Enraonies ferroviàries [oït als trens - 2 -]

Oït als trens (2) –Sóc de l’opinió que un president de la Generalitat qui encontinent no declari la puta República d’una Catalunya Lliure no és pas més que un pobre cagalló sense altra substància que el verí – verí contra el qual l’únic populeó, o triaga, o vaccí, fóra l’oblit instantani i l’anihilament retrospectiu. –Ni néixer no et mereixies, gaura, nyap, tap, romeguera, gangalla, embalum. –Xacra, infart, copròlit, boç, embús, engargús. –Tur, aturall, paparra, morenes, tova, malpàs, escanyall. –Nosa, emplastre, enfit, ofec, grop, malginy. –Enjòdol, ennuec, palter impactat, els cucs! –Flotó, costó, alardó, hipopòtam, malestrugança, pegat. –Empallec, mamotrecte, impostura. –Perxellada, estaquirot. –Grumoll. –Qui no és per la llibertat, n’és contra. –Mort als qui endogalen; mort als qui volen ningú endogalat; pitjor mort encara als qui ens volen encara endogalats. –Ja n’hi ha prou. 300 anys són 300 anys de massa. Cal esborrar’ls. –Cap animal no es vol morir. –Doncs que animals! –Bèsties. –Trossos d’ase. –Estruços. –Gamarussos. –Orelluts. –Gusarapes. –Samarucs. –Tòtils. –Borinots. –“El foll corrent d’escena a escena: amb això n’hi ha prou per a lligar-ho tot plegat.” (Goethe) –De tot disseny, exclou-ne els forasters i llurs llepacrestes supurants. No els incloguis fins que puguis fagocitar’ls sense emmalaltir de mort abassegadora. –T’has fotut l’enemic exterminador a casa. Ginecòlegs i llevadores qui maten els cagalans abans no siguin nats. Destrueixen matrius autòctones perquè això dels cagalans desaparegui d’una puta vegadota. –Que rodin doncs els caps prou acceleradament. Que hom incrementi el grau de violència. Un grau tan obtús que migparteixi i ensorri la corba normal de la reacció. Car si només vas pelant-ne un ara i adés, la corba reaccionària fastiguejada va pujant, guanyant pes. Si en canvi en cardes al clot (i mentre clapaven, sortosets d’ells!) una amuntegada, la corba es col·lapsa. La llibertat passa per l’esclat. Una mort qui treballa amb compta-gotes és una mort irrisòria. –Teniu una manera absurda d’atansâ’us al problema. –Què us diré. Només absurdament es deixa sorprendre. –Trencareu-vos-hi el crani. –A crani trencat, crani adobat. –Han matat Kennedy. –Massa poc. –Al templet de no sé quins altres bàrbars, hom hi col el sant cagalló. –El sant cagalló...! I tant com cagaven i la cagaven els sants. Deu ésser una relíquia única. Bona pensada! –En canvi, amb els bocins de creu on segons els farsants creuclavaren el falorniós qui féu sorteta, i que ara es desen a les esglésies, es veu que es podrien poblar trenta mil boscs amazònics. Amb els prepucis que li tallaren quan el varen escapçar part de carallet, i que ara colen a mil catedrals, diuen que es podrien embolicar de pell quatre-cents universos, pel cap baix. –Tant patir! –No vol dir res. –Els cagalans a hores d’ara ja som negres – massa hores torrats als forns. –Qui guaita massa estona els forns, es com qui es guaita, badoc, el Solell. Amb l’esguard pol·lueix l’ull sagrat de Zeus. –Que és el forat del cul del cel, va dir aquell. –“Només als ulls dels humans hi ha nit prou negra.” (Hegel) –Avorreixes la mare qui et va parir. Perds les pistoles i has de fugir a través de l’hospital. T’hi barrejaves sense que et notin: un altre moribund. I ara passes cap a fora, per un foradet, cap a l’atzucac fosc on cal pagar el pòtol lleig qui hi fa guarda. –L’òbol, l’òbol. –L’òvul. Som bombolles. –I tothom qui és n’és. –Bombolles en tollet. L’existent existeix tant si som com si no som – com si res és o no és. L’essència és l’accident de l’existència. La substància serva el tollet de l’ésser. Ésser és ésser al toll – si s’eixuga, s’esborra l’ésser mes no pas el que hi ha. L’existència sense essència – potser l’essència tornarà a néixer en l’existent...? –A mi què m’expliqueu? –Vida: bombolla d’esclat. Manifestació de la matèria – assaig fútil, provatura, que duu on? –...? –La pedra se somia vivent... –I en acabat? –Es desperta pedra. Tot torna a la pau de l’improvat. Què tanta de camàndula i neguit...? L’equilibri es restableix. La matèria ja no pesa figues inútilment. –Sóc andalús: I estic content que un connacional mani part de Cagalònia – mes, llas!, per a quan...? Per a quan... Per a quan collons manarem part d’Andalusia...? Els andalusos som gent seriosa i comcal. Mes aquells maleïts pallassos cantamerdes, els castelladres, ells i llur flamencada, ens tenen tenallats, buròcrates de merda. –Us fregueu molt el nas. No direu pas mentidetes. –Com em pruu! Hi tinc penellons! –Això que heu tret el nas a indret impur. –On treia el nas? Només al fred de l’univers. –Ficar l’ull a ull de pany prohibit duu conseqüències. Us tornareu orb. –Us n’aneu a la merda. També em tornaré esquelet. –Us tornareu de pedra. –La pedra se somia vivent. –I en acabat...?