Doncs el Pedrolo rai, els seus romanents al panteó català, cataloni, sense enrenou ni cerimònia, com va dir ell, mes simplement, un trasllat molt comcal, molt deny i circumspecte, exemplar... Mes el Gratulls... Què hauríem de fer? No sabem ni quin predador esvalotat se’l cruspia; no en saben ni un de l’esbart, ni quin corb de les corberes ni quin trencalòs de les trencalosseres...; altrament li n’arrabassàvem el pap, l’hi incineràvem; en sebollíem les cendres, del pap o el grier qui paí o triturà part del cos del gran Gratulls... Llas, vós, ens haurem d’acontentar amb qualque símbol o altre..., per què no en cremem els llibres, alguns dels quatre o cinc que signà si els trobem a preu d’or, i llavors...? –Res. Amb una plaqueta n’hi hauria prou, no us capfiquéssiu, ca...?