...ens ataquem mútuament.
Allò de vilaweb.com, per exemple, és un escàndol.
Ja es veu que tres o quatre personatgets repulsius (en un català abjecte, i emprant sovint noms diferents), segurament infiltrats castelladres qui han malaprès la nostra ínclita llengua, o potser xarnecs infiltrats i prou, tots anticatalans, fan veure que pertanyen a ciu o a erc i s'ataquen mútuament, sempre oblidant que l'enemic és sempre el feixisme de pp i psoe, els dos partits franquistes, és a dir, ecspanyols; els dos partits que han heretades les "vàlues" dels franquistes, maleïts criminals qui s'instal.laren a Catalònia només gràcies al hitler i al mussolini, i ara encara manen, gràcies al rei talòs uan-caldo, ficat per franco mateix i estintolat pels gran estintolaires de dictadors i tirans, els estats units, a canvi de tindre-hi uns quantes bases militars.
Aquesta és la veritat: que tots els catalonesos (això inclou els catalans de totes bandes, àdhuc els miserables del sud qui tanta por tenen de dir-se catalans, però ni un inconvenient a dir-se castelladres) qui militen i voten per aquests dos partits franquistes, pp i psoe, són els traïdors i són l'enemic i són qui cal atacar. Mai el ciu, mai erc, mai iniciativa, mai els verds, mai els independentistes dels psan, maulets, etc.
No ens hem de barallar fins DESPRÉS d'ésser independents
I hàgim capgirada la puta tendència.
Els nostres enemics es barallen en tot, tret en el fet que l'ocupació de les nostres terres per llur part ha de continuar, peti qui peti, per sempre més.
Aquesta és la nostra prioritat: Fotre'ls fora!
contra bords i lladres, reneix la ment! /.../ i sempre al servei de la força comuna, i no caure mai en aquelles febleses que, després de guanyar, ens han fet perdre tantes vegades LA DARRERA BATALLA (Joan Coromines) /.../ cal mai no abandonar ni la tasca ni l'esperança de llibertat i d'independència. /.../
opi rai:
l'ensopit:
- Eleuteri Qrim
- Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../