Per a un Onze de Setembre, on recordem que els castelladres i els gavatxs ens envaïren traïdorencament i d'ençà d'allavòrens no han fotut altre que robar i robar i robar, àvids, avariciosos, repel.lents, el gran Jordi Carbonell escriu això a l'Avui que em plac de copiar.
"A fora lladres! Visca la llibertat de Catalunya!"
Jordi Carbonell
Amb aquests mots Mestre Oleguer cloïa, abans de morir, el famós monòleg d'Àngel Guimerà, èxit esclatant a l'estrena el 1891 i objecte d'innombrables edicions. L'escena és plàstica: per un costat entren les tropes espanyoles al crit de "Viva Felipe V!", trepitjant les ruïnes de la ciutat. A l'altre, el mestre artesà barceloní mor amb el crit que dóna títol a aquest article, en la defensa heroïca de Barcelona. El més gran dramaturg català de tots els temps, el més internacionalment traduït i representat arreu del món, expressava genialment, no solament el sentit d'aquella guerra de conquesta, sinó el sentit que la posteritat havia de donar a l'11 de setembre: ens han robat la llibertat; doncs, torneu-nos-la!
En l'escenificació del gran escriptor -el que essent i afirmant-se català més ha triomfat a Madrid com a tal en tota l'existència de l'Estat espanyol- no hi ha lloc per a l'argumentació legalista de la història. Només n'hi ha per als grans mots. El primer rei borbònic espanyol ho va escriure el Decret de Nova Planta: "Habiendo, con la ayuda de Dios y la fuerza de las armas, pacificado mis tropas el Principado de Catalunya, toca a mi soberanía poner gobierno en él". L'origen de la seva autoritat és molt explícit. Prendre per la força de les armes té un nom: robar. Els catalans d'aleshores ençà no hem deixat de reclamar amb tossuderia cada Onze de Setembre que ens sigui tornat allò que ens van prendre: les nostres Constitucions, que el mateix rei havia jurat el 1705 i va conculcar al cap d'un decenni contra tot dret que no fos la força de les armes. Aquelles Constitucions i la nostra capacitat de posar-les al dia, és clar! Als lladres el primer que els és exigit és que tornin el que han pres.
I no s'hi valen als arguments falsament legals dels successors d'aquell rei i aquell exèrcit: per damunt del dret que aquell robatori els ha donat, hi ha el dret històric que ens fou arrabassat amb violència. Nosaltres de violència no en volem ara, ni la volíem aleshores. Però el nostre dret autèntic, profund, basat en la construcció d'una societat al marge de l'espanyola, almenys des del segle vuitè, està per damunt dels muntatges legals i de les estructures polítiques de força bastits damunt la conquesta per les armes.
Per això el crit de Guimerà té la vigència de les coses perennes. Ha passat més d'un segle des de l'estrena de Mestre Oleguer però el crit del gran escriptor i gran patriota, llançat per la boca d'un menestral barceloní, és vigent. Davant tantes reticències sobre l'Estatut, tantes falses al·legacions claudicants, tantes anàlisis pseudolegalistes i primmirades, sorgeix el crit vibrant que es deixa d'històries. "A fora lladres! Visca la llibertat de Catalunya!".
