Ni reformes ni estatumerdes

Ni reformes ni estatumerdes

Cal trencar d’un puta camí el jou de la mentida.

Independència i prou!

La contitufion castelladra és un paperot cagat ple d’infecció — cal cremar’l com tothom qui en servi cap infecte fragment — ecs els fàstic! Qui se’n vol contagiar!

Treieu’ns-els del damunt!

Ja ens ensarronaven massa d’anys. Hora de trencar cadenes.

Tot el jovent som independentistes. Sabem que la vida és massa curta — i totes les promeses dels covards polítics col·laboracionistes i traïdors al capdavall mai no són servades.

Hom ens aixeca la camisa, ens puja a cavall, ens dóna pel cul — i llavors, ben servits, ridículs servidors, ens morim.

Independència i prou!

S’han acabades les merdegades.

La remor eixordadora de no-res t’assalta quan t’atanses a caire d’abís i t’hi repenges…

Enjorn no serem. Haurem desapareguts. Una altra generació incapaç de guanyar la llibertat… Com podem viure amb nosaltres mateixos! Quina vergonya! Quina vergonya mentrestant no haver sigut tampoc re!

Ah, dolç silenci de la nit eterna, que ens aculli amb la feina feta!

Independència i prou!

Xirinacs, Carbonell, Cucurull… Macià, Marçal… Fabra, Coromines… Vull recordar tots els lluitadors, els armats amb armes, els armats amb gests, els armats amb mots… D’ells no se n’avergonyirà mai ningú.

Quina vergonya en canvi els gallinacis col·laboracionistes! Els sucursalistes, els pactistes, els venuts, els cagats!

Quantes de generacions de robats i enganyats durant 300 anys d’odi racista castelladre anticatalà…?

Quinze…? Catorze…? Setze…?

Quina generació sabrà diu prou — i rescatar els avis robats — i tornar’ls la dignitat…? Quina generació al capdavall dirà prou! Independència i prou!…

La nostra! La nostra generació dirà prou!

Al corral de la presó tota gallina!

Llibertat ara! Fora lladres!

Els lladres se’ns van vendre a preu de puta ganga un bocí d’ànima nostra al gavatx inic, el còmplice borbònic en lladregades i tortures, i inquisicions i boigs delers d’anorrear’ns. Amb quin dret i amb quina raó…! Amb la raó de lladre assassí. Torneu’ns-la, lladres! Torneu’ns el territori escapçat! Unitat per a Catalònia! Cada cama de tot el cos segmentat de Catalònia trascamant ivarçosament devers el mateix indret d’independència i llibertat! Som-hi, som-hi!

Independència i prou! Independència ara, i prou! Prous romanços, prous compromisos, prous abaixades de calçotets, prou cagarrines, prou parar el forat cagat del sés perquè ens l’enfili el lladre armat i assassí, invasor, ocupant, aberrant, abominable, canfelipenc…

Prou! Diguem: prou, generació de la llibertat! Diguem: ara! Diguem: independència i prou!

Que s’han acabades les merdegades.

El castelladre ja el coneixem: és sempre el lladrocini, el robatori, l’invasió, l’ocupació, la putrefacció armada, l’esclavatge, l’anorreament. El castelladre és l’ensarronada, la mentida, la misèria, l’ignorància, l’extinció.

I gara a plorar gaire. No tenim excuses. No hi ha víctimes, només hi ha còmplices. Els qui no resisteixen (passivament o activa) són còmplices de les malvestats insofribles de l’enemic.

Els col·laboradors de l’enemic són botiflers, els coneixem gairebé tots (fins n’hi ha qui se’n vanten, com el pujol, la gallina, el roca, el repel·lent septicèmic, el pikete d’execufion, el camps de la mort, el mates de torcar’s el cul, etc…) — aquests caldrà ben enjorn donar’ls el que demanen.

Ara, els indiferents, els menfotistes, els ja-m’està-bé, aqueixos repugnants són còmplices del criminal exèrcit d’ocupació. Els fan el llit tou, la farina blana. I tothom tard o d’hora ha de pagar. Per culpa d’ells també paguem nosaltres, els qui dignament resistim. Els indiferents paguen amb l’esclavatge, desgraciats que ni es saben vils lacais — i serven la baioneta a l’enemic perquè ens l’enfili ben enfilada.

Diuen: “No fem pas re!” Precisament! Precisament, maleïts — car cal fer, passivament o activa — tots plegats contra l’enemic, cada cama trascamant cap a l’independència. Sense descans.

Tothom qui amenaça la nostra unitat és un traïdor qui cal desfer, treure de sobre — és com si som un sol ésser segmentat qui el traïdor i l’infiltrat vol escamar de qualque cama — ens trenca cap cama, caragirant-se ell mateix, torcent-se a dretes, fent-se malbé ell mateix, autopodrint-se, convertint-se al canfelipisme més pudent — com ara fan tots els col·laboracionistes i botiflers qui tenim al capdavant de les institucions qui haurien d’ésser capdavanteres en la percaça pertinaç de la llibertat — són traïdors molt perillosos, ens volen tots esclaus — no els ho podem perdonar, ni ara ni ja mai.

Generació de la llibertat 300 anys gruada!

No ens cansarem mai de xisclar-ho. Som-hi, som-hi.

Independència i prou!