D’altres bocins que desaparegueren dels Plecs censurats

D’altres bocins que desaparegueren dels Plecs censurats



Neither Cat nor Donkey...

We say: let the Catalonians be represented by the following totem: a dog, a fucking Polish Dog, man!


To substitute the tacky symbol the blood-thirsty asspainer use, namely the bullshit of a bull, which they kill cowardly in a cowardly horror acted by cowards and only looked at by spittle-dripping cowards..., the noble, dignified Catalans have come up with a couple of animal symbols of their own. Namely: the Cat, for CATalonia, and the donkey, for the catalonian donkey, an extraordinarily beautiful and hardy race of donkey well regarded all over the equine-leaning crowd...


Whatever. We say nonetheless that a Polish Dog should rather be our totem. The asspainers (from Asspain, ok?) are fond of saying the Catalonians don't talk but bark, and anyway that what they might as well be talking in is Polish: nobody (meaning of course no idiot spic) is intelligent enough to be able to understand them.


Ok, our Polish Dog should be depicted everywhere representing Catalonia, then, plus, at his rear, on the dirt, a couple of his just splashed shits, the turds of which look suspiciously very much like furnace france and asspain, the two insulting powers that call our language dog-talk and (insulting also our brothers the Polish) Polish, though we don't feel insulted to be told we speak Polish -- it is known Catalonians are gifted for languages, unlike the idiot frogs and the still worse rubes farther south.


August 18, 2004 4:31 AM

Xirinacs, our hero.

Lluís Xirinacs is becoming the national hero of Catalonia. With him we can earn again our freedom. Spics and frogs have invaded our country with the bloody approval of the useless united nations, a concern that only is there to prop the blood-thirsty thugs.
We Catalonians want our freedom now.


Ara ens surt la Pujola amb misèries rai...

Dementre que quan fou al capdamunt només pactà amb enemics de Catalònia; i a Migjorn deixà fer als infiltrats perquè ens trenquessin les putes cames. Ara anem escapçats pel món i per allaus i onades de paràsits incessantment envaïts...

Aquestes invasions no són pas pitjors que les de fa anys. Els paràsits castelladres els costa d’aclimatar’s! Tenim una cinquena columna incrustada com un bocí de merda antiga que és difícil de desencastar.


Els qui vénen ara són caca fresca. Encara som a temps de netejar'ls, de fer'n catalans de debò. Tret que la columna castelladra emprenyar rai. Això és segur. Com a Migjorn ens han trencades les cames, ara ens voldran trencar el coll.


Vigilants i resistents, així hem d'esdevindre cada català encara mig viu.

August 24, 2004 12:55 AM

Cal lluitar cada camí que la lluita s'obre...

...qui s'asseu i lleixa fer, i pensa que enjorn tot s'acabarà i les aigües tornaran a aquietar's, ja ha perduda una altra guerra. I les conseqüències qui sap quants d'anys duraran ni quantes de generacions les hauran d'anar patint. Com patim les desfetes d'antanyasses. Ens hi hem de ficar tots. I amb totes les nostres forces, per la llibertat, per l'independència.


August 20, 2004 4:51 AM
El Barça torna a guanyar la Copa de Catalònia

L'equip capdavanter nacional de tota Catalònia guanya la Copa, competició més important de totes les competicions on participa.


Sap greu tanmateix que grans equips catalònics, com ara el València FC i l'Hèrcules d'Alacant no prenguin part en la competició, per motius d’enxarneguiment ambient i passatger. I en canvi ho faci un equip enemic, la merda insuportable on s'arropleguen els infames castelladres qui ens prenen la terra i ens enverinen l'esperit. Aquell malastruc equipet de merda que en diuen (és clar!) ecspannol (i amb això és retraten, s’autoinsulten amb el pitjor insult que pot rebre un català, aquest d’ecspannol) hauria de disputar pus tost la copa de canfelip on al triomfador li donen un cagalló --- el cagalló que posen al capdamunt mateix de llur puta, abjecte, molt odiat nom.


En fi, visca el Barça. Visca la independència d'una Catalònia unida i forta!

August 18, 2004 5:14 AM

En Xirinacs és el nostre heroi

En Lluís Xirinacs avui, com adés el nostre comandant Macià ens dirigeix cap a la llibertat. Estic aitan orgullós dels magnífics Josep Guia i els altres qui li altrejaren el premi Canigó qui hom altreja al patriota suprem!

A la merda els cagats com la puta Mara Gallina i els qui li foten costat en el llepament infame de cul dels castelladres xarnecs genocices racistes anticatalans. Només volem al capdavant catalans ferms!


Des d'Alacant et diem: "Heroic Xirinacs, mena'ns!" "Cap a la llibertat i la independència!"

Som-hi, doncs, xiquets!

Com ara els russos a Txètxnia, fa anys els çòviets a Hongria — i afegim-hi els inferiors racistes castelladres a Catalònia (i cal ésser capdecony per tal, d’essent inferior, com els castelladres, creure’s superior i doncs esdevindre’n racista) — no pogueren comprendre que el desig per la llibertats (tan política com social) i l’autodeterminació no poden mai ésser suprimides per mitjans militars.

L’hongarès Bela Liptak escriu el passat vuit de setembre al New York Times. “Els mostràrem el ‘56 que, com més brutal i humiliant esdevingués l’ocupació, més desesperada i animada esdevé la població pocupada per a resistir’ls. En Putà se n’hauria d’adonar a temps i altrejar l’independència als txetens. I els lladres als catalans, és clar.

O allò altre del tancament de caixes… En Derrida vanta la tradició americana de la desobediència civil, que no és un desafiament a la llei injusta, tant com un no-compliment d’una disposició legislativa qualsevol, i aquest no-compliment fet, no pas criminalment, ans en nom d’una llei millor, que haurà de vindre aviat, o ja inscrita abans en l’esperit d’unes lleis millors, com ara les dels drets humans (en el cas dels E.U. llur constitució). (En el nostre cas, els nostres drets de Catalans, no pas d’ecspannols, car no n’hem siguts mai ni mai en serem — res no ens fa més fàstic.)

Sempre hem cantades, fins al coent del feixisme declarat (franquisme; el d’ara és feixisme encara, però amagat), sempre hem cantades variacions del famós: “Ni Ecspacaganya ni Fagagagança — Catalònia Sobirana i prou!

Home, sempre hi haguts carrinclons qui no gosen; esclaus dels catolicisme obtús, i d’altres flagells de l’esperit tort; però això no és un defecte exclusiu als catalans; pus tost al contrari.

No hem de demanar res a ningú, i menys la llibertat. La llibertat ja és nostra. Ara, si hi ha qui ens la pren cal dir-ho ben clar pertot arreu: és un lladre covard i ens l’ha de restituir, de grat o per força.

Resistència de còdol, millor, de roca immoguda. Stay put, stay the course, steadfast. Directes cap a l’independència, “tant si es vol com si no es vol” — els catalans sempre ho hem dit.