ENFRE RATS I SERPS (parle lo CENSURAIRE Catalònic)

ENFRE RATS I SERPS (parle lo CENSURAIRE Catalònic)


“Pel fet és clar que tots els censuraires són merdanyols i no en saben borrall, de català ni catalònic en general, els faig la feina, vull dir, els haig de fer la feina, amb cada manuscrit que ens arribe…

“Els escriptors — tots rats qui s’entremosseguen i es devorarien. Dementre que els censuraires — fanàtics feixistes rosegaaltars qui es cruspirien totdéu si doncs no fósson ja titelles qui l’únic que de debò es poden cruspir són els corcs qui se’ls cruspeixen.

“Quin parell d’espècies! I eu enmig!

“Ara, haig d’ésser comcal, cavà…? I mirar-m’hi bon tros.

“I doncs, si m’ix de cop i volta tot un Manel de Pedrolo o tot un Xavier Romeu o tot un Miquel Bauçà qui tot de sobte veus que et fiquen al text — i potser te l’hi fiquen perquè els ho tregos i llavors no te n’adonos mentrestant que hi han ficades qüestions molt més sucoses ans pregones, no tan llampants i enlluernadores, ans subreptícies, clandestines, subtils… — posem que et fiquen, doncs, que “el capellà gratae el cony de la moreneta bo i mormolant amb odi palès: Mori merdanya! Mori franco…, i Mori frança!” I hi afegeix, un pèl (de pruent pica-pica) massa provocadorament que: “Tothom hauríem de tindre dret de gratar lo cony a la puta morena de Montserrat, adu els xarneguets manobres i no pas solament els podrits prohoms i pronois de la lliga i el Barça, i sobretot els grans fillsdeputes de l’exèrcit”, ep, ineluctable, vós: allò haig d’esborrâ-ho amb totes les de la llei — o pel cap baix haig d’agençâ-ho una miqueta — ficâ-hi que allò que el capellà (o millor el senyoret) grate és el clatell d’una rosseta (millor: per aventura d’una moixa rosseta), i alhora xiuxiuege (fluixament per no espantar el personal) que: “Mori l’espardenya, i Mori la franca Franço” (la rància Franço, per exemple, massa franca ensenyant la pitrera — una cobletista mig ensenyaculaire, hò) i que “tothom hauríem de respectar les moixes, adu els militars, qui, a part de mortrir púrria, també occeixen soldats, si fa no fot enemics, tret que encara més propis (no cal mirar gaire prim), és per obligació — però no mortreixen pas gratuïtament salvatgines, aitan necessàries per al nodriment de la fauna…” — ei, tant se val, o el que sigo, ja m’enteneu; la qüestió: fer més decent la peça.

“Que no digo en acabat doncs ningú que la meua tasca no demane subtilesa a palades de mà esquerra.”