Ja ho cantàvem fort premonitòriament

Lo castelladre gilós (cançonella vella nova)



Lo castelladre gilós
(pitjor que no cap gos)
se t’amorra, se t’amorra
al parruf de la teua dona.

És tan gilós del que t’ha pres
que de viure s’estimaria més
al parruf, i fins i tot a la bunera,
molt llefec del cagalló, d’una altra
qui no és la seua.

Ai, castelladre,
ai, castelladre,
ai, castelladre gilós—
És tan gilós
d’allò d’altri
que al capdavall no té res.

Com l’en treurem,
com l’en treurem,
del parruf de la teua dona?…

Jo em casaria amb una elefanta,
l’elefanta té un parruf tan gros
i hi serva tal poder de xuclaó
que s’enviava sencer l’amorrat
castelladre gilós,
d’on hauria de tornar a néixer,
escamnat,
escarmentat,
i blau de les pixaós,
i cagaós,
i sagnaós…

“Massa guerra,
massa guerra”, que pensi d’un camí
lo castelladre gilós,
gità lleig, amorradet a lo parruf
de la femna aliena.

Jo em casaria amb un avió
bombarder de lluents escates,
i, si s’hi amorrava,
ai, castelladre gilós,
cap cagalló entre la fumera,
a la bunera i al parruf,
no hi trobava, ans una estossegaó
de caldéu i una bombarra,
ai, castelladre,
ai, castelladre gilós,
tramès als despús-demàs
d’un mai més gens gloriós.

I jo em casava amb una cocodrila
amb gana rai, ai, castelladregot,
qui una cua de pues t’empasses,
ja multiperforat,
fet un budell
molt esbellegat, estellat, esbaldregat,
i a mig pair, ai, castelladregot
gilós, d’un mai més gens gloriós.

I em casava jo amb un rusc
de bonior i d’enrenou i d’escatifenyós
barallar, pitjor que no les puces i cabres
al parruf on se’ns amorra, gilós,
lo castelladregot, d’on n’eixia
budell molt fiblat…

I jo em casava amb un sarcòfag
i que s’amorrés a la mòmia…

I jo, i jo…, fot el camp d’un puta camí,
castelladregot,
castelladregot,
castelladregot gilós.