Em repens i...
Havia escrit:
--Bona nit, s’ha acabat.
Vejam, sense ploramiquejar gaire, el molt trist panorama… (Sense ploramiquejar gaire…? No seré prou fort!)
…Un: Franfisco Camps de la Mort — noi, amb el nom ja pagues.
…Dos: Mates d’Anar-hi a Cagar Darrere — exacte.
…Tres: Gallina de l’Escatainar en Orxegós Canfelipenc — fotrem goig, al·lots, ai déumeu.
…Més amunt, quatre: el Freixe Infecciós de la Septicèmia Endèmica — com esfreixurar’l, vull dir, desarrelar’l, xicarrons!
…Cap al Gaió, qui sap… El Marcel·lí…(?)NO, el Marcel·líno, por rai, bon altre…
…A l’Alguer, ni ho sé. El mussolet (mussolini de pa sucat amb merda) Verm-lluscós prop hi estiueja…? Doncs, minyons, re de bo!
…I…?
Som-hi, prou. De cap no en parlaré mai més!
——————————————
Faré millor que n’Àlvar Valls i tot. Viuré a una Andorra del Cor — independent, lliure, sobirana, europea, universal, totcatalana — l’Andorra de tot allò que abans es deia Catalònia, allò aitan bemparit que tanmateix fou criminalment esbocinat per volpells ninots qui no es mereixen altre record que el del grotesc trepig supersticiós — car el malvull que avien, marrecs! — la catipèn moral, xiquets! — la ferum tenaç — com carronya que duguéssim, pobrissons, penjant — fills meus, horrorós.
—————————————
No seré mai dels qui prenen el molt magnífic nom d’andorrà com un insult (com feien adés els envejosos de la Seu).
Diuen certs catalans que són més i millors que els danesos. Ho he vist escrit a pler d’indrets.
I els responc: Mentida! Butllofa! Monçònega! Guineu!
Guatlla! Tramoia! Estrafolla! Renec!…
Flascs, obrepticis albercocs, ja els han caigudes totes les dentetes. Puden esfereïdorament pel lleig, avenc-bullent desdentegat.
Car els catalònics no som (ni anem!) enlloc.
I els danesos (victoriosos, heroics, independents) són ubics, són pertot. Conspicus, amb urc, com cal!
—————————————
I, guaitant-hi de prop, també hi som els andorrans. La bandera, l’escut, la llengua, el nom, la presència — a l’onu — a les ambaixades a les capitals — a tots els mapes! Acceptats, inclosos.
Visca Andorra Gran, visca Andorra creixent, tendint a ésser una altra Dinamarca — déu ho volgués — pel cap baix — això rai — no, al contrari — pel cap alt — que més voldríem — quin panorama — amb menys ens acontentàvem — amb molt menys — només que fóssim al mapa, sí, al mapa — encara al mapa — novament al mapa — existents — hem estat robats — robats — robats — ens hem quedats sense geografia — sense nomenclàtor — robats, deturpats, tergiversats — desapareguts — perxats, estossats, espoliats, despullats — espellats, escorxats — escarrutxats — jaquits en porreta — pitjor, ni els ossos — ni l’esquelet — ratats, rosegats pels maleïts rampinyaires del voltant — mai prou tips — lladres ad sècula seculòrum — molt escarrassats — esborrats — del tot — ni fòssils — sense cap signe ni senyal — ni seny — enlloc — ni ànima — on som? — ni ectoplasma — res — ni som… — ni… ss… — n… s… — s… — …
—————————————
“Lladres! Lladres!” — ens esgargamellem, a parracs, de continu urpits pel llenegós malson.
No ens n’eixorivirem jamai…?
—————————————
Ah, els danesos! Quines dentetes no ens fan, quina envegeta…!
S’aesmen per un instant que si n’Esteve Matúrin hagués hagut danès per comptes de català del Gaió — a la vil pel·liculeta Màster and Commànder — hom n’hagués fet estalvi, d’aital tret cabdal…? Creuràs-t’ho, gamarús! L’heroi hauria renegat a tort i a dret en danès, tothom se n’hagués adonat! Hi haurien insistit, calia aprofitar-ho, danès! — jotfot! — quin detallet més enllepolidor!
En canvi, català…? What…? Shit! The fuck’s that? S’hi caga tothom. Català, què cony és això? Ni existeix. Qualque merdagada — au, a fotre la mà — lluny, ecs.
Ni esment. Com si no hi fóssim. (No hi som!)
Catalònics, qui hi ha…? Qui hi ha…? N’hi ha cap. No hi són. No. No n’hi ha. Ni en raja.
——————————————
Quan el podrit franquista aquell qui manava a la societat olímpica fa anyots anuncià EN CATALÀ (en català — se li degué escapolir; quina relliscada, pobre home!) el nom de la seua ciutat perquè acollís els jocs el 1992... Ah, les rates afamegades dels costats, que atrafegades devien anar! Qui es creu que si la ciutat escollida hagués haguda danesa i hagués estada pronunciada a la danesa ningú s’hi hagués “confòs”…? En canvi, català… Què collons fóra això… Inoït, res que ningú civilitzat mai gosaria amollar, cavà…?
Ausades, l’endemà, a la ràdio estatal canfeliposa, la fava qui en parlava digué, si fa no fot, “ací dikho, EN FRANFÉS, e senyorrr Txamarantxa la fiutaf escokhida… Barfelon-ah.”
I la ràdio estatal gavatxosa, simultàniament, deia, si fa no fot també, “icí mossèn Ça-m’arrange annonce, EN ES-PAG-NOL, le nom de la vil xuasí…Barcelon.”
Massa grotesc, escandalós. Franfés! Es-pag-noli! N’hi havia per a espetegar de dents, rient entredents, riota ronca, sardònica, retrunyent, de boig. Rates rosegoses, quin fàstic. Ens en fareu parar tots. Si no fos… La lenta filosofia… Del poble encara mai… Del tot… Sotmès.
No hi ha res podrit a Dinamarca. Ells rai, vós.
I ara em repens. I escric:
O, sap què?, al contrari, escolti…
Hum, hum… Let’s hang together or we’ll hang one by one… Quelcom si fa no fa… Or we’ll hang singly… Tant se val. La qüestió: Anem-hi tots a una o ens penjaran d’un en un… Som-hi ensems o ens anorrearan bocí a bocí… El bocí illenc…, el bocí a migjorn…, el bocí a la franja, el bocí a tramuntana, el bocí enmig… Se’ls veu la vil estratègia… No ens poden destruir en bloc, ens destrueixen de mica en mica…
Tothom hi surt perdent.
Let’s hang together or we’ll hang one by one… Mot d’ordre dels rebels americans, a la revolució del segle divuit. Això rumiava aquest matí tot caminant… No ens estireganyem entre nosaltres, no ens baralléssim, que la nostra divisió és llur transitòria força — això és el que volen, veure’ns dividits, i així fotre’ns — nyacla!, cama tallada; nyacla!, braç a parir panteres; nyacla!, escapçats per sempre pus! Ja els coneixem, maleïts gavatxistes, maleïts canfelipencs, llurs estats feixistes de sempre — els nostres enemics fins a la mort — la nostra o la llur — la nostra i la llur, segurament.
Aquest matí, doncs, rumiant la dita, tan feixuga de sentit… Passejant amunt i avall per les platges fredes, desertes, de la badia d’En Llorenç; barret groc al cap, barret groc per a ostar tàvecs, cuïcs i borinots… Bastó a la mà…, bastó per a bandejar taparots de xúrria, enfranquir corrents de tolls, i per a capgirar carcasses de xifosurs, apartar’n els fiçosos telsons, que no ens encetin el peu, saps? I ulleres fosques als ulls, per a descoratjar’n els reflectits, esmolats coltells que el Solell comoneix al cresp…
Així, anar fent, tal·là-tal·lera, vull dir, coixim-coixam, da-li-dali, daixo-daixo, rumiant la dita molt prenys… Passejant, prou pensiu, a mon lloure, amb pler de lleure… Hum, hum… O hi anem tots a una o ens pelen d’un en un… Plegats, o ens fan malbé… Ja han començat… L’Alguer, tururut. La Franja, tururut. Barcelona, tururut. Alacant, merda rai. Perpinyà, caca al cove… Hum… I hum… I hum…
Potser que per comptes de criticar tant…, al contrari, potser que critiquem menys, els nostres, potser que no els critiquéssim gens, potser ja fan prou, aquesta és una bona pensada, potser les crítiques reservem-les per als enemics, hò, hò, per a ells, i tant, cal tindre una mica d’intel·ligència, criticar l’enemic i prou, criticar els dolents, no pas els bons, els xics — els xics som nosaltres, és clar. Els dolents els enemics — aviem contra l’enemic tot el nostre fàstic, tota la nostra ràbia, tot el nostre enginy i la nostra pedra ben llençada… Fins que siguem independents. Llavors ja ens vagarà d’anar’ns criticant nós amb nós… Sempre per al millorament de la cosa. Llavors rai.
Exacte. Dels nostres, si doncs no en pots dir res de bo, no en diguis re.
Dels enemics, el contrari. Amb els enemics sempre garrotada, sense descans, barram va, barram ve. Si doncs no en pots dir res dolent, no en diguis re. Si mai en dius res, que sigui dolent.
Dels nostres, si mai en dius res, que sigui bo. Com aquests dies, el meravellós, miraculós Carod Rovira, ressuscitant: ja era hora! Mort durant un any i mig! Collons, tens el mànec. El mànec del martell. Doncs garrotada. Pietat amb l’enemic qui ens vol anorrear, mai; cal no ésser pas tan carbassot, ja ens entenem.
El Shit-rag, el Pudor de Sabates, el gavatxós Freixe Septicèmic, tota la merdegada adjacent, tant de saig merdacaner, tant d’assassí amb carota de jutge, aquests pedrada rere pedrada… Per què…? Perquè representen els estats enemics, els estats feixistes de sempre (lo contitufionalista, en diuen ara, amb quin plural més repugnant!, com sempre), els qui ens volen morts, desapareguts, colgats sota tones i tones de mentides i falsificacions, esborrats de tots els mapes, els mapes d’ara, els d’abans, els de mai més…
Hi afegim els balenfianos S’hipixa i Insolvent…, aquests dies tan destralers, tan barroerament anihilaires, tan a sou del vil enemic?… hò, mes amb reserves, ca?, qui sap, qui sap…, qui sap si cap jorn esponerós no acabaran fitxant per nosaltres, i llavors, oi?, llavors, prou, dels nostres… Com aquells pobres bordets carrinclons, els de la colla de l’Al Boadella — a part d’ell, qui són, quatre arroplegats, re, insignificants, negligibles, ningú no els coneix — tret de llur santíssima mare — garrotada, doncs, ara que foten pinya amb els dolents, els enemics, amb els estats on tot és enrònia i corrupció, els estats que, podrits, esguitarrats, s’esgrunen definitivament, duen les de perdre, palès, se’ls eslleneguen, esllefeguen, merda-tornen a les grapotes, garrotada rai, doncs, per a ells, mentrestant, prou se la mereixen — mes amb reserves, hò, car encara podrien esdevindre qualcú, qui sap, posar seny, i qui sap, tornar a ca nostra, a la causa catalònica, l’única que val, l’única que compta — l’única sense estat feixista, l’única contra els estats feixistes, racistes, assassins, qui ens volen anihilats, esborrats d’empertostemps, qui només cerquen i s’esderneguen a exterminar els xics, la bona gent.
Això de les llistes negres, lleig, lleig… Put a totalitari, traeix el qui no hi és tot, el matusser carnisser, el psicòpata, l’inremut, embruta de sangota qui en gargoteja els noms…
El savi en Céline, el generós visionari, això en digué de l’utilitat (ha-hà) de les llistes d’eliminació (a Rigodó, el seu llibre pòstum), digué: “…durant la guerra… els escamots feixistes… els qui, segons ells, eren a frec d’apoderar’s de França… això s’esdevenia durant el temps de les llistes i els tribunals ocults… de l’Strasburg ocupat pels negres… ell, en Restif, el feixista, amb els seus escamots, acabaria amb tot allò, d’antuvi alliberava Strasburg, en acabat França sencera, a tall d’una altra Joana d’Arc, guitza als anglesos, a pasturar a la mar… Fotem’ns-en una miqueta! justament ara, desembre 1960, d’altres llistes circulen, s’afegeixen a les antigues, noms nous damunt noms vells, ara que els primers llistaires fa anys que l’han espitxada!… de la pròstata, els fibromes, els atacs de feridura, d’aital manera que els successors, tan redactors com els primers, ja es demanen si potser no haurien d’anar canviant noms, si no és cas que els de les llistes també ja són morts, o no, potser són llurs fills, ara, llurs cosins i nebodes, els qui són a l’altre cantó?… molt difícil, vós, d’ésser justicier amb llistes de vint… trenta anys… els xinesos rai, no tindran gaire feina, pràcticament res a fer ni purgar, tot i les ganes, en matèria de francès, no en restarà ni un, s’hauran tots entreassassinats…”
Això passa sempre amb els pobles desunits. Perden les guerres. Doncs, units; i, si algú ha de caure, que caigui l’altre, el fals, l’avariciós, el golut, el qui no té cap justificació de vindre a emprenyar a ca nostra.
Tots els qui representen el nostre estat — l’estat cap a l’independència, l’estat incipient, tornem-hi, perquè fou destarotat, ara cal tornar a començar’l, reconstruir’l, perquè torni a la glòria de sempre: un estat perfectament refet, un estat magnífic, solidari, europeu, civilitzat, el nostre! — Catalònia!
Doncs, i tant, tots els qui representen el nostre estat, amb tots llurs defectes i nyaps, què hi farem, cal donar’ls suport; si mai fan re de seny, el mallorquí Jaume Matas, el valencià Francesc Camps, el barceloní Pasqual Maragall — els nostres, no els critiquem — critiquem els enemics qui els enverinen — els buròcrates assassins, exterminaires, racistes dels estats qui amb una sonda al cul els van eixumflant amb oradures i orqueries feixistes…
Camps, Matas, Maragall… Hò, i els qui vindran — encara més ferms, no costarà gaire, encara més independència-fixats, malament aniríem altrament… Car tot podria ésser molt millor, qui ho dubta, per exemple: president Bernat Joan, president Agustí Cerdà, president Carod Rovira… És un dir. I de millors darrere, esperant llur torn, en Miquel Pueyo… en Joan Carretero…, sempre de millors darrere — sort dels catalònics, font inexhaurible — som-hi, som-hi, bemparits rai, milions…
Ells, ecs, romanents de malastrugança, de malastruc tripijoc — ara ja no ho dubta ningú, ho saben fins i tot ells, ningú els en podrà desconvèncer — d’ells la culpabilitat ingratable del crim, quina justificació els roman per a continuar agredint els bons, els xics, nosaltres, agredits durant cinc cents anys, malpartits, espoliats, robats…, quin goig els queda?, cap; se’ls ha acabada la xuclamenta, exsangües, d’on no en n’hi ha no en raja, ara que són a frec d’anihilar’ns del tot…, cap argument no tenen: només l’agressió desbocada…, les falòrnies de sempre ja no els funcionen… Som-hi, si tu l’estrebes per ací, Camps… I tu l’estrebes per allà, Matas… I tu per aquest costat teu, Maragall… Segur que l’enemic amb peus de merda eixarreïda de tanta de mentida cau esmicolat… Això cal fer: atacar l’ídola carrinclona, l’estat feixista, sense treva, martellejats, fins a l’anorreament de la construcció opressora que si per a nosaltres és presó física per a ells els és presó moral, tornant-los més i més psicòpates, de tal manera que d’Europa que en restarà, amb tanta d’entremortaldat…? Res.
Car per què ells sí i nosaltres no…? Això és injustícia, i d’injustícia sempre neix conflicte, i de conflicte mort. No, home, no, els francesos allà, els castellans allà altre, nosaltres ací — solidaris, i tant, mes sense interferències avaricioses de matusser ignorant.
Llibertat per a nosaltres, solidaris, inclosos, independents, forts. Els calem molt més que no ens calen, ridículs escarcellers cagats als calçotets. Catalònia, contrada d’Europa, mirall del món, seny fortificant, capdavantera cap al recobrament de la justícia. A cascú el seu. Tant costa d’entendre…? A cascú el seu. Als catalònics, llur cultura, llur llengua, llur terra, llur lloc al món... De moment, per lladres assassins empresonats, inaprofitables. Inaprofitables fins a l’alliberament. Quin balafi d’humanitat! Ca que sap greu…? Palès.
