Oït - vint-i-sis -.

Oït, entre traülls de neguitoses estisoretes, al procel·lós trajecte d’orella a orella. Avui (26.11.2008), al diari Avui (un diari que hauria de donar exemple sense por i tanmateix és dels més porucs) aquest altre patafi: Al títol (a la coberta) hi plantifica: “Montilla adverteix Mas que l’entorn “no li fa cap favor” si vol ser president. En la sessió de control al Parlament, el president de la Generalitat ha respost amb contundència als tres partits de l’oposició i HA PARLAT DE LES SEVES SITUACIONS INTERNES.” ~~~~~ Sense esmenar-ho, hi torna si fa no fot a la plana de dins: “Montilla adverteix Mas que el seu entorn “no li fa cap favor” si vol arribar a president. En la sessió de control al Parlament, el president de la Generalitat ha respost amb contundència als tres partits de l'oposició i HA PARLAT DE LES SEVES SITUACIONS INTERNES.” ~~~~~ Això, a part d’irrisori, és escandalós. Un diari mig “institucional” que sol a donar veu a dolls de merdanyolistes i que, damunt, per comptes d’enriquir el Català (o, si més no, no fer-lo malbé encar més), l’empobreix esmeperdudament, segurament tractant botiflerament de posar-lo a la baixíssima alçada del pobre algaraví xarnec (pobre en tot: en conceptes, en claredat, en vocabulari i en so). Després gemegarem que hi hagi tant de pallús qui malxerra i gosa escriure arreu en cagalà provincià. Amb models com aquest, què podríem esperar...! No. El Català és un idioma de magnituds del tot europees. No li manca ni un registre que no tinguin les més excelses llengües. És una de les millors eines per a l’expressió de qualsevol poble educat. Si hi hagués part de per ací qualque parla que hauria belleu d’imitar-ne una altra, la castelladra hauria d’emular la nostra, molt superior en tot. ~~~~~ Tant se val. Llegint allò, m’he fotut a riure a riallades amargues. Car és pot ésser més ridícul...? “Er Montikha” ha parlat “de les seves situacions internes”? Deu tindre problemes afectius? El tenim tot deprimit? No li fila prou la xil·la?A ca seua no se l’estimen prou? Té tendències marietes? És un criptofeixista no gaire cripto...? Qui sap! La qüestió que situacions internes en té, pobrissó! De plànyer rai, minyó! I tanmateix, en aquest cas, per què dir-ho al Parlament? Quina culpa en tenen els culs-d’escó? Per què voldrien saber les situacions internes del Morcilla? Cal creure que cadascun dels culs-d’escó també té per resoldre situacions internes, i doncs que les d’altri els la deu portar d’allò pus fluixa, que no? I revelar situacions peludes del fur intern... no és pas això afer de psiquiatres? No hauria el Morcilla de limitar-se durant les sessions del Parlament a afers públics i de govern? Per què arrossegar-hi les seues situacions internes? A quin món de pàries vivim? Ep... O potser volia el diari Avui dir ben incultament que el Morcilla ha parlat dels altres partits (que amb el seu participen de la conxorxa bare d’impedir la llibertat del poble Català), ha parlat dels partits, doncs, i de LLURS SITUACIONS INTERNES? Ara, si els adotzenats redactors del diari volien dir això, per què no ho deien? Poc que costa tampoc gaire escriure bé el CATALÀ, recollons! ~~~~~ Com a postil·la diguem-ne adient, això: El 9 Juny de 2008 publicava això en un bloc (ara esborrat, car segons quines propinqüitats al capdavall més val evitar-les) del diari Avui. Contra les tietes paràsites qui espleten sense pietat. De tietes malignes i nebodes indefenses. La mamelluda ti“ETA explota un artefacte” deia l’Avui l’altre dia… I vaig trobar insultant que l’Avui tractés oimés d’artefacte la pobra minyona la qual ja es veu prou explotada per la putrefacta, maleïda, tieta garrepa. La qual bufona xicarrona – oidà, vatua, tafoi, reïra, marrecs, i correm-hi, car… Car, com dic, aqueixa bestialment nyaufada al·lota s’escau d’ésser ni més ni menys que la seua pròpia nebodeta! La nebodeta de la farta, empedera, tieta qui la colla i la fa callar i collir, cuixa desplegada, les oioses lleterades dels uniformats brutals homes de llei qui paguen la dura pela (a altri emblada) per a quitllar-se-la i bitllar-se-la. Escanyada, collada al llit, a desgrat quitllada, per forçà callant i recollint, collons, fastigosa lleterada de monstre infame, gràcil puel·la, pobrissona! A la qual xicoteta, doncs, qui, perquè és menor i no és prou ardida ni té prou mitjans per a rebentar la puta tieta qui l’explota, la tieta odiosa li va traient el suc, fent-la cardar i querar amb bruts criminals amb prou robats calers o prou robats poders a la butxaca. Car això vol dir explotar o espletar – vol dir, treure el suc a algú o a quelcom… El pagès espleta el cirerer, car en cull i en ven les cireres, i espleta o explota els bacons de la soll, car els mata i en ven la carn. El patró explota l’operari. Els diversos ramaders llurs nyuns, eugues o girafes, de qui en munyen i venen les llets. Els “artistes” i “escriptors” són munyits ans explotats pels qui els “publiquen” i en fan doncs prostituts. Ah, ni cal dir, i els capellans munyen ans espleten betzols i fanocs. Els escarcellers els engarjolats. Els metges els hipocondríacs i els subnormals. Tant se val, ens hi estendríem… La qüestió: la tieta explota la neboda, com els lladres exploten els carallots qui es deixen robar… I quan hi ha qualque artefacte que esclata, com ara si la tragitosa tieta fes esclatar, de per riure, a la butxaca de l’esbufegat, molt pudent, conyarrí qui se li quitlla o fot la neboda, una piula, un tro, o un correcames… I el repel·lent conyarrí i la llorda tieta confabulats potser rient-se’n doncs grassament del tro que esclatava, millor que no a la butxaca dels pantalons del lladre armat, a la butxaca de la bata espellifada de la primaveral nebodeta, aquell cassigall de flonja bateta penjada al ganxo de rere la porta… Allò rai. La nebodeta tota vergonyosa i plena de verdancs i sangtraïts qui es posa la bata, i la bata, barrum, que hi esclata el tro a la butxaca, i… Allò fa riure els dos malparits units en vil conxorxa… Tret que… Tret que posem per cas que l’artefacte esclata, per comptes d’esclatar en cap butxaca casolana, esclata, dic, en qualque indret que representa qualque institució que explota el poble – la gent del poble aixafada per bota militar, mantinguda doncs encadenada, cascun dels seus individus sense propis drets, tractats com a mitges persones, no gens lliures – (car només en la independència pot cap poble viure la llibertat) – qualque institució asfixiant, com ara posem per cas la casa d’un datpelcul traïdor qui voldria que tothom fes bondat i parés ben oberta la butxaca perquè els lladres de reglament poguessin pouar-hi a lloure i, si així els rotava, ficar-hi en acabat per xanxa uns explosius…, llavors què, doncs…? Llavors qui explota l’artefacte, qui explota la situació…? Home, palès! L’exploten els mitjans addictes al règim terrorista que, per mitjà de la terror armada, manté la injustícia que qui més treballa sigui qui més pagui, i que qui més es baralli per la llibertat, més rebi. I, al contrari, que aquell qui, amb els ocupants armats darrere, fa propaganda contra qui vol per al seu poble la mateixa independència i doncs la mateixa llibertat dels pobles sencers, que aquell carrincló esgargamellat qui, pels mitjans addictes al règim, renega i demana el cap clavat damunt les rafes i les rifes, exigeix el cap segat del qui no vol que els seus siguin tractats de mitges persones, que aqueix repugnant venut qui s’escarrassa contra la llibertat i la independència i la totalitat de la persona, que aqueix paràsit maligne i virulent qui ens vol mitges persones, sigui doncs premiat i llagotejat. I així s’estableix l’ordre de preferència i llagoteig – tal com mana el règim terrorista i el mitjà addicte prou segueix. Cal proclamar a tort i a dret que cal de totes totes que li sigui llegut – i que damunt en sigui preuat a doble pàgina – li sigui sempre llegut, dic, al qui més se’n foti i insulti i mandregi (com qualsevol monarca canfelipenc, degenerat), de robar amb tota impunitat i d’explotar l’esclat de qualsevol artefacte – sobretot si el fica ell mateix o els seus saigs o merdacaners, és clar, car al capdavall qui es creuria el que diu un mitjà addicte al règim terrorista…? Les falòrnies que publiquen pas que se les creuen ja gaires gamarussos, no! L’Avui, com tot mitjà addicte al règim, sempre sembla que vagi a favor de les tietes contra les nebodetes. No se li veu mai que vagi a favor del bo. Xut-xut, que nyeclis. Sempre... sempre a favor del dolent. No podem pas dir que sigui de debò el nostre diari, xut. Sense independència no hi ha llibertat, i sense llibertat no hi ha diari, es veu, que pugui ni sàpigui dir la veritat. Tot és degenerescència. La rel podrida, quins fruits n’esperaríem? Sense independència no us ens en creiem un mot, ni avui ni ahir – així que anéssiu perbocant les vostres buidarades contra la gent bona – nós rai – encar farem i anirem perquè al capdavall sigui la neboda la qui guanyi i la tieta castellana terrorista la qui espetegui a la presó, i, si es pogués fer, a la presó eterna de l’anihilament. Car amb els paràsits hom en fa això: els trepitja fins a l’extinció. Cap mena de pietat, no, contra les tietes paràsites qui espleten sense pietat les no pas prou armades nebodetes, vós. ~~~~~ Hum. El 17 de Maig de 2008, al mateix guaitajorns difunt hi ficava això: El va convèncer que se n’anés i ara l’il·lusiona d’acomplir la missió encomanada. El va convèncer que se n’anés i ara l’il·lusiona d’acomplir la missió encomanada. O: M’han sentit renegar…!Ai, mestretites nervioset que sóc. Home, car al capdavall és irritant de veure que els escrivans de l’Avui continuen manllevant a mans besades el barroer llenguatge casernari, i doncs feixista, dels castellans. Ahir “marxava” en Deco, com si l’elegant portuguès s’hagués militaritzat de cop i volta, i amb botes hitlerianes o napoleòniques i amb el fusell destrempat s’hagués ficat a etzibar puntades amunt i avall i a tort i a dret com un ànec amb una piula roent al cul. Avui mateix ens diuen que “A Cesc també li agradaria tornar i, de moment, ja ha fet un parell de passos importants: desvincular-se de Joseba Díaz, l’agent que el va convèncer per marxar fa cinc anys.” Renoi, aquest Joseba deu ésser un “sergent” d’aquells més xuclats de substància i alhora “convincent” a collons. Car en Cesc és un home encara més elegant que en Deco, i quin fàstic no deu fer veure’l marxar com un nazi. Esplèndid doncs que es “desvinculi” - es tregui el taló de la bota armada del pobre “culi” - i això com més aviat millor. Car altrament se li garratibaven les cuixes i no era bo per a fer cap dríbling ni cap correguda èpica camp amunt. A l’edició d’avui te’n trobes una altra de “brillant”. El director mateix de la publicació ens diu que: “La sèrie d’articles que estem publicant de Cap on va Catalunya? està sent un èxit per les idees brillants que hi exposen els qui hi escriuen. Gairebé tothom que hem convidat, ha acceptat el repte amb il·lusió.” Il·lusionats que els reptin? Hum, doncs sí que són poca-coseta! Si que són merdegadeta i àdhuc potser no gaire desempallegats. Uns acollonidets? Uns masoquistes i tot? Hom els mou un vol, hom el reprèn, hom els bonega, hom els aporrina, hom els fot qualque eixabuc, o grony, o engrinya, o arrambatge, o salafarda, qualque desalt o reptiri potser de caldéu, hum, i ells tan il·lusionats? Carallots! Ara, potser el director la mímica l’esclafa i s’emmirallava en els ignots veïns? I potser (qui sap) volia dir que els tristets i cagadets eren forts i ardits i ben desempallegats i acceptaven el desafiament, l’arramiment, l’acuindament, la comesa, la tasca, la prova, la tençó, la incitació, l’esperonada…? Qui sap. Com que sé que a l’Avui hi senten d’allò milloret, sé que em sentiran, i que potser no els sabrà greu que els assenyali qualque mancança d’escrivà pipioli. Sé que hi senten tan bé perquè fins i tot t’ho diuen a començament de pàgina. Hom prova de votar dues vegades sense abans esborrar la galeta i et surten amb: Ho sentim però no podeu votar dos cops! M’han sentit renegar…? Doncs sí que tenen bona oïda, vós! Ara, es veu que greu no els en sap gens, només que senten càntics ponentins, d’aquells tan fastigosos, ai. ~~~~~ Bé. I l’u de Juny de 2008 veig que hi havia dit això altre: Llibertat s’escriu en Català. Llibertat s’escriu en Català, o Qui llegeix en lladre s’autotol tota dignitat, fa el paper del foll, s’autoroba tota possibilitat ulterior de llibertat... Llegia l’altre dia que deien que encar ara als quioscs de les capitals Catalanes no s’hi veu pràcticament sinó de castellufa. Fa uns trenta anys vaig visitar per darrer cop la família – ningú dels nostres mai no ha dita una paraula en llufa que no sigui per a fotre-se’n. És clar, només cal veure quina representació més galdosa no duen a terres Catalanes els ocupants – militars, flamenquistes, buròcrates, la corrua lletja de fàmuls curts de gambals tot plegat… I quan hom deia una paraula en llufa era per a dir si n’eren de “carrinclonets els xarneguets”, com fotien riure amb llurs sortides de pallús qui mai serà quiti d’ignorància. I nogensmenys, tant algun de mos germans com mos oncles, llegien, com cosa natural, diaris i revistes feixistes escrits en llufa. Diaris i revistes feixistes [feixisme és nacionalisme d’estat, com tothom sap, i ningú no fot més descaradament nacionalisme d’estat, és a dir, feixisme, que els autoanomenats “fofialitah”]. Llegien, doncs, dic, alguns dels meus familiars, diaris i revistes feixistes escrits en llufa – estil “er paí” o “cambiekho 16” – i no se n’adonaven que el que llegien era dit per la mateixa mena de gent fastigosa i ridícula qui en vida normal ells viltenien despreocupadament. –Qui no se n’adona? Qui no se n’adona, que els deia, escruixit. Un equival a l’altre. El mateix feixista qui ocupa Catalònia i la vol anihilar perquè ens assimili l’avariciosa castella (que és llur pàtria, amb el nom ara ja tot malmès d’espanya – tolt adés furtivament, i més tard ja robat vilment a les altres nacions de la península), el qui vol que ens assimili la irrisòria i terrorista castella, dic, i vol que desapareguem doncs del mapa, que no siguem ja sinó espectre de quelcom que mai no fou nat, i doncs tost mai ni afoll per ningú sosvingut, aquest llegiu. Aquest qui ens vol esfumats com cendres endutes pel furient cap de fibló. Ni sosveniment ni membrança de nós enlloc mai pus no ha de romandre’n: aquest és llur programa. L’ocupant i els qui escriuen als vostres torcaculs. L’ocupant i els qui escriuen en aqueixos papers de torcar el cul tenen el mateix programa i escriuen en la mateixa llengua vírica. Fan propaganda castellufa i ens volen fosos en el no-res, i com més enjorn millor. No us n’hauríeu de riure mai més, d’aqueixos carrinclons xarneguets – els carrinclons i els carallots sou vosaltres. [Exactament com allò que contava el mític ans gegantí Pedrolo. Un dia a casa el botiguer, el botiguer enraonava a un ocupant en ocupant (en enemic, en lladre). Tantost l’ocupant fotia el camp, el botiguer se li’n fotia: “Aquest carallot!” (Volent dir: pobre miserable!) I en Pedrolo li va dir: “Doncs no deu ésser tampoc tan carallot que us fa parlar en la seua llengua.” (Volent dir: el carallot l’ets tu, botiguer ximplet, que qualsevol apèndix de l’estat feixista et fa agenollar perquè li llepis el llapis per què pixa.) I qui llegeix en lladre, es fa enemic de si mateix: s’autoroba, s’autotol tota dignitat, i doncs tota possibilitat de llibertat.] I els anys s’escolen i em diuen, o si més no ho llig, que la cosa s’espatlla; la cosa no s’arregla, s’espatlla; els quioscs plens de quisca; com abans; potser no pas, potser encar més plens que no abans i tot. Malament, malament rai. Poble mesell qui renega de l’ànima seua, i es gira contra els qui lluitaren centúries i centúries perquè el verí no entrés. I si entrava per via de vil ocupació, si més no que no es percolés ni s’infiltrés al cabal sanguini i menys al cabal cerebral de l’enteniment. I, a canvi, què? Ah, malastrucs! El compren. El compren, el verí. El compren (el verí) i tot, el compren perquè els entri a casa. I en prenen, només empesos per la propaganda lladra! Brètols, betzols! L’enverinament! Si això no és pas suïcidi! [Fóra de bon metge (ah, si fos metge!) recomanar a cada Català que se n’abstingui, d’aquest verinot altrament tan repel·lent. I que se n’abstingui, cada bon Català, pel cap baix uns 300 anys. Recomanant molt vivament, aquesta és la recepta cabdal, vital, inevitable: 300 anys de dejú pel cap baix pel que fa aquest verí tan repel·lent, tan repel·lent, tan repel·lent.] Passejant el paquiderm, hi havia un polit bohemi resident a la cantonada, i em demanà pel nom de l’elefant. Es diu, li dic, Maridet, car el llit m’escalfa. I sapiguéssiu, bon aparcat, que hi ha una cafarnaüm (un mercat de Calaf de cafres), una cafarnaüm d’elefants qui em festeja, llas. Cascun pretén esdevindre el meu amant. Per xo els faig ensenyar la poteta. Ha d’ésser poteta blanca, com la d’en Maridet; i, si se l’enfarinen, de seguida els atrapi per l’accent – l’accent traeix llur mala idea. Qui parla malament, segur que la fa torta – i qui la fa torta, tort pensa, i, si pensa gaire, pensa a fer torts. No ens deixéssim pas decebre per qui ens voldria decebuts i pagant el beure verinós. [Car cert és que irrita a aquest romàntic quiromàntic l’empre obtús de certs mitjans (inclòs el diari Avui, no gaire lluminós) del verb decebre: decebi, deceps, decep…, decebut. Que vol dir “enganyar”, “engalipar”. I mai no vol dir “desil·lusionar, desenganyar, desencantar”, que és el que els trists gamarussos que el fan servir semblen esmar-se que vol dir. No, gamarussos, no! Vol dir justament el contrari! Decepció vol dir engany. I si us han dit que decepció vol dir desengany us han decebut, us han encolomada una decepció d’aquelles ben grosses. Quan voleu dir “desengany, desil·lusió, desencant” per què justament no dieu això; per què dieu en canvi el contrari del que voldríeu dir? Qui us decebia tan fastuosament? Per què no dieu “Quin desencant per al Barça! Volia jugar a la lliga Catalana i encar juga a la feixista dels lladres!” Car quan dieu “el Barça decebut” és ben veritat que, si continua jugant a la lliga terrorista, hom el decep – i fort! Ara, els decebuts sem tots plegats! Car encar hem de seguir-los en lliga enemiga, encar hem de seguir el Barça, i el València, i el Sabadell i el Mallorca, etc., com a bons culers qui sem d’aquests equips sensacionals, en lliga enemiga! Ara, que els culers siguem uns decebuts, no vol dir que n’estem quan el nostre equip (el Lleida, l’Hèrcules, l’Europa…) perdin. Llavors estem desencantats. Quan dieu, gamarussos, “Els seguidors del Barça decebuts”, voleu segurament dir: “Quin desengany (quin desencant, quina desil·lusió) per als seguidors del Barça”, o voleu dir: “Els seguidors del Barça cauen del ruc. Els seguidors del Barça topen amb l’amarga (la dura) realitat. Els seguidors del Barça s’enduen un bon patac moral”, etc. “Els seguidors del Barça esclafats, abatuts, tocats”… Mai “decebuts” perquè llur equip perdi. “Decebuts” perquè el fan jugar en lliga malparida, això sí. Ara, quan llur equip perd, doncs sí, també: desil·lusionats, pobrissons; o fotuts; o gens de filis… Això i prou. Car perdre, rai. Pitjor és l’altra cosa, l’altra, l’altra…] ~~~~~ Doncs sí, re, ja ho veieu, tot això.