contra bords i lladres, reneix la ment! /.../ i sempre al servei de la força comuna, i no caure mai en aquelles febleses que, després de guanyar, ens han fet perdre tantes vegades LA DARRERA BATALLA (Joan Coromines) /.../ cal mai no abandonar ni la tasca ni l'esperança de llibertat i d'independència. /.../
diumenge
Un altre faldilletes, aquest vestit de mona fal·laciosa
Un altre faldilletes, aquest vestit de mona fal·laciosa
S’ha passejada la Gallina amb el “Mono” per molts d’indrets nostres que ells tanmateix han empastifats amb llur presència, car es caguen pertot arreu — el Mono, cap de les ferotges mono-maniàtiques mones xarnegues aplegades en quelcom mortífer apellat exèrcit castelladre, l’únic disseny dels qual és d’anorrear’ns, ha anat insultant a tort i a dret — i la Gallina l’únic que feia era parar el cul i cloquejar de felicitat immensa.
(No dic que la Gallina sigui pitjor que la Pukhola botiflera, però, collons de déu, a hores d’ara déu-n’hi-doneret.)
—Gallina, on és el nostre exèrcit per a defensar’ns del llur (i del de la teua amiga el Mono) — el llur, enemic nostre, ple de mones xarnegues molt “educades” a destruir’ns — de fet, diries que no existeixen per a res més.
Fora la merda — fora de Montjuïc i fora d’arreu de Catalònia.
—————————————
Car…
…el gos rabiós castelladre deixa la seua caguerada al capdamunt de Montjuïc perquè amb el mal d’ulls i la pudor de mort que la caguerada provoca tothom segueixi recordant que hi afusellaren el nostre president i hi occiren milers i milers de catalònics mai traïdors.
…on són quan més calen els neteja-caguerades de gos rabiós…? — per què serveixen els merdacaners de la Generalitat qui vol encaixar’ns en la caixa de mort de Castellàdria i per això hi deixa deixar la merdegada rabiosa…?
…i per això deixen deixar-li-la, perquè, damunt la caixa, per a més escarn, hi empastifin per mortalla la caguerada…
——————————————
Ecs, amb el zoològic paorós! Quan plegarem…?
Tanquem tot zoològic.
Quelcom massa criminal, mantindre aqueixos templets d’adorament d’engabiables. Siguem per comptes persones. No adorem nidéu. Això ens allibearava, i a ells.
opi rai:
l'ensopit:
- Eleuteri Qrim
- Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../