Ens havien dit que el món es bellugava... Monçònega!

I això què vol dir...? Estàtics. Badocs. Badant. Estàtics.



Llegeixc a l'autobiografia d'en Francesc Aragó, magnífic geòmetra...

Atrapat a Catalònia durant la guerra del Francès, Aragó, nat a Estagell el 26-II-1786, educat a Perpinyà de petit, i ja de grandet engavatxit fins al bessó, s'escapa des de Mallorca [aquest és l'infame episodi ridiculitzat per la bleda Sand i mai esmenat pel molt gamarús Graves, com vaig explicar fa un pilot de dies...], i tant se val, la qüestió que el setze d'agost de 1808, tractant de tornar a França, el seu vaixell, diu: "es veu atacat per un corsari de Palamós, armat a proa amb dos canons de vint-i-quatre lliures..."

Se l'enduen presoner fins a Roses.

—Arribats a Roses, hom decidí de ficar'ns en quarentena a un molí desmantellat que hi havia a la carretera cap a Figueres. Vaig ésser prou viu de desembarcar en un bot diferent del que portés en Pau Blanc a la costa [en Pau Blanc, de Palamós, havia estat un criat seu durant el periple per a les mesures geodèsiques que havia dutes a terme per aquells verals no feia gaire, i ara l'Aragó havia percebut que es trobava entre la tripulació "pirata" i tenia por d'ésser reconegut]. El vaixell corsari es ficà novament a mar, per a una nova operació de pirateria, i jo ja no tenia el neguit de trobar'm amb el meu servent d'abans.

El vaixell atrapat nostre anava ben ple de mercaderies. Les autoritats espanyoles se n'apropiaren immediatament, com a premi a llurs "legítimes" conquestes. No sé per què s'entestaren a creure que jo en fos el propietari. Així que per a enllestir la cosa, decidiren d'interrogar'm de seguida, fins i tot abans que la quarentena s'escolés... Estrebaren un parell de sogues entre el molí i la costa, i un jutge es plantà davant meu. Pel fet que les qüestions i respostes haguessin de viatjar un bon tros d'espai, el públic que es congrià al voltant nostre es barrejà sovint en la conversa. Ara reproduiré aquest diàleg tan fidelment com em sia possible...

—Qui sou?

—Només un mercader qui va amunt i avall.

—D'on sou?

—D'un indret que segur que mai hi heu estat.

—I doncs, com es diu?

Tenia por de respondre perquè els passaports falsos, tots xops de vinagre ara, eren a les mans dels jutge i no me'n recordava quin havia agafat, l'hongarès o l'altre. Al capdarrer, si t'encert t'endevín, vaig contestar... "De Schwekat."

Ço que per sort era la bona resposta.

—Sí, sou tant de Schwenkat com jo —digué el jutge—. Sou espanyol, i us diré més: sou del reialme de València; us penseu que no se us nota en l'accent.

—Però, excel·lència, no em castigaríeu pas pel fet que la natura m'ha dotat amb el do de llengües...? Aprenc amb molta de facilitat els dialectes de totes les contrades on, pel fet d'exercir-hi el meu ofici, em cal anar passant... He après per exemple el dialecte d'Eivissa.

—De debò? Molt bé. Us farem cas. Precisament tinc ací un soldat que hi ve, d'Eivissa. Enraoneu-hi i ara ho veurem.

—Volonter. Fins i tot li cantaré la cançó de la cabreta.

Cal dir que cascunes de les estrofetes de la cançó (o el que sigui) s'acaben amb la cabreta belant... [Tret que les cabres no belen; esbieguen, carallot.]

Vaig començar a cantar encontinent. Amb una gosadia que ara mateix encara em sorprèn. Aquesta és una tonada que tots els pastors de l'illa canten.

—Agraciada senyora / Una cançó vull cantar / Be, be, be, be... / No serà gaire polida / No sé si vos agradarà / Be, be, be, be... [En català, tant a l'original com a la traducció anglesa de mitjans segle dinou, d'on ho trac.]

De mantinent, el meu eivissenc (com si fos un altre suís sentint la cançoneta "dels rengs de les vaques") va declarar, amb llàgrimes d'enyor als ulls, que era nat a Eivissa, segur.

Vaig aprofitar llavors per dir-li al jutge que si em posés en contacte amb algú qui conegué francès també arribaria al mateix resultat tan maldecapós. Un oficial escàpol pertanyent al regiment borbònic s'oferí llavors a fer l'experiment. En acabat d'un petit intercanvi de frases, es va dir totalment convençut que jo era doncs francès.

Empipat, el jutge va dir: "Pleguem, ja n'hi ha prou amb aquests tempteigs que no trauen a cap. Us commín, senyor, que em digueu qui sou de debò. Us faig promesa que, si em responeu amb sinceritat, la vostra vida no correrà perill."

—Què més voldria que donar-vos una resposta que us plagués del tot. Deixeu-m'ho provar. L'únic que us haig d'advertir, que no us diré pas veritat... Sóc fill de l'hostaler de Mataró.

—Conec l'hostaler, de cap manera no en sou el fill.

—Teniu raó. Prou us he avisat que aniria canviant les respostes fins que en trobéssiu una que us fes prou goig. Em desdic doncs, i ara us dic que sóc un titellaire i que fins ara feinejava per Lleida.

Això fou acollit amb un pilot de clares riallades per part de la voluda qui ens encerclava. Allò posà punt final a tants de quesits.

—Pel dimoni que tard o d'hora descobriré qui sou —espetegà el jutge abans d'anar-se'n.


______________________________

Si això no demostra que el paio sabia català, i que el català era el mateix a tot arreu, d'Eivissa a Perpinyà, com ara (per als qui en sabem, no per als pagerols qui s'entesten a emmerdar-ho tot i a demostrar l'ignorants qui són, emprant una llengua com més corrompuda millor — i ara em vénen a l'esment aquell parell de pobres desgraciats sense altre futur a l'història que de miserables titelles de peu de pàgina, i encara i de riota i compassió general, com el Mates-Amb-Què-Torcar's-El-Cul de Mallorca i el Kamps-De-La-Mort de València..), i si això no demostra fins a quin grau tenen el cervell enverinat els gavatxs d'ençà de llur endoctrinament a escola... que no se n'adonen que l'únic que salva el jove Aragó, tant a Roses com a Mallorca — tret que és clar ell, cul-remenós, ho adorna molt — és el fet que, pel fet que fos català, sabia català (!), i prou. La resta són collonades. Allò de francès o espanyol, collonades impaïbles.

Ací un bocinet de l'episodi mallorquí:

—En Damià, el patró d'una mena de vaixellet que se'n diu místic, que tenia a la meua disposició per ordre del govern espanyol, m'havia portat un vestit que em pogués disfressar a l'estil de la gent de l'indret. Anant cap a Ciutat, en companyia d'aquest brau mariner, vam trobat l'escamot de rebels qui em cercava. No em van reconèixer car els parlava mallorquí perfectment. Al contrari, els vaig encoratjar fermament que continuessin cercant envant pel mateix camí, i mentrestant jo m'enfilí cap a Ciutat...

Això fotia tanta de gràcia a la pobrissona Sand i li feia dir de molt xerecs betzols tots els mallorquins.


_______________________________

Entremès morvedrí.

—Un dia de lleure vaig decidir d'arribar'm, amb un compatriota, fins a la fira de Morvedre, l'antiga Sagunt. M'havien dit que era una fira molt famosa... Al poble visití la filla d'un francès de València, la senyoreta B. Pel fet que tots els hostals fossin plens, la senyoreta B. ens convidà a pendre alguns refrescs a ca sa padrina. Vàrem acceptar. Tret que en eixir de ca llur, la xicarrona ens digué que la nostra visita no havia feta cap gràcia al seu promès, i que més valia que anéssim preparats per a qualsevol mena d'atac per part de l'energumen. Per això anàrem directament a ca un armer, hi compràrem unes pistoles i començàrem a enfilar'ns cap a València.

Durant el camí vaig dir al calesser, un home que feia dies que tenia afermat, i que m'estimava molt: "Isidre, és possible que ens aturin. Només t'ho dic, perquè no vull que t'espantis si disparem des del vehicle."

L'Isidre, assegut a la llança del carro, com feien a la contrada, em respongué: "Les vostres pistoles no serveixen de re, cavallers. Em deixareu fer a mi. Amb un crit en tindré prou. La mula ens desempallegarà de dos, o de tres o de quatre."

Amb prou feines s'havia escolat un minut en acabat que el calesser hagués dit això, quan dos homes es presentaren davant la mula i l'arraparen pels narius. Alhora un crit tan fort i formidable que mai no se m'esborrarà — el crit de: "Capitana!" — eixí dels llavis del calesser. La mula s'aixecà gairebé dreta, enduient-se'n amb la sacsada un dels homes, i tornà a tocar a terra ja rabent, al galop. La forta estrebada que patí el carro ens féu compendre què s'havia esdevingut. Un llarg silenci seguí. Només interromput per aquest mots de l'Isidre: "No creieu ara, cavallers, que la meua mula val més que les pistoles...?"

L'endemà el capità general em va dir que a la carretera que menava a Morvedre hom hi havia trobat un home esclafat...


__________________________________

Molt més estrany.

—Durant les meues triangulacions sobre el terreny, em vaig adonar que allò que havia fet l'assemblea constitucional, d'abolir les antigues divisions provincials franceses per fer'n diferents nous departaments, era d'allò més intel·ligent, i això vaig pensar-ho el dia que em vaig torbar bo i travessant les fronteres entre els reialmes de Catalunya, València i Aragó...

Els habitants d'aqueixes tres províncies es detestaven cordialment. I res menys que el lligam d'aqueix odi comú els calia per a fer front simultàniament contra el francès. Era tanta llur mútua esquírria, aquells dies de 1807, que, quan m'havia de traslladar, amb tots els intruments damunt, d'un punt d'observació al següent, m'era força problemàtic de donar feina a catalans, aragonesos i valencians alhora. Els valencians, particularment, els catalans els tractaven com a gent sense importància, lleugers, monejaires, volubles. Sovint em deien: "Al reialme de València la carn és verdura, la verdura aigua, els homes dones, les dones fava." [Estranyament, això està escrit en un castellà aproximat. Es tractava d'un cuplet de moda aleshores...? Car és inconcebible que, parlant seriosament o pobletana, fa dos cents anys uns catalonis s'adrecessin a un altre cataloni rient-se'n d'uns tercers catalonis en estranger... Tret que no fos citant una cançoneta ridícula..., com fa de camins encara ara la gent? O que l'Aragó l'errés i allò ho diguessin els aragonesos?]

Per l'altre cantó, els valencians dels aragonesos en deien xurros.

Un ramader d'aquesta darrera província passà amb les seues cabres prop d'una de les meues estacions, i vaig demanar-li d'on venia aquesta paraula que els ofenia tant.

—No sé si gosaré respondre-us —va dir rient per sota le nas.

—Apa, home, que no m'emprenyaré —el vaig animar.

—Bé, doncs el mot xurros vol dir que, per a la nostra vergonya, de camins ens hem vists governats pel gavatx. El sobirà, abans de pendre poder, havia de jurar les nostres llibertats i per tant d'articular en veu ben alta el mot: "Ho juro!" Perquè no sabia pronunciar la jota, per comptes de juro deia xuro. Au, això us satisfà, doncs?

—I tant, i tant. I ja veig que la vanitat i l'orgull encara cuegen en aquesta contrada.

[Això és com aquella altra merdegada pseudoetimològica que ronda pel món. Que el nom "orxata" ve dels anys que el rei en Jaume, en arribar a València, hom li dóna orxata a beure, i li diu a la minyona qui li'n serveix en un got: "Hum, això és or, xata!" Bestiades, rai. Es llegeix pertot arreu... Les anècdotes esdevenen ècdotes i llavors es repeteixen fins al fàstic, siguin si fa no fa certes o paleses falòrnies... Per exemple, que en Llull no solament perí apedregat sinó que es tornà com es tornà en voler tocar els pits a una noble casada molt escalfabraguetes i adonar-se'n esglaiat que la pobra tenia el pit tot corcat d'un cranc inaturable... Allò el transformà d'un pecaire tocapits en un torracollons molt pencaire i missaire... En Coromines això de "xurro" ho apropa amb compte al mot "sorrut...", i qui hagi tractat els pastors d'aquella zona del preciós xampurreig, un cop comprovi que els de més són molt tirats a la valenta, i que en general són apagats, melangiosos, solitaris, silents i adu suïcidaris, potser s'hi adigui. No dic que no hi ajudi la forma apitxada que alguns tenen de pronunciar les nostres jotes i xeixs..., però res de rei de França, home; on t'embranques, a quin toll fangós de bòfegues te'ns rabeges, capdetrons?]


________________________________

Setembre de 1809.

Finalment, tornat a França, en acabat de la nova quarentena...

—Vaig anar immediatament a Perpinyà, al cor de la meua família, on ma mare, la més sublim i piadosa de les dames, va fer dir moltes de misses per tal de celebrar el meu retorn, tal com n'havia fetes dir abans per tal de pregar pel descans de la meua ànima, com que creia que les dagues dels espanyols prou m'havien feta la pell.

[Bon trigonòmetra, bon mesuraire geodèsic, mes maleït geògraf, aquest molt famós geòmetra. Car sense moure's de Catalònia, sense moure-se'n ni pam, de Perpinyà a Cabrera i Formentera... Es creu haver estat en dues pàtries i haver parlats milers de llengües... Lleidatà, mataroní, morvedrí, cabrerenc... Esbiecs rai. I això és una savi de magnituds piramidals. Se m'aesmen la gent de mides més modestes, com vós i jo, llegidor, si n'hem de dir, de gruixudes, cada camí que badem els llavis. Hauríem de fer com els sorruts xampurrejaires, no xampurrejar gaire. Qui calla no en diu.]