El pitjor desencant de l'enguany qui fuig

El pitjor desengany que hem tinguts a l'enguany qui escorrialladament s'escola, ha d'haver sigut el del polític balbet Carod-Rovira. Escolteu, és que cada camí que en deia una de bona (de bona, i de sana, i de vera), cada colp que deia una veritat com un Everest o pus, la premsa lladra (ai, i la botiflera) se li llençava sobre i me'l volien covardament afusellar com afusellaren en Rizal (per posar un altre bemparit, aquest filipí, a qui les forces castelladres en llençar-se-li sobre, i ell no cagar-se com es caga el Rovira, acceleraren la llibertat de llur poble, tothom veient instantàniament l'injustícia lladra, d'on el jou lladre esclatava fet bocins de vidre dolorós), i ell doncs molt vergonyosament desdint-se'n immediatament -- i això sense ni el perill que en Rizal i els altres patiren perquè els temps aleshores eren menys hipòcrites i els militars anaven encara menys controlats per les forces del seny. Ara, penseu que els militars (gent eixelebrada, molt curta de gambals) només treballen per als comerciants panxacontents, aquests són els grans criminals, els qui fan festetes religioses i "nacionals" a la rereguarda.

Tant se val. Com deia, quin desencant. Ja sabies que el Gallina no aniria enlloc, pertany a un partit feixista -- tot el que és castelladrista en dic feixista sense compliments, car sé (i així ho definim) que feixisme és nacionalisme d'estat; doncs, si ja és castelladrista d'entrada, on altre pot anar que castelladrisme envant? No se li veu cap mena de força de rebel.lió, cap xàldiga d'ànima alliberadora.

Ara, en Carod i Rovira! Un partit on havíem ficades tantes d'esperancetes! El partit de l'alliberament, el partit d'en Macià i els nostres avis valents i catalònics. Aleshores on el perill d'afusellament era real i instantani... I ens surt cagant-se a cada cantonada com un gos massa atupat.

Ja no l'esmenarem. Massa escarmentat. Qui trobarem, poble orfe? Si en Xirinacs liderés un partit!

Espigolant per ací, un mec qui es diu Roc (o potser, com diu a dalt, es diu Nauxer Desquinç), ens ho va dibuixant. En tres poemes escrits els dos primers a començaments d'any, el darrer cap a l'esfigassament, ens mostra com el desencant s'ha anat arrelant.

Això és el que faig, el copii.


u) Rovira


*
Faré crits com el drapaire:

“Torneu-nos aviat la llibertat,

i pareu compte a badar gaire!”

*
Ho dic només a l’esquerraire,

no pas al sucursal barat:

“Mai ens ujarem de braire

Que volem viure a ple aire,

independents, sense sorrats;

pareu compte a badar gaire.”

*
Sallant llis, no pas al caire

de cap abís ni forat,

mai ens ujarem de braire.

*
Enjòlits, sense que ens espànton gaire

els gaiatells malescandallats.

Pareu compte a badar gaire.

*
Volem un estat gens vinclaire,

fet i dret, lliure i armat;

mai ens ujarem de braire:

“Pareu compte a badar gaire!”



dos) El millor almogàver



Del poble català l'heroi únic,
Lloéssim tots en Carod i Rovira
Qui al goig de la victòria última
Ens mena com sobrecap d'almogàvers.

Amb ell saltarem entrebancs i traves
I serem amb ell l'escollit qui albira
Restablerta, estorta, la nostra pàtria
A l'ordre ferm de les antigues cròniques.

Ens aixequem per vies electròniques,
Més les canòniques de vers i lira.
Ens aixequem també amb seny, plens d'ira,
Justs desempenyoradors dels cadàvers

Qui per la pàtria, durant centúries,
Lluitaren i ens mantingueren els ínclits
Afanys de plenitud qui no consira
Sinó pel benésser dels braus i braves

Qui la pàtria habiten dinàmics.
Pàtria sense nyaps, qui tothom admira,
Sense babaus xaves, ni gents esclaves
Xerrant en va en dialectes vòmics.

Si ningú ens ofèn, li diem: expira!
Poc gosen més voldre'ns súbdits papàvers
Ni vil Xarnegúndia, ni la bare
I no pas menys àvida Gavatxàndia.

L'exèrcit i les dues mil atòmiques
Bombes nostrades, la pau duradora
Gnòmica ens duu en Carod i Rovira,
Ardit sobrecap dels nous almogàvers.

Honorem-lo i honorem-ne els estols,
Lluen llurs brans per les estances blaves
Dels cels patris, cada estel i guspira
Una ànima amatent qui ens benvol fèrria.

Un firmament permanentment en fira
On, llostre vinent de llums eutrapèliques,
No ragen dels herois sangoses laves,
Ans tasts virolats en brollen edènics.

Ensems i òrfics, pretèrites glòries,
Cantem-ne, amb les corrents, d'almogàvers
Novells, qui ínclit i ferm mena en Rovira,
Car, després rai, com som lliures i atòmics,

Tot canta sol -- prats, horts, faves i raves,
Riu, flabiol, arpa, urpa, espasa i lira.
L'ésser tot ple, voltat d'ones harmòniques,
Pàtria respectada qui a tot aspira.



tres) Carrot

Carrot, Carrot, saps què et dic?
No siguis tan pastanaga!

Prou t'has tornat aquell qui
Tantost la diu, la caga.

Ningú tan sovint com tu
No es renta la bruta braga,
En públic i amb cops al pit,
Com qui és de vil nissaga.

Ves quina serp irrisòria:
Fibla ensems verí i triaga!

No siguis tan pastanaga;
Tan fotre la ziga-zaga,
Tan ser baliga-balaga,
De tu tot ens despaga,
Si et fas enrere, recules,
I beses la reressaga,
Per veure si això afalaga
L'enemic qui te l'amaga
Ben endinyada al cul.

No siguis tan pastanaga,
Car qui el bútxera apaivaga,
Mai no entra a l'història.

No siguis tan safranòria.
On has dit "xicoira" i "boira"
Et fan dir bòria i xicòria,
Et trenquen la trajectòria.

Ni on vas no saps, ni d'on véns,
Roïna premsa emuntòria
De l'odi anticatalà
Amb estentòria cridòria
Diuen: qui la fa, la paga,
Amb esquírria acusatòria
Et fiquen el dit a l'ull
I t'omplen de gran cabòria
I et fan desdir del NO!

Guaita si n'ets, de baldraga!

No siguis tan pastanaga,
Només qui diu NO! fa història,
No siguis tan safranòria.



----------------------------------

En fi, perquè ho diu millor que no ho diria, per això li ho ha faig dir a ell. Quant al Pastanaga, només li puc desitjar un any MILLOR.

I que després em toqui de desdir-me a mi. Ho faria amb molt de gust, i vergassejant-me desesperadament com un penitent bavós. Al capdavall, som a Europa al XXI, tu; no pas a les Filipines del XIX. Quantes de centúries poden durar els feixistes assassinant a tort i a dret, i la gent balba i mesella deixant-los fotre?... S'ha acabat, collons, s'ha acabat. Ara toca la llibertat per a tots els pobles. La llibertat; la llibertat: aquesta és l'única pau.