Aclucallades (33)

Aclucallades (33) Dotze sonades canonades per a acabar de matar un trist mosquit: -Per a justificar la nostra desaparició de poble usurpat hi ha gent esventada, esverada, excessiva... hi van pel broc massa esbrocat... Per a esclafar tan frèvol cuïc tampoc no calen cada camí deu o dotze molt estridents canonades - amb un petit copet de ventall n'hi hauria hagut prou... Si de debò som tan insignificants com pretenen... (un rantell tan inofensiu...) potser ja no calia ni això... segur que lleu ens moríem, per la mateixa inèrcia que ens vol cuquets efímers... Fàcils d'humiliar "tothom es veu encar amb dret de gitar-nos impunement pedres..." "un gos mansoi només a mig assassinar... abuixia abans, mes ara ja només amolla qualque tímid gemec sense cap vàlua..." "i això neguiteja els assassins els lleva, com erupció pruriginosa... un sentiment incòmode subcutani... i urgeix llavors acabar el treball..." "encar els direm pietosos perquè voldrien estalviar-nos la massa llarga agonia... tot i que eren llurs pedrades les que encetaven les nafres letals..." "mes... per què som tan fàcils d'humiliar?" "de l'arbre caigut tothom en fa estelles... el món és ple de ‘valents’" "només quan serem arbre, sobre caigut, corcat tindrem dret a ésser enyorats... serem llavors els aborígens els “indis” els qui són o eren fins com qui diu ara mateix a frec d'extermini al darrer buf abans l'ofec...” “a frec d’ofec, de negar-nos a l’oceà del no-res... i de moment havíem de demanar constantment permís per a existir... i ens ho negaven... ens els denegaven... s’hi oposaven aferrissadament...” “eren tan bones ànimes... volien que hi neguéssim llavors mateix... ens volien estalviar la llarga agonia...” “negats..., negats sense remei... tindrem potser llavors dret a ésser enyorats... serem llavors els aborígens els ‘indis’... i n’hi haurà segurament qui diran rabejant-se en la melangia de l’antic enyor que potser hauria calgut protegir-ne l'espècie (tret que, llas!, ara és massa tard) ‘ah els Catalans! te'n recordes...? que injustament els extingírem...!’ - dirà l'un.” "’sí ves’ - farà l'altre - ‘tots ens hem de morir, saps? ells una miqueta abans que no els altres... Tampoc no cal fer-s’hi cap pedra al fetge.’" Qui en tindria prou amb ésser només mitja persona?: –Qui s'acontenta amb ésser mitja persona lleu no en serà ni mitja. "No podem bandejar l'aspiració d'ésser complets. No ens seria lícit de cohibir-nos ni d'inhibir-nos. Estem prop de la mar que ha inspirat les llegendes essencials i les grans incertituds. La muntanya ens estimula en el sentit de la tenacitat i la durada. Ni la diversitat, ni la novetat, ni la llibertat no ens inspiren cap terror supersticiosa. Sabem que cada maltempsada, si en vinguessin, acabarà refent-nos una nova joventut." Josep Carner (1955) Terror supersticiosa: –Més insults per part de les esglésies jacobines dels estats qui encar malviuen creguts que no s’han bellugat del segle dinou... Ens insulta el gavatx i ens insulta el cagot quan ens consideren part dessota d’ells. Si ens diuen que en re són superiors a nosaltres. Si ens diuen que llur cultura o llur llengua o llur manera de veure el món i d’ensinistrar els minyons és superior a les nostres. Si ens volen doblegar a llur voler. Si ens volen desapareguts. Ens insulten i ens nafren i ens fan perillar la vida, d’on que tot mitjà sigui bo per a deseixir-nos de llur trepig, de llurs intencions d’anorrear-nos per sempre pus. Com lluitar contra tals terroristes sinó amb totes les armes a l’abast...? Terror supersticiosa (2): –Tothom té el seu déu – tothom diu “déu meu”, “my god”, “buoge muoi...” Ciceró bé deia:;”És més fàcil trobar un déu que no un home – és clar, l’home (la dona pitjor) s’amaga rere el seu déu – tota malastrugança, tota matusseria, tot falliment, és culpa del déu, l’home (covard) hi desapareix...” Terror supersticiosa (3): –Qui són aqueixos qui pretenen tindre tanta de por davant el Català...? Tanta de por que per a ells el Català és el papu qui cal esbocinar perquè a pleret (i si pogués fer-se isnellament molt millor), així desintegrat, es torni pols que qualsevol esbufegada de maltempsada disgregarà definitivament. Mes els qui ataquen la unitat del Català tenen un nom, i cal donar-los-hi. I cal anomenar-los doncs per llur nom. Hom esdevé assassí quan occeix sense raó una persona. Qui ataca la unitat del Català és, potencialment, pitjor que no cap assassí (ni que fos assassí en sèrie, ni que fos llançador d’atòmica bomba), car pretén la mort de tot un poble, i l'assassí de tot un poble duu el nom de genocida. Tots aqueixos genocides, què fer-ne? Amb els genocides no s'hi valen contemplacions ni miraments ni falòrnies. Cal esclafar-los amb esquírria i en escruix. Potencialitats: –Més insults per part de l’església... Plec esborronador on la vermina de fanocs i papamocs s’arroplega... Si un embrió és potencialment una persona..., i una persona és potencialment un cadàver..., d’on, si un embrió és potencialment un cadàver... potser valdria més colgar-los tots a l’ou. Ara, si un fetus és una persona..., una persona és un fetus..., i això, com a persona, ho prenc com a un insult. [A part que un fetus no té ni un sou a la butxaca, i tot el comerç se’n va en orris... I quina responsabilitat tinc si sóc un fetus – potser em ficaríeu a la presó – si només sóc un fetus, quin abús, maleïts abusius! – abuixiré.] Obscenitats: –Diuen d’en Sade que era obscè. Mes abans d’en Sade hi havia les hagiografies, és clar. Les hagiografies, tot aquell xorrèstic, tou, mòrbid, llefiscós i lloca, de tortura i saliveig. Molt més obscè i cruel que no en Sade, amb tots aquells màrtirs tan cruelment martiritzats ans a pleret creuclavats... Ep, i afegeix-hi els qui martiritzà tanta d’inquisició! Els hagiògrafs, precedents d’en Sade, grandiloqüents, salaços, atroços, grotescs, escrivien amb una mà i amb l’altra se la pelaven, mentre exposaven al llord paper llurs manies algolàgniques, llur fantasies de cardar i alhora fer mal amb el ganivet de llur enveja per dominar el cos d’altri... T’ho conten bavejant... T’ho serveixen calent, amb la sang que fumeja... Rostits de viu en viu en graelles... esquarterats... espellats... mutilats (i sobretot mutilades!) amb els pits en safata... els ulls en platerets... Perllongades crucifixions... garrots al coll... típic... Quines bestiades, quines atrocitats...Ecs, de mai no acabar; fastigositats rai. [Inquisicions, franquismes... Tots aqueixos torturaires castellans, per força peixats per capellans castrenses, amb embuts, amb lletovaris de verí inoït... Prostituïts per capellans de qui la superstició és sempre la revenja contínua d’un déu criminal, cada capellà prostituït ell mateix, doncs, al maligne ídol, àpex de crueltat, el qual insisteixen a anomenar “déu...” Ah, i hi ha els bisbes, els més datspelcul de tots, adoradors molt romancers de la mort... Sempre la merda i la sang (i d’estranquis, a un raconet, la lleterada) van juntes per a aquella gent... Al canfelip hi ha quelcom on hi viuen el reis cagallons... O quelcom així. No ho sé del cert per què serveix, allò. És un palau, o belleu un museu per a mòmies... qui sap. Mai no hi he anat ni pens anar-hi, ni a canfelip, i menys a aquell canfelip de terres mortes, segurament massa pudent per a mos oronells molt delicats. Mes m’assabent pels llibres que “escorial” vol dir lloc on hom hi recull la merda. (Escòria: merda en l’original grec.) Doncs exacte, tot hi casa: a aquell palau o residència dels tirans cagallons o merdanyols, es veu que els fanocs castelladres triaren de donar-li forma de graella en honor d’un màrtir, de nom Llorenç, rostit de viu en viu, segons la grofolluda llegenda...] Mort instantània als mitgesmerdes brutals, mort als botxins: –Els qui són fets de pasta d’anus atupen ans mortreixen els qui són fets de pasta d’agnus. Atupen la gent de bé els maleïts armats qui caldria anorrear ras fins no deixar-ne ni un damunt la puta terra – hi és de més mitja “humanitat” – el fragment d’“humanitat” sense humanitat, mancada doncs del sentiment de compassió, de dolor compartida amb el qui pateix... Tots els fanocs qui volen tant de mort a l’infern o en abissos de catàstrofe, mentre ells s’envolen, raptats místicament, a paradisos on batlleixen, sobirans i únics, la llei i l’ordre feixistes... On és la bona religió? No fóra molt millor l’altra...? La que digués: no, collons, a l’inrevés, desgraciats, ho teniu tot capgirat. A l’inrevés: són els armats, són la bòfia, són els militars, són els psicòpates, són els ensinistrats a fer malbé, a torturar, a occir, sense sentir pietat pel dolor que el sacrificat no pateix... Els qui són fet de pasta d’anus, aquests caldria collir i metre en foc. Ras. Hi són de massa. Figuera: –Amb fulla de figuera es tapà lo cony n’Eva, la destralera, i per això ara a totes les dones la pruïja per cardar que ens desmenja constantment rai, vós. Hum, bestiades, rai. I, si doncs a la fulla hi inclous la tija, ací hi tens la representació del sistre de n’Isis, de qui n’Eva fou copiada, és clar. I les figues, no cal dir. Morros de figa estem condemnats a ésser tots els homs qui naixem en eix món on els sexes s’han separats en individus diferents, perquè tots ens barallem i no tinguem prou temps de viure com cal. La figuera, amiga dels pastors, idònia al capdavall per a penjar-s’hi; sempre te’n pots acabar esmunyint viu (qui sap), car té la branca sovint fràgil, i en surts doncs potser remut, en acabat d’acte tan... ataràctic, millor – com en deia l’Aristòtil (el millor dels tòtils)? Ah, sí, ximpleria, m’havia volat del cap: ca..., caca..., what? Catarsis, catàrtic. En acabat d’acte tan catàrtic, doncs. Tanmateix: “No us repengeu fora les figueres per por que esglaieu les velles.” I: “Ni noguera ni figuera no us hi jagueu sota, pastorets (no fos cas que les velles missoses us hi guipessin).” Car... Feina feta, penjà-s’hi en Judes, hom diu (mes tot això són falòrnies de bíblia, d’on qui se’n creu re per a ell fotrà, el carallot). I (segons la crònica increïble) aquell barat falorniaire, Jesucrist, molt irrisòriament enfellonit, l’ha damnà ans maleí com un gos rabiüt, perquè no sabia (car per a ésser fill de déu cal que siguis tan curt de gambals, altrament qui t’hi enganya que t’hi prestis, perquè tothom t’arruqui ans t’atupi i et creuclavi!), no sabia tampoc que la figuera és dioica, i aquella tan maleïda, ans condemnada a cremar eternament (això és figuera màgica de conte de fades, aloges, goges i paitides!), a cremar eternament a l’infern dels condemnats (perquè no produïm prou, no som prou escarrassos de la feina, no portem prou profit ni plusvàlua als rics del govern), doncs, com dic, no sabia, el capdecony, que aquella era mascla. Que no era figuera, era figuer. I al capdavall només calia que li hagués guaitat lo pipí...! N’hi havia per a penjar-s’hi!

oït o dit als trens (20) - divinament ans borbònica damnats a la inexistència

Petit diàleg al tren L’altre: –Catalonians, you say? No, but what’s that? “Catalonians,” what’s it, a sort of family of cockroaches, of weeds, of crabs...? Jo: –Ah, well, not; people, barely; people, yes, but then surely they don’t amount to shit, right. L’altre: –And so, who are they? Jo: –Oh, nobody. They don’t amount to mud, certainly not one of them to a human being in the full sense of the word. They’ve got no proper rights, you see. Not even right to use their own language – their tongue is banned, as if damned or jinxed, or what have you, condemned from on high, demonized, dangerous, infectious, doomed to extinction, fated to go fuck itself and die the death of a malignant angry pain in the ass... And... but why would anybody in their right mind give those malicious little misshapen pests any equal rights...? A right for them to have their own schools...? Are we crazy...? Right to learn their own chosen way in the world...? Are we criminally insane...? No; better for them to learn the right stuff in the schools of their betters! Thus... and rightly so... they are taught instead the histories and myths, and values, and whatever, the sundry habitual hyped-up spoliations, thefts and thieveries, of other peoples – as it happens, the highfalutin inflated elementals of their wily, tricky, neighbors, the french, the spaniards... The Catalonians’ history, their ancestors’ travails, their hopes and self-affirmations, their contributions to the world... hey, enough of this farce... the whole fetid bunch, their entire rotten whoop-de-do, garbage to add to the manure pile, for... they count for nothing, are plainly nobodies anymore... this if they ever were somebodies... no, no... nobodies, that’s it, agreed, that’s the canonical concord... unanimous consensus... universal belief... urbi et orbi... they never were other than nobodies... nobodies... why bother...? Nobodies sent nonetheless, for good measure, you know, constantly and eagerly, to the abyss, the hell of oblivion, for ever and ever... too plaguey, too leprous, too scary, too horrific, as in a horror film... if they ever managed to break through the thick mass of concrete shit under which they are buried now... ah, the horrors, yes, the world splitting, the universe tottering, and the heavens about to crumble into the right-thinking wholesome peoples of the... Well, you haven’t heard about the Catalonians’ sport teams either, have you – selections of players from that non-existing place...? How could you? Non-existing! Or about the Catalonians’ embassies, or armies, or votes, or... anything at all. That is, of course, because, even if they really existed someplace, degenerate cave-dwellers, effete, anemic, ectoplasmic, dissolving, oozing, a disgusting goo each of them... they wouldn’t be allowed to have any rights anyway... How could they? Too ugly, tacky, stinky...! The attack of the zombies! Who wants that? Not allowed, no. Exactly as nowadays, anyhow. Nowadays they’ve got no right to have any teams to represent them... Those teams would represent the Catalonians in the feasts and gatherings of nations, but then what... they would exist...! And here’s the horror for their squeamish, too self-righteous, too full of themselves, and seemingly frightened shitless neighbors...! The great fear... that the little buried monsters would after all prove that the Catalonians still exist...! And are compatible, and competitive... Ah, the willies; ah, the fright; every valiant panicky french and spanish athlete shitting his pants! The zombies whipping their asses... And what’s worse: existing...! Existing... ah, the end of the world at hand... the world falling to pieces... like the end of their turds falling to pieces in their shaking hands... Come on! Who believes that nonsense! The Catalonians existing as persons per se... and everything crumbling into a vast apocalyptic disaster! As if their very existence (albeit modest and unpretentious) would negate the pompous and bursting existence of those that want them under and underfoot, forgotten, and gone from the minds, annihilated... As if the risen Catalonian in scene would somewhat obscure, you know, bring umbrage to the spaniards or the french... as if these two were so frail, fragile, shitted all over... But come on. The spaniards, the french, those proud races...! Frightened shitless about the emerging...? the rising to the category, not of a cockroach, but of a person fully entitled to... full-personhood...? one by one, of the now buried Catalonians – held to be at the moment no better than swamps’ little critters or sewers’ cockroaches indeed...? Only good and deserving to be obliterated, like those baneful blattids indeed...? But no! Who believes that...? Are we so stupid...? As if there would be any doubt as to the fact that the spaniards would still be very much alive and kicking (not the Catalonians, for once, but kicking at any rate,) and the french would still be alive and smarmily browbeating, and at the same time sending in the murderous flics to squash, whoever were then the uppity ones... (though, luckily for the Catalonians, that time the uppity ones would no longer be them...)? Well, no matter; no danger of all that happening soon... So let’s all breathe a breath of release, relief... No rights. No rights, that’s the word. No rights for zombies. Other than the right to rapid extinction. Otherwise, no rights: that’s the word that goes with the zombies and the Catalonians, half-human, rightless... So, no fear that any of them both damned “constituencies,” the zombies and the Catalonians, will ever amount to a bag of beans... No voting rights... No right to advance their point of view... No right to international representation... no right to their own army... Oh, god forbid that they ever had a right to have any representatives (armed or not) sent anywhere to defend their own interests! No. The world collapsing, the heavens falling... The catastrophes, the ruptures, the un-raptures! For that would turn every fucking scheme upside down, topsy-turvy, helter-skelter, you bet... That would make them one more of the gang...! And everybody knows that they are divinely, bourbonistically, destined to never belong! To never belong! Rights, interests... Them? Those nobodies, since the word go doomed to unbeing...? What are we talking about? Human rights for those vile cockroaches...? Are we joking now or what...?

Contra els fètids, malignes, gombotzins

Contra els fètids gombotzins –Els desintegradors de Catalans ara ja ens tenen de mitges persones – sense dret a tindre el que té la persona sencera: una representació esportiva a les competicions esportives, una representació política als indrets d’influència internacionals, un exèrcit que ens defensi llengua, economia i territori... Però encar no n’estan prou contents. No, ni mitges persones no ens volen; ens volen un quart de persona, ens volen una dècima de persona, ens volen anihilats; volen que de nós no en romangui ni memòria. –Aqueixos traïdors plens d’odi contra els Catalans de tota Catalònia i qui fan cancaneta a l’ocupant perquè més alzinat ens pugui acabar d’eliminar millor, només es mereixen l’odi. –Odi a l’ocupant – que cada cos d’un Català sigui l’ambó, no pas damunt el qual hom afusella els Catalans (només pel pecat que són Catalans) – que sigui un ambó d’odi implacable contra els franquistes ocupants, i encar més contra els traïdors locals qui, convertits al franquisme, l’ajuden en l’ocupació, la desintegració i la supressió dels Catalans. –Qui llegeix en franquista, se’n torna. –Aqueixos traïdors franquistes tots sabem qui són. Són els gonelles a les Illes, els botiflers a Catalunya, els feixistes cianòtics al País “Valencià” – que no siguin gens intel·ligents això és peudebancada, és clar, i tan obvi que nafra els ulls; car si fossin molla intel·ligents anirien a favor de la pròpia pàtria, no pas a favor de l’enemiga; deu ésser, però, que la gonella els va massa estreta (o la faixa cianòtica, o l’asfixiant botifleria) i els causa el greix anomenat “merdina” de pujar-los i oprimir-los el cervell... I per això donen suport i consol al franquista terrorista qui ens vol anihilar, i en llegeixen els diaris (escrits en franquista o en provincià), i en segueixen les consignes que naveguen per les ones dels aires: les consignes i les ordres d’anihilament donades a tort i a dret pel franquisme castelladre sempre regnant... I llavors ataquen covardament des de dins tot el que és integració, llibertat i independència dels Catalans. –Aqueixos traïdors – aquest traïdor personificat en en Gonella Botifler i Cianòtic, aquesta trinitat franquista amb tres caps..., té un nom. I el nom no és pas “déu”, el nom és “merda”... –Tret que el nom de merda ja el tenen ocupat els ocupants... Cal trobar-ne un altre, un nom exacte, d’aquest personatge sinistre i corruptor, un nom que el defineixi (i en faci un únic enemic, que al capdavall és el que és)... I el nom és GONella... BOTifler... CIanòtic... Gon...bot...ci... –GOMBOTZÍ! –Els gombotzins són els enemics interiors de Catalònia, els desintegradors dels Catalans, els traïdors qui voldrien anihilar els Catalans, transformar-los, de mitges persones que són ara, a no-persones no mai existides! –Gotzos gambots agatzonats i botzinant com gotzons pudents i agonitzants, fent d’estranquis, nans malparits, part dessota, bon tros de la feina de les bòfies enemigues. Els gombotzins són el flagell. Són els nous gombutzins, versió d’ara, molt més malignes. [Els “gombutzins”, com els canviots, cossatges, meneirons, ximplets, simiots, malbarganys, follets, nap-bufs, cigrons, berruguets, barrufets, i d’altres larvàtics homenics, eren els gnoms de l’atzagaiada i de la malaltia. Com els gombotzins en són de la postrema malaltia: la immensa atzagaiada de la dissolució i desaparició dels Catalans.] –Cada gombotzí és l’assassí franquista qui vol la continuació del franquisme assassí. El mateix franquisme que, llibre que veia escrit en Català (i no en provincià desintegrador), el cremava ipsofacte. Pel crim d’ésser escrit en Català. El mateix franquista qui torturà i assassinà (com tortura i assassina ara) cada Català qui lluitava i lluita per la plenitud de Catalònia. El mateix franquista qui, si érets infant i se t’“escapolia” un mot en Català, et feia pagar una multa i et trencava la cara a mastegots. –Quants d’infants Catalans morts a mans de “mestres” franquistes per haver parlat en Català! Quants d’infants amb commocions cerebrals! Quants d’infants tornant a casa amb les orelles rajant sang! Quants de pares impotents! Quants de suïcidis per culpa dels franquistes! –I ara vénen encar aqueixos repugnants gombotzins predicant a favor de l’ocupació assassina! I ara ve aquest anònim merdós (anònim quan treballa de franc per la bòfia feixista dels castelladres i doncs no li cal la protecció de les forces armades ocupants), aquest Gonella Botifler i Cianòtic ve, dic, encar gosa vindre, a donar-nos lliçons de civilitat i de polidesa. –“Hem de xerrar en franquista”, diuen, burletes, els gombotzins. “Els drets dels franquistes sempre són preeminents.” “Els Catalans en tenen massa essent mitges persones.” “Els Catalans són una merda. El dialecte dels Catalans és un mal d’orelles de sentir.” “El “balemfiano” i el “gonella” i el “xampurrat” i el patuès... I el... Els Catalans són uns imperialistes... Volen tot el que hom els ha pres... Criminals!” “Que ridículs els Catalans! Voldrien ésser com l’altra gent! Voldrien que hom no els prohibís pertot el món el dret de portar el nom! Cal ésser carrincló! Volent un passaport Català! Volent una identitat Catalana! Volent un equip olímpic Català! Volent una representació Catalana a l’ONU! Un...! Un...! Irrisoris! No han comprès encar que és prohibit per a les mitges persones de voler re! Que les mitges persones a callar i a rebre pels segles dels segles! Fins que hom en perdi memòria! Fins que hom ja els hagi robat àdhuc el record del nom! Fins que cada Català ja sigui un traïdor! Traïdor a la seua història, als seus lluitadors, als seus avantpassats, al seu propi ésser! Car quan ho comprendrà...? El Català deu ésser l’individu més negat de l’univers. El destí de cada mitja persona és l’oblit absolut. Cal ésser ridícul per a voler persistir en la seua Catalanitat! Com ens petem de riure els qui som per dret de naixença persones senceres... No ho comprendran mai? Els Catalans neixen tots tarats! Hauria fet bé en Franco, seguint l’exemple d’en Hitler, d’haver-los suprimits tots. Massa bons que som els franquistes... I sort que entre els Catalans hi ha gombotzins... Els únics amb una mica de dignitat...” –I així fins a l’exhauriment... –Ja en deu haver prou... –Qui vol empestar-se’n. No. Aqueixos gombotzins cal estossinar-los i colgar-los ben avall, com els porcs virulents que són. No tenen dret a ganyolar. No tenen dret a continuar el genocidi. –“Gombotzí, puts a franquista! Fot-me el camp abans no en passin de grosses! Amb tu a la vora això no és viure!” –Quin crim hem comès els Catalans – a part de perdre fa dues generacions una guerra d’agressió franquista, una guerra (ajudats per no ningú) contra la massiva coalició de nazis, fanocs, feixistes i borbonistes... Quin altre crim encar perquè hàgim de continuar essent mitges persones...? Per què ens han de prendre encar i impunement els drets més elementals...? I per què hauríem de perdonar els qui ens acoltellen per l’esquena, i sobre ens diuen que sense drets ja en tenim prou? –Bah!

Divuitè de trens

Oït als trens subterranis (d’un aferrissat carallot qui se m’assemblava com reflectida imatge i qui tenia el meu mateix accent, hum!, i, qui sobre trobava que coincidíem a portar mànega amunt les mateixes bases del mateix coll, hum!, hum!) (18) -Qui ens encoratja a la inacció? Qui ens vol en autonomies definides per altri? “Autònom”, per definició, és aquell qui es fa les pròpies lleis. Quina autonomia té el Català si les seues lleis cal que se les guaiti abans, i les esporgui i se les passi pel cagat rafe del pòdex, l’enemic qui l’espolia, l’enemic letal qui justament el vol anihilar? Quina grotesca falòrnia d’assassins terroristes és això? El petitburgeset de merda ens vol “autònoms” [no pas independents: ui, això l’acolloneix fins a l’ofec, aquell petitburgès palteret amb orelles d’orellut i galtes de galtut!], ens vol “autònoms” i no sap ni el que el mot vol dir. -Espigolant entre papers pseudoclandestins, esfereït n’estic davant tant de petitburgeset volent “salvar la pàtria”... I com...? -Per “atiar’ns a l’acció”, ens insulten i descoratgen, ens diuen de “mesquins”, ens diuen de “mesells”, ens diuen de “desconfits”, ens diuen contínuament que açò que xerrem: votat al no-res tost rai; i, és clar, que al capdavall, ben mirat, no sem ningú... I veuen que no sem a cap mapa... I que tot el que diem és com si ho hagués... dit... altri... en llengua altra... -I s’ho creuen! Petitburgès, palteret acollonit! I ens diuen que ens ho tenim ben merescut - per no haver fet re. -No haver fet re! -Quan tothom altri - tothom altri que els petitburgesets de l’autoinsult constant - tothom altri sap els morts innombrables per la llibertat de Catalònia! -Si això encoratjarà ningú! Si només repeteixen, amb el cervell infectat pels enemics ocupants qui l’empren de canfelip per a cagar-hi llurs “profundes reflexions quant a l’esdevenir’s d’epanah” (“epanah!” - amb veueta de feixista pres d’aguts espoderaments), si només repeteixen, dic, els insults constants que ens llença l’enemic! Que cap feta no hem feta... cap proesa no és nostra... cap proa portà mai la nostra... senyera..., sempre fou... [per falsificació ulterior] el drap brut de merda... del cul... d’altri..., justament de l’enemic, de qui ens treia del mapa..., i ens hi vol fora... per sempre pus..., no ens hi vol ni cagalló... degenerat [com ells]..., ens hi vol... nuls. -Quan el que cal dir i fer, és clar, és proclamar als quatre mil vents l’orgull d’ésser Català. -Plens d’urc per tot el que férem, per tot el que fem, per tot el que farem. Sempre contra els enemics. Mai retuts. Sempre lluitant, sempre lluitant, sempre lluitant. Mai desfets, mai desconfits, mai mesquins, mai petitburgesets acollonits. Sempre curulls d’urc pel que sem! -Les nostres proeses, doncs. Les nostres definicions, doncs, car només el que nós definim val, mai el que ens ve definit per l’enemic! I el nostre territori és únic al món, i ningú no ens el prendrà - i, si ens en prenen bocins, mai no descansarem fins a recobrar’ls. Recobrar’ls tots. Car la nostra vocació ha set sempre la mateixa: tornar a ésser sencers. I vantarem, doncs, sempre la força incomparable dels nostres guerrers. I la llengua nostra: cap altra al món de més eufònica, rica, expressiva, exacta... La nostra llengua, qui la toqui o insulti demana la mort; perquè qui ens l’agredeix ens vol morts. Qui ens la defineix de merda o d’inexistent o de fluixa, ens vol extingits... -Car és de vençuts deixar’s definir per l’enemic! I els Catalans mai no ens hem declarats, ni ens declararem mai vençuts. Pas que fotrem callar les armes fins a la total independència. Això, qui se’n desdigui ja ha rebut. -Les definicions donades pel botxí invasor a l’envaït no valen el paper de torcar culs on són embolicades. L’escarransit anglès dient el brau escocès d’escarransit... El mafiós gavatx tractant de mafiós l’ardit cors... El lladre volen tractar d’avariciosos els Catalans [!]... I així anar fent [“i tak dàlie” (que diem en rus)]. El salvatge americà tractant l’indi de salvatge... El terrorista colonitzador tractant el resistent colonitzat de terrorista... No, l’únic qui pot definir el Català és el Català en Català. Tot altri, i tot altre, fa pudor d’història - d’historieta, és clar. Car qui es creu les historietes contades per l’enemic? Caldria ésser petitburgeset ple de merda i d’autoodi. -Ara, l’avariciosíssim lladre tractant de tractar’ns d’avariciosos [“els Catalans ho volen tot”, ens diuen, com si fos una acusació voler el que és nostre: allò que el lladre ens ha robat i ens roba; i ens ho diu el lladre: l’avariciós per definició, aquell qui et roba i no et torna pas, per molt que el sacsis, allò que t’ha robat; què caldrà fer perquè ens torni el robat: caldrà anihilar’l, poc sembla que cap altre mitjà a hores d’ara tingui ja agalius de rutllar]. -Ataca molt el botxí. I vol que tothom corri a insultar l’espoliat. Vol que cada plebs sigui covarda i petitburgeseta, i doncs definida per l’enemic, com la que retratà en Juvenal: “Som-hi, som-hi, anem-hi tots a tot estrop, a trepitjar el cadàver de la víctima qui el botxí ha assassinat, no fos cas que algú encar es cregués, per la nostra inacció, que no n’aprovàvem prou, del botxí, les proeses.” A aquesta “acció” ens volen empènyer els petitburgesets qui es pensen que per l’autoinsult hom s’alçura. No! Per l’autoinsult hom es descoratja. I qui malparla del Català ha de rebre, sigui qui sigui. Així que... Petitburgesets traïdors, ja ha arribada l’hora de callar! I tampoc ja no ens en creiem cap altra, de les que dieu, car sabem que només presteu la boca infectada a l’enemic. -A canvi, el que caldria, i encar no ho veiem prou, és l’entesa de tots plegats... On és l’entesa col·lectiva dels Catalans? Fotrem goig, la feinada. Amb tant de petitburgeset enverinat, qui s’abaixa els pantalons perquè s’ha cregut la definició de l’enemic que el defineix com a mitja persona! I la mitja persona s’abaixa els pantalons i rep. I rep, sempre rep. I així es fa lacai i parla en enemic al desgraciat incapaç (per odi contra els Catalans) de parlar la llengua dels senyors. I els senyors a Catalònia sem els Catalans, mai l’invasor. L’invasor i la seua llengua hi són merdes a netejar. -Mai transigirem: aquest és l’únic missatge. Mai. -Ara, sense entesa no es va enlloc; en tot cas, no gaire lluny. Cal entendre universalment a Catalònia que: u) tots els Catalans volem la llibertat [si algú no la vol, no és ni Català ni persona]; dos) hi ha un idioma nacional i prou; aquest idioma nacional és el Català; el Català i cap altre [els Catalans (vius com centelles!) tenim una enorme facilitat per a manejar idiomes, mes de nostre només n’hi ha un, i mai ens serà pres]; tres) cap territori Català no pot esdevindre moneda de canvi per a re de re. Catalònia unida..., lliure..., independent..., i solidària. -Aquest és l’únic objectiu de tots els Catalans, tots, arreu, a la percaça del mateix. [Si no ens enteníem en aquests tres punts bàsics... és cert que ja el petitburgeset i el seu cervell emmerdat... dictaven la via... Mes també és cert que els petitburgesets de l’autoodi cada dia els tenim més marcats.] -No hem de permetre mai que les definicions de les coses ens les formulin els altres - l’enemic no hi té re a dir, de nós. L’enemic només té dret a callar i rebre, fins que no ens torni tot el robat - incloses les definicions que els petitburgesets amb el cervell infectat pretenen de fer creure (per por!) que s’han cregudes, criminals. -El poble Català té dret a definir’s, i qui ens vol toldre aquest dret i aquest poder és el nostre enemic mortal - i ens anihila o l’anihilem. -Ningú, tret de nosaltres no té dret ni poder de definir el nostre territori ni la nostra llengua ni els nostres propòsits. Nosaltres definim el territori Català - el territori Català defensat per l’exèrcit Català. Nosaltres i prou definim la nostra llengua - la llengua Catalana defensada per l’exèrcit Català. -Res no és fumós ni difuminat. Tot és exacte. Tot és clar i Català. No serem mai mitges persones. Qui ens vol mitja persona, sense dret ni poder de definir el propi territori, les pròpies lleis i el propi exèrcit, ens vol esclaus. Qui ens vol esclaus demana que l’esclafem. Car sem persones de ple dret i poder. Sem persones senceres. No sem mitges persones ni esclaus definits per altri. Ningú altre no ens defineix. Qui ens defineix ens vol anihilats. Qui ens vol anihilats, demana que l’anihilem. -El petitburgeset qui es diu de “Català” per tal de púguer amb impunitat insultar els Catalans ja sabem a favor de qui juga. A favor de l’enemic. I tot traïdor - i més ara, en temps de guerra contra el lladre - una guerra que dura fa tres cents anys - ja sap què pot esperar. Més val que foti el camp. Més val que es converteixi del tot i se’ns declari enemic, i així jugarà net. Car no és pot ésser Català i anar contra els Catalans. Que faci com els traïdors qui es posen la samarreta de l’enemic i en defensen les colors tacades sempre de merda i sang. Aqueixos pobres desgraciats ja no tenen dret a insultar’ns. Ben fet. Mes el Català petitburgeset qui no es disfressa d’enemic i tanmateix gosa anar proclamant que ja s’està prou bé essent mitja persona, aquest és com cuca de forat verinosa qui se’ns fica a la sabata. Cal trepitjar peunú la sabata abans de posar-te-la, no fos cas que s’hi amagués cap aranya verinosa. Cal esclafar-hi l’aranya verinosa qui s’hi amagava, això cal fer. Car prou volem sobreviure, ca...?