Mort dels tres darrers pallassos

Mort dels tres darrers pallassos
(o ha-ha-hà, ja sé que sempre me’n ric a deshora)





els pallassos són ens grotescs
qui esfereeixen la canalla;
enzes tètrics, coven maldats
i enverinen esperits;
llur aspecte és fastigós,
el que diuen abjecte.

el pallàs assnàs,
un titellenc ensumaculs
a qui abelleix bon tros
de ficar el nas als forats
dels culs cagats de tothom altri,
un bon dia fou esclafat,
ara hui hom esclafa
el pallàs berluscó,
ridícul colló cancerós.

ara esperant encara
que el pallàs més tètric
el fluix d’enteniment buix
cap pal·liatiu no l’estalviï —
volem que hom l’esronyoneixi
com hom esronyoneix
tot maleït, bo i pouant oníricament
al seu dolç solipsisme;
volem que esdevingui de cop ronc
i que un tifó se l’endugui
a l’illa dels pallassos morts
on es torturen recíprocs
per l’eternitat, tots plegats
pels zòsters tornats rancs i guits
i assestant epilèptiques puntades
no pas al foc qui els cou
dantescament i dostoievskiana
ans als vers clatells i vults
solsits dels qui amb ells
no ens cremen, mentre
la terra tota herbei asolellat,
sense aquells fats titelles,
es reposa un instant,
alleugerida, allegeujada,
en esgambi i esplai,
guaitant un sentdemà
on cada pallàs sera ahontat
fins al desànim mortífer.