contra bords i lladres, reneix la ment! /.../ i sempre al servei de la força comuna, i no caure mai en aquelles febleses que, després de guanyar, ens han fet perdre tantes vegades LA DARRERA BATALLA (Joan Coromines) /.../ cal mai no abandonar ni la tasca ni l'esperança de llibertat i d'independència. /.../
diumenge
Ens volem inclosos
Ens volem inclosos
“Via fora, malparits, només volem el que vosaltres ja teniu. Volem inclusió i prou. Volem el que ens fou pres (les llibertats!) fa 300 anys per gavatxs i castelladres, amb la col·laboració dels fementits anglesos, la traïció dels quals encara ara és deplorada pels historiadors britànics més comcals, i llavors ens volem inclosos — Catalònia, sencera, independent, lliure i solidària, de bell nou una més entre les grans nacions d’Europa.”
———————————
Salvem les ferramentes
Sense que a hom li calgui en general esperonar’m gaire, això de dalt dic pel món — i més encara — a ningú que em demani res del que ens pertoca.
A la fira del llibre estrany, entre empentes i cops de colze, i les esgarrifoses baves dels afamegats, a una dona qui m’havia demanat en quina llengua era aquell llibret, li feia avinent que en menorquí, variant catalònica molt deliciosa, quan, entre la voluda bromegosa, vaig percebre, plantada entre taulells, aquella deessa per ningú colta ni qui ningú no escolta…
Amb ulls badats com taronges, la jove negressa fort formosa, molt ingènuament ens predica a tots plegats que el que compta només és — l’amor. Vol que tothom sigui una bassa d’amor, i que les batusses i les empentes i el gruar debades per objectes buits sigui aturat, car que bonic no fóra tot, oi, si només posàvem una mica de seny als nostres desigs i zels esbojarrats per la natura orba.
Entre la gentada qui no li’n fa cap cas, totdéu delint-se per fer’s amb qualque ganga inútil i repel·lent, me li atans i li dic: Put some pants on those teeth, girl. They are too naked. “Posa-t’hi calçotets, duus les dents massa despullades.”
Perquè sabia que a qualsevol moment algun d’aquells energúmens bibliòfags li fotria un mastegot a la meravellosa ferramenta, i tot hi foren lamentables clots i buits, foscors i sangs, i que el seu cor començaria de corcar’s...
Car cal dosificar àdhuc l’esperança. Massa de boig entre els terrabastalls i els grumolls, massa de mut o d’escarafallós tocat tothora sedec pel sobtat desdentegament ans el desbudellament de l’aesmat enemic — qui fos qui a l’instant demanés justícia (que és amor).
——————————
Besnéts uterins
Si em vaig casar / Amb la vídua Marçà / I n’heretí / Cada besnét / (Doncs, per a mi) / Uterí / És amb joia / No gaire xiroia / Que en sentir’ls / Entre mils i mils / Cantar en perfecte / Català dilecte / Que em pos a l’enyor / De l’any campió / On de nou som lliures.
De tots els queviures / El més cabdal / El més vital / És la llibertat.
Sense llibertat / No es pot viure / Només malviure / Tothora adelerat / Per la llibertat.
300 anys ja / Que el Migjorn va / Caure esclau.
Ara la clau / Perquè els nostres / Tips de mostres / Obtinguin l’objecte / A què tot intel·lecte / S’adreça ans atraça / Ço és, la massa / Tardana llibertat / Qui la té sinó naltres, tat?
La tenim naltres! / I ells i els altres / Quina enveja em fan / Prou la veuran!
————————————
300 anys és ja massa
Llegint en Said, me n’adon que tothom ens està passant davant. Totdéu ho encarrila. Nosaltres mentrestant badant amb tristos badalls de roncs i beguts quiquiriquics gallinacis.
Mes no volem pas ésser dels darrers a arribar a la llibertat. Per això ens cal ara apressar el demble.
Sap en Said que “terrorisme és com cada moviment d’alliberament ha estat anomenat al començament” — tret que hi ha el terrorisme d’estat, i d’això hom no en diu terrorisme (en diu contitufionalism-oh, o qualque altra fastigosa empescada d’aqueixa mena; quan de fet és l’únic terrorisme, car com nacionalisme d’estat és feixisme, així mateix destrucció de les minories per l’estat és terrorisme; l’estat té les armes i les falses lleis, i el resistent no té altre que la resistència a tanta d’injustícia).
Sap en Said també que “com va costar dotzenes de generacions perquè els anglesos definitivament jaquissin l’Índia, i els gavatxs jaquiren Algèria després de 130 anys, i l’apartheid al capdavall féu figa, algun dia també l’opressió que pateix la Palestina acabarà…”
I sabem nosaltres que Catalònia serà lliure i es veurà desendogalada del terrorisme castelladre que dura 300 anys. I 300 anys d’endurar terrorisme castelladre són 300 anys de ràbia concentrada…
I doncs, la llibertat arribarà. La qüestió és quan — a tots ens agradaria tant de veure-ho!
Tants d’excel·lents catalans qui he vist ja morts sense que els fos altrejada la divina visió de l’independència! Tot i que sabien que tard o d’hora arribaria, com els hauria fet contents veure’n la realització abans no fos massa tard per a llurs ulls! Per ells mon cor sagna. Per ells els nostres esforços per deslligar’ns del dogal terrorista castelladre han de veure’s intensificats.
———————————
Des d’ara cal recatalanitzar-ho tot. Ningú no n’és exempt, de ficar’s a la tasca, ni ningú no en serà mai quiti — fins que la llibertat sigui reestablerta.
Cal recatalanitzar-ho encara tot. L’escanyador món terrorista de la burocràcia castelladra és encara pertot arreu. Els “nostres” jutges pertanyen a l’enemic. El capellanum oficinista és enemic. Els periodistes, ecs — els professors, ui — la policia, l’exèrcit, la secreta, tot caca — i el pikham feixista qui encara gosa piular: la puta mort. I sobre, per a més pudor, pretendrien de parlar’ns en enemic — això sol ja els traeix.
(Atès que parla en català, vejam què collons s’empatolla. Ara, atès que parla en enemic, ja sabem que la seua molt repugnant llegua bífida amaga ullals de letal verí.)
No serem lliures i estorts fins que ens n’alliberem. (Home, és evident.)
L’infecciosa brutícia castelladra encara està incrustada pertot arreu — cal gratar-la i desencastar-la amb màxima embranzida.
Cal no perdre més temps en rucadetes i estatutets d’astorat servent — què hem de perdre…? — 300 anys més canviant cometes de costadet de text infecte de qui cap cul no tindria altre que horror de torcar’s, com és ara la llur confitufion ultrarepel·lent…?
Cal fotre el cop de falç ara. I en acabat d’aquest cop de falç, entaferrar’n un altre, i així fins que el dogal del terrorisme no sigui tolt, i llavors encara, sense mai alleugerir’n l’energia, etzibant-ne sense descans, i això durant 300 anys seguit pel cap baix… Que mai més no ens pugui ja ésser emblada per avariciosos lladres anorreadors la reguanyada llibertat.
opi rai:
l'ensopit:
- Eleuteri Qrim
- Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../