L'home qui feia la suca-mulla a les sopetes del repapieg

L’home del cemintiri (Pensiu ans espellifat, damunt el clot, entotsolat, el general Bumbum xarrupa mocs… I en acabat ho escriu des de la casa d’orats, amb un cert desfici.) Bona dona — diu — si llegeixes aquest missatge és que tens ulls. Si llegeixes és que saps llegir, i perquè el procés [com qualsevol altra aventura vital] és com ara una altra obreta de riure del còmic Kafkolla (li abellia molt de xerricar a becs de cullerot amb el qual cercapouava escudellams i escudellams d’olla barrejada). Si em llegeixes és perquè el registre dels teus tic-tacs s’ha fet a tall una mica subreptici de tal faisó que ara (pel teu pecat de forma metafísic) es veu que només ens mancarien segons de vida i prou… Car hauries d’haver morta abans meu, per un mínim de fa dues vintenes d’anys pel cap baix. “Benarribat a la collonera,” em diuen els embatats [amb bates sorrades amb llordes medalles]. “Esperem que totes us hi ponguin…” Responc amb una cançó de guerra, per atiar’ns als reglamentaris viols. “Here we are, for the seeing of the cunts” — dic — “indeedy, here are we, for the seeing and the feeling of the cunts.” Desminyonar’t i evaginar’t i esbudellar’t amb el cercapous molt fiçós de mon virot fou un goig que sovint m’escalfa, somrient, la melangia de les nits. Vaig néixer per a botxinejar-la, em dic. L’evaginí com si tant del seu budellam fos hagut un guant d’un sol molt llarguerut dit boterut. But now I think about my jailors and I’m violently sick. Me’n tornc al cemintiri. Au, gamarussa, l’eunuc únic et dirà siau, passi-ho bé… Ja hi som. Veus allunyar-te’m irremissiblement…? L’enze se’n va, xino-xanet, l’home del cemintiri, ausades, i geperut i tortot. I potser t’escriurà amb un cert desfici què li esdevenia a la clínica per als depressius on el fotien en acabat del seu càncer de virot... Enhorabona, doncs, Marieta. Si llegeixes aquest missatge en xeixs enclepsidrades és perquè el procés de l’escorxament i d’ablació vital foren fets com déu mana... I encara era doncs viu a l’instant d’escriure el missatge. “Benvingut al corral on els papagais somiem. Esperem que et sigui productiu com l’ou qui fou adés post pel pare de déu. La mare no en pogué cap, i per això tothom li’n diu baciva, pobra dona. Quina injustícia, vós, ca…?” Em deien, enfotent-se-me’n (i dels meus místics envitricolls!), els llordament embatats, cafres mesells. Marieta, hi he posat el teu nom davant [heretaràs mos paperots tantost em còlgon al forat on tinc el costum darrerement d’embadocar’m; l’hereva, doncs, tu; tu qui em trencares, ca, les dues cames, els dos braços, els dos malucs, els dos genolls, i el carall i el nas]. Marieta Culcagat, ja no t’estimaré mai més. Cada nit desig la teua mort. Aquest prec m’apavaiga com devia apavaigar-me el xumet els anys on tots hi sucàvem — a la meua família molt acabalada — tothom tret de mon pare, qui no volia sucar-hi mai, petés qui petés, pobre home. Mon pare, Marieta, tampoc no hi sucava gens. Per a no sucar-hi, no hi sucava ni el pa al brou. La meua padrina sí, ho veus...? Sovint fent morros, s’apariava, a part tothom, entotsolada, sopes de la padrina. Agafava crostons d’allò més eixuts i en feia bocins damunt el plat fons; llavors, sobre, hi ficava un rajolí d’oli, llavors hi llençava aigua bullent... Després, quan vaig tornar de la guerra tot fet malbé i esguerrat, això és el que em va caldre menjar durant més de vint anys... Sovint, en fer-me les meues sopes de la padrina, remembrava la padrina, és clar, i pel fet que de tant en tant ella hi esclafava un ou, a les seues sopes... Allò em duia un enyor suau… Per xò els dies de molta de glòria (en acabat de molt estalviar), jo també em comprava un ou i l’hi aixafava... Fins que em vaig trobar per terra aquell (si fa no fa) milionet de dòlars, saps...? D’ençà d’aquell dia vaig menjar les lletgeses que menja tothom... Vaig caure de seguida malalt. Els metges se’m van menjar el milió. Bon profit no els faço, datspelcul; potser ja són tots morts; això dels metges es mor d’allò més prest. Amb les sopetes de la padrina sóc feliç. I com deia en Nietzsche, “d’on no n’hi ha, no vénen els lladres a fer-te’n rajar, vulguis no vulguis…” És com els espantallosos — ah, els espantallosos, escanyolits lladregots molt repugnants, amb llurs carotes de jutge per barret. Tants de notables molt lladregots…! Òbit per a quan se’t mòron, d’un en un (i no cometos mai l’error de molla vantar’ls perquè són morts i diu la mentida esborronadorament supersticiosa que dels morts només en dius de bo i de fluix)... “Castelladre inic, quina merda no ens deixes, darrere, d’embolic maleït. Sorrut atracador qui no ens llegues altre que l’enfarfec i el desori macabres, esquerp com tres déus cagant i cagant tota la vida durant.” Els espantallosos, doncs, típicament, sempre munyint els qui treballen, als quals roben i re-roben esmeperdudament. (Els qui treballen… Jo, esguerrat i fet malbé, no he treballat mai. Vaig anar a la guerra a matar i gairebé no em maten. Era ruc, de jove, m’havia begut el senderi, era un eixelebrat, les feia de pollí massa excitat... Ara he posat seny, un seny llarg-llarg, llarg com la candela d’un camell encalipandriat...) Marieta, hi ha molta d’enveja pel món. Els catalans envejats, i doncs odiats, per tot el bavós xarnegam. (Mercidieux, une pareille aubaine! Prou podem! No ens hi queixarem pas. Com més odiats més lliures!) Hi ha molta d’envenja, doncs… I més val que ningú no se n’adono, del que vals... Si algú se n’adona, sempre n’hi haurà d’altres qui se n’adonaran, i entre aquests sens dubte hi haurà els venedors qui s’ho venen tot, començant per llur puta ànima. I esdevindràs tu també venuda... Només cal llegir els diaris que trobes abandonats pel vent. Hi ha pler de venuts per totes les planes. Ecs, déu meu, i sovint són planes de diari que emboliquen vòmits. D’on que, abans de llegir cap diari, calgo anar-hi amb pler de compte, no fos cas... Jo, i els meus crostonets i els meus parells de sabates descartades per tothom altri..., ah, quina beatitud, Marieta..., tret que què m’empatoll i què collons saps, massa ocupada a vendre’t, malparida! Ah, mes, xst, calma, noi, car... m’he promès de mai més no alçurar-me ni poc ni gaire... Aleshores això m’esdevé, que no paeixc prou bé el sopar. Antany, quan era molt més enze… Força de cops em posicionava en qüestions de tant o més contingut polític que si els papabernats de la llengua catalana són de les colors més virolades o més somortes; ara, tanmateix, per manca de molts de membres, mancant-me com em manca pler de cames, de peus, de dits, de nassos i d’orelles, entraré valent, i em posicionaré (com els elets cagaires al caire del precipici, avall de tot del qual xauxinen els espoliats) a dir només les més nues i flairoses veritats. Els de més dels polítics i periodistes que ara s’han fotuts els carrinclonets molt escandalitzats pel magnífic acte del Camp Nou no han oberta la puta bústia de repel·lent alè davant la presència reiterada i des de fa centúries de la simbologia feixista i castellufosa en munió d’estadis espantallosos — per exemple la bandera dels castellufes és exactament la mateixa dels anys del feixista Franc, vull dir, del franc feixista, pare putatiu i molt puta del puta rei qui tenen ara, aquell datpelcul amb cara de mort. La senyoreta carrinclona, la provinciana Ponça Gonçalva de la brossa de metall fiçós a l’ull crebat, no va obrir la bústia pudent del seu cos de provincià canfelip mefític quan a l’ocupat estadi provincià de Mestalla els afeccionats d’ultradreta (encastellufits, espantallosats) molt provincianament varen exhibir una pancarta amb el lema “Guillem et fas fotre, catalanista” pocs jorns en acabat de l’assassinat del jove independentista en Guillem Agulló (de colta memòria) a mans d’una gossada repugnant de provincians feixistes castellufotes, espantallosos, d’aquells qui sempre criden “Espantall, Espantall!” per dir el nom de llur estat feixista, i porten símbols de l’espantall, clauers amb la bandera espantallosa, i algaraviegen no pas ni en provincià, pitjor: en espantallós. El Correllengua no significa cap invasió dels catalans de la Catalunya de dalt, entre d’altres coses perquè el Correllengua va néixer a Mallorca l’any 1995, és organitzat per Joves de Mallorca per la Llengua, i sempre ha tingut una intensa relació amb el món de l’esport. Milions d’esportistes catalans (mallorquins, “valencians”, algueresos, andorrans, etc.) hi han participat en les diverses edicions. I a més a més, el primer rellevista del primer Correllengua va ser un esportista. Més concretament un futbolaire. Més concretament el porter del Mallorca, en Toni Prats, un home fort comcal… Així que com ma padrina enraonava amb el seu companyet de colors tantost apagats tantost virolats (tot depenia d’allò que filés), i així com en Miquel Pèreç, qui com diu en Jaume (al XII i engrunes) “sabia d’enraonar en algaravia, i podia doncs fer tractes i tractar de rembre presoners agafats pels escarransits sarraïns…”, exactament el mateix faig eu… Pel fet que sé d’algaraviejar en l’algaraví filosòfic, em puc endinsar en els més arcans texts filosòfics, d’on la meua filosofia, tot i escandallar ben endins, ix en acabat al cresp tota relluent de to, de seny prenyada i entenedora per a totdéu qui hi vulgui pouar. Molt de metec algaraviejant descosidament i no dient re altre que peudebancada salvatge (excuses per a la matança) potser no sabrà cap on vaig… Mes no em faig amb salvatges. Als salvatges, garrotada i endavant. Furthermore, here’s the story of a twat, better still… “History of a twat— Where the rub is at— And who’s ever gat A problem with that...?” Com esquitllar’m del moscallam metgístic…? De què m’escapçaran ara…? Veig els meus companys folls, tocats i orats, de manicomi oblidat… Rubbish TV of wounds galore, a-bleeding, and worse still: by monkeys a-doctored… Pay heed: shit and blood are forever tied together in my paltry vision of yonder that universe… Listen, unless my brain’s just fat, blood, and whoever came home to shit, and on the last stoop secretly shat... —Sang, sang! —S’han cagat a l’escaleta! That was the stock reply from mom, grandmom, greatgrand... If you came back home profusely bleeding, or even only if you talked about blood… —Somebody shat on the stoop under the lintel! Bad doctors we became forthwith, too cynical withal… And by the way, is there a great difference between shitting on time, and shitting on Time…? We twats always wondered, ok? Me’n record de minyons, mai molestats per qüestions existencials ni d’injustícia política. Cutting didos up the creek, shitting and bleeding. “It’s alright, ma, I’m only shitted.” “Del meu ull, mama, no en raja sang; és només merda.” Em ve per darrere, m’arrapa els no-res de l’engonal. Em demana on tinc els collons, precisament ell qui m’ha capat. “Where are his balls” — he asks. Where are his balls, he asks, with a throatful of frogs. I cada gargall un cranquet dels nacres iridiscents, bellugoset, precioset, vora l’oceà del fondre’s… Quina és la voluntat del poble...? La degenerescència ja arriba als límits del llepaculisme, vós! Com pot ningú a gratcient tancar’s a la llibertat...? Per tal d’ésser, cal abans ésser. Si ni som no som. Si ni som no som. Si ni som no som. Si hem d’ésser altri, això sol ja ens defineix: alienats. Aliè cascú. Aliè cascú. Aliè cascú. Tothom ningú. Per tal d’ésser, cal ésser. Som i serem. Som i serem. Som i serem. Peto qui peto, Som i serem. Gent de llibertat, sabem el nom del nostre indret: Catalònia, Nació immarcescible pels eons dels eons. Ja ho sabem. Independents, no pas aliens, Independents, no pas aliens, Independents, no pas aliens. Quina és doncs la voluntat...? Fre en sec a la degenerescència. Prou tancar’ns en pell de gaf aliena. Som lliures. Pertanyem al món. La nostra pell és un no es pot més higiènica. Som! L’home del cemintiri aturà de llegir epitafis. Aixecà l’ull al cel… — (l’altre, el de vidre, qui sap on li parava). D’espetec… El cel se li trencà en una pluja última de vidrets aneurismals.