Onzè d'oït part de per les vies

Oït als trens (11)










–Els franquistes infiltrats ploren que hom no ensenya prou en franquista per tota Catalònia.



–No diuen pas que no s’hi ensenya GENS en català als territoris franquistes, GENS a Castellàdria, GENS ENLLOC on encara mana exclusivament el franquisme. Per què no diuen MAI aquesta veritat indiscutible?



–Perquè són uns escarransits de merda – escarransits, ecs! – l’avarícia bruta – dius res en llur cagalló, i com et rentes en acabat la boca de res que un brut tan brut d’escarransiment inveterat abans no ha tocat...? Ecs ecs ecs.



–On és el quid-pro-quo? Per què sempre hem de donar naltres i ells només rebre!



–Rebre, haurien, efectivament! I com més rebessin més riuríem!



–Tots els castelladres són franquistes (prou ho sembla, i en fa l’efecte; les conseqüències rebudes pels qui els patim són les mateixes); repetim-ho doncs: Tots els castelladres són franquistes – a això els endoctrinen diàriament, a continuar essent franquistes – Franco fou el producte de la voluntat odiosa dels castelladres – Franco fou llur esquírria devers la llibertat personificada – Franco llur salvador – Franco llur messies – Franco llur déu – Franco el Borbó.



–La merdanya és un agre de lladres. I tots els lladres escriuen en franquista. Per llurs actes els reconeixem.



–Collons, doncs. Una de dues – o els eliminem o ens eliminen. Una de dues per a ells: O exterminats o expulsats. Una de dues per a naltres: O guerrers i amb possibilitats, o pacífics i suïcides. Una de dues per a naltres, com dic: O vius o morts – o lliures o assimilats (és a dir, anihilats) – o sobrevivents o desapareguts. O amb història o sense. O recordant els nostres o per sempre més oblidats.



–Per què fóra “heroic” que n’Hanníbal odiés els seus enemics els romans i “lletget” que un català odiés els seus enemics els castelladres?



–Com ignorar els nostres drets tan contumeliosament? Hi ha el dret... Hi ha el dret inalienable de cada català de viure en català de l’instant on neix a l’instant on mor – sense falsificacions, ni intromissions, ni traduccions.



–En canvi, l’enemic, oi? L’avidesa repugnant, l’escarransiment patològic, psicòtic... L’escarransiment dels castelladres, qui no en tenen prou de robar’ns-ho tot, llavors ens prohibeixen, pel fet que els som forasters, és a dir, els som estrangers, ens prohibeixen en acabat d’accedir als mercats que ens han robats. Durant tres cents anys en prohibeixen de comerciar amb Amèrica – uns mercats descoberts amb diners, vaixells i mariners exclusivament catalans. Maleïts genocides – sempre han fet el que han pogut per a anihilar-nos com a poble, per a esborrar-nos de la història, per a treure’ns del mapa i de tota existència, virtual o actual, recordada o present.



–Cal anihilar els genocides – no ens estarem pas amb les mans a les butxaques – pelant’ns-la per un foradet – sense defensar’ns mentre ens anorreen!



–Els catalans avantpassats nostres, un jorn dolent, qui sap ja per quines causes malastrugues, perderen la llibertat – es deure de tot català recobrar-la – es deure de cada descendent d’aquells catalans desfets fer les mil i una per tornar-la a guanyar, la llibertat, la llibertat.



–I els qui fan alguna cosa mentrestant i s’esderneguen per buides paraules que fan el joc dels anorreaires – el “fofialime” el “cretinisme” l’occidentalisme... – traïdors.



–Car els catalans només podem lluitar per la llibertat i per l’independència del nostre poble – fins que no les obtinguem, tota altra lluita és botiflera, és letal balafi, criminal.



–Prou! – aquest mantra ens mou: Prou, prou, prou. I prou.



–Ni arrupits ni presumint; sòbriament elegants, així ens volem. Fent via ràpida cap a la plenitud.



–Amb esforç i fortalesa. Sense afluixar en el torcebraç, ni tòrcer el braç un mal segon.



–Catalònia alliberada casa per casa – en cada casa a poc a poc res en franquista – durant tres cents anys pel cap baix...



–“No thieves allowed on the premises!”



–El filargur contra el cleptòfob.



–...?



–La lluita eterna entre naltres i ells. Els filargurs (cobejosos de diners) ells, i naltres els cleptòfobs. Estrafent una miqueta el nostre clàssic en Xeics Pia (a l’obra Timó). Hi diu en Timó: “Per què en dius de lladres si ni els coneixes?” Fa l’altre: “Prou són espanyols?” En Timó reconeix: “Ho són.” Acaba l’altre: “Doncs exacte.” Què voleu més. Un espanyol és un lladre, i s’ha acabat. Així s’han volgut tot al llarg de llur repugnant història. Doncs aquí ho tenen: definitiu, nidéu ja no els ho pot desarrelar, per sempre pus serà equivalent: lladre i castelladre, tot u.



–Redéu amb els castelladres, tant assedegadament ans esmeperdudament adquisitius!



–Enemics: enemics – nom que millor els escau – sempre han fet i fan tot el que han pogut i poden al món perquè hom ens hi tingui per morts – per morts – per anihilats – més: PER NI MAI EXISTITS.



–Doncs ni mai. Això es troben ara. Cada català ja a hores d’ara massa escamnat per l’experiència; es diu ell mateix, per poques llums que encara li romanguin a l’enteniment: “Burina’t la màxima a cada nervi: mai no et creguis cap xarnec; tot allò que dirà serà sempre merda.”



–Alhora, i per definició: res que vingués del Merdís, no podria tampoc ésser altre que merda.



–No et creguis tampoc cap botifler.



–Hà! Amb carota de jutge xarnegodependent molt murri i marranet.



–Fent la bavosa gara-gara als bàrbars de ponent, a llur lleig algaraví.



–I, per culpa d’ells, hi ha canfelipencs de canfelip qui ens prenen per canfelip, i per això ens ocupen, i troben “natural” d’ocupar’ns.



–Fora els ocupants! No som cap canfelip.



–Al contrari. Som l’anticomuna. Som l’anticomunitat. I doncs: que tremoli el castelladre, l’infiltrat i l’altre.



–No tindran on anar a cagar.



–Qui vol desar’s per sempre més transformat en cagadora? No. Els catalans no tenim res a perdre altres que les cadenes (i les cadenes del canfelip); i ho tenim tot per guanyar; la llibertat, la llibertat.



–Amb la llibertat, tres cents anys on res no serà en xarnec; morta al cap de tres cents anys de tornajornals aquella bèstia repel·lent de qui la ràbia ens desmoralitzava, ens emasculava, ens afeblia fins a límits d’inexistència. Prou. Fora. Microbi maligne trepitjat en escruix.



–Què en farem de tant de carrincló provincià qui escriu en xarnec o en “català que ara es parla”: és a dir, en xampurrat papissot i pusil·lànime...? S’hauran de reciclar, renéixer de l’escombraria i dels fems.



–Car no hem de permetre mai més que hom ens endinyi res en xarnec – ens ho farem tot traduir a un idioma de debò, és a dir, al nostre.



–Catalans de totes les terres, unim’ns-e! Féssim la bona feina, prou toca.



–Cal redefinir-ho tot. Cal dir només Catalònia – o les Catalunyes – les quatre Catalunyes, la de Tramuntana, la del Mig, la de Migjorn, l’Illenca...



–Durant totes les centúries valencià ha volgut dir català i país valencià ha volgut dir la part de la Catalònia que cau cap a Migjorn – el migjorn català, la Catalunya de Migjorn. Ara tot això de valencià ha esdevingut irrecuperable. El mot “valencià” ha caigut als fems de la corrupció inaferrable, com el mot “espanyol” – abans (als temps clàssics, durant totes les centúries) espanyol també volia dir català – ara només vol dir repugnant castelladre – valencià sempre havia volgut dir català – català de migjorn – ara vol dir anticatalà – no vol dir res més – vol dir besaculs de castelladre – vol dir castelladre provincià – vol dir exclusivament podrit.



–El “valencià” d’ara és un invent del franquisme, com el melanoma virulent ans maligne és un invent de l’epidermis insultada ans agredida ans envaïda... Massa putejats, i ja ho veus, esdevinguts càncer.



–El caquergue, barroer, missaire i traïdorenc Pujol va perdre València, la regalà als castelladres sense piular; els castelladres, sempre adeptes al pillatge, maleïts racistes, se l’endugueren ben contents, i la fagocitaren: ara la tenen infectada de castelladritis fins a la ranera on l’algaraví malsonant s’auto-xiula les absoltes més depriments; es troba tan podrida i moribunda, gairebé sense més remei...



–I ara com la reconquerirem? – feinades rai!



–Catalònia triomfant (només amb un magnífic exèrcit qui la defensi).



–I l’obstacle major, la gaura o l’impediment, la romeguera gairebé impassable? La “nostra” burgesia botiflera – (la més repugnant del món?) La “nostra” burgesia botiflera és tan llefega de la propietat que mataria (amb raó) tothom qui se li fiqués a casa sense permís. I, en canvi, el territori – el territori encara més important que no el de la casa pròpia, és a dir, el territori de la nació – el deixa, pacíficament i suïcida, envaït ans esvaït entre les urpes ensangonades dels feixistes ocupants.



–Els burgesos botiflers els veus pagant per tota mena de merdegades i causes alienes – la “caixa” (la caixa dels morts!) paga les samarretes de la feixista “selefion epanole” dels maleïts ocupants i no paguen per la defensa del territori; i no hi ha prioritat més prioritària que la defensa del territori, datspelcul de merda.



–Com fer-los-ho entendre...? Mesells qui hem esdevinguts! Altrament tancàvem les caixes i butxaques i res no anava ni a mans d’ocupant ni de botifler. I prou en fóra hora que això fos veritat.



–Molta d’ “espanya” i l’únic que espanyen és la calaixera dels altres.



–Escolteu, seriosament. Som pel cap baix tan ferms com els xarnecs...



–Qui ho dubta. Històricament molt més ferms. Per les vicissituds geogràfiques i d’altres falòrnies, entràvem en decadència i ei, malament rai...



–No, però poséssim que tots som humans, i tot allò... Que ens equivalem en fermesa i fermetat i tota la tresca i la verdesca. I tanmateix, per actes d’agressió combinada (primer entre els borbonistes, en acabat entre els feixistes), s’escau que ens trobem part dessota. Què hauríem de fer? Entomar i callar? No, cal sempre redreçar la cosa. Per això farem el que calgui per a recobrar l’igualtat...



–Hum. I, ja que hi som, per què no la superioritat que ens pertoca...? Car, qui vol ésser inferior...? I, inferior, qui assoleix la llibertat...? Diem-ho amb en el nostre Milton: farem el que calgui “to render us more equal, and (perhaps a thing not undesirable) sometime superior – for, inferior, who is free?”



–Inferior ningú no és lliure, palès.



–Qualsevol sistema polític que nega els drets essencials de la població autòctona és il·legal i cal destruir’l sense contemplacions de cap mena. El brià cagalló ens cal gratar’l i desencastar’l pertot on ens pruï i ens ofegui ni ofengui i ens faci la vida impossible. Els cagallons ens neguen (a casa i arreu del món) la llengua pertot, la participació a Europa, les lleis pròpies, la justícia en català, etc... Ens volen morts – ens volen anorreats – llur sistema és assassí, criminal, i cal fer-l’en miques...



–Europa serà catalana, o no serà. És clar. És Catalònia també qui creà Europa – Catalònia amb Nàpols, les illes mediterrànies, Neopàtria, les ambaixades arreu, les lleis marítimes, el consolat de mar, els usatges, la treva, el parlament...



–Cèl·lules latents, ve-li on, vós. Cada català conscient una cèl·lula latent de l’exèrcit d’alliberament. Quan l’exèrcit de l’ombra entaferra un bon cop, milers de cèl·lules latents colpeixen ensems pertot arreu; a cadascun dels indrets on somortes somouen, s’activen, ataquen; i es tornen a cloure, esperant la desclosa.



–La desclosa, eh?



–La desclosa.