Un curt de gambals amb complex de baixet

Soparet amb en Pablete Gassolete, basquetbolista encastelladreguit o molt castelladreficat.

Perquè convidava i perquè era periodista en terra encara per a ell massa peluda i per a mi, qui fa seixanta anys que vaig armat, d’allò més lleu de suportar, i, al contrari, agradosa d’allò més quan em passeig pels erms de l’Idaho i l’Ohio en moto i preferentment a peu, amb mos braços de ximpanzè que em duen les mans a trenc dels estoigs a mitja cuixa, féu cap en Pablete al restaurantet on l’havia comonit. Jugava l’endemà en aquella vila i hi tenia de lleure fins a les nou del vespre. Doncs, sopàrem aviat.

Per les ganyotes que feia mentre li parlava, li vaig endevenir de seguida totes les febleses. És un home molt pobre d’esperit i d’un cervell raquític d’allò més. Com ara si la substància neuròtica se li hagués anat escurant fins a les escorrialles bo i fornint el moll i els budells i altres nervis de neurones i no n’hagués tingudes doncs prou per a fornir-ne també el cervell.

I voldreu’s creure, pobrissó, que té un complex de baixet!

Collons, que li dic, sembles valencià. D’on creus que et ve aquest complex d’inferioritat, que sempre et creus que ets d’allò pus naquis per respecte als veïnots. De primer consideres que els castelladres són superiors a tu, i ja veus que tots són merdeta sense gràcia i un risc molt perillós a tindre de molt lladre pseudoamic, i ara que els americans són tan forçuts i ja ho veus que els de més malalts rai, de massa orqueria que mengen. No hi ha res, que li dic, com els catalans, i llur llengua és la millor, amb totes les sonoritats corresponents, a Z i S i L i R, i amb un nombre molt respectable de vocals: 8 o 9, i un vocabulari, com deia aquell, valencià-balear-catalunyenc, és a dir, catalònic, que fa caure de cul. Hauries de tindre un urc immens d’ésser qui ets i d’on ets, i no un pobret carallotet tan acollonit. Per les ganyotes que fots cada cop que dic català o forçut o alt o intel·ligent se’t transparenten les angoixes i pors que t’atenallen, capdecony. Ja paeixes prou bé, si més no?

Diu: massa nerviós, ni l’allet ni la llet, per exemple.

Doncs tranquil, tafoi. On és la pressa? Tots ens morim, tots som bombolles, i els catalans les més virolades, xiroies i gaiatelloses (o boiants). El que has de fer és no embolicar’t amb les bombolles enemigues — fóra com l’unió molt llorda de matèria i antimatèria, un esclat d’anihilament i passi-ho bé.

No crec que entengués gaire del que li deia (una massa encefàlica massa pobra, dins un crani boterudet, de nàquissa capacitat, i tot allò), i potser en dubtava the sprawl and the veracity, his mind adrift — l’estesa i la veracitat, amb un cap que li rodava, perdut. Amb la clàmide o les faldilletes es mocà. I no respongué.

Let me tell you, que li dic, no fotos més aquesta carota de betzol. Sembles un talòs who is at a loss. T’he vist baixar del teu cotxe d’esports vermell, llogat. Darrere, hi havia aquella llarga paret, o pus tost aquella tanca plena d’esquerdes i clivelles, molt empaperada amb cartells tot estripats. A cap no anunciaven el teu partit, i t’he vist esfonsar: has feta una ganyota de desmenjament. No fotos mai més cap ganyota. Ets massa acriaturat. A Alacant de vacances et viu fa un any o dos eixir a la soll de joc. Els dotze o tretze jugadorets semblàveu gatets negres eixits del mateix forat d’una fàbrica que en parís a betzef, i sense púguer’s aturar. Gatets negrets a doll, gatets minúsculs en un part múltiple de mai no acabar’s. Gatets qui us esclafàveu pels dos o tres forats de la fàbrica (les entrades, les eixides) de tants com éreu a sortir-hi ensems. Quina horror de veure aquells gatets ínfims i terroritzats disfressats d’homenots en pantalonets curts, tot de braçots i camotes en molinet, a la percaça d’una boleta que es veu que calia encistellar. És clar que siguis tan aviciat si això és tot el que saps fotre, capdemort.

Us aní darrere, amb la meua moto, fins a New Turd City, la nova ciutat dels cagallons — València, quina calamitat! Delits (enderrocats) pel canfelip per qui enderiadament i delirosa es deliren. I com et cridaven (Gassolete, Gassolete!) amb la L castelladra de cabronet efeminat. I com els somreies per comptes d’esmenar’ls. Per què no els deies: Sou catalans, collons; una mica més d’urc, sou superiors, la vostra llengua dóna vogis i tombs i rombs a qualsevol, i els vostres almogàvers conqueriren i reconqueriran els mons… Quelcom de paregut. De què et serveix la puta influència? Per què no els arrucaves tu qui podies, que jo no puc, perquè no tinc cap complex d’inferioritat i no sóc prou criatura ni prou baixet per a despendre la meua bombolla a fotre botets amb una piloteta que cal encistellar, jo qui rai que ja encistell cada divendres queviures i envant.

Els dius, la mare qui els cagà, babaus i pampanes ràpidament substituïts pels rapaços balenfianos castelladres del sud i ponent, a la propera, o quelcom de paregut: Valencians d’una ciutat encagallonida, albíxeres (irònicament i àdhuc molt sarcàstica si cal), ara sí que l’heu feta bona. Heu trigats tres cents anys, però ara sí que hi sou: espanyats. Espanyats, és a dir, espatllats per a sempre pus si doncs no hi poseu remei ben dejorn; espanyats: amb el pany trencat de la porta badada, esportellada, a l’enemic odiat. Traïdors, traïdors, traïdors — quina vergonya, vull veure’n-vos les ganyotes. Fins que us caiguen les màsqueres. Sou un cuquet nu recremat part dessota. A quina fàbrica clandestina de traïdors no us pareixen, a reguitzells irrecuperables? No sou vers valencians, és a dir, catalans de migjorn. Esdeveniu excrement subsidiari, as per in your dreams, you fucking creeps. I així traïu totdéu. Com traíreu els herois d’Almansa, com traíreu els herois de les germanies; i ara heu traïts els darrers herois d’Alacant i llur molt adolorida memòria, ells, qui foren assassinats en massa, de tal manera que gairebé no hi romanen catalans. I traïu la memòria de tots els valencians comcal, és a dir, catalans; tantes de lluites al llarg de tantes de centúries, i ara espanyeu la porta perquè els odiats enemics hi penétron sense fotre altre (amb cap esforç altre que el de la bava verinosa de tant de mitjà venut) a robar-ho tot.

Se’m llençà finalment sobre, a urpes i ullals, com qualque arpella eixalada o hiena amb mal de queixals, el pobre Pablete cagat. Amb un cop de culata del meu revòlver a l’escaire esquerre del front, com qui li practicava qualque lobotomia baldera, l’aturí d’espetec.

Escolta, ninot, no em saltos més. Qui et deus pensar qui sóc? Comprenc que les hormones que et fan tan lleig, i segurament les potingues i tuties d’estranquis que a la meu-meu t’administren els metjarres de l’equip, et fàçon més enze que ja no ets. Però això no treu que em vulgos fer mal. Som a la contrada de la legítima defensa, capdecony. M’assaltes i et pel i sóc quiti de tot crim. Seu, i deixa’m acabar de desbarrar, car com veus, jo, desbarrar rai. Una cosa m’absorbeix: la preocupació de veure una gran cultura com la nostra anar-se’n de propi peu ranc al canyet. Així és com servem a la memòria tots els immensos bemparits qui ens precediren i ens la llegaren, magnífica?… Això dic: a grossos mals, grossos remeis. O aixequem molta més de polseguera que no la que aixequeu volsatres qui sortiu a la soll de joc com un esbart d’aviram, un disbarat de gallines bacives escarotades ridículament, o de nugacitat o ja nul·litat qui som de cara a l’eternitat, encara en som (qui vol aqueix escreix d’oprobi?), encara en som (ara ací d’afegitó maleït, per a més infàmia) de cul al mort.

No, no, maleïts! — i em fiquí a plorar. També a la seua clàmide, m’hi moquí.

El paper que fèiem prou valia un bon retrat.