Brrrr...

De taüts


El vilaweb s’ha posat a demanar “si tenim la classe política que ens mereixem”… Oixque, xiquet, ho deus dir de riure!

Una contrada que ha parit artistes com en Maillol, en Miró, en Dalí, i els grandíssims de quan (a l’edat mitjana que en diuen ara) érem immensos… No cal dir els tectònics Gaudí i Puig i Cadafal… Una contrada que ha parit faedors d’història (és a dir, poetes i escriptors) de l’alçada descominal d’un Muntaner, d’un Marc, d’un Pedrolo, d’un Puig i Ferrater…, i un èpic fotimer d’herois del que més cal (a ca nostra i arreu) (la vida científica i de l’esperit): com ara en Francesc Aragó, en Jaume Ferran, en Pompeu Fabra, en Joan Coromines…, i que hàgim ara nogensmenys de servar pudentor aital…

Quin escàndol.

Ja no em rebaixaré a enraonar d’aquell sinistre datpelcul, el franfiscoh francoh camps de la mort, ni d’aquell pobre gèl·lera, el khosselito pikete d’exekufion — és tan ruquet i carrincló, pobret, que s’ha estimat més ésser cap de cagalló (on rep a repèl les lleterades) que no cua de lleó amb els pujolistes.

Mes què tenim ara. Me’n veig un bull per distingir entre els qui vénen darrere dels qui empastifen les parets dels nostres edificis públics amb la merda caqui de llur baveig.

M’agrada en Carretero, m’agrada en Pueyo… I qui sap qui (esperançats, manois!) s’amaga per a sorgir magnífic i encarrilar’ns cap on ens cal: La llibertat retrobada.

Ara, pujolistes i gallinistes, quin fàstic!

Tothom qui ens vulgui encaixar a ecsp…, a castellàdria (i sabent com sap tothom que castellàdria és la mort), ens vol encaixar en mort, ens vol fotre en caixa de mort.

Amb la merdissalla pujolista entaferrant’ns l’escarnuf afegit d’etzibant’ns tot de creuetes al capdamunt de la caixa, de l’encaix.

Ningú qui vol encaixar’ns és el nostre amic, al contrari: és traïdor (ajuda i fa la farina blana a l’enemic perquè pugui acabar prenent-nos-ho ja definitivament tot). Tothom qui ens vol retuts a l’enemic és el nostre mortal enemic, i doncs tenim dret a desgraciar’l tantost el tinguem a tret de mastegot… Ni cal avisar… És de seny. Quant al gallinisme què és sinó un altre pujolisme, amb menys de capellanufa però amb més de xarnec estimbant-se al buit de l’internacionalisme on tothom hi suca tret de nosaltres (perquè ja no existim). El pujolisme: trenta anys de prudència, és a dir, de traïdoria, ajudant l’enemic. El gallinisme vol clavar el clau definitiu a la caixa. Sort que pretén clavar’l a cops de gallina albardana, taujana i xarona de cautxú, car aquest paio qui han ficat al capdavant es va tombant solet.

Sempre cantem que ara és hora, catalans, mes cantem en fals. Només desitjant que el vent es giri cap al nostre rumb, tractant d’influir els fats bufadors. Cantava n’Espriu, lúcidament, que ésser català vol dir ja néixer amb pega. I cap pega més grossa que amb els llepaculs castelladrístics qui ens han tocats de polítics. Ens els mereixem?… No pas. Gens. Ens mereixem la llibertat, no pas els caixers i caixistes i encaixadors. No pas els enterramorts malastrucs qui ens volen morts perquè allí hi ha el negoci, en la nostra mort.

Ens mereixem la llibertat per què tants i tants, i tants i tants, i tants, hem lluitada, sempre fent la nostra feina, de pagès, de científic, d’artista, de ciutadà…

Massa bona gent qui som. I els quatre arreplegats qui es foten a fer política, gens no ens mereixen. Són uns aprofitats poques vergonyes.

Això els diem: O ens encarrilen cap a la llibertat, o que fotin el camp, a sebollir llur propi autoodi, la mare qui els va parir.