Verdures a betzef

Minerva perfectament fascinant


L’indret era estret i relliscós, de marbre lluent, carreró adjacent on les xiquetes i llurs mares sovint venien a pixar-hi. Les petites s’atansaven, coquetes i putes, a les braguetes dels vells, a llepar-hi ans xuclar-hi xil·les, i fer’s a tornajornals elles llepar’s els foradets sots les faldilletes. Les mares passaven amb la mà estesa en acabat i reunien els pistrincs.

Més ençà, al carrer principal, els soldats marxaven cantant al pas la coneguda cançó de na Minervon.

—Na Minervon es carda una gentada / Na Minervon es carda tot lo món / Na Minervon sua la cansalada / Tot cardant / Tot cardant / Tot cardant!

I ara aparegué la visió enlluernadora; aombrat, esdevinguí segurament glauc.

Visió doncs de pulquèrrima noia.

I entre el xeic (qui sóc eu) i el xerec (qui és l’altre), jugueu-vos-hi fins els calçotets que qui l’ha d’heure és ell. I el xeic, què altre pot fer que contemplar-la en l’èxtasi, estàtua clàssica d’astoradora beutat qui tanmateix es mou, bellugant cada tendra ferma rodonor amb ritme roent?

Cum Minerva manum quoque move; ço és, la deessa ajuda qui elleix s’ajuda; no n’hi ha prou amb la mà de na Minerva, cal que moguis també la teua, si re vols mai acomplir, com ara de nedar devers la riba.

Mes no pas; segur altrament que a les bassetes de pixats m’hi ofegava. Ni que la deessa em donés mai la mà per a treure-m’hi, immòbil, arronsadet, preferia de negar-m’hi.

Adés els escoltava estimar-se a l’altre cantó de cantonada.

—Amb mon encès matràs, de tota norma eixit, te m’atans, ominós, a posseir’t.

—Si ha eixit de na Norma, no el vull pas; fica-te’l, del darrere, al cabàs.

—Só de mena promíscua; si no m’has promès la cua, ja et promet la meua.

Hi entenc el que hi entenc.

La casa sembla alta part defora, mes part de dins al tercer pis tot seguit s’acaba. Era de bell nou davant el buit quotidià.

Em cridaren. Em tocaria premi segur; ma mare coneixia les dones del jurat. Tret que només digueren el meu nom... (—Mili Guç...!) quan gairebé totdéu ja havia rebut qualque premi o altre. No creia pas que els en romanguessin. Al capdavall, tanmateix, miracle. Em criden i em donen, amb quatre altres casos especials com el meu — els més ruquets del certamen — i de pseudo consolació, doncs — un tiquet plastificat on hi diu la temperatura que avui hi havia feta. Magnífic trofeu, prou puc.

Me n’anava neu enllà, fumant una punteta curta de pudent cigarret trobat part de terra.

La confonia per escurçó ronyós, mes era una dona rugada, lletja, cassandra, qui m’avisava, es veu, que de taxista esquirol, mai no te’n fiïs.

Justament aleshores un taxi esclafava els vaguistes qui li volien nosa. Esbalaït, em tornava enfredorida formiga qui torna en porreta cap a la borda.

Uns vells et demostren com és de vulnerable la teua cabana a l’hort dels enciamets de pobre. Els anava a dir —Què hi tinc a perdre? — tret que em fascinaven les taques beix a la pell relliscosa de l’agressiva monstruosa serp amb ulls d’aranya qui relluïen en la nit — era la serp qui em guardava la borda, ara occida per vehicle — els trossos, em dic, arramassa’ls per a estudiar’n doncs les propietats.

Dins la borda, hi viuen polls gegantins — de pam i mig; per això que m’hagi de posar els calçotets de ferro, com a cuirassa contra ells, els polls — paràsits xuclaires, fiblaires, unglosos, penetrants.

—L’important — diu ma mare — és mon fill menut; la política, merda. I, com eu, només vota els qui li prometen premi. Prou ho diu el mot: —A totes crisis, cridaràs n’Isis.

N’Horus, tot i ésser sempre el fill bo, una vegada s’enrabià tant que escapçà sa mare, n’Isis. Durant un temps, doncs, a tots els seus temples, l’estàtua de la deessa era una estàtua sense cap.

Mentre ma mare era a l’hospital, m’exiliava, perdut, i perquè ningú no em trobés mai, a l’atrotinadota borda de l’hortet. Hi espiava per un foradet. El carreró relliscós de les xiquetes pixaires i cardaires era la meua molt veraç enciclopèdia.

D’ella en coneixia aviat el nom — Minerva. Em vaig conjurar amb mi mateix: —En seré, poc que pugui, el mussol.

D’amagatotis, amb molta de por, eixia com ratat furot del meu cau. Em penjava la llengua. Llepa-hi. Nodrit, fortificat llavors secretament, de ses secrecions, suors, salives...

—Quan era molt joveneta, 5, 6 anys, vaig somiar que era asseguda, tota eixarrancadeta, si fa no fa al bell mig d’unes altes escalinates, segurament les de la catedral. Tenia al costadet el portamonedes. Els portamonedes dels anys setanta era de goma i ovals, amb una fenella al mig que s’obria si del portamonedes en premies els vèrtexs. El meu també tenia molt plausiblement la forma d’un cony; tenia així mateix la mesura d’un cony... tenia el toc d’un cony fred... S’obria exactament com un cony. El cony o portamonedes que somiava de petiteta, mentre era asseguda al bell mig de les escales de la catedral, glatia esperançat. Els homes qui pujaven per les escales, homes tots fets i drets, s’aturaven un instant vora meu, un peu a l’esglaó de dalt, un altre peu a l’esglaó “meu” i s’ajupien i em prenien, remenant-hi una mica, unes quantes monedes del portamonedes. Allò durava fins a l’orgasme. De vegades em calien vint o trenta homes forts i ben parits, de vegades amb una dotzeneta en tenia prou. Ho vaig interpretar com si fos un signe del meu àngel de la guarda molt freudià. Que em deia, és clar, que el que em convenia era obrir el monederet del meu conyet cada cop que calgués benvindre qualsevol home ver, que hi prengués el seu dineret, procés pel qual tothom hi guanyava — hi guanyava felicitat. Sempre he sabut, maridet, que el meu portamonedes, vull dir, el meu cony, fóra perennement obert a tots els homes com cal...

Em bategaven esperançats, mullats, tots els esfínters.

—Tenia al costat el meu moneder de plàstic verd clar. Era un moneder d’aquells ovalats, amb una escletxa pneumàtica; els premies, i l’escletxa es badava com un cony i en pescaves les monedes; homes fort i adrets pujaven de tant en tant els esglaons; alguns dels homes, els més ben parits, se m’aturaven i es vinclaven una mica a prendre’m del moneder un dineret. I eu en gaudia cada cop! En gaudia cada cop, maridet. Maridet...? Dorms...?

M’havia escorregut i m’estava torcant amb un paper assecant. No sabia si en tenia permís; d’ací la por, i el silenci, i el pretendre’m adormit. Nihil invita Minerva facies — res no fotràs si na Minerva no ho permet.

La vida m’ha volgut doncs astruc. Triat per la deessa d’adorador inassadollable.

Ve-li, hò. Mili Guç, l’afavorit pels garneus deuetons de l’atzar qui als pus astrucs, doncs, confereixen excel·lent mulleratge.

Som-hi. I de minuta diària? Escoltar-ne amatent les instruccions, metre-les llavors en exacta execució.

—Beu-te la lleteta i a clapar — em mana, tot i que sap que no puc encobeir gens la lactosa; tanmateix, abans d’anar al llit, m’he de beure la calda lleteta sense mel, i au, amb petarrera rai tota la nit. (Una altra excusa — la pudor que faig — perquè el mussol no pugui mai dormir amb sa deessa.)

Ahir hi eren plegades, en festa dilatada, la Cyrille, l’Annabel, la Jacqueline, la Mireille, la Françoise i la Nathalie... Totes em saben cuguç. Els en sóc favorit. I eu feliç, blandint-les, penjant de llur moc, merdacaner, amb la llenguona fora. Agafatós, molt afeccionat alumne d’aitanta de gràcil divinal femella.

Pujant obedient, davall el nas pruent, somreia com un conill. En sentiria les rialles, n’espiaria les elegants discussions mentre bevien i fumaven a baix. Em queia la bava davant llur simposi; de cascuna els pungents escolis em lleixaven escruixit.

I llavors quin alleujament, car començaren d’enraonar de llurs adorables infidelitats. Trempava a l’escaleta com un camell!

L’endemà m’havia d’aixecar tan aviat, i tanmateix no m’hi sabia moure. Les historietes de les amoroses infidelitats de les enamoroses dames m’embadaleixen sens remei.

L’escombriaire Mili s’aixeca aviat, recull la brossa molt esversadament, sense manies, amb aire adu enjogassat. Llavors se’n torna al cau i, llegint, s’assuauja, s’alleuja, se’n rabeja, rellogant qualque crim.

No em cal dir bon jorn a gaire de gent — els de més encar són clapant.

—Mes d’escombriaire! — s’escarafallaria belleu qualque betzol. Doncs què...? O altrament, amb què em guanyaria els pocs pistrincs amb què comprar-li a la dona obsequis?

L’escombriaire, quan encar és fosc, aixeca l’esguard cap als cimbells de les foscors sidèries i es treu un paper de la butxaca i inspirat hi escriu qualque pregon verset. Llas, en sóc tan dolent que cascun de mos escrits és un crim!

Cada astre és un baló, bolic hiperbòlic qui histriònic fa llum perquè l’astruc estruç qui el vetlli (eu!) el tingui a l’esment i l’esmenti al poema.

Mes ara seré a casa, la dona treballant, totes les seues còmplices caldes a llur cases o feines, i eu, solet, casolà, si la son no em desconfeix, faré reús dels crims fets o pensats per altri. Vida sortosa.

Una serp a l’espona quan anava a posar’m les espardenyes. Una serp densa, voraç i ampla, no pas cap verm naquis, sem, insuficient. I ara...? Evolucions de serp. Serp cusca, embarassada per la meua presència.

—D’on surts, serp...? De quin terrari o museu no foties el camp? Tinc tanta por de les serps com dels conills — no pas gens! Mes què mengeu les serps...? Et donaré una nou; totjorn en tinc a la tauleta de nit, per si haig de rosegar re de nits.

Reacció típica de qui se sent escarnit. La serp reganya. Bípede arrogant qui nous espargeix.

—D’ençà que t’hi entrava, la teua cambra només ofenses em ret — em diu. I es taparia el nas, tret que es amb la llengua forcada amb allò que es veu que ensuma. La seua pell és com la meua. Qui estalvia despendre a la babalà greixos de lleterada li pugen a la cara on l’hi enceren i febreixen, enlluenteixen. Pel que fa a l’ofidi qui acaron, somiós, com em faré perdonar...? No sóc pas dels qui mengen carn.

—Dels meus escadussers bocins a la nevera cap no et faria ni goig ni patxoca.

La vaig abocar dolçament finestra avall.

Ara menava el camionet i m’aturava davant cada casa a recollir’n, dels cossis, la brossa. Emergien en la foscúria els cossis sobreïxents com feraces terres promeses.

La teua comesa, Mili, és més necessària que no pas cap altra al món civilitzat. No en persuadiràs ningú, d’aital veritat, mes tampoc no hi perdràs ni una mil·lèsima a esclarir-los-en. Sempre és de savis fer’s el mut.

I ara? Arrisca-t’hi. Les neus d’aitantes de subseqüents nevades tapaven i retapaven la xicota assassinada, de qui els corcs i llurs feinades tanmateix tenien davall els naturals iglús el cos cald com forn. No m’han fetes mai por les damisel·les assassinades. Només en plor les gràcies apagades.

Futilitat del plor. No em cal viure en fantasies quan la realitat és fantàstica.

Sóc l’absent. El qui silent ans anònim descolgava la morta madura perquè fos descoberta pels adoradors de la mort — bòfies i capellans, historiadors i hermeneutes, falorniaires de marca. I en fotessin la gran balmada cosa.

Llivells assoleixc mai no assolits quan morent com crisàlide em transform en mortifuig o arna qui s’atansa a la llum per a sols cremar-s’hi. Espiar com assassinen dones en fred desinterès descoratjaria el menys boig. Per això mai no espii metges, infermeres, hospitals ni posobres. Quarters, manicomis... I torn corrent a jeure entre novel·les. Agut intuïtiu autor em descriu tot el que el meu enteniment de viu en viu no copsa. Full encès al cervell se’m cala.

Callaren a baix. Creatures esplèndides, demà és ninou, i els marits enyorosos i solius mortalment les gruen.

Aïlla’t, Mili, entre noses. Entre obstacles el toll bull d’organismes qui en aital aixopluc prosperen o suren. I ara, petaneret, dorm. Si ets l’únic qui no hi toca, no ets pas l’únic qui la toca. Això t’inaugura el somriure que et guia al son encapsat d’un vermell pregon.

O parlaran de modes. De romanços i danses. M’hi estaria d’empertostemps, per sempre, com rel de llurs arbres, com ungles perllongades de llurs peus que besava, amb ulls buits de rabit, extàtic, quiet ans quiti, histèric.

Palesament, en acabat d’anar monejant amb els cossis d’escombraries, prou m’he de fer mica decent. Això rai. Mai no acusaré de re (de cap nyap ni crim) altri.

Si mai trob cap tresor entre corfonents desferres — tret que sigui cap altre barret verd per cap altre xinès llençat, on llavors ja en tinc un altre — o llibret que llegiré com si cap esperit benèvol me’l tramet — si mai, dic, cap altre tresor no trob, diguéssim cap teixell o cap anell, ans no l’oferia entre cotó-fluixos a la meua molt colta ídola, els coïa en desinfectants com el coc u qui sóc. Car també só bon cuiner, you bet.

Contava na Minerva, la meua dona, a les seues amigues en festa bellament efeminada...

—Érem al mas vora Rambouillet i el meu gall d’aleshores, de clandestina visita del Caucas, esdevenia cucuri (nom del gall com entra en verriny i s’adelera a cardar’s les gallines); alors le cocq eût à faire.

Mentre el gall tenia a fer, allò alhora era afer que em feia cuguç. I era afer de cuguç córrer-hi per a espiar-hi. Mentre reien trempava.

Fa ella: —Pensava que el coc u, vull dir, en Mili, era a baix a la cuina encar fregant els plats — em demana n’Erle robust, el mascle del Caucas — com és doncs que no en sent ara els sorolls?

Ja hi fórem, fúrfur esdevinc. Fotuts rai (absumpti sumus). Amb pell solífuga, pessigollosa, i amb cor esventat, a caire de patac, me’ls revelaré.

—Mea culpa!

A real romp, good fun ensues.

Llengua sotmesa; què balbucejaries, quec, mut? Mes de sobte, a baix, espetecs de plats. Ara rebré de valent.

Clots a la neu, hi escorxes indulgent colgats cadàvers. Foc a llevant revelarà l’ultratge per als qui amb això s’enllamineixen. Inhibeix-te’n; només hi ets a recollir la brossa, a fer-hi neteja, a lleixar-ho tot part de vorera com cal i en cunç. Reeixidament constret tothora als límits del full. Mai no te n’excedeixes.

Impedeixes (o, si doncs no pots, ajornes) l’instant fatídic on l’autèntic esclata. Agafa’n les fotos, augmenta’n els detalls tornassolats. Allí són, sense escrúpols. Allò esborneiaria cap notari si no fos que el teu contracte diu el que diu. Que ella pot on tu no pas.

Ara seran les quatre de la matinada. Hora de llevar’s. Sedes de foscors t’emboliquen com mortalles fresques — ensuma’n les mans de les bugaderes, el Solell que les eixamorava. Oh meravella de la brossa gebrada!

Quina felicitat ésser escombriaire amb una dona qui arreu amb facilitat troba excel·lent cardaire qui pel que l’afer dura la manté feliç. Quina felicitat, Rellogacrims, home del Caucas, que t’hagis mort coronat pels crítics. Si m’haguessis ficat en cap de tes novel·les, m’hi trobava sencer, i no pas com ara lleugerament naquis. Moriré de la teua absorbent malaltia, no pas per mundana vida esclafat, ans per l’onírica — mes al capdavall això rai, car tot s’equival.

Fragilitat fluent de llurs orquídies, les femelles de qui la sagacitat ans superioritat intel·lectual m’esclavitzen, amb quina suavitat no els les acomboiaria. Ebri de fums i efluvis quan tanquen la porta del carrer, sóc cassigall qui, bon escombriaire, recull... Fins que no em duc al cossi de les escombraires del meu beatífic llit.

Amb vehicle que amb cordialitat propel·lia trobava esplets de persones desplaçades.

—On aneu, ànimes rèprobes...? No apreníeu prou humilitat que ara sou orfes de muller deïficada a l’ombra tèbia ans beneïda de la qual el viure us rellisca com dàtils espinyolats folrant massapà i amb caramel manyagament embolcallats damunt mels fluïdes d’aliena lleterada...?

Cadàvers (sovint ja lloques, moixos, sabaters) davall la neu. Oh, nocturns assassins, sou les falenes enverinades de l’hivern! Veure-us com malèfics follets bords qui us esquitlleu entre tucs geperuts de neu negra em buida d’optimismes.

Acceler llavors massa el buidat dels cossis — la feina que faig no és pas prou bona. Grui per tornar al cau i oblidar-hi... entre fulls harmònics on els fellons són lògics.

Obre la porta de la meua cambra. Testimoni gloriós. Com totjorn que la veig, el cor em salta, de joia. La seua flaire em desfà. Immens regal — em llença la seua roba com es despulla abans d’anar-se’n a clapar. Llavors tanca la porta i sóc al rabeig de la seua roba — paradís que sense merèixer se’m vessava damunt. Agraïda belleu pel fet que aquesta nit era lacai acomplert o minyona discreta qui doncs mai no s’entremet, en rebia immens guardó que altrament furtivament haig d’anar a lilar al cistell de la roba bruta.

Uxori, sanglotant de goig, somiaré en poliàndries, en ginarquies, en fimbroses coincidències que xauxinen als granits on les rodes del meu camionet no xerriquen. A l’atzar, què més no hi trobaré...? M’ho dic sempre en silenci. No fóra pas el porc asiní qui sóc qui voldria ensenyar mia re a la deessa. Sus Minervam docet. Fóra de boig.

El xeic i el xerec ens guaitàvem l’antic panorama repixós. Ell va anar-hi de dret. Eu de tort, arrupit, de cua d’ull m’ho esguardava. Tot el que portaven, homes i dones i canalla, mitjons blaus marí fins a mitja cama; també a tots plegats, fossin ancians o infants tot just nats, els penjava (a tots) la porpra badiella, el bec de la qual, mandrós degotall, fosca sang tothora repixava... Dura usu molliora, amb l’ús allò dur esdevé moll, bla. Tard o d’hora, un escombriaire a tot s’acostuma.

I ara m’he assabentat que hi ha hagut un altre atemptat contra la vida del dictador de torn i en František Bohr, el gendre d’una filla nostra (l’home d’una nostra néta, doncs), s’hi ha vist implicat. M’han tret de l’asil perquè, quant al seu caràcter, pogués anar a declarar davant l’alta jutgessa qui mena l’enquesta.

—Só l’oracle del pseudo ambulacre; d’allò que de mon pipí n’és simulacre. Só el profeta de la fort minsoia bragueta, i dic que: tantost com a tothom ensems se li escarranseix la titoleta... el món fa figa.

La jutgessa mateixa em justifica. —Aquest home mai no hi ha esset tot.

—Va dir aquell carallot de Hegel que el mussol obr els braços sota capa del crepuscle, sa senyoria. Perquè, delitosos, li ressonin al costellam els carillons exultants de les xurriacades.

—Tret que en el teu cas — respon la fosca deessa enrobada de negre — beta rai, beta perennement, toqués qui et toqués de parella pel totpoderós atzar portada. Ets típicament aquell qui: Si la geganta no ho vol, besa el cul de qualsevol.

Allò m’enfonsava en pregon consir.

—Heu-lo — reprengué — ara, el pobre, amb pler de plets ple, i ja quan hom l’ha pròpiament capat i lobotomitzat, i hom el té, de sobines, culbadat, feble, petrificat... i amb goll, i guenyo... Doncs què estatueixc...? Que vúlguer’l exhaurit, massa espremut d’àlibis i monçònegues, fóra belleu contraproduent per a la societat i tot — potser en deia que ni calien per al bé públic, collons, vull dir, revelar’ls. Au, som-hi, que se m’atansi.

—Mussol...? Mussola...? Cerqueu-m’hi la tita — insereixc, pòstum —. Premi per a qui l’endevina — una cartolina amb l’efemèride corrent.

Clatellot i a córrer. I veig, satisfet, que m’han declarat hittita.

—Mili Guç, that was your life!

Amb aquest certificat, guardó de ventafocs, despenc els budells més neuronals, de qui el monòleg retruny en aquell àmbit estret, fins que n’entenc, de llur despesa, bon gruix.


~0~0~


Incident


Passejant, jo i els dos menuts, 3 i 5 anys, i explicant-los que...

Tot acte té la mateixa vàlua que tota absència d’acte; tot el que fas s’equival amb tot el que no fas; tot el que fot l’heroi, tant d’escarrassar-se en la destrucció — o àdhuc, ficats a dir, tot el que construeix el gran arquitecte, com ara ziggurats esbalaïdors — mai no pot valdre més que el que fa o no fa el pastor qui contempla l’espai, o l’estudiós qui somia despert, o el presoner qui s’entreté a afaiçonar pausadament cap fusteta.

Així, doncs, enraonant i esguardant insectes, plantes i taques a fulles i flors — ah, les taquetes, quina enciclopèdia natural! Escatir-ne de cascuna el significat! Saber si més no quins microbis no les causen! I que...

Com ells són els nostres microbis, naltres som llurs macrobis (i deuen pensar — sovint amb tota la raó — com més alt més animal!), i al capdavall ells i naltres ens equivalem, tot i que no pas, és clar, en mida i gruixària, mes hò i tant, sí prou, com a entitats individualitzades i contemporànies atrapades a la mateixa gàbia d’un planeta perdut qui sap a quin racó rònec de l’anapodíctic, insospitable, univers.

Tots aquells matisos — potser si fóssim (no dic pas micòlegs ni gasteropodòlegs, car, com tots els catalans, ja en naixem experts), si fóssim, de més a més, bons ornitòlegs i espeleòlegs... Llavòrens no sols sabíem tot el que pertany als ocells (i per què voldria ningú àngels ni dimonis, si tenim ocells i insectes al món!) i dels copròlits n’escatíem els tresors, ans sabíem també què volen dir ni a quins mons encara indescoberts no menaven els mapes dibuixats (a llurs panxetes i esquenetes)!

Ens aturàvem adés a esguardar com dos coleòpters blaus damunt unes floretes de qualsque potamogetonàcies qui hi havia encara prou xiroies vora el filet d’aigua del torrent, aprofitaven la saó de la benaurada topada i s’acoblaven; s’acoblaven molt lentament — ara que, això rai, car qui en tindria cap pressa; tota l’estació autumnal prou els és dedicada a la delitosa feineta; i ara que els ulls sabien què trobar-nos, ens trobàvem tota mena d’altres acoblaments; dues arnes clapades de bru, dos nimfàlids de cirera i carbassa, dues marietes (encara més simpàtiques cardant), dues libèl·lules metàl·liques, dues senyoretes molt elegants, dos llangardaixos daurats, dues noies (de vidre), dos tritons, dues altres falenes molt apassionades (qui ho hauria dit dels lepidòpters!), totdéu s’acoblava, bressolats cascú a llurs brins i branquillons pel ventijol de migjorn... o, fresquets a l’ombra dels molsuts macs de vora l’aigua, dos sabaters al cresp, dues sangoneres també — i les granotes!

Ah, felicitat, i una mica ençà dos escurçons, i ara dos escorpins, i dues aranyes, i dos centpeus, i dos talla-robes sota la teula d’una borja vora el camí!

I els arbres, ah els arbres! Els verns, els freixes, els castanyers! El miracle de llurs cassanelles! El nervis bategosos de llurs comunicacions! La intel·ligent harmonia de llurs molt més assenyades societats!

I que ningú els pensés pas indefensos. Els contava aquella vegada que esporgava el faig, i la força de preservació de l’elàstica branca, bon pic tallada, la feia recular (com jo recularé a l’instant essencial on aniré contra mon sobtat enemic), i el contracop, doncs, del brusc moviment de retrocés, amb l’embranzida de la inèrcia (i aquest és un exemple com l’individu arbre verbalitza el seu desacord), em fotia ara, mentó amunt, enorme mastegot, un uppercut de caldéu, d’aquells que et passes una setmana només menjant sopetes del mal que et foten les maixelles — i encara rai que no em tolgués cap ull ni m’esqueixés la tarota.

I encara ens en rèiem, de la meua poca traça, i ens n’adonem que ens hem perdut, passejant ara pels barris dels rics on els palauets es distancien els uns dels altres un mínim de mig quilòmetre, i on hi ha, rere tanques guardades, immensos jardins sempre prohibits per a gent modesta com nosaltres.

Hem llavors sentides rialles buides, engavanyades, de compromís. Ens atansàvem a una tanca, i hi vèiem qualsque rics fent veure que fotien la gran gresca — la gran gresca fina, ep!

Ecs, tu! Naltres rai! Mai no hi arribarem, a tanta de fada, flasca, balba, mort en vida; amb angúnies de festetes i reunions, i amb sonsos partits de golf, i amb repugnants intrigues polítiques i de negocis... Totes eixes viltenibles merdetes se les poden desar ben desades, aqueixa genteta miserable qui es pensa la gran cosa, i cap d’ells no s’equival a un gos indesitjat qui es grata les puces, cabres, xinxes i paparres, i es llepa les cascàrries per vermut, i es cruspeix el palter d’un altre gos per plat principal del seu dinar.

Xanxejàvem doncs els tres, i ara ens ficàvem, car ens venia de pas, i ho fèiem perquè sí, sense ganes; ens ficàvem, dic, a espiar una mica a través d’una de les tanques, tot i que trobàvem més interessants que no els disgustats zombis rics, els tèrmits qui, dels barrots d’una de les tanques de fusta, n’assaborien l’amanit vernís...

I llavors, com ara vèiem que algú s’atansava, ho deixàvem córrer, tot plegat, i continuàvem caminant. We are in a free country, aren’t we?

I els faig notar, sense pensar-hi més, ni en els anorreadors camps de golf i la devastació que generen, amb aquell herba mortífera, ni en els mateixos ricots, ostentatoris mitgesmerda, petulants estronts pudents, qui l’únic que foten mai és fotre-ho tot malbé — paisatges, fauna, flora, món — amb llurs maquinotes que només vomiten verins — sorolls, fums, pol·lucions — i tot ho empastifen perquè re no comprenen; i tot ho compren, fins els gossos de dues i quatre potes qui tanmateix els adoren i els guarden les carrinclones possessions que amb horribles cobejança, avarícia i goludam no han anat robant a tothom altri (car és palès i només cal un dit de pesquis per a veure que tothom qui té massa ho ha robat a qui no en té prou); cada ricot, ninot balmat, fatu i repulsiu; malaguanyador, balafiador, com si el món li pertangués — i cap d’ells no hi té pas més dret que no cap puta puça niga i poixeule!

Els faig ficar atenció, en canvi, dic, en la beutat i bonicor sempre present, ben mirada, en els elements i en els paisatges, en les pedres, en els líquens i molses, en les fanerògames, en les lleguminoses... Unes mongetes devien haver caigudes per terra de qualsevol manera i ara tanmateix assajaven d’arrelar-s’hi, alhora pitjant enlaire amb un tija dreta i glauca coronada amb dues fulletes virginals com dues aletes angelicals prestes al vol... Ah, les coses petites, sobretot! La grava, els còdols i palets, les pedretes... Les pedretes! Amb els dibuixets, i àdhuc els texts aleatoris, les inscripcions naturals confegides amb taquetes minerals, que diuen fins i tot potser (qui sap!) mots màgics; tot és tan formós, delitós i interessant, vist singularment i de ben a prop!

I els estudiàvem un per un, còdols, macs, palets, llivanyes, òpals, perdicles, i n’hi havia de lumaquel·lats amb epilítics oracles que, pel fet que no els sabíem esbrinar, amb més raó ens els podíem imaginar encara més significatius i tot. Somiar no costa gaire; de fet no costa gens, si et saps donar prou lleure per a fer-ho.

I els deia que quins mots no descobríem, que prou podíem de descobrir-ne tants, i que cap descoberta no es val la descoberta dels mots. I aquells, ai que bons; els mots a les pedretes, de qui el so es corresponia exactament amb el significat, vull dir. Llur sonoritat i semàntica s’equivalien; què vols més, el súmmum de l’estètica; pel so deien la cosa!

I hi insistia, si saps el nom de cada cuca, de cada planta, de cada pedra... és com si en sents llurs veus i els comprens...

I a tu te’n redunda el benefici del somni perfeccionat: hi veus, i comprens, i somies, i vius, molt més; vius, com més en saps, més, i millor, i més clarament. A més vocabulari, més vida!

Així som, comunicant doncs amb la molt generosa natura, quan un home odiós, molt malparit, ens sorprèn; és potser un d’aquells malignes indignes gossos de guàrdia per als rics; discuteix amb mi, m’insulta i amenaça, i m’atuparia i tot, i ens fot fugir, i, mentre fugim, crida, massa xerraire, tafarra, covard i faroner: I ull viu, que aquest només és el primer capítol! Espera’t, que al segon tot es resol!

Com som (com cal!) molt cagadets davant energúmens armats, fugíem corrents, hò i tant, fugíem, fugíem, com sempre he fugit dels perills, poc que m’ho amagaré pas.

Vam retrobar el camí llunyà de casa; i un cop a casa, doncs, una mica més pansidets, i cansats, tractàrem d’eixorivir-nos engegant la ràdio i amanint-nos un bon berenar.

Ja no hi pensava més, en aquell desagradable incident, quan, potser quinze dies més tard, era sol dalt al meu racó, sortint justament de la comuneta, i hi apareix de sobte l’home malparit, amb capa negra, amb barret negre, amb un ganivet engrapat i, rient-se’n cruelment, adreçant-se’m al cor amb el ganivet, se’m llença damunt sense haver avisat; no sé pas com ha entrat; sóc sol a casa, com dic; la mainada de compres amb llur mare; i no havia sentit cap soroll sospitós.

Engrapa l’arreplegapets, el merdacaner, l’estiracordetes amb ànima de botxí dels rics, engrapa, dic, un fi ganivet de pescador que ara lluu i relluu sinistrament — el malparit em vol esmocar com si li sóc cap rap o lluç o tonyina, mut i sense potes, i he reculat amb esglai.

M’ataca. M’ataca. M’ataca, aparegut d’enlloc. M’ataca el maligne dalt les golfes, com dic, on hi tinc el raconet que em fa d’estudi, i ai quin esglai! Esfereït a mort, reculant d’instint, i, sense ni adonar-me’n, d’esme, es veu que he agafat un punxó llarguerut que tinc rere l’altra porta, un punxó faitís per a estovar la terra de les quatre torretes de plantes que hi tinc davant la finestreta, i d’esme, automàticament, l’hi clav al cor.

L’hi enfons al cor... un instant abans l’assaltant amb intencions assassines no hagi acabat d’arribar-me al cor amb el seu fi ganivet de pescador.

Amb aquest ganivet mateix, tan ben esmolat, l’he escapçat damunt la cagadora, perquè tota la sang s’escoli com merda, i en acabat, au, avall, cap i cos — cap i cos finestreta avall.

Això rai, el devoraran feristeles. En aquest cantó del jardinet de baix, encarat a tramuntana, rere el vèrtex de la caseta, no hi toquem mai re; tot hi creix com ara a la selva, com si fos un terreny protegit per a les plantes i les bèsties naturals. Com cal.

I ara dic que segur que cap de les guineus qui hi mig sestegen ben amagades durant el jorn...

S’esdevindrà belleu com en el quadre d’en Caravaggi, on... Hi ha l’aprenent en Txeco, fent de Daviu, qui mostra el cap escapçat d’en Caravaggi mateix, representant ell l’ara desfet i adés orgullós legionari de merda Goliat...

O, millor, com en Perseu qui s’enduia el cap de l’ogressa, engorgada gorgona, per a salvar n’Andròmeda del mostre...

Amb, en aquesta joliua joiosa comèdia natural, jo fent-hi doncs el paper de la virginal Andròmeda, i la guineu fent-hi el paper del foner Daviu, o del cavaller Perseu, i, és clar, la sempre imminent bòfia fastigosa, com totjorn, amb el dissortat paper del pútid monstre qui se’m menjaria... com se’m volia menjar el malparit sequaç dels rics qui, amb barret i capa de fer por i amb fi xi d’assassí, una mica més i no em fot al sac. (Poc és poc; de poc m’hi anava. Quina inspiració, la meua, i que providencial el fibló amanós amb què, insecte punxegós, no em defensava!)

Doncs això. Segur que, com dic, de la mateixa manera, la guineu Perseu s’endurà el cap de l’assassí força lluny, qui sap on, on tingui el cau i les cries. I el cos, també rai, qui se’n capfica; entre corbs, llúdries, ossets rentadors, opòssums, gossos, furots... aviat no en romandrà ni pensaments. Serà com el cos del cérvol qui es va morir vés a saber de què i que l’hi tinguérem dues, tres setmanes si fa no fa al mateix indret; i durant el jorn els ocells diürns, i durant la nit el nocturns, a més a més de tots els mamífers carnívors... doncs aviat no en romangué tampoc gran cosa: les banyes, qualsque ossos, la molt arnada pell... i restes de fortors... que les pluges i els vents a pleret també s’endugueren o que la maragde benèfica verdura sebollí i purificà, reconvertí. La natura i naltres, sempre com cal, compenetrats.

Tant se val. Em sembla, a tots ops, que, pel que fa als marrecs i jo, això rai, em fa que trigarem qui-sap-lo a tornar-nos a perdre pels orcs on viuen els rics repulsius, àvols, diabòlics, tòxics. Més val perdre’s en bosquets i selves, i, amb ulleres de pam, escodrinyar-hi, sempre col·laboratoris, els secrets molt més amables d’animalons, pedretes, plantes i bolets.


~0~0~


Aristarc Verdura, gairebé tan degenerat com els borbons de merda


Havia recorregudes a gratcient totes les parafílies reconegudes. De les més innocents, com ara d’espiar finestres; d’ensenyar sobtadament la tita trempada a nétes i padrines; d’ensumar sabates i mitges, i també calcetes brutes (i de tastar’n i rellepar’n menstrus i secrecions); i, a les calcetes esteses i netes als estenedors d’eixides i terrasses, jaquir-hi d’estranquis a la carranxa, o potser vull dir a l’entrecuix, el record de qualsque gotetes de lleterada...

I esdevinc un altre cínic Diògenes, filosòficament ponderant avinenteses i escaiences existencials, mentre estic cagant i pelant-me-la enmig de l’àgora... o en el meu cas de la plaça del mercat on les caramaseres més filistees em deien de tot, i els més brutals marmanyers del firal volien, repel·lents presumidets, penjar’m al primer fanal.

—Pengem-l’hi, pengem-l’hi, s’esgargamellaven, mentre jo, rabent, ja era a l’altra banda de riu.

Sempre se n’aprèn, vós. Va dir en Balzac que les manies són plaers transformats en idees. I les idees en generen, d’idees.

Llavors, és clar, ja ben ensinistrat en les “perversions” (versió de xaró carrincló moralista), progressar rai, jo, en l’estudi i l’afecció a la cosa... Progressava, doncs, a cardar’m innombrables culets d’infants, com si sóc cap altre capellà o monja de barri pobre, o d’acadèmia molt estricta; o sóc cap d’escoltes; o mestre d’escola; o professor de musica; o entrenador d’esports molt engatjat; o capità d’artillers molt seriós...

I llavors som-hi, això rai. Infants, gossos, peixos, com dic, grossos llangardaixos (cocodrils i tot), petits rinoceronts, aviram, serps, gripaus... I hermafrodites de tot pèl, bestiotes de sexe ambigu, una mica monstruoses, on d’antuvi no hi trobes mai els bons foradets, mes tant se val. Tants de culs i tantes d’espècies com en ragin, sense gaires discriminacions; anant cap als rècords Guinness, o el que fos.

Com he dit a les meues memòries: Aristarc Verdura, mort — que serà prou tost (així que surti) el llibre més venut a l’univers — sóc panconyista.

Millor que no pas cap carallot panteista — panconyista, hò! Car tot esdevé cardable, cardívol, per a mi! Tot m’és cony! Forats i protuberàncies, probòscides i sifons, llibres, aparells, màquines! Vehicles, obstacles, avions! Cares, nafres, afolls!

Sàtrapes i lacais; acòlits i demiürgs; bombes atòmiques i merdetes semblants; ous i orbes; orbs i Acteons... I les catedrals, i les presons i els jutjats!

Tots cardats, tots querats, tots boquits, tots farcits, i tots enlleteradits amb mon suc molt marcador! Sense jangles, vós!

Pse; quin datpelcul més fat ni balb altrament, aquell manefla maleït, el panteista — colent i protegint fulletes, pedretes, insectes, arcs de sant Martí!

Al contrari, valent, me’ls cardava tots — millor, he comesa sexual violència contra aquells i totdéu — insectes, pedretes... I rius, fonts, focs follets... Sofres, soses, processons... Boires, nits, cels... Papallones, porrons, llimutges, greals... Brees, carxofes, brocs de bel·larmins... Bucòlics salvatges, cismàtics mussols... Casuístiques baules, flegmons... Galàxies, formigues, mosquits... Palpissos, gessamins... Càncers, àcids, volcans... Subterranis, caragols, oligarques, bolets... Didalets, àrbitres, agonòtetes, espantalls... Punxes, arestes, núvols, dinamos, bicicletes... Pagodes, panteons, safareigs... Costures, descosits, ascles d’espills... Barrufets, codonyacs, llimacs, cranis, cràters... Funàmbuls, aristòcrates, pederastes, escurçons... Botànics, enterramorts, escarabats... Ulls emborrossats, vars genolls, borrallons... Sangoneres, ferramentes (serrades ferramentes i tot, car prou va dir en Barthes que prou perversió humana és l’ús de la paraula)... I vidres, i geps... Mitjons, estreps... I clorofil·les, i entomòlegs, herpetòlegs... La natura sencera, collons!

Tot, doncs, tot; m’ho he cardat tot, absolutament tot; ei, sense sàtires ni cagarel·les, com dic... Que què oblidava de cardar’m? No re!

Afegiu-hi, com volguéssiu, que en caigui, diguéssiu, això rai, a la babalà: de tot; tant sigui rèprobe i calamitós com beneït i astruc i portentós; i sòlid, líquid, gasós; a deshora i oportú; orgànic o in-; vegetal, animal, mineral; epítom de quelcom o altre i no pas gens; nocional i actual; passat, present, futur; i fèrtil i xorc; atòmic i nuclear; víric, bacterià; lleig, bonic... I si fa no fot, i figa i raïm; i bellugós i inert; i preterit i famós; i fred i calent; roent, glaçat; el vi, el pa; els entrevins, els entrepans... Els instruments de l’orquestra en pes, i ep, amunt, i tant, tant si sona com si no sona, em cag en déu, tot!

Doncs bé, tant se val, som-hi, com deia, totes aquelles cosetes fàcils i innocents que feia, amatent i tranquil·let, sense gaires desoris ni contracops... Fins... fins, ai fillets...!

Fins que, com volia el programa programat pels entesos programadors, no em tocava de fer, doncs, cap de les altres parafilietes una miqueta més llordes... Com ara de menjar femtes i ensems trempar i escórrer’m; o fer’m fuetejar i ídem; o, ja passant-me a l’enemic, fuetejant les “víctimes” i gaudint-n’hi bon tros més encara... Osca, osca, osca. Fet, fet, fet. I endavant.

D’on que finalment avencés, és clar, naturalment, cap a les amputacions, cap als esquarteraments, cap a l’antropofàgia, i tac da-li; qüestions més serioses, ponderoses, intricades.

Encara que antropofàgia, ep, un incís. De primer, una mica d’autofàgia, per a tastar la cosa. I... ecs, tu, merda! No sóc gens de bo!

I els altres què són? Pitjors! Mes què hi farem, si ho dicta la perversió; un cop t’hi apuntes, cal anar fins a les darreres conseqüències — incloses les concomitants cagarrines i gitarades, ves!

Car sempre he trobada la carn molt repel·lent. I ací més val que hi afegeixi, quant a això de la carn, que tots els assassins d’animals qui en mengen, no sé pas què em retraurien, els maleïts hipòcrites!

Tant se val. Diré que qualcunes fílies divertides per les quals passí no les trobaves ni als llibres més especialitzats. Quan encara hi havia capellans i misses i totes aquelles cerimonioses rucades dels cretins, de jovenet i escolanet, em cardava copons, i carall com el muntet d’hostietes que més tard s’empassarien molt carallotament els més decebuts i entabanats veïns no quedaven ben sucadetes! Hi devien, els il·lusos, trobar un regust molt “inefable”, “misteriós”, “inspirat per la divinitat” o vés a saber la puta falòrnia... Sense adonar-se’n, és clar, que no eren els dits mal torcats del capellà, aqueix cop, ans les meues adorables lleteradetes d’infantó molt procaç, vull dir, precoç!

Mes hum... Ara que, com en Diògenes, també hi ponder... Quina sort que totes aqueixes esdevinences no s’escaiguessin sinó quan era jovenet i molt innocent, als anys privats, no pas en els presents dies maleïts, on tothom hi té pertot arreu càmeres engegades que tot ho enregistren! Car com m’haurien llavors enxampat, pobret noiet entremaliadet de manguis, i quin escàndol! S’haurien pensat que gairebé era tan degenerat (tant no pas, que fóra impossible) com els mateixos borbons de merda.

Ara, sempre he estat molt complidor. I doncs, cada mania per la qual he recorregut, el recorregut que n’he fet ha estat fet amb totes les de la llei, amb tot el que recomanen els especialistes. Els especialistes de la “moralitat”, és a dir, de tot allò que mantingui l’statu quo on els privilegiats se la campen rabejant-se. Sempre hi he esmerçades totes les energies, devers la feina ben feta. Sempre m’hi he dedicat amb tota l’embranzida i la dèria adequades a la mania, segons, com dic, m’ensenyaven (i havia assíduament après a) els manuals dels ximplets psicoanalistes i d’altra púrria moralista i molt temptadora. De tots els qui discursegen i s’empatollen, i mastollen i propaganditzen (debades!), perquè tothom sigui, com ells, un maleït autòmat sense sentiments ni independència, ni desigs ni sanes propulsions, ni punt d’honor ni possibilitat de reeixir a atènyer l’adultesa; i, en canvi, amb llurs invents de manies increades, ens donen idees als qui potser ens en mancaria, o ens mancaria prou d’imaginació, o diguem-ne als qui tindríem un magí pus tost naquis per a aqueixes “maleses” (que en diuen).

Tots els “nous savis” malignes qui prenien el relleu dels altres enganyabadocs més antics i assentats — mestres, militars, capellans, eparques, demagogs... i psicòpates afins. Els matussers bèsties se’n pensaven de llargues! Milions de causes banals per les quals vas indefectiblement a l’infern, minyó! I quina casualitat: totes se centren en respectar la propietat dels qui, flagell de la humanitat, ja posseeixen prou massa!

Els moralistes sempre ens venen tòxiques falòrnies, sabut! Ens venen (a preu boig) merdes inservibles, com més anem més podrides. Així, darrerement, s’ha anat tornant pitjor d’amar xiquets que no d’assassinar’ls amb bombes sàvies, teledirigides des de la teua oficina oficial d’assassí diplomat, beneït per l’estat (i d’assassinar’ls indiscriminadament i de lluny s’ha tornat un esport que et guanya, per haver estat tan bon militar, medalles i emoluments i retirs esplèndids), i això és gairebé tant perniciós per a l’infant (de trobar’t assassinat sense ni com ve ni com va) com de tindre permís de fotre d’eclesiàstic, i, amb el vist-i-plau, doncs, de l’estat (la societat enverinada), d’injectar’ls, als xiquets, d’ençà que són ben petitons, les malignes nocions paràsites que els podriran els cervell de pitjor en pitjor com aniran creixent — falòrnies tòxiques, com dic, merdes inservibles, paràsits malignes, empelts inapel·lablement destructors — com ara allò tan fastigós que en diuen “déu” i les verinoses “moralitats” que segrega aqueix monstre, és a dir, les normes indefugibles d’ésser per sempre més, i de pitjor en pitjor, un pobre miserable datpelcul qui criminalitzarà tothom qui mai volgués robar els lladres o anorrear els anorreadors.

Ai, vós, pobrissons! Cada infant parasitat ja ha begut oli: és com si son cervell esdevenia de cop sobte caguerada.

I per lògica, com si sóc sempre en Diògenes prodigiós, que em deia, de ben jovenet...

—Xicarró, això rai; si tot és pecat, re no n’és.

Quan tot el que és bo per al cos, les “autoritats” religioses o estatals t’ho interdiuen, reprimeixen, t’ho fan pagar tan car... Buf, vós! Les autoritats moralitzants... Quina entabanada! Totes llurs penitències i merdències, llurs tortures i merdures, llurs càstigs i merdàstigs! Cagalàstics! Per comptes de penalitzar els exhibicionistes de l’avarícia, és a dir, de l’opulència, de la reialesa, o penalitzar l’exhibició repulsiva de l’estupidesa religiosa, o de l’impuls assassí militarista... penalitzen que no treballis prou per als senyors! O que ensenyis, pobrissonet, el cul, i que t’agradi de cardar, o que trobis amables infants... gossos... tasts... perfums...

O quan, per exemple, néixer mateix ja és pecat — original cretinada — amb totes les altres cretinades semblants... O per coses tan banals com ara l’adulteri; el marietisme; l’ensenyar el cul; no creure pas en el monstre irrisori que en diuen “déu”; tastar, com dic, això o allò; parlar en l’idioma vedat, i tac da-li i tac da-li, això banalitza el crim; hom n’acaba perplex. En efecte, si tot és crim, re no n’és.

Va dir en Cioran, a propòsit d’en Gògol, el qual caigué en el parany dels malignes ensotanats, i féu doncs cas dels capellans i embogí, és clar; va dir amb raó que en Gògol prengué llavors “una cura d’estupidesa” — com d’altra banda volia que en prenguéssim tots plegats aquell betzol vitenible, en Pascal, qui ens preferia convertits, com ell, en infames titelles, en ninots datspelcul, pitjor, immensament pitjor, que ja collons no som.

I en acabat, parlem-ne; cal mirar-s’ho. Fília, és clar, vol dir amor... Així, hi ha els tafòfils (els plau un ou visitar tombes, cementiris), i els tesmòfils, el més degradats de tots, car prou trempen amb les lleis! I hi ha les conegudes pedofílies, de l’amor als infants, ni cal dir; o la podofília, d’amor als peus; pigofília i mazofília, als culs i als pits; tricofília i nasofília, als cabells i tarotes... I, és clar, erotofonofília, l’amor més forteta de totes, la que t’impel·leix a assassinar, sempre tot trempant, l’enamorat, i au, i tac da-li, així anar fent...

Amb lagnia de mot alternatiu per a dir gairebé el mateix; amb la millor: astenolagnia, o com més humiliat més trempat no véns; i, en acabat, doncs això rai, pler. Mascalagnia, si et fan trempar les aixelles; urolagnia, els pixats; algolagnia, tot patint (millor, gaudint) el dolor; coprolagnia, trempant amb la caca, vós, you are welcome; osmolagnia i osfresiolagnia llavors, amb les oloretes i pudoretes... i au, i au, tac da-li, que dic.

Amb tot això, els parafílics hauríem de tindre, es veu, amors desviades, perverses, molt trempades i, encara millor, trempaires — tret que ça com lla, tot plegat, a fi de comptes, amors, que és la qüestió. I, pel fet que d’amors en tenim a mils, doncs som els tits més feliçment enamorats del món. Tothom deu envejar’ns; d’ací que pertot ens vulguin assassinats com més aviat millor.

En canvi, si els grollers malastrucs qui donen permís d’escriure novel·les a grafòmans i a ninotaires, i als “artistes” de fer programes a cinemes i televisions, i peces a teatres i putxinel·lis i tot allò... Si aquells hipòcrites desgraciats qui els donen permís, com dic, fossin de debò sincers quan permeten d’exposar, diguem-ne a l’àgora, romanços romàntics per a les dones encantades (amb els marietes llurs més afeccionats babaus clients), nosaltres, amb les nostres amors tan apassionades, hauríem d’ésser-ne sempre els protagonistes — els bons, els xics, els xeics, els herois. I en canvi, societat degenerada, som els més empaitats, condemnats.

Mes prou de prolegòmens. A això volia anar. I dir que...

Per a enllestir aquesta breu noteta, confessaré que sempre he estat massa cagadet per a acomplir una certa parafília “patològica” — la sola que em mancava, ai!

La jaquia per al darrer perquè em fotia un insuportable fàstic d’esmerçar-m’hi. Aquella que mana d’escórrer’t bo i cardant i menjant morts.

Car ecs, els morts! No pas els de fresc, que ja he dit que llur carn, merdosa, rai... Mes, si més no, ep, és fresca. No; vull dir, els morts podrits en tòxic taüt. Ja sé que, de morts, no n’hi haurà mai cap de més putrefacte que un borbó (viu i tot), mes, com dic, els mort podrits, podrits rai, ai! Per a mi, massa i tot!

Tot plegat, mai no he pogut sobrar ni desconfir el fàstic que em foten. Tret que tard o d’hora a tot hi ha solta, volta i remei. Fotent novament de Diògenes filòsof, ponderava al capdavall que...

Tots els morts es fan fotre.

Es fan fotre... literalment. Es fan fotre per la Mort. (I molts també pels putetes tafòfils i necròfils qui d’amagatotis i d’estranquis se n’emparen — i d’aqueixos necròfils putetes n’hi ha a milions, començant pels dissectors a les taules d’anatomia, i els metges, i les monges, i d’altres vampirs qui treballen a les morgues, i tac da-li.)

Doncs, com a solució brillant, com dic, se m’ha ocorregut de morir’m. De morir’m en suïcidi perfectament programat — i amb això m’acabava d’empescar (psico-contista de pa sucat amb merda) la més delitosa fília o passió, ço és, la del pelar’s pelant-se-la, la de l’anorrear’s un mateix alhora que gaudeix qui-sap-lo (com en diràs? Oudenofília? Kenofília? Nihilmania?). Una enrònia tan excelsa ni sublim i excel·lent que només pots practicar-la una vegada a la vida.

De tal faisó (pel fet que és de factura única) que no pugui ésser obsessió, tampoc, ni vici, per molt privat que trobis que és. (Cap altre més privat que aquest!) Mes vici, ausades, al cap i a la fi, ai, naquis, que no fa prou el pes; vici mancat. Car no pot pas mai arribar a vici autèntic ni a vera dèria, per molt que t’hi escarrassis. La impossibilitat més impossible — un cop i au, prou.

Tant és. Solució esclatant i final, doncs. De suïcidar’m tot fruint-hi, i alhora mossegant-me la cama, segurament escanyant-m’hi amb un mos massa gruixut.

Durant una fracció de segon, sóc conscient que he complit, parafílic exemplar, èpic, solemne, total! Més ínclit ni estrenu, intrèpid i ple, que no cap heroi mai empescat enlloc.

El fet cabdal, oimés, fent-lo, això també, en cert indret privat, com dic, enmig de qualque selva qui sap on al món. Auto-sebollit en cert clot que mai no descobrireu, car ni a les meues memòries immortals (Aristarc Verdura, mort, si feu memòria), no us en present cap indici ni aup ni esclau ni solc ni ròssec ni detall.

La qüestió era omplir la casella de la necrofília. I ara ho hauré fet. Com dic. Car, per lògica diogènica encara... Si tot mort es fa fotre... mort voluntàriament és, com aquell qui diu, el qui es fa fotre també per si mateix — i això en tots els graus de putrefacció al llarg de tota la puta eternitat.

—No pas?

Puta eternitat, doncs, cardant-me sencer el cony molt pregon de l’espai — mon cos mon vit.

I mort i tot, envitit, envanit, invençut, continuaré cobrant. Car recordeu, boníssim: Aristarc Verdura, mort.


~0~0~