Cavil·lant-hi l'endemà de la tronada on plogué sang

Cavil·lant-hi l'endemà de la tronada on plogué sang.


I ara, a trenc del ventijol rafegós, una paraula: supracrepidari. Jotfot, que bé que m'escau! Criticant de política i no entendre-hi ni borrall..., criticant polítics i no entendre-hi ni futil·la, no, quant a llur ofici de dir mentides a tiri-baldiri i sobretot amb llurs afanys feréstecs de guany, i d'ésser tothora esbalaïdorament sedegós i cobejós de llepaculamentes de xurriburri baix, bavejant a peu de balcó, burxats per la claca furibunda dels partidistes pagats (o orats i fanocs), esclatant a visques sense solta ni volta, a com ni com ve ni com va...

Supracrepidari, doncs, "un qui critica sense entendre-s'hi". Krepis, en grec: sandàlia. Plini el vell diu que fa: "Ne supra crepidam sutor iudicaret." [Com diem en brasiler: Não julgue o sapateiro acima da sandália. O: Sapateiro, aos teus sapatos. O: Não suba o sapateiro além da chinela. O: Cada macaco no seu galho, (cada mico al seu branc! Hà!)] N'Erasme ho modificà en "ne sutor ultra crepidam", cap sabater per sobre les sandàlies. Greu capdeconyada que en Marx denuncia comcal severament. Tradueix Jordi Moners al Capital d'en Marx: "El desenvolupament de les contradiccions... 'Ne sutor ultra crepidam!' ('el sabater el seu ofici ha de fer'): aquest 'nec plus ultra' de la saviesa artesana s’ha convertit en una espantosa bogeria des del moment que el rellotger Watt va descobrir la màquina de vapor, el barber Arkwright el teler continu i l’obrer orfebre Fulton el vaixell de vapor..."

Tot lliga, doncs. T'hi fiques si t'abelleix... I qui l'encerta l'endevina_ així evolueix tot allò que evolueix. I allò que no evolueix no existeix.

Patrim-patram. Tant se val. Tot és que després això feia, anar paint aquell proverbi tan, doncs, proverbial, i tradicional i tota la pesca avial o d'antigor pigallosa que em vaig empescar justament ahir... Allò del: "qui té els peus podrits diu que quina pudor fan les sabates."

O potser em torn a dir Beckett i a Tot esperant Godot, hi escric: (n'Estragó es treu la sabata, hi cerca la pedreta emprenyadora, no hi troba re; en Vladímir diu:) "Ho veus? Així som la gent! Ens fotem amb la sabata quan el culpable és el peu."

Ara, fent pagar la pudor a les vils sabates quan allò corromput sense remei és el peu... I això pensava doncs, que: que bé que s'hi esqueia aquella dita, a l'instant on som [dic l'instant on som, car pel fet que només existeix l'espai_ el temps essent no pas re altre que una il·lusió_ sempre som a l'instant de terreny on s'escau que som, i el terreny s'eixampla, i on s'eixampla el terreny, s'eixampla el temps, és a dir, allò que ens sembla percebre com a temps, mentre que només és l'estireganyament del terreny, i ací em venia a l'esment el (seminal?) llibre d'en Christopher Priest, Món Invertit...], que bé s'hi esqueia aquella famosíssima dita, car l'enemic s'escau així mateix de tindre un president molt pudent qui es diu Sabates(!), i el pobre Sabates potser no fa pudor per ell mateix, és a dir, no té més remei que fer pudor, car els peus que ha de tapar són peus podrits...

L'estat enemic és sens dubte un estat feixista, només es manté per la força dels militars i paramilitars, és a dir, per la força dels torturadors, i un estat torturador i feixista només ha d'ésser per força tot podrit. D'on, si l'estat és el peu, la sabata que li fiquin damunt, i per casualitat la sabata que li han ficat aquest camí es diu Sabata, per força també ha de pudir. Tot va junt.

La sabata per força es veu embeguda de carronya "per la màgia de l'acció capil·lar" com deia aquell. D'on, és clar, que l'única solució per a les terres catalanes sigui de fugir a cop de peus encara prou sans, cames ajudeu-me, lluny i lluny d'aquell peu gangrenós, fet ja tot d'infecta carronya, que en diuen Castellàdria; l'única solució és independitzar-se'n i caminar amb els propis peus, sense haver de trepitjar sempre el mateix palter, el mateix bassiot estantís de merda (ekhpannah!), lluny i alegrois, i amb peus nets, nobles, cults, rics, lliures, desvetllats i feliços... Justament el contrari que foten els besa-sabates reptiloides qui van al merdís a implorar un estatutet d'esclau bavós...

I ara, trepitjant fermament el solell eixut i flairós de timonet, això doncs pensava, i alhora em venia a l'esment, en dir terres catalanes, com..., pertot al món, almenys en aquest planeta que ens fa de faduga gàbia, a la Xina, a Amèrica, a Sudàfrica, pertot on vagis, tantost entres al predi, al prat, al jardí, a l'hort, al castell, i adu al petit piset, de qualque família catalana, ah, com hi respires efluvis de paradís! Allò ja és terra catalana, car on hi parlen catalans tot esdevé molt més net, deslliurat, enraonat, eufònic, entenedor, educat i feliç... D'on que no us penseu pas que perquè ens prenguin ara Oriola, ara Montsó, ara Qui-sap, minvin per xò gaire les terres pairals, car on "hi ha cap català, Catalònia hi ha" (és això un proverbi vellíssim?), on hi ha cap català comcal hi ha també Catalònia, vós...

I estava pensant: Carallot, quina altra carrinclonada hi afegiràs avui...? I m'ha vingut a l'esment: 'déu, pàtria, rei', és a dir, 'merda, mitja merda, merda i mitja', i he continuat pujant el costerut vessant..., i dalt de tot hi havia una selva, i dins la selva, a una clariana, els monstres en reunió.

Ah, monstres, sempre gent de tan bon cor!

En aquell instant arribà el tren. Penetrà la densa vegetació, i arribà, esbufegós i content, a l'estació: més de monstres bonhomisos hi baixaren... Foren rebuts com companys. No dic pas companys de cap revolució, car a la clariana de l'espès bosc allò que els bons monstres hi feien no era altre que tot el possible de fer... I tot és possible de fer en pic decideixes de fer-ho i ets un monstre, és a dir, qualcú qui pot fer-ho gairebé tot, car es pot estirar fins a mesures inabastables i es pot estrènyer o contreure fins a límits microscòpics...

"_La nostra molt gloriosa història és pròleg a la més gloriosa del futur, i doncs, som-hi, som-hi", s'animaven entre ells, i em sembla que s'ensumaven que l'esdevenidor només podia ésser un esdevenidor de monstres compatibles. Ai que bé, i que hi fóra acceptat. Tret que no hi arribaré, car el meu espai (l'espai on hi estic cosit com a organisme cosit irremissiblement i monstruosa a l'espai on el neixen) no crec que ja pugui estendre's més, a límit d'elasticitat..., em sembla que sent un crec, d'estrip, d'esqueix, de set, de trep, d'esquinç, d'esparracat, d'espellec, de massa usat cassigall...

Doncs, després, em vaig aturar una estoneta a sentir'ls enraonar. Eren tan educadetets, i el que deien era tan de seny...!

N'estava tot embadalit... Els qui ens condemnen a la normalitat són tan repressors. Caldria eliminar'ls tots. Que les pobres monstruositats ens hàgim d'amagar per a ésser com som...! Aquest és l'escàndol, aquest és el crim.

Ara, baixant per l'altre vessant, obagós i relliscós, on els caragols gegantins (més grossos i molt més formosos i sagrats que no catedrals) se'n reien a riallades bo i cruspint-se a rosegons de tones o més la mateixa roca flonja al capdamunt d'on la selva dels monstres privats s'encavallava, recordava ara, dic, el que he recordat tants d'altres cops... Les historietes (ah!) d'anònim triomf. Els moments enllaminidors d'aquest espai recorregut [en realitat no l'he recorregut, m'ha dut a recórrer, com qui diu a coll-i-be, dementre que s'eixamplava cap a quin (també transitori?) infinit...?], els bons instants tinguts s'adiuen tots a l'avinentesa on trencava cap escanyadora llei, i doncs a l'esdevinença de la singularitat, a l'escaiença de l'afermament de la pròpia voluntat, dut i tot cap a l'acabament de la membrana estireganyosa on hi sóc ardent botó de molta parenceria, un diamant d'esclat, sovint enlluernador.

Els no-monstres són la podridor apagada i gangrenosa del món. Ens volen tuixegosa fètida carcassa, com ells.

Com es diu aquell clàssic dels monstres bona gent, gens geniüts (altre que quan els agredeixes cruelment)...? L'abracabradant Freaks (1932), d'en Browning! Els menys monstruosos a Freaks hi són també els més dolents.

Qui vol normalitat em sembla que vol bandejar'ns on l'espai s'ha acabat.

I on l'espai fa figa, bona nit.