Insans i malsans (de Castella)

Insans i malsans (de Castella)



En Jordi Bilbeny també s’esdernegà a fer que el genocida Colom, llavors que no el volia ningú, ens l’encolomessin a nosaltres — ara vol fer el mateix amb el plom Cervantes.

Ei, n’aprecii, i en comprenc i n’agraeixc el grau d’irritació que coses d’aqueixes els entaferra —algun carallot podria creure que cal mantindre’ls irritats fins a l’espetec ara proper — que, per xò i per menys (ja els coneixem!), ens n’enviïn llurs traïdors i covards exèrcits — i allavòrens tornarà a recordar-se’n Europa — (amb els esgarrifosos exterminaires franquistes a l’atac un camí més) —de quina virulent pasta feixista no pas estan pastats tots plegats. [Diuen a Hàmlet: “Many wearing rapiers are afraid of goose quills and dare scarce come thither.” Ço que es podria interpretar també així: “N’hi ha molts qui portant espases tenen por d’atansar’s als qui porten plomes.”]

I, en acabat, són tan bons censurant! Amb l’inquisició i els borborismes i els primo-de-riverismes i els franquisme i els contitufionalismes, en tenen els collons raguts.

Tant se val, esperonat per les idees d’en Bilbeny (bàsicament diu que en Cervantes pertany a una família catalana de nom Servent), fotia un cop d’ull al Quixot.

Tot plegat, home, ves.

Som davant una obreta plena d’afegits sense solta ni volta. Essencialment, un jai claupassat, lleugerament tocat, qui ix del poble a tindre aventures si fa no fa còmiques. Amb l’homenot creat (per qui…?), els autors a empatollar-hi que fa fort — hi pots afegirs les calamitats i badades i atzagaiades que vulguis. Com feren el tal Avellaneda i el tal Cervantes segon.

Diu n’Ormsby: “Never was great work so neglected by its author. That it was written carelessly, hastily, and by fits and starts, was not always his fault, but it seems clear he never read what he sent to the press. He knew how the printers had blundered, but he never took the trouble to correct them... And so he went on, dawdling over Don Quixote, adding a chapter now and again haunted by the fear that there might be more Avellanedas in the field, and putting everything else aside, he set himself to finish off his task and protect Don Quixote in the only way he could, by killing him.

“The conclusion is no doubt a hasty and in some places clumsy piece of work and the frequent repetition of the scolding administered to Avellaneda becomes in the end rather wearisome.

“In the First Part, Don Quixote has no character or individuality whatever. He is nothing more than a crazy representative of the sentiments of the chivalry romances.”


——————————————

I ara als molt sanots castelladres.

Perino, 1888: “Vedendo don Chisciotte la gentilezza del governatore della fortezza (che tale a lui rassembrarono e l'oste e l'osteria) rispose: A me, signor castellano, ogni cosa mi basta, perché miei arredi son l'armi, e mio riposo il combattere.

“L'oste s'immaginò che don Chisciotte gli avesse dato il nome di castellano per averlo creduto un sempliciotto Castigliano mentre era invece di Andalusia, e di quelli della riviera di San Lucar, non dissimile a Caco nei ladronecci…”

What…? — faig jo.

Sheldon (qui hi ha embolicaires qui creuen si no fóra en Marlowe disfressat:) “Don Quixote, noting the lowliness of the constable of that fortress (for such the inn and innkeeper seemed unto him), answered, ‘Anything, sir constable, may serve me; for mine arms are mine ornaments, and battles mine ease, etc.’ The host thought he had called him a castellano or constable, because he esteemed him to be one of the sincere and honest men of Castile, whereas he was indeed an Andalusian, and of the commark of St. Lucars, no less thievish than Cacus…”

Ormsby, al xix: “Don Quixote made answer, Sir Castellan, for me anything will suffice, for

'My armour is my only wear,
My only rest the fray.'

The host fancied he called him Castellan because he took him for a “worthy of Castile,” though he was in fact an Andalusian, and one from the strand of San Lucar, as crafty a thief as Cacus…”

Hum…


——————————————


En acabat n’Ormsby parla d’un alcàsser a Alcàntara dedicat a Sant Servand…(?) “San Servando after a spanish martyr, a name subsequently modified into San Servan (in which form it appears in the "Poem of the Cid"), San Servantes, and San Cervantes…"

És veu que això de servent, doncs, ja és vell.

Això diuen a la xarxa:

"Cervantes": A surname deriving from "Servanto" is a hybrid name meaning both "servant of the Lord" and "he that will be saved"...

"Cervantine", a term like "serpentine" or for that matter "canine" or "feline", suggests "characteristic of a deer", and misplaces the stress as well. The proper adjective, which I hope all tuned-in Shakespeareans will adopt, is "Cervantean"...as in "Shakespearean".

Amb això, doncs, caldria així mateix esmenar una miqueta aquella estrofa al poema Plaça de Suburbi, de n'Espriu (1949)

“Parlo, barliqui barloqui
solitari, en català
(llengua difunta, d’absoltes),
per posar carn de gallina
a l'ànim de paperina
dels ramats de carnestoltes
que remuguen colomassa
serventiana de Terrassa.”

[Un trasllat a correcuita;

“Then, just a lonely nobody,
I'm speaking in Catalonian
(a dead tongue, perfect for funerals)
just to see the pusillanimous,
ugly as monsters of carnival
who mismumble the serventean
rubbish from the old corrals,
scattered hens, fluster in fright.”]


——————————————


Mes tornem-hi. A allò de més amunt. Oi que fa estrany…?

En acabat que el Quixot diu al taverner: “Senyor castellà (amo del castell), amb poc en tinc prou; les armes són l’únic a què donc cap vàlua i el combat és el meu llit de repòs”, ve aquesta oldana i estrambòtica frase al text que ara llegeixc (de 1719): “The Inn-keeper thought he had call'd him Castellano, as taking him to be one of the true Castilians, whereas he was indeed of Andalusia, nay, of the Neighbourhood of St Lucar, no less thievish than Cacus…”

I el traductor hi afeix aquesta nota: “Castellano signifies both a Constable or Governor of a Castle, and an inhabitant of the Kingdom of Castile in Spain.”

Però aquest traductor no sembla haver-hi entès gaire.

Una traducció (de JM Cohen, 1950) més recent que trob entre els meus llibres fa: “The host thought that he had called him castellan because he took him for a safe man from Castile, though he was an Andalusian from the Strand of San Lucar, as thievish as Cacus…”


——————————————


One of the true castilians…? A safe man from Castile…? Un xiplet: un sempliciotto Castigliano…? I, sobre, sembla que ho oposin al fet que sigui andalús — i (per tant?) lladre...? Quin insult. La mona Ramona…

Un cop d’ull a l’original (original de què? Segons en Bilbeny i d’altres podria tractar-se d’una traducció o d’una col·laboració de traductors) hi ajudaria. Tinc una edició si fa no fa ortodoxa editada a París, 1923; hi diu: “Pensó el huesped que el haberle llamado castellano habia sido por haberle parecido de los sanos de Castilla, aunque el era andaluz y de los de la playa de Sanlucar, no ménos ladron que Caco…”

On la nota anònima fa: “Para entender el texto es menester saber que en el idioma de germania “sano de Castilla” significa ladron disimulado.”

Ah!… Ah!



——————————————

“Cregué l’hostaler que el fet que li digués de castellà havia estat pel fet que li semblés que fos dels sans de Castella, tot i que fos andalús i dels de la platja de sant Lluc, no pas menys lladre que en Cac..."

L’hostaler de l’hostal doncs ja sap que el Quixot sap que és un lladre, i que no hi ha pitjor lladre que el castelladre...


——————————————


A la xarxa trobes això, una traducció al francès, des del Quebec: “L’hôte pensa que l’étranger l’avait appelé châtelain parce qu’il lui semblait un échappé de Castille (?), quoiqu’il fût Andalous, et de la plage de San-Lucar, aussi voleur que Cacus…”

Amb la nota: “Il y a ici un double jeu de mots : Castellano signifie également châtelain et Castillan; mais Cervantès emploie l’expression de sano de Castilla, qui, dans l’argot de prison, signifie un voleur déguisé.”

Lladre disfressat, lladre dissimulat... Hum. Això devia ésser abans. Ara són lladres amb totes les de la llei: repetim-ho amb totes les de les lleis (“contitufionale” i “mona-quica” i “khuridifionale” i etc., els avariciosos fillsdeputa.)

Quin virus, vós.

Expulsaren jueus i moriscs establerts; els robaren les propietats i les terres, exactament com fan amb nosaltres tots aquests segles, amb menys drets, car som tan “cristians” com ells, però vénen, vénen, de fora vénen i de casa ens treuen.

A sobre, tants de texts cremats i destruïts — i altrament alterats

Com van fer amb els texts d’inques i maies..., amb els llibres jueus i àrabs, amb la bíblia dels Ferrer…

[C. Douais (1887) a La bíblia en català de Joan Fernandes d’Herèdia, parla de la bíblia catalana d’abans de la d’en Bonifaci Ferrer (del 1478), una que pertangué, uns cent anys abans, cap al 1380, al cavaller català Joan Fernandes d’Herèdia, i llavors passà al rei Martí, i en acabat a la seua vídua Margarida, qui el donà a llur cambrer Guillem de Vic, qui s’ho degué empenyorar, car el llibre no tornà fins al casal català, comprada pel procurador dels comtats de Rosselló i Cerdanya Bernat Albert al cavaller de Perpinyà Esteve Çatorre qui la tenia de penyora, segons albarà de quitança escrit per Pere Martí a intenció del mestre racional de la cort Pere de Sant Climent.]

Doncs, la bíblia desapareguda (en roman una pàgina. Una bíblia sencera a can pistraus: un crim encara més gros, per que fa al moment de la llengua, que no si hagués desaparegut el Quixot, el qual al capdavall hom hauria pogut reconstruir, damunt el canemàs original amb diferents mans — una de les quals, evidentment, copiant refranys castellans i cribellant-ne les pàgines a llardons, tant si venia gaire a tomb com no…)

So easy to destroy a few copies... encara més fàcil destruir’n un sol original... els llibres es publicaven en tan pocs exemplars…

Recordem els 715 primers exemplars del Tirant — apareguts un segle més tard, quan els lladres ja els teníem damunt, i probablement no en quedaria cap, tots fets malbé. Qui sap si, per això així mateix, no tenim re llarg (altre que merdegadetes religioses) i bo com el Tirant d’ençà de l’ocupació (si més no mental) dels castelladres al XVI.

Entre la burocràcia de la cort i l’inquisició, quin extermini.

Bilbeny ens recorda quants d’autors catalònics reconeixen, durant aquells anys on comença l’angoixa, que si volien publicar havien d’ésser traduïts al castelladre, per obligació, i que l'obra catalana original desapareixia.

[Escoltin si volen el locutor ridícul al bocí que ve de la ràdio estatal, llegint amb acent merdileny d’ara, quan el Quixot és d’abans de les "reformes" de la cort — una cort plena de degenerats qui ni parlar no sabien — i la resta de llepaculs darrere, a imitar’n els defectes, amb el papissoteig i la guturalitat que ara no en fan, de llur llengua, qui sap si la més repel·lent del món (i encara la troben més repel·lent a Centre i Sudamèrica i a Andalusia i arreu on hom ha conservat el parlar autèntic; és clar, se’n ve de mena; el sa fàstic al castelladre ve de lluny: un trenta per cent dels cognoms de l’Amèrica Llatina són catalans, i això a despit dels esforços per fer’ls desaparèixer.)]


——————————————


La fórmula emprada sovint en el relat és: “i diu l’història…”, l’historieta escrita pel moro qui...

Això vol dir dir que efectivament hi ha un argument dessota (l’argument original), damunt el qual hom hi amuntega (proverbis a balquena, per exemple) sovint sense ni com va ni com ve.

El personatge Benengeli, copiat del Tirant…

Robert Rudder (1995): “Is this novel then, which Cervantes so admired, also presenting us with a "true history" which has been "translated" in a way similar to the Quixote? Within Tirant lo Blanc we also find allusions to historians who have "originally" set these words down. For example: "Here the book returns to the emperor..." "Hippolytus... performed singular acts of chivalry which this book does not relate, but defers to the books that were written about him." Is there any difference between this and the statements of Cervantes about his characters? ("Here Cide Hamete Benengeli leaves him for an instant and returns to Don Quixote..." "The history goes on to tell that when Sancho saw...")

L’obra mateixa, doncs, una traducció, la qual tant el traductor morisc com el recopil·lador "Cervantes" s’estimen més d’escurçar o elidir "perquè la cosa no ve al cas", com l’estalvi que es fan de descriure la casa d’en Dídac Miranda.



—————————————


Qui sap. No pas jo.

Les falsificacions s’encomanen, fins i tot es reprodueixen al llarg dels segles.

Nota d’en Viardot, traductor de la versió electrònica al Quebec: “Sancho avait changé le nom de Ben-Engeli en celui de Berengena, qui veut dire aubergine, espèce de légume fort répandue dant le royaume de Valence, où l’avaient porté les Morisques.

“Ben-Engéli est un composé arabe dont la racine, iggel ou eggel, veut dire cerf, comme Cervantès est un composé espagnol dont la racine est ciervo.”

Mentida!

Benengeli quan vol dir que quelcom és mentida jura que és veritat com a catòlic cristià (no hi ha res més mentider per a un moro que un catòlic).

Bestiades rai. Diuen si Cervantes no s‘ho copia d’en Xècspir, o si el Quixot no és Hàmlet... De la Mancha — de la taca: el bord, el bastard. Però també de la Manxa, el canal entre França i Anglaterra. I llavors: “cid=lord; hamet=hàmlet; ben-engeli=fill d’Anglaterra” — fa el teòric: “merely an arabesque way of saying Lord Hamlet of England.”

Parlant del Tirant, el mateix traductor de la Biblioteca de Quebec anota: “Cet auteur inconnu, qui méritait les galères, au dire du curé, intitula son ouvrage : Tirant le Blanc, de Roche-Salée, chevalier de la Jarretière, qui, par ses hauts faits de chevalerie, devint prince et césar de l’empire grec. Le héros se nomme Tirant, parce que son père était seigneur de la marche de Tirania, et Blanco, parce que sa mère s’appelait Blanche; on ajouta de Roche-Salée, parce qu’il était seigneur d’un château fort bâti sur une montagne de sel. Ce livre, l’un des plus anciens du genre, fut probablement écrit en portugais par un Valencien nommé Juannot Martorell. Une traduction en langue limousine, faite par celui-ci et terminée, après sa mort, par Juan de Galba, fut imprimée à Valence en 1490. Les exemplaires de la traduction espagnole publiée à Valladolid, en 1516, sont devenus d’une extrême rareté. Ce livre manque dans la collection de romans originaux de chevalerie que possède la bibliothèque impériale de Paris. On l’a même vainement cherché dans toute l’Espagne, pour la bibliothèque de Madrid, et les commentateurs sont obligés de le citer en italien ou en français.”

Els comentadors es veuen obligats a esmentar el Tirant en italià o francès…? Per què…? Perquè ningú no sap llegir "llemosí"...? (Quin invent més ridícul, això de llemosí — com el balenfiano d’ara: tot sigui per tractar d’anihiliar l’inanihilívol catalònic, mon amic!) O per què hom n’ha fet desaparèixer (imperfectament mercès a la sapastreria burocràtica castelladra) cada exemplar! I el gran "original" portuguès...? Hà!

Quant al Quixot, per què ningú no en cerca l’original àrab (moro, en diuen), escrit p’en Jaumet Benengeli — ull viu, a un article del New York Times (quin diari amb unes sortides tan ignorants!), un altre d’aquells grans entesos del no-re qui es diu Edward Rothstein, en un article infamement refregit que es diu Regarding Cervantes Multicultural Dreamer (dilluns, juny, tretze, 2005), hi diu: "Consider Cervantes's playful account of the book's origins... He acquired a book and then looked around for a Moor to translate it. It was not very difficult to find such a Moor, he writes. In fact, he says, he could have even found a translator of Hebrew. The Arabic manuscript, the Moor tells him, is the History of Don Quixote... Cervantes brings the Moor to the cloister of a church and commissions a translation... Is all in jest, as is the very name of the historian: "Cide" is an honorific. "Hamete" is a version of the Arab name Hamid, and "Benengeli" means eggplant.”

És tan pec el xicot (un xicot del segle vint-i-u escrivint a l’apartat cultural del New York Times, el diari dels envanits) que confon Benengeli per Albergínia.

Un moro amb un gros virot violaci.

Aquest és la salada d’en Sanç més tard… És a dir, la salada ja ve del llibre. Els qui el discuteixen sense haver’l llegit, com aquell Rothstein, fan el paperot. Segons els traductors de 1719, primer en Sanç fa: "The Batchelor tells me: he that wrote the History is call'd Cid Hamet Berengenas. That's a Moorish Name, said Don Quixote. Like enough, said Sancho; your Moors are main Lovers of Berengenas." I afegeixen la nota: "A Sort of Fruit in Spain, which they boil with or without Flesh, it was brought over by the Moors. Sancho makes this Blunder, being more us'd to this Fruit than hard Names. He meant Benengeli."

Això devia esdevindre-li al pobre Rothstein: la caga pel fet potser d’estar més avesat a l’albergína que als noms difícils.

Es relativament fàcil de fer’s amb un nom, com amb un “coneixement”; el difícil és desfer-se’n.



——————————————


En Bilbeny aposta per un dels Servents de València; per què no cercaríeu també un Jaumet fill d’en Gili o d’en Geli (l’antic Hermenegiu?) — un morisc catalònic amagat, probablement de cap a València, escriptor de l’original molt més curt i menys enfarfegat...? [També hi surt repetidament un Cervelló, i llavors un Çanoguera… — i al nom inventat de Cervantes hom li afegeix el nom català de Çavedre (ço és, de cap al prat on peixes — i com diu ell mateix: “no pas d’on neixes sinó d’on peixes”), etc.

Qui sap, i de tota manera tant hi fot.]

I al capdarrer què m’empatoll? Afegint a l’envitricoll, quan el que caldria és anar aclarint…

Probablement, no n’endevín ni una.

Ara, allò de “sano de Castilla” volent dir “lladre d’estranquis” — dissimulat, disfressat, garneuament camuflat — que apropiat! — no fot…? — i tant.