Capdany virtuós

Caraculet de cautxú, vós


Aquest matí tots els qui érem vius dormíem com gombutzins o barrufets claupassats abraçats als nostres petits tòtems aconsoladors: el meu, un caraculet de cautxú, havia caigut durant la nit i ara era davall el llit. L’he roplegat i l’he mès ben acotxadet damunt el coixí. Llavors he fetes mes ablucions, m’he vestit, i he eixit a passejar.

Passejant he pensat que a capdany cal resoldre’s a esmenar’s. He confegida una llisteta bo i tornant.

Bé, doncs, això em propòs per a enguany. Sobreviure si més no fins a l’estiu, on apareixen per les platges dels environs els culets de les noietes, car, morir per morir, més val fer-ho en la beatitud dels culets.

Segon, aturar els esclats rabiüts quan vull exposar el meu parer. S’han acabats els insults. Prou de dir capdecony, datpelcul, trosdemerda, etc. Ara, mentre em bec, a lentes xarrupadetes, el cigaló del berenar, acabaré d’escriure una altra llisteta, la dels epítets més suaus que pens emprar d’ençà.

He sortit a l’eixida, per on passa l’airejol de la marinada. Mormola l’aire o mormola el mormolaire de torn. Al llarg del jorn, sempre se’ns en mort algun. És clar, a les nostres edats, tots som mig colgats a la sorra, o amb la sorra al coll, fins i tot.

En aquest asil de vellarres, l’espectacle d’anit era esfereïdor. Quin capdany més trist. Sort encara que no hi hem de suportar ja monges. Com adés tots teníem un fuet per a l’ase o per al cavall, i, quan sortíem, agafàvem el fuet com a hores d’ara el jovent agafen les claus del cotxe, també a clíniques i hospitals hi havia una fauna molt nociva de personatges sinistres molt cruels: les putes monges — les putes monges i d’altres castelladres casades però de cony també podrit. Et botzinaven continuament sobre les falòrnies dels capellans. I t’ho deien en castelladre. Estic content que siguin una espècie qui s’extingeix ràpidament.

Tant se val. Anit, doncs, ens donaren farinetes, ensucrades i encigalonades amb rom, vodketa i conyac, i calia veure’ns, tots els vells acriaturats, com ens n’arrigolàvem, però després, encara pitjor, tirant enlaire pitets i tovallons, agafant embostes de farinetes i llençant’ns-les damunt, i fins i tot ficant’ns-hi de peus i rabejant’ns-en, en les farinetes. Ara, vam riure!

Una cosa em posa tanmateix a parir, quan trec el nas de casa i em passeig vora la platja buida. Encara hi ha criminals qui treuen pels pals i fan voleiar la bandera de l’enemic, la bandera castelladra, aquella símbol de filldeputa merdós — ai!, m’he etzibat jo mateix un clatellot per haver infringida la llei de no espetegar i amollar paraulotes grosses, car es veu que tanta d’escatologia de vellarra desencantat els fa vindre ois — als llegidors (i ai, pobrissons, també, quina manerona de tractar’ls) — i els aboca al rebuig instintiu, d’on la poca gent qui em llegeix minva i s’escarranseix encara pus — i ací on sóc, llas, ja no m’escolta ningú; tothom encara viu em sap massa les cebes...

Ho diré doncs més pausadament i fineta. Vull que tot el que digui enguany sigui exposició metòdica i breu de dures raons. Res a veure amb la verborrea, la xerrameca castelladra, on s’embranquen amb enfilalls infinits de paraules buides només per justificar que volen continuar robant’ns. Tot allò del Quadra de Porcs, del Pikete d’Execucion i llurs mestres castelladres més empedreïts, l’Ortiga i Gasetes, el Khosseantonío Prim de la Voreta del Bassiot de Merda, l’Unamona i tot el femer de femta balenfiana d’adoradors de la Castellàdria miserable, raquítica i avariciosa — admiració típica de l’esclau pel senyoret qui sense fotre re s’aprofita del treball dels esclaus i d’allò que els roba — es podria reduir (tants de xarons volums i de discursets carrinclons i abrandats com cagallonets encesos) en un mot: Som lladres. I belleu en un altre (per a un segon volum): I satisfets que ho som. I a tot estrebar un altre (per al tercer): I greu que ens sabria de deixar de ser-ho.

No, però deia de les banderes dels assassins encara permeses d’embrutar la nostra atmosfera. No sé si se n’adonen els qui les posen, potser de camins obligats pels armats, però aquesta és la bandera feixista, la bandera sota la qual tota la meua família fou anihilada. Sota aquesta bandera maleïda els feixistes castelladres eliminaren milions de catalans, a Alacant i arreu. Mortriren, botxinejaren, destrenyeren amics i pobletans tot al llarg de la nostra geografia. Carronyaires, en feren un absolut acop. Sempre he trobat nauseabund veure que encara hi ha gent qui gosa enlairar la bandera de l’enemic feixista.

I ara la llista dels epítets per al nou any. Vejam si veig on la duc. A quin butxacó. Ah.

Beneit
Pampana
Plassido (o pompós) (això per aquell beneit plassído domínguin, o com collons es digui, ambaixador de la coentor castelladra)
Estaquirot
Minguet
Ase dels cops
Carallot
Brètol
Borinot
Fatu
Atzeru
Xeuba
Pec
Doi
Nic
Mòpia
Badoc
Gèl·lera
Tanoca
Tòtil
Bajà
Talòs
Cudol
Gamarús
Enze
Sòmines
Pallús
Taral·lirot
Ximplet
Poca-substància
Xaró

I afegim-hi:

Betzol
Tomany
Cassigall
Carrincló…

Hum, i els més pejoratius;

Vessa
Xerec
Macarró (llord)
Trinxeraire
Trapella
Tinyeta
Podrit
Cabrit
Tronya
Voltoreny
Tifa
Barrut
Bútxera
Capsigrany
Perdis
Bordellevat
Baranda
Nyèbit
Arreplegapets
Merdacaner
Bandarra
Gambirot…

Hum, això no s’acabaria mai. Penses en les monges i els armats qui les pariren (o capgirat: els armats i les monges qui els defecaren), i te’n venen a torrents, de penjaments i bescantaments de tota mena. Bah!