Això és pobretat! 15 anys sense en Pedrolo.

Això és pobretat! 15 anys sense en Pedrolo.

Té raó en Jordi Coca (de xorrèstic) amb el seu pinyac d’articlet. ["No sé què diria Pedrolo (sí que ho sé!) si aixequés el cap i veiés què es vol fer amb nosaltres amb la cosa aquesta de Frankfurt... Déu meu, quina vergonya em fa viure en aquesta merda de país amb ànima de fenici.”]

Som un poble de merda — eixorbats de tant de guaitar pikham naquis i raspallar col·laboracionistes bords.

Ara que els fenicis, rai, prou poden, què més voldríem! Millor fenici que qualsevol altra cosa. No, noi. Per a fillsdeputa, els catalans.

De joves tots volíem ésser en Pedrolo. (No pas aquell ridícul botifler, en Khossete Planete, tan enlairat pels missaires pujolistes.) (Ai, ni el menor Joan Fuster, tret de la màniga dels empobridors de la llengua del migjorn venut i revenut a preu de ganga.)

Hi ha en Puig i Ferreter i hi ha en Pedrolo — i els altres, esbufegats, darrere.

Ara, en Pedrolo, on en Puig es veu que era un egoista, era l’home més bo del món. El veus passejant, com si no fos un déu, guaitant-se d’esquitllentes, i com qui no hi és, les follies de la societat barcelonina. Ell qui era un home ferm de la terra ferma.

Tots esperàvem amb candeletes que sortís un nou llibre seu perquè cada llibre ens donava nou poder — ens justificava. Existim (dèiem, efusius) — existim com a poble únic i autònom, gens dependent de les esglésies totalitàries i els estats terroristes.

Pedrolo, l’únic “personatge” de qualsevol branca de la notorietat a qui mai (anava a dir he gosat, però vull dir) he fet l’esforç d’adreçar’m per escrit. I em contestà!

Home al cel. Les Generalitats haurien de treure’n trenta plèiades pel cap baix. L’home s’ho val. Què collons esperem? És l’hora que surtin al firmament, per sempre més, els bons.