Escolti, faci això, home.

Escolti, faci això, home.



Ja sé que n’està tip que li n’endinyin cada camí, de trascantó, sense avisar.

Vostè se’n va a classe, vostè és cataloni, vostè viu a Catalònia… Sap què diuen els més elementals drets humans: que hom té dret d’aprendre en la llengua pròpia. Hom s’entén i s’hi entén molt millor amb la llengua pròpia que no pas amb cap altra. És normal que on cal aprendre força de prou intricades nocions hom ens les ensenyi amb la llengua més íntima, més en avintesa, per a nosaltres més ressonant, i agradívola de sentir i de veure’n els matisos… Així és com s’aprén de debò, no pas de qualsevol manera, no amb la primera llengua que et tirin com qui et tira a la gàbia d’un tigre afamegat.

Vostè fa cap a classe, s’asseu. Justament triava bons professors, professors qui dominin així mateix la mateix llengua que vostè parla perquè vol aprendre les envitricolladetes nocions sense gaires altres crosses, ni empudegaments, ni taps ni nyaps.

I tanmateix…! I tanmateix, tantost el professor es fica a enraonar, s’aixeca un ridícul energumen i pretén molt carrinclonament de no entendre el català. Què collons hi fot doncs en una universitat catalònia…! Aniria, el merdarulles, a cap altra univeristat del món pretenent de no entendre-hi la llengua pròpia, i doncs demanant que la classe es fes en una altra, en detriment de la major part, la quasi totalitat, dels aprenents…? El fotien tou en un tres i no res.

Ara… Ara, astori’s. Es veu que per fer content el borinot qui només borinotejava per aquella classe justament per a rebentar-la, el professor es fon… Per comptes de treure el borinot terrorista al carrer (o millor, denunciar’l que el fiquin a la presó), el tímid guixa-encerats en tem (per vies directes o guerxades) les rabiüdes fiblades, potser no tant del merdoset borinot com de l’eixam repugnant d’arnada xarnegaó armada qui l’acomboiaria…

Astori’s doncs. Car, efectivament, ara el professor, o és acollonit de mena, o tem per la seua feia, pel fet de trobar’s Catalònia en una dictadura terrorista disfressada de vil reialme tupinaire… I què li fot…? Sembla increïble, mes vostè sap que això s’esdevé, i s’esdevé aitan sovint que vostè n’està tip. El mestre-tites tremolosament el fereix, a vostè personalment, i l’ultratja, i l’aporrina — no al terrorista, a vostè — a vostè, qui va a l’universitat a aprendre-hi, no a rebentar-hi les classe — li diu que vostè és una merdeta amb no prou categoria de pretendre a cap dret elemental. Que vostè no és prou. I, doncs… Li etziba, a vostè, un mategot psíquic, el deixa fet malbé. I li canvia de llengua, una llengua qui ni a ell ni als aprenents — i menys a vostè — no els és pròpia, i d’on ningú no en treu prou profit. És una llengua pobra, lletja, malsonant… Malapresa i malaprenent.

I tot per un infiltrat trosdemerda només pagat perquè ho destaroti tot.

Escolti’m, cal portar a cada classe un perpinyanès. Per definició, cap perpinyanès no comprèn xarnec. Massa engavatxit. Ara, cada camí que un infiltrat digui que cal canviar de llengua perquè no entén el català, el perpiyanès ha d’aixecar’s que ell no entén el castelladre. Si hom no li’n fa cas, tots els catalonis foten el camp de classe — solidàriament amb el pobre perpinyanès no prou ben tractat, car es veu que tractar els forasters bé és de tot del que es tracta, car els forasters sí que tenen drets humans.

Solidàriament, i sistemàtica.

Sistemàticament. Tots els catalonis s’aixequen i jaqueixen la classe. Ja us ho fotreu. Quatre gats esgarrapats. I entabana ta mare, borinot! Nosaltres som molt solidaris: el perpinyanès, un “foraster” amb cara i ulls i tots els uts i ets, en té doncs tots els drets — i, damunt, s’escau de comprendre molt millor el català que no pas allò, ecs, aquell inepte algaraví que algaraviegen els terroristes infiltrats.

A cada classe de cada universitat de Catalònia, sistemàticament — sempre hi som els catalonis majoria — d’on cal fer’n martell despietat.

Si em diu que s’hi troben prous perpinyanesos (tot i que prou sap que, pagant prou, adu sant Peret rumbeja), ni montpellerins, ni d’altres occitans, occitans de veritat, ni fills — ull viu, n’hi ha milers, en conec a cabassos, tret que no s’aventuren d’estudiar a cap de les universitats catalònies justament pel maltracte inoït a la llengua pròpia! — ni fills d’exiliats catalans a l’Àfrica, Àsia, Amèrica, Oceania, Europa — on enlloc ningú no hi comprèn castellufa… — si em diu que no se m’hi troben a l’abast prous catalans del nord ni prous occitans occitans, ni prous fills d’exiliats — codonys, doncs tant se val, cal inventar’n — una floreta es desprèn viva de cada taüt, de cada cementiri se n’envola un arbre alat — com fa la cançó? — només cal dir:

“—Jo sóc d’un poble de muntanya, no sé prou castemerda, només sé català…, i anglès, i alemany, i xinès… El primer camí que vaig sentir xerrotejar en castecagalló fou a un parell de negociants cubans. No en vaig entrendre puta futil·la. En català, si us plau. En català, si us plau. En català, si us plau. A Alacant, a Castelló, a Girona, a Mallorca… Arreu! I prou merdegades, ja n’hi ha prou, prou.”

Cavà que m’entén?