desè d'Oït als trens

Oït als trens (10) –Per què el llenguatge més pobre i lleig pren el nom de tots els llenguatges de la península? –Per què, al món, no en diuen espanyol del català, de l’andalús, del basc, del portuguès...? –Per què l’avariciós castellufa ens pren a tots plegats també el nom de la llengua? –Per què quan hom diu que parla en espanyol ha de voler dir que parla en castellufa? Per què quan hom ens diu si parlem l’espanyol, no diem que sí, que parlem el català? El català és menys espanyol que el castellufa? És més espanyol – és un idioma amb més cultura, és més ric, és molt més eufònic. –L’andalús és molt més propagat que el castellufa. El parlen a bastament per Sudamèrica. –El portuguès déu-n’hi-do, i llavors només cal anar al Brasil. –El basc és un idioma molt més important per a la descoberta de la humanitat que el merdós castellufa. –Per què doncs quan hom et vol fer parlar espanyol no vol dir portuguès, o basc, o andalús. O català. –Tot bon espanyol hauria d’anorrear tot el que put a castellufa – el castellufa és tot allò que dóna mala fama a l’espanyol. Sense castellufes, Espanya fóra ben considerada al món. –No pas com ara, cau pudent de franquistes. –I el seu idioma, l’idioma d’Espanya, és a dir, tant se val si el català, o l’andalús, o el basc o el portuguès, fóra considerat eufònic i ric. –No pas la merda papissota i xafallosa dels castellufes de què tothom se’n fot i que tothom avorreix i troba totalment repel·lent. –Teniu tota la raó. Si no ens hi volen, per què els hi hem de voler...?Fora els antipatriòtics, fora els castellans d’Espanya, els qui ho roben tot i en acabat ho corrompen de tal faisó que ningú més ho pot tornar a emprar! –Un bon espanyol fóra anticastellà. –Teniu raó. És el castellà el qui ho ha podrit tot – la seua avarícia ho corromp tot – és el més miserable, és l’arraconat a l’indret més pobre i fastigós, i tanmateix es fa buròcrata lladre, i a poc a poc s’ho va apropiant tot – roba el nom, i per comptes de castellà (ço que el dibuixaria de miserable merdós i arraconat), es fa dir d’espanyol, que volia dir home del món, volia dir home català, sobretot: mariner i conqueridor, portador de cultura, portador d’enteniment comcal pel món. I ell (el castelladre), qui no és sinó un pobre provincià vassall, ara es disfressa de català i fa veure què sap qui és, tret que part de sota la pudor el denuncia. –I ha canviat el nom del seu merdeta d’idioma i n’usurpa el nom de tots..., com si el portuguès, el català, l’andalús o el basc no hi pintessin merda! –Ells mateixos es traeixen, diuen: “Khable-me en cretino.” Volen que els parlis en cretí, que vol dir en franquista. –Tant de franquista i de cretí i d’epanole – els enviaves tots plegats a la merda, tret que no pots car prou ja hi són. O d’on us pensàveu que vénen sinó de la merda? –El castelladre es denuncia sol. Garla en xarnec, en algaraví, en algaraví xarnec, en merdanyol, etc. Mes sobretot garla en franquista, i, com vol ell mateix, en cretí. “Khable-me en cretino!” – se’t plany com meuca amb diarrees. –Pertanyen a la secta dels cretins, doncs – volen que els parlis en cretí! – cal ésser’n! – pitjor que qualsevol altra secta: la secta dels oligarques, la dels moros, la dels cristians, la dels jueus, la dels satanistes, la dels què em sé, les altres merdegades metafísiques... –Anava a dir... Qui es trasllada a la llengua de l’opressor, s’empelta del mateix odi que enverina l’opressor. Tot el que s’hi diu (en la llengua de l’opressor) transporta les idees i la manera de veure el món de l’opressor (és clar!) on tu, precisament, no li ets altre que esclau – d’on, tantost et trasllades a la seua llengua, et veus (i doncs t’acceptes) esclau. –Això ho dieu per als “balenfianos”... –Per als botiflers, sí. I aqueixos que dieu els pitjors... –Al poble texà d’Austin, s’hi trobava un castellufa desplaçat. La gent allà hi va molt, als bars. És un poble molt sec, els manca aigua, hi plou només a enormes ruixats que ho inunden tot, i fan malbé la poca aigua que hi tenien. Doncs bé, tant se val. El xarnec desplaçat hi fotia de cambrer. De cambrer, és clar. Sempre servils. Devia ésser un xarnec qui havia passat per Barcelona, ciutat ocupada, ciutat desarmada. Per error letal, confon un texà amb un català. Li diu, amb el seu accent repugnant: “Nou espiki ínglix. Khable-me en cretino.” Immediatament rep un tret al cap – ossos i suquets esbarriats damunt el taulell i l’ampollam. I els “patrons”, ço és, els clients, tots aplaudint-hi. I el xèrif fent la guerxina, picant l’ullet, pessigant el culet, al detingut, el qual a la presó hom el celebra, i llavors hi ha quatre “cops” o bòfies del quarter mateix qui li signen com a testimonis que l’homei s’havia escunçat en legítima defensa – de fóra no vindrien pas qui de casa els treurien, als texans – d’on que l’homeier se’n tornés absolutament lliure ans un bri heroic i tot. –Em feu pensar en el Quan Cago, el fratricida. El rei de qui els castelladres en són bavosos vassalls. El Quan Cago, rei exclusiu dels castellufes. –No pas dels catalans, als quals ataca de continu; no pas dels bascs; no pas dels altres espanyols, no pas dels espanyols robats. –No creieu que, si fossin prou bons subjectes tanmateix, n’haurien de seguir l’exemple? Cada súbdit hauria de prendre l’exemple del seu Quan Cago i carregar’s doncs un borbó. “Quin borbó et carregaries...?” S’haurien de demanar. “Hum. El darrer nat – llençat en caldera?” “El més vellarra – esclafat per piconadora?” Exacte. Els treballadors, els vassalls, ho haurien de discutir – i qui imita ans emula un enlairat prou l’afalaga, ans mentalment el vanta bontròs. Doncs, au, els súbdits, què collons deuen esperar...? –Buròcrates lladres. Ells i llur “contitufion” de merda. L’engany fastigós del sistema democràtic, on hom atrapa una minoria i l’esclafa fins a anorrear-la. El sistema democràtic només funciona dins d’una nació, mai dins d’un estat on sempre manarà la nació majoritària i lladra i farà totes les lleis només pensant en anorrear i esborrar de tota memòria la nació minoritària i doncs robada. –Cal fotre el camp a tota erra. –El castelladre és l’enemic – car només ens vol morts – només ens vol la mort – ens l’hem de treure de damunt per sempre més – mai més cap mena de relació amb l’enemic en res – a això hem de dedicar cada segon per tal de començar a treure’ns-els de sobre. Cal no perdre cap altre minut. –Aquell caguerot deia ja ens ho mirarem el 2014. –Traïdor dels ous. Vol dir: ja ens ho mirarem. I tu ja t’ho faràs mirar. Ens tracta, els homes de seny qui volem la llibertat, de boigs. –Què se’n vagi a la merda. Ja s’ha retratat. Ningú li’n fotrà més cas. Naltres, a la nostra. La llibertat ara mateix, sempre! I, fem el que fem, cal no transigir mai. Car si els dónes la mà (lladres com són) (no ho sabem prou, no en tenim prou experiència!), se’t prenen el braç, i el tronc i el cos, i te’l fagociten. I, fagocitat, ja no pots ésser altre que llur merda. –Ecs! Merda d’uns merdes! –Tornarem a ésser lliures! Ara mateix. –Ecs, deia. Fotent un cop d’ull al panorama, girientorn. I el dubte... Et demanes: i tot això d’ara, doncs? Tota aqueixa merdegada dels castelladres emprenyant pertot arreu i delint-se per delir’ns...? –Tota aqueixa merdegada, res. Res! Res d’altre que un petit hiat – el pseudodomini del repugnant avariciós castelladre no haurà significat re – un parèntesi històric on la brutalitat del veí envejós, per impotència massa excedit, ens feia al capdavall més forts en la nostra educada identitat. –El poder, la veritat i la força són nostres. La violència, la brutalitat i la mentida són llurs. –Exacte, clavat. –I què me’n dieu de la “crosta”? –La “crosta”, ah. Allò d’aquell encastelladrit (un “fofilitah nafionalitah i contitufionalitah!”) qui diu que el català és una crosta fastigosa que cal arrencar de la pell de Catalònia. –Per a plantificar-hi la castelladra, segurament. Cal parlar clar, no creieu? Tot el que no és clar, és merda. –Paraules de n’Orwell: “Hom ha dissenyat el llenguatge polític per tal de fer que les mentides sonin com a veritats, els assassinats semblin respectables, i l’airet pudent d’un pet tingui l’aparença més sòlida.” Aquell homenic segueix el precepte. De primer menteix pels queixals corcats. Diu que hi ha una crosta catalana als mitjans catalans (que pel fet que són catalans n’haurien d’ésser no solament a la cotna ans a dins tota la teca i fins al pinyol més dur: de catalans i prou), quan el que hi ha és una esgarrifosa erupció i una repelosa pruïja de castellanisme. Després vol que hom ens anorreï i que el nostre genocidi sigui tanmateix “natural” i “ben vist”: el nostre assassinat col·lectiu raonable i respectable. És peta per la boca i els mitjans del règim, els castelladres i els encastelladrits, ho ensumen amb delectació. Aquest és el llenguatge polític que hem de patir. –“Repeteix cap mentida prou vegades, i esdevé veritat” – això també és de n’Orwell. Els mitjans majoritaris, els “fofilitah”, “nafionalitah” i “contitufionalitah” li donen tota la raó, o almenys el tracten raonablement, quan el que diu és que els mitjans catalans són massa catalans (ço que, a part que és una mentida enlluernadora, com podrien ésser massa catalans si són catalans?) Per què no diu que els mitjans castelladres són massa castelladres? Com pots ésser massa? O ets o no. Si ets massa, t’excedeixes, esdevens difós, et sobreïxes en res. –Es grata cascú on li pruu, diu la dita. –Doncs, ara que hi som, què ens grataríem fins a treure’ns-ho tot de damunt, com qui es vol home amb salut novament...? L’èczema foraster, jo dic. –L’arna botiflera. –La pitiriasi enemiga. –Els bèrbols castellufes. –La dermatosi canfelipa. –El fúrfur xarnec. –L’escabiosi castelladra. –L’impetigen cretí. –La gorradura espardenyola. –La morfea feixista. –La gratella fofialitah. –La ronya franquista. –La pegatera de la pikhaó. –La pegadella merdanyola, el crúor epanole, l’enllebeït provincià i balenfiano, l’esquirre contitufionalitah, vós! –Tanta de llefardesa, tant de suc llefiscós. –Tanta de bava escaguitxosa que no ens podem treure de damunt! –Bah!