No fotéssim! Afegiu-hi al cove! Pareu lo cabàs! Trobades dues de les quartetes perdudes de les cèlebres prediccions d’en Nostradama…! Visca naltres! Sobrepuig gens fal·laç!
En Nostradama [Nostradamus per als llatins.] Astruc poeta, ell, pobrissó. Recordem com començava…
Estant sis, de nit, d’estudi amagat;
sol, reposat, sus la sella d'aram;
flama exigua sortint de soledat,
fa proferir ço que cal creure amb fam.
Podem veure-hi doncs l’insigne poetastruc en cambreta reclòs, assegudet en cadira de braços metàl·lics (qui condueixen isnells els llamps de les inspiracions enjòlites), entotsoladament llegint-hi peluts arcans, i guaitant-hi fumejar l’espelma en la foscor, i de sobte, ara-i-adés, marejat per qualque mos de reig bord, llençar, a pixaploma, rudes poca-soltades damunt bast paper grogós.
——————————————
Tant se val. A la merda. Passem a l’esmeperdible… Al mastegotaire quòdlibet de què es tracta. Avui vull anunciar doncs que dues carrinclones quartetes més han estades trobades… I collons, fillets, com ho endevinen…! Tot…! Tot, com totes!
Fan:
1.
A Barcelonna de cinquena armada
hi fa put campament perennial,
merda en bunyol, bàrbara belitrada,
s’escanya del propi vòmit malalt.
2.
Comunidaf, per no dir’s orinal,
balenfianne per no dir’s catalans;
provinfià garbuix heroi no val,
els d’Alacant són pas en feix lligans.
—————————————
Preciós. Interpretem-les una miqueta. Fotem de torsimany seriós. Gratem’ns-e un pèl els pèls de l’orella… Doncs no… No cal ésser gaire perspicaç, car són, semblen, diàfanes. Guixades en un catalanoccità de fantasia que és tanmateix força entenedor.
Diu la primera, la referent a la malastruga ciutat de Barcelona.
|
El primer vers fa molt palesa referència als quintacolumnistes. Els feixistes vingueren, ocuparen i per sempre més hi deixaren una institució agressora… Com diu el segon vers: hi fa campament durador i hi put de putrefacció putrefactora. El tercer vers ho explica: “merda en bunyol” ha de voler dir per força merdanyol; bàrbara belitrada defineix perfectament tots els qui li fan costat, prou que els coneixem, i els ulls ens pruen d’horror; i les orelles, car el que diuen és verinós, tan verinós que ells mateixos se n’ofeguen. Maleït equip d’infectes gossos ratats. Ferotge vergonya. Quan tindrà prou força Catalònia d’enviar’ls a la merdanya, que és on per llur nom pertanyen…? Aquell collons de Nostradama, no crec pas ni que ell hauria estat tant empitimit per a gosar d’endevinar que encara els tindríem ara, després de tants d’anys volent-los fotre fora.
——————————————
Ara estudiarem la segona profunda i també molt sàvia quarteta. Parla de l’agonitzant ciutat de València.
Fot:
|
El primer versicle ho aclareix tot. Per la dèria de dir’s (pete qui pete) merdanya, i merdanya essent com és canfelip — així conegut pertot el món conegut — els feixistes filomerdanyols, merdanyòfils, qui hi manen s’autoanomen comunidaf, que és com en Nostradama creia que comuna es devia dir en el bàrbar garbuix provincià que devien parlar-hi els feixistes d’aquelles sòminesfaents endreçúries. El segon vers enlluerna. L’heroi del tercer és sense cap mena de dubte el molt magnífic n’Hèrcules, de qui tots som devots i culers — és ell — déu, si doncs no únic, força major — és ell, dic, el qui veu que no ho vol, ni s’hi val, que li vulguin fer parlar un provincià traïdor. Els d’Alacant volen amb tota la raó deseixir’s de feix tan estrenyidor, constrenyidor, destrenyidor i ultra-opressor. L’heroi enjorn ha de salvar’ls, això prediu en Nostradama, i això prediu l’humil, molt erudit escoliasta…
Qui, sense gaire fàstic, us desitja de tot cor bones elucidacions, i no cal dir millor si fa no fa eclesiàstiques exegesis, fins a la fi dels temps compresos entre bec i bec. Ham i ment. Vull dir, amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada