Tots uns mica tsunamitzits

Katsumi, tsunami, potser ja no ens en riurem mai més


Na Katsumi, és clar, la pseudojaponesa dels films del cardar a tot estrop i, au, envant, més i més per cap excusa. Na Katsumi, dieu?… Na Cat Sue Me. (She’s certainly a cat. A wily, lickerish cat, who after she’s underhandedly eaten the sausage — and there are more days than sausages, you know! — the sausage we had, almost readied, for dinner, pussyfoots it away while saying: Now Sue Me!)

I com es fa que la coneguem, la meuca cara, si som a les portes de la mort?… “A l’asil de vellarres us hi deixen veure pornografia, i de la bona, de més a més?…”

Ei, pobrets de nosaltres, veniu-nos darrere amb un flabiol encès, ca? Altrament, això és bona teràpia; els metges més esclarits prou ho perceben: res no ens eixoriveix pus, als puretes! Beatitud dels culs! I vós, moixoni, què collons hi teniu a dir; els crítics ens enfiten les vases (com diem En Fiol i jo), ens curullen les bosses i penjolls: n’estem fins més amunt, de criticaires i arreglaires del món. Encara vindreu a fer’ns pessigolles als esfínters amb els vostres bigots de beata, capdeconys, per veure si fem bondat fins al darrer minut; és a dir, envejosos de merda, si ens hem fastiguejats en aquesta vida d’ençà del primer vagit, com deia aquell, fins al darrer bleix d’alleujament…

—Ja us heu morfosos de per vida al bassiot estantís i verinós dels dogmes rebuts, conys estopencs, sense suc ni bruc?… Sí?… Doncs massa poc!

No pas ací. Pixeu fora de test. Car nosaltres, tothom hi entra com pot, al cel. I nosaltres ja hi volem entrar cardant. Ben avesats, car, a sobre, a darrera hora tots ens hi fem moros — aleshores, al “nostre” paradís, ens hi esperen setanta-dues verges, i les setanta-dues estan més bones que la Katsumi i tot, i llurs fufes, parrufs i xones són més flairosos, saborosos, estretets. I som els primers a desminyonar’ls! Quina il·lusió!

Tsunami, un mot japonès que (com tot el que diuen, i, damunt, com ho diuen) sembla d’antuvi còmic, vol dir onada (nami) al port (tsu). La primera vegada que surt a la nostra literatura és en una obra còmica de cap a mitjans setantes del segle passat. Un dels actes de Travessa deserts, d’En Reig, s’esdevé a un platja claferta de trist turistam atapeït qui un tsunami escombra. Fa un turista americà: “Ja hem begut oli!” (i es beu el d’embrunir), i diu un altre, pregant: “Jahvé, Jahvé!” (i algú li respon: “Aital, té raó; ja ve, ja ve, ja ve el tsunami”) — o quelcom tal·là-tal·lera, no em feu cas — caldria que trobés el llibre i hi fiqués part de l’escena — record que la flonja onada (de plàstic fluix, blau i amb bromeres pintades, i amb forats perquè els caps i part dels muscles dels espectadors hi surin) s’abat damunt el públic. Ja no fan teatre tan divertit com el de llavors. O és que enyor les joveneses.

Tant se val. Això volia dir: tot allò que veiem, tan après com ho teníem (perquè sempre ens ho guaitàvem del mateix costat), pot esdevenir altre en un cluc. De sobte, és tan estrany! M’esparvera la noció: de quina manera el mateix concepte, vist d’un cantó o vist d’un altre, es transforma! Per exemple, passa de còmic a tràgic. Passa de sabut a inaprès; d’arec a monstruós; de suau a cruelment estrijolaire. I ens descol·loca. I això probablement d’una faisó definitiva, si més no en els nostres massa tocats enteniments. Ja sabíem que el món perceptible i l’autèntic de sota (o al costat) no tenien gaire a veure. Petits contactes, petits misteris revelats per casualitats de les concatenacions de les idees i les manifestacions, al capdavall re altre que nassets endevinats d’allò que rau (o viu?) rere tenebres massa fosques i rere clarors massa enlluernadores. Qui sap! Car tostemps hi ha quelcom altre a l’altre costat d’arreu. Car re també vol dir tot. Etc. Realitats rai.

Som al ventre de la bèstia natura i mai no sabem quan en serem sacsats pel rot. Quan tot el nostre muntatge (bastides de fustetes i paperets) se n’anirà al carall, de perenne mal borràs, perquè la bèstia qui ens té empassats s’ha moguda i no hi ha déu qui la redreci. I encara que es redrecés, el mal ja està fet; i sabem que tard o d’hora es tornarà a moure malament.

Estem condemnats a escorcollar entre la runa. Estem condemnats, els sobrevivents, a tornar a fotre el paperet, com si de res no fos.

Ara, potser ja mai més no ens faran riure, ni el mot ni la cosa tsunami. Què hi farem!

Altrament, per què l’hipocresia — o per què el temor del déu natural? Per què hom s’esgarrifa bestialment quan la mort a l’engròs la provoquen els elements, i no quan la provoca la màquina avariciosa de la guerra dels mercaders?… Els més de cent mil morts a l’Iraq tothom s’hi pixa. Els més de cent mil que el torb s’enduu, aqueixos fan feredat. Per què? No som els humans instruments de la mateixa natura? El terratrèmol submarí, el vent abusiu i terroritzador dels helicòpters letals, són un mateix producte de la transformació natural. Tret que amb els segons hi podríem fer molt de cara a aturar’n les malvestats.

No estem prou putejats els humans, que encara ens hem d’anar putejant, i tot per a un vanitós, efímer, profit: uns quants de calers més a la repugnant calaixera?… No fóra de més vàlua d’esmerçar l’esforç de viure en escatir els misteris no percebuts encara, ensumats poèticament, sí, però mai apresos encara?… Cardar, viure, estudiar, descobrir, ve-t’ho ací. Descobrir què hi ha enrere, i darrere d’enrere, i darrere encara. Ah, món impossible. Em moriré somiant.

Maleïda humanitat. Som massa fotudament naturals, ja us ho diré; massa amorrats a la terra, massa lluny de la transfiguració que podria pertocar’ns. Car: ah, sàpiguer’s entre les fites ben establertes de l’autèntic, nets als borns metafísics de l’exacte, totes les falòrnies escombrades pel tsunami de la veritat, savis com déus just nats, entenent-ho! Em vull en un paisatge d’En De Chirico, capaç de tocar-hi, d’obrir’n les portes al misteri, com obr la porta al roure d’En Magritte, el roure qui sosté el món total…

S’ha fet fosc.

“Senyoreta, deu ser l’hora del meu comprimit… Agraït.”

Que se m’enduguin les barques prou balderes del somni, salpant gloriós per les refulgents xiloies, sallant pels cresps ballarins on no hi peueja sovint sinó el tren lent i feiner; on no hi postermegen ni les monçònegues dels televisors ni l’embrutiment de les ciutats ni l’horror esbufegosa dels automòbils. Bressolat per l’esgarrifaó a la pell de la mar assuaujada qui s’estén fins al firmament. Duus-me, dolça barca, a l’altra riba per l’horitzó qui es fon. Entre peixos i llunes, passi-ho bé, passi-ho bé… Entre les belles figures enjòlites, ectoplasmàtiques, de les dones qui coneguí: àngels. Lluny dels tàvecs de la criticaó, lluny de les xurriacades dels ròbots militars pagats pels rics — duc, com vils tatuatges de desfigurament, masecs i mossecs de llurs trisel·les a la pell de l’ànima: ja no me’n deseixiré del tot fins que hagi desaparegut, barca constant, llunyària avall, i hi reneixi nou, despert als borns escombrats, on m’hi espera el tren.

Car sóc mon propi fill de qui només jo puc decidir’n el destí. Pas de llarg. No faig cas dels eixanguers galifardeus i taüls trinxeraires, mitjamerdes putifeines, uniformats i no, qui presumeixen de púguer’m fer doblegar amb llurs armes i odis el camí cap a la finestrella on m’inscric nou nat ja lliure; ni mai m’escoltí (no pas! i ara! no començaré pas a escoltar-me’ls a aqueixes alçades!) els conferenciants mig esfigassats de qui les dents mateixes se’ls esmicolaven a grocs grumollets damunt el podi i tot, com s’esgruna un pa de pessic ressec: quina llefiscosa vergonya de moralitzant brutícia! Aniré pel dret: em posaré nadó damunt el taulell i diré: Ja hi sóc! Ja hi som! Ja!

Refet. Refet, serpentejós pels envitricolls entortolligats qui environen el born escombrat, rerebotiga envant, bona nit, tornant-hi. Hello, Katsumi, tsunami, camp de flors.