Cada dia sóc més ruc

N'estic convençut. I què hi farem!

M'he tornat com un altre d'aquells puritans nous -- com adés, se'n tornaren les feministes, i els comunistes, i tothom qui de sobte vol desesperadament manar.

Tret que a mi això de manar, me la bufa.

Com s'espatlla tothom tantost mana mica!

Només m'exclam contra les injustícies -- o allò que percep com a injustícies. Mes què em sé.

Faig el que puc.

Volia dir aquelles boges qui volien prohibir per exemple la pornografieta. Sense pornografia, pobrissons de nosaltres, on aniríem a parar tots els vellets, els lletgets, els tímids, i sobretot els pobres. La pornografia és l'únic sexe jove i atractiu que ens és dat de gaudir...

Tractéssim de prohibir menys.

Veurem si me'n recordaré.

Era en Miller (l'Henry) qui va dir, i tota la raó que tenia, que: "Si mai s'escaigués que la merda compta com a vàlua, els pobres fórem nats sense forat de cul." O els rics i assedegats de poder ens hi clavarien un tap hermètic. Sens dubte.

Car les prohibicions sempre són només per als pobres. Les drogues sobretot (en aquests dies malastrucs), però encara més, i tothora, l'educació. Tota brutícia que put a moralitat s'hi afegeix. Tot allò que us ensenyen a estudi (tret del que és ciència eixarreïda, empedreïda i dura) és encotillament (i doncs interdit) mental.