Humboldt, els Aragó, Napoleó…, i així anar fent.

Humboldt, els Aragó, Napoleó…, i així anar fent.


Diu en Trueta (al seu magnífic llibre sobre l’esperit inconquerible dels catalans) que l’ús de l’astrolabi pels catalans precedí en gairebé dos cents anys l’ús que en acabat en feren els grans descobridors portuguesos. Diu en Trueta: “Segons n’Alexander von Humboldt, les millores obrades pels catalans sobre l’astrolabi i els altres instruments de navegació s’espargiren pels altres pobles de la mediterrània i d’aquests a la resta del món civilitzat.” [També hi recorda en Trueta que fins al codi Napoleó de 1807 les lleis catalanes recollides al Consolat de Mar regien el dret marítim pertot arreu.]

——————————————

Trec d’una biografia de n’Alexander von Humboldt (Botting, 1973) el següent.

“Francesc Aragó war ein begabter sechsundzwanzigjähriger Astronom 15 Jahre jünger als Humboldt, als sich die beiden Männer 1809 zum ersten Mal in Paris trafen. Ein französischr Katalane, in der Nähe von Perpinyà geboren, hatte er sich seine Kenntnisse in der Mathematik selbst erworben und wurde schon als sehr junger Mann Direktor des Pariser Observatoriums und später ständiger Sekretär des Institut National.”

(En Francesc Aragó era un astrònom molt vantat de 26 anys, 15 més jove que Humboldt, quan els dos es trobaren a París, el 1809, per primer cop. Un català “francès”, nat vora Perpinyà, s’havia fet ell mateix amb els vasts coneixements matemàtics que tenia, i tost fóra, i ben jove encara, el director de l’Observatori parisenc i més tard el secretari perpetu de l’Institut nacional.)

(…)

(El 1806, durant la guerra, havia anat mesurant el meridià terrestre al llarg de Catalunya i a les Balears. L’havien tancat a la garjola. Dos anys passant gana a la presó, un altre en un camp de concentració a Algèria. El seus papers, on les mesures del meridià raïen, mai no abandonaren la seua sina… Al capdavall tornà a Marsella amb els papers intactes. La fama de tanta d’ardidesa i de dedicació feren que Humboldt gosés enviar-li al sanatori on restava en quarantena una nota de desig de millora… Aragó, en rebre aquella primera lletra d’amistat, en romangué molt reconegut i, un camí recobrat i tornat a París, una de les primeres tasques que acomplí fou la d’anar a visitar Humboldt per a regraciar’l. Ja romangueren amics fins a la mort d’Aragó… Treballaren junts diàriament a l’Observatori. Als ulls d’en Humboldt, n’Aragó era un geni. No tenia cap mania a reconèixer’n la superioritat intel·lectual. A part que ambdós eren d’esperit força semblant. Units per llurs tendències polítiques, de signe llibertari i independent. I tanmateix, en aquell període on la reacció triomfava a Europa, era n’Aragó qui més ardidament i impressionant gosava divulgar les seues idees incendiàries. Era menys partidari de compromisos i no es capficava gaire pels perjudicis personals que al capdavall en pogués recollir… Potser fos aquest coratge i fos aquesta bonesa d’esperit que atraguessin Humboldt durant tants anys… I en tal grau que Humboldt en llurs relacions semblà anar prenent el paper de femella… Depenent com una enamorada de la més petita noteta que Aragó li volgués fer arribar i ja enyorant-se de la propera trobada… Un home molt dedicat a la seua família, Aragó no tenia doncs prou lleure d’ocupar’s de les necessitats de Humboldt…)

(Al cap i la fi Humboldt s’hagué acontentar amb crostetes així. Crostetes que, patèticament pessigades [“Brosamen, die, pathetisch ausgedrückt,…”], esdevingueren, com més gran es féu, l’aliment més important de la seua vida.)

(…Humboldt no es limità a Aragó, quant a companys més jovenets i avinents de figura i momentàniament necessitats d’ajuda… Se’n lligava sovint amb una ardent i impulsiva amistat…)

——————————————

Trec del llibre (Alder, 2002) que conta els treballs d’en Delhambre i en Méchain, astrònoms estrenus qui triangularen el mateix meridià París-Barcelona (que més tard n’Aragó afinà), per tal d’establir el metre. El metre representat com ara la milionèsima part de la distància que separa el pol nord de l’equador.

“Una fides, pondus, mensura, moneta, fit una, et flatus illaesus totius orbit erit.” Amb un pes, fe, mesura, moneda… esdevé tot l’orbe unit en harmonia… [Ah temps heroics del divuit! Com tanmateix s’ha espatllat tot. Quin fàstic ens lleguen els demagogs!]

Mentre Delhambre es feia la part alta fins a Dunkerke, Méchain es féu (triangulà) literalment tota Catalònia. Des de Cullera a Cabrera, des de la Punta Grossa d’Eivissa a Salses.

Méchain, doncs, amunt i avall per tota Catalònia, passant les mil i una, dormint al ras, o entre la palla, sovint abandonat pels pagesos i pastors qui l’ajudaven, espantats per les “sinàgries” [o potser “sinergies”, forces ocultes treballant alhora], fantasmes o corrents ectoplasmàtics i malastrucs que els podien fulminar si els empoixevolien gaire… Tret que…

“Quan tenia sort, en Méchain podia passar la nit als masos dels cavallers de la contrada, o, encara millor, a casa de científics autodidactes, com quan s’aturava a ca n’Aragó [el pare d’en Francesc], a Estagell, prop Perpinyà…”

Méchain sovint deprimit per una constitució malencònica. Quan ell mateix s’empetiteix i es critica els resultats que no s’adiuen als trobats abans per Cassini sobre el meridià, en Borda, el seu superior, l’arruca amb tota la raó: “Hom no us ha tramès a treballar perquè trobeu justament el que trobaren els vostres predecessors, mes perquè hi trobeu la veritat.”

Méchain a Catalònia passant-hi perill de mort… Diu l’autor: “A mesura que l’exèrcit revolucionari s’endinsava a Catalunya, es degradava el clima polític. La república havia promès al poble català d’instaurar-hi també, per a ells sols, una república “germana”…, mentre que la corona castellana emprenia una guerra de religió contra l’ateisme…” [Els castelladres i els capellans, sempre mateix combat contra la llibertat. Sempre la mateixa demagògia assassina, sempre el mateix absurd i odiós endogalament.]

——————————————

A propòsit de tot això diu Aragó a la seua autobiografia:

“Méchain, membre de l’acadèmia de les ciències i de l’institut, fou encarregat, el 1792, de perllongar la mesura de l’arc del meridià fins a Barcelona.

“Durant les seues operacions als Pirineus, el 1794, en Méchain va conèixer mon pare, un dels administradors del departametn dels Pirineus de llevant. Més tard, el 1803, quan fou decidit potser de continuar la mesura de la línia meridiana fins a les Balears, Méchain tornà a Perpinyà i visità mon pare. Pel fet que jo em preparava a entrar al Politècnic, mon pare gosà demanar-li una recomanació per al senyor Monge.

“—Prou volenters — va dir —, mes, francament, crec força improbable que el vostre fill, tot sol elleix, hagi estat capaç d’ensenyorir’s de tots els temes del programa. Si, tanmateix, hom l’accepta, que triï l’artilleria o l’enginyeria. La branca de les ciències que voleu per a ell és massa difícil d’acomplir i, si doncs no fos cas que el vostre fill hi té una vocació especial, ho trobarà insobrable.

“Comparem això amb la realitat… A Tolosa de Llenguadoc vaig passar l’exàmen. Un any i mig en acabat d’admès, ja era secretari a l’Observatori, omplint el lloc deixat vacant pel fill del mateix senyor Méchain. Un any i mig més tard, és a dir, quatre anys en acabat d’aquella mena d’horòscop perpinyanès, bo i associat amb el senyor Biot, substituïa el cèlebre acadèmic ell mateix, mort a Castelló de la Plana, víctima dels seus treballs… [I de la malària atrapada a l’albufera de València, és clar.]

“Volent recomençar les mesures interrompudes per la mort de Méchain, proposàrem el projecte a Laplace qui l’acceptà de tot cor i procurà els fons necessaris per a l’empresa…

“Sortírem de París el 1806. Visitàrem les estacions ja indicades per Méchain, férem importants modificacions al seu projecte, i de mantinent ens esmerçàrem a la tasca…”

(…) “El dos de juliol de 1809, desembarcava al llatzeret de Marsella… A l’època present, hom fa el trajecte d’Alger a Marsella en quatre dies. M’havia pres a mi onze mesos. És clar que em va caldre fer escales involuntàries a molts d’indrets…

“Les lletres que vaig trametre del llatzeret estant esdevingueren, per a família i amics, certificats de resurrecció. Tothom creia que feia dies que era mort. Un dels insignes geòmetres havia proposat i tot a l’Oficina de Longituds que deixessin de pagar el meu estipendi al meu representant. Crueltat afegida si tenim present que aquest representant era mon pare mateix.

“La primera lletra rebuda de París, plena de simpatia i felicitats pel fet que finalment les meues laborioses i perilloses aventures fossin acabades, venia d’un home molt acomplit, ja posseïdor d’una reputació europea, mes qui mai no havia encara conegut personalment. Es tractava del senyor von Humboldt, el qual es veu que tantost havia sabut de les meues malastrugances s’havia prestat a oferir’m el seu ajut i amistat. Ací començà una companyonia que a hores d’ara ha complerta quaranta-dos anys, i mai sense que cap núvol vingués a enfosquir’n la claror.

“Pocs dies en acabat del meu retorn, el 18 de setembre de 1809, hom m’anomenà acadèmic al lloc de Lalande. De 52 vots, en vaig obtindre 47...”

[Substitueix doncs a la feina en Lalande, “el màgic astrònom qui menjava aranyes crues”, qui en Charles Fourier sempre posava d’exemple com a mania estranya que tanmateix cal respectar, com totes les manies que no fan mal a ningú… Quan la fanoqueria retorna, en acabat de la sang vessada, i els fanocs voldrien més sang i se’l voldrien carregar per ateu — “i ateu per massa lleig…”, així respon el molt ínclit Lalande, amb aquest epigrama inclòs al llibre:

Que hi hagin enzes, malparits,
I boigs, ja prova que res no té compàs
Al món on som. Cervells petits
Tallen caps. Si cap déu fos, l’home no pas.

És clar, si hi hagués un déu bo, com collons podria crear tanta de carronya. O déu és dolent o no és.]

——————————————

I ara la Sand del trist hivern mallorquí. (Edició de 1855, amb notes del seu respectat lingüista Pepet Tastu.)

“Encarregat per Napoleó de mesurar el meridià, Aragó es trobava, el 1803, a Mallorca, a la muntanya anomenada Clot de Galatzó [sic], quan s’assabentà dels fets a Madrid i el segrest de Ferran… L’exasperació dels mallorquins esdevingué tal que es giraren contra el savi “francès” i s’adreçaren en munió cap al Clot de Galatzó a despatxar’l.

“Aquesta muntanya és damunt per damunt de la costa on Jaume primer féu terra quan va conquerir l’illa als moros. Pel fet que Aragó sovint hi feia encendre alimares per a les seues mesures, els mallorquins s’aesmaren que el que feia és fer senyals a cap esquadra francesa que portés un exèrcit a desembarcar-hi…”

Ja sabem com, parlant en català i disfressat de mallorquí, n’Aragó llavors s’escapolí… [Etc. Tot això contat a l’article del 16 de novembre de 2005 ací mateix.]

Parlant d’altre, la Sand: “Més val que ningú no m’acusi de puerilitat perquè m’estenc parlant de vexacions de les quals és segur que, si em rosega res, no és tant el folre de l’esperit com el de la bossa dels doblers. Ara, que ningú no em contradigui que allò que hi ha de més interessant a observar en terra estranya és la gent. I si dic que no he tinguda cap relació, per mínima que fos, on hi hagués doblers a despendre amb els mallorquins on no hi hagi trobada de llur part una mala fe impudent i una cobejança grollera… I si encara dic que presumien de llur devoció fent-se veure els molt indignats davant l’escalf de la nostra fe, massa naquis a llur parer…, caldrà convindre que la pietat de les ànimes simples, tan vantada per certs conservadors aquests dies on som, no és pas ni la cosa més edificant ni la més moral del món, i que ha d’ésser permès de desitjar una altra manera de de compendre i d’honorar déu que no pas aqueixa… Pel que em pertoca, jo qui he sentides tantes de vegades aquestes peudebancades: que és un crim i un perill d’atacar cap fe, per molt errònia i corrompuda que sigui, pel fet que al seu lloc no hi ha res altre a ficar-hi… I que només els pobles qui no estan gens infectats ni del verí de l’examen filosòfic ni de l’enrònia revolucionària són els pobles morals, hospitalaris, sincers, els únics qui encara serven l’esperit poètic, la grandesa i les virtuts antigues, etc i etc…! Llavors confessaré que sí, que a Mallorca me n’he rigut una mica més que no enlloc, de tan greus objeccions… Quan veia els meus petitons, educats en l’abominació de la desolació de la filosofia, donar alegrement servei i assistència a qualsevol amic malalt, ells i prou, enmig de cent seixanta mil mallorquins qui s’haurien allunyats, amb la més dura inhumanitat i la terror més covarda, d’una malaltia que haurien creguda encomanadissa…, em deia que aquells minyons meus, tan dolents, portaven més de raó i caritat que tota aqueixa població de sants i d’apòstols. Aqueixos piadosos servidors de déu no mancaven pas d’afegir que, bo i exposant els meus al·lots al contagi, cometia un gran crim i que, per castigar’m de tal tossuderia, el cel els enviaria la mateixa malaltia. Això els responia jo, que a la nostra família, si cap de nosaltres agafava la pesta, els altres no evitarien pas el seu llit; que a França, i això tant d’ençà com d’abans de la revolució, no abandonàvem els malalts, que presoners espanyols afectats dels gams més intensos i perniciosos havien travessats els nostres camps durant els anys de les guerres d’en Napoleó i que els nostres pagesos, després de compartir’n l’escudella i la roba, els cedien el llit, i els feien companyia a la voreta per a bentractar’ls, i que molts havien estats víctimes de llur zel, i havien sucumbit al contagi, i així i tot això no havia impedit que els sobrevivents continuessin de practicar l’hospitalitat i la caritat…. El mallorquí brandava el cap i somreia de pena. La noció de la dedicació devers un desconegut no podia entrar-li al cervell, de la mateixa manera que no li podia entrar l’idea de probitat ni sisvol la deferència devers cap estrany qui els visités…”

[Retratats. Els enverinats pels capellans, i els altres. En clarobscurs d’un apujat del tot increïble, és clar.]

——————————————

Mes ara a l’amic Tastu, qui diu que el Napoleó era de nissaga catalana. [I el Colom, és clar, i el Servent o els Servents qui escriviren el Quixot o els Quixots…, i quin altre capdecony tan gros com ells…? Qui sap. Però tampoc per a fer’n què…?]

Diu la Sand: “Tastu, aquest compatriota, ha viscut gairebé dos anys a Catalunya i a Mallorca per tal d’estudiar-hi la llengua, i m’ha deixades veure les seues notes. Amb una generositat força rara entre els erudits, m’ha autoritzat també a pouar-hi a lloure. Cosa que faré no sense avisar el llegidor que aquest viatger s’ha trobat tan entusiasmat per tot el que pertoca als mallorquins com jo me n’he sentida desil·lusionada.

“Podria explicar aqueixa divergència dient que, durant el meu sojorn, la població mallorquina s’havia importunada i escarransida per a fer lloc a vint mil espanyols desplaçats per la guerra, i d’aquest fet, sense error ni prevenció, és possible que trobés Palma menys habitable i els mallorquins menys disposats a acollir encara més forasters que ja no havien rebuts feia dos anys. Ara, m’estim més incórrer el blasme d’un redreçador generós que no pas d’escriure sota cap altra impressió que la meua pròpia.

“A part que estaria ben contenta de veure’m contradita i represa públicament com n’he estada particularment, car el públic hi guanyaria un llibre més exacte i més interessant sobre Mallorca que el que no és aquesta relació descosida — i a la insabuda meua potser injusta — que em veig forçada a oferir-li.

“Que el senyor Tastu publiqui doncs els seu viatge. Prou el llegiré amb el cor content, ho jur, i tot el que podrà fer-me canviar d’opinó sobre els mallorquins…”

(…) “En Testu parla d’una biblioteca muntada per l’oncle del comte de Montenegro, el cardenal Antoni Despuig, amic íntim de Pius sisè.

“Diu que entre el petit nombre de manuscrits que hom hi troba, n’hi ha un de força curiós per als afeccionats a la cal·ligrafia: és un llibre d’hores. Les miniatures hi són precioses… L’amant dels escuts d’armes hi trobarà també un llibre d’heràldica on hi han els escuts de la noblesa “aragonesa”, mallorquina, rossellonesa i llenguadociana… Aquest armorial manuscrit, que sembla ésser del segle setzè, havia pertangut a la família Dameto, al·liada als Despuig i als Montenegro. Fullejant-hi, hi hem trobat l’escut de la família Bonapart, d’on prové el nostre gran Napoleó…

(…)“L’art i l’història no han perdut res de bo veient caure els convents de sant Jeroni a Palma o el convent de sant Francesc que feia nosa vora la muralla de mar a Barcelona. Mes, en nom de l’història, i en el de l’art, per què no conservar, com a monuments, els convents de santa Caterina a Barcelona i el de sant Domènec a Palma, a les naus del qual s’hi aixoplugaven les tombes d’algunes persones de bé — les sepultures de persones de bé [sic], en deia el qüernet que vàrem llegir i que formava part dels cedularis del convent). S’hi llegia, després dels noms de N. Cotoner, gran mestre de Malta, els dels Dameto, els dels Muntaner, dels Villalonga, dels La Remana, dels Bonapart! Aquest llibre, amb tot el que hi havia al convent, pertany ara a l’empresari encarregat de les demolicions.

“Aquest home, autèntic tipus típic de mallorquí, qui a primer cop d’ull us sobta, mes que encontinent trobeu captivador i tranquil·litzador, veient l’interès que dúiem a aquelles ruïnes i a aquells records històrics, i d’altra banda partidari com era, i com és tot home del poble, del gran Napoleó, ens indicà ràpidament on raïa la tomba armoriada dels Bonapart, els quals l’home considerava, per tradició mallorquina, com a avantpassats…

“(…)Hem trobades les armes dels Bonapart… Partit d’atzur (carregat de sis estels d’or de sis becs, repartits dos, dos, i dos) i de gules (amb un lleó d’or amb pell de lleopard, amb el cap d’or i carregat amb una àliga naixent negra).

“(…)En un nobiliari, o llibre de blasó, que forma part de les riqueses que té la biblioteca del comte de Montenegro, n’hem pres un facsímil de les armes següents…

“(…)A Barcelona, en un altre nobiliari pertanyent al erudit arxiver de la corona de Catalunya-Aragó, i en el qual hom hi troba, datat el 15 de juny de 1549, les proves de noblesa de la família dels Fortuny, entre aqueixes proves hi figura, entre els quatre quarters, el de l’àvia materna, qui era de la casa dels Bonapart.

“(…)En el registre de Pere tercer, tom segon, als arxius de la Corona de Catalunya-Aragó, hi han esmentades dues actes, datades el 1276, que fan relació a membres de la família Bonpar. Aquest nom, d’origen provençal o llenguadocià, sotmès, com tants d’altres de l’època, a l’alteració mallorquina, hauria esdevingut Bonapart.

“(…)El 1411, Hug Bonapart, nadiu de Mallorca, passà a l’illa de Còrsega en qualitat de regent — és a dir, governador — del rei Martí de Catalunya-Aragó i és d’ell d’on vindria l’origen dels Bonaparte — o, com hom n’ha dit més tard: Buonaparte.

“Bonapart, doncs, és el nom català. Bonaparte el vell italià, i Buonaparte l’italià modern. Sabem que els membres de la família d’en Napoleó signaven indistintament tant Bonaparte com Buonaparte.

“Qui sap l’importància que aqueixos indicis lleugers no haurien tinguda si haguessin estats descoberts abans i haguessin servits a demostrar que Napoleó, qui tant volia ésser francès, de fet la seua família havia vinguda efectivament de França.

“Tot i que sense la mateixa vàlua política aquests dies, la descoberta del senyor Tastu no deixa d’ésser interessant, i, si de mi depengués, procuraria a aquest bibliògraf els fons que li calguessin, trets dels diners destinats pel nostre govern a les lletres, perquè enllestís el seu treball.

“Convinc que avui com avui no importa gaire d’assegurar l’origen francès de Napoleó. Aquest gran capità — qui, al meu parer (ja em perdonarà la moda d’ara) no fou pas gaire gran com a príncep, mes qui, de la seua persona, era una gran home — prou ha sabut fer-s’hi adoptar, per França, i la posteritat no li anirà pas a demanar si els seus avantpassats foren florentins o corsos, mallorquins o llenguadocians. Tanmateix, l’història continuarà interessada a aixecar el vel posat sobre aqueixa raça predestinada on en Napoleó no fou pas cap accident fortuït ni fet aïllat. Estic segura que, cercant (…) entre els blasons, hom podria fer qualque llum damunt el destí guerrer o ambiciós dels antics Bonaparte.

“Certament, no hi ha hagut mai escut més orgullós ni simbòlic que el dels cavallers mallorquins. Aquest lleó prest al combat, aquest cel sembrat d’estels d’on estreba per deseixir’s l’àliga profètica, prou és com ara el jeroglífic misteriós d’un fat poc comú. Napoleó, qui estimava la poesia dels estels amb una mena de superstició i tot, i qui va donar per blasó l’àliga a França, tenia potser coneixença del seu escut mallorquí, mes, incapaç d’anar enrere fins a la suposada font dels Bonpar provençals, guardà silenci sobre els seus avantpassats…? Després llur mort, és el destí dels grans homes de veure les nacions disputar sobre llurs bressols o sobre llurs tombes.”

Fins ací els agefitons de la Sand.

Transcriu en Tastu, majorment en català, extreient d’un armorial manuscrit del segle setze: “Bonapart. Proves de Pere Fortuny, a 4 de juny de 1549.

“Fortuny. Son pare. Solar de Mallorca. Camp de plata, cinq torters negres, en dos, dos, i un.

“Cos. Sa mare. Solaar de Mallorca. Camp vermell; un ós d’or, portant una flor de lliri sobre lo cap, del mateix.

“Bonapart. Sa àvia paterna. Solar de Mallorca. Sense explicació del blasó.

“Garí. Sa àvia materna. Solar de Mallorca. Partit en pal, primer vermell, amb tres torres de plata, en dos, i una; segon blau, amb tres faixes ondeades, de plata…”

[Sense explicació del blasó. Ens deixes fent dentetes, Tastutet!]

——————————————

Un darrer detall fantàstic. Els torsimanys esbalaïts, l’encarcarament gavatxocastelladre escrostonant-se ans escalabornant-se en mastegotejat perboc.

Som al setembre de l’any 1870. El general Joan Prim, ministre de guerra del govern espanyol i Emmanuel Aragó (fill d’en Francesc Aragó), segon membre dels dotze qui formen el govern de defensa nacional de França, durant la guerra contra Prússia — nomenat, després de la revolució del 4 de setembre d’aquest any que ha tramès a fer punyetes l’emperador Napoleó tercer, just abans de la revolució anomenada de la Comuna… — es veuen per a enraonar d’estratègies guerreres…

La conversa en català és doncs més secreta que mai. Què en treurà la pàtria…? Encara esperem.

—————————————

Bona.

I se m’aesmen ara una reunió pentapartita on (1) el president del malanomenat Principat de Catalunya (molt més a prop de l’independència que no sembla!), (2) el president de la república d’Andorra, (3) el president de la república d’Itàlia (o la de Sardenya?), originari de l’Alguer, (4) el president del reialme castelladre, originari de la ciutat molt venuda de València, (i 5) el president de la república francesa, originari del Rosselló…, es reuneixen i decideixen d’Europa en català…?

El món dóna voltes i com més voltes dóna de més verdes en maduren.

Ja ho trobarem.