No me’n fiaria aitampoc gens. Els catalans som el cuc qui ho podreix tot.

No me’n fiaria aitampoc gens. Els catalans som el cuc qui ho podreix tot.



Collons doncs si té raó la puta Aguarra del Merdís. Si jo fos castelladre, no voldria tampoc re en mans del repulsiu cuc catalònic.

“Maleïts catalans — cal malfiar-se’n pler — són un món verminós i llefiscós de surreptícia putrefacció íntima. Ai el fàstic. Repugnant buderó fimbrosament penjant a l’ham perquè el mosseguem i siguem ratada pell d’anti-contitufion eixugant-nos al Sol impiu de la nostra misèria implícita, extrema i dura — quin desert baciu tota Castellàdria de bec a bec! — amb només l’esmeperdut datpelcul Iburro per a consolar’ns de tanta fosca merda com ara i sempre ja ens envolta — sense llum, oimés! — correu-hi tots, o fotrem goig!”

L’Aguarra del Merdís diuen que diu (si fa no fot) que l’agència del ram de la llum — aquell ens que diuen que es manega què fotre amb el fotre electricitat — no ha de sortir pas de llur territori “nafionà” — “nafionà” per a ells vol dir castelladre — no fos cas que, caient en mans estrangeres — és a dir, catalòniques — malament rai — tot ho veu fosc.

Té tota la raó. Només calia haver llegida l’estratègia ideal, incommensurabilíssimament definida, dècades ha, per l’incommensurabilíssim Pedrolo.

Feia l’estratagema adient i ben llepat d’en Pedrolo…

(Com en deia…? Estratagema? — pla d’acció? — estratègia? — teranyina d’empar…? — som-hi que no ha estat re…? — etzibada de sotamà? — truc de l’esclau malparit? — quelcom de fàcil i escaient que ara no em ve a l’esment.)

Parlava un buròcrata gris atrapat a la maquinària genocida de l’invasor. La seua teoria de revenja (o cerimonial de l’odi) (o rebuig a tornajornals) (ja dic que, de la fòrmula, no me’n record; ara, segurament quelcom de molt millor, és clar, que jo mai no sabria de trobar, encara que m’hi estigués, pelant-m’hi els cólls, durant tres o quatre anys), el pla subversiu d’acció inequívoca explicat pel pobre buròcrata grisot d’en Pedrolo, a una de les seues fenomenals novel·les, deia:

—Faig sempre la meua feina per als ocupants tan malament com puc. I sempre capgirant els punts de referència…, sempre sembrant la confusió… Travetes putament disfressades, rai. Que tothom vegin si en saben poc en res, els ocupants. La riota del món. A veure si, a poc a poc, d’una puta vegada se n’adonen i foten el camp; que tindre’ns presoners de llurs ridícules fal·leres no els duu a res… — eu, o ja no ens afusellen tots… Car com més triguin a extingir’ns més es podreixen ells mateixos, sense remei.

I hi deia (resumint molt):

—Atès que ens volen “ecs-panole” a la força, entrem sense por a totes llurs institucions — d’exèrcits, d’espiots, de capellanufades, de burocràcies i de trist manegament en general — i els ho fotem tot malbé des de dins — els ho dinamitem a pla — runa inaferrable — Ecs-pana a cagar.

—Tots som del ram, ja tots som d’un ram o altre. I ara tot salta — que bonic va saltant tot — palaus, ministeris, mines, fàbriques, quarters, avions, “bage de lo caguido”, tribunals de l’inquisició, amagatalls de la bòfia més secreta, teatres, televisions… etc.

Si doncs no trobeu el text magnífic d’en Pedrolo, ja deix a la vostra imaginació amb quina facilitat el cuc fa el seu fet boixador, corcador, corruptor, estiomenador… “Accidents” a manta — molt estranys — “maltempsades”, “funestes esdevinences fortuïtes”, “autogols” cada vegada que llur equip juga amb, infaustament inclosos, infiltrats cucots catalònics — i tot espetega de trascantó, tot s’enderroca i s’encén a deshora, tot s’esconilla i traspapera, tot esclata al nas de qui no hauria d’esclatar — i els ponts s’esfonsen, i els trebols — i els veredictes diuen el contrari del que haurien de dir, o diuen baboiades sense solta ni volta, molt “contitufionale”, això sí — i allò que calia ensenyar als aparells ix tort, i allò que calia amagar-hi ix a la llum i ben dret i clar (i català!)… Tot és tan estrany — quina mala sort contínua, quina pega de portallatzèries, d’esguerrat, de geperut, de gaf! Tot a la biorxa! Res com cal! Els “ecs-panole” som sempre a tot el món tan merdosos i ineptes…! Els darrers en tot, sempre els més ignorants…! És clar, amb tant de cuc repulsiu sabotejant part de dins!


______________________


Ha-hà, tan còmic tot plegat — i tan cert de més a més! Té tota la raó la merdissenca Aguarra. Déu la tingui al seu mocós llibret ben apuntada per a anar al cel d’espetec: salvadora de l’imperi. “Car qui se’n fiaria, de cap catalònic controlant re meu: fastigosos corcs només gruant de rosegar’ns fins al bessó. No aturaran de podrir i rostar fins que no serem re, ni fòssil de desmemòria.”

Ja no he vist el text mai més — ull viu, us ho creureu…? — pobre Pedrolo, ja li fou censurat (no cal dir abans la publicació, abans no passés per censura i tot!) pels precensuraires de l’editorial mateix. Abans doncs els censors eclesiàstics i feixistes del Merdís no ho escapcessin tot encara més.

Oital, i doncs, on són els texts censurats i precensurats d’en Pedrolo…? A l’editorial 62, a part gent d’allò més ferma, com ara la mil milions de vegades immortal Mait Carrasco, hi havia remenant les cireres estantisses un abjecte grapadet de sucursalistes (sempre prostituïts a l’enemic) — el Castillete i la resta del requetè — potser els qui hi són ara en són i ho són encara — no veig pas que s’hagin esmenats gens — i fotien malbé cada text — el degradaven sense vergonya, que s’adeqüés, vulguis no vulguis, a llur religió mefítica que predicava i predica l’abandó definitiu dels ideals de llibertat a favor d’un aiguabarreig d’ofec on naltres ens fonem fins a la desaparició — tot en nom de falòrnies metafísiques — i mentrestant, és clar, vivint la vida del paràsit i omplint-se les butxaques — i els autors de debò catalònics no només totalment traïts i deturpats, alhora pruïts a mort per les mengies dels polls de les escapces i estacades i les paparres del desencant.


_______________________


Ara, seriosament… Tan riure per a en acabat plorar. Les bromes porten aigua.

De fet… Encastelladrits, encanfelipits, botiflers, sucursalistes, col·laboracionistes, infiltrats, venuts…, dieu-ne com vulgueu — 300 anys que els castelladres (i pitjor els sucursalistes) són el cuc verinós qui ho corca tot a les nostres institucions. I naltres anar fent. Parant l’esquena a la garrotada. Amb un somrís gallinaci. Qui en vol més…?