Oït (29)

En tren espatllat, en via morta, condemnada ferralla. Mireu, fa més de quaranta anys (en farà quaranta-dos a l’estiu) que no he posat peu a cap dels països Catalans. Però tots aqueixos anys, fos on fos pel món, hi era, vull dir, a Catalònia, a l’entitat que és la meua Nació, l’indret històric i geogràfic on els Catalans hi parlen i hi investiguen en Català. Hi era, a Catalònia. Hi era amb tota la meua ànima. Fos on fos, hi havia un Català, un Català sempre de testimoni, un Català de representant insubornable de l’espècie més desenvolupada de l’esfera Terra, un Català educat, proficient en moltes de ciències, literari, assenyat, enginyós, eloqüent, un Català exemplar, amb el qual parlava, amb el qual discutia, amb el qual ens animàvem. Aqueix Català era jo. Sempre jo, el Català sense tares, fos on fos al món, fins al darrer racó de l’abonyegada esfera, càlid, viu, en persona, evident. Sempre m’admirava la meua pròpia presència. “Que en aquest monument de tanta anomenada, hi hagi en aquest instant només tres persones, i una d’elles sigui un Català!” “Un Català, amb tot el seu bagatge de segles i segles de menes meravelloses de dir i veure el món, ací, ara, representant el gènere humà en una gran proporció, fot-l’hi, en una tercera part, molt més que no ens correspondria i tot; això és sort!” “Ah, i que en aquesta reunió dels caps més brillants del món, la crema literària, la crema científica, la crema tout court, s’hi trobi si més no un Català!” Aquest Català era jo, com dic. Però sovint me’n trobava d’altres. I ens ajuntàvem. I allò era el súmmum! Allò era molt millor, allò era de passar del somieig a la factualitat! Del món dels opiacis desigs al de la feliç realitat acomplerta! Allò es tornava màgicament la Catalònia ideal, transportada als estrats superiors, als sublims estadis de la perfecció, del miracle fet contacte d’ànimes minuciosament sincronitzades per la llibertat. Quatre o cinc Catalans literaris o científics elevant el món amb la parla bella i exacta sense parió. Els Catalans som pertot arreu, prou ho sabeu; els Catalans ens trobem els uns als altres a qualsevol indret, a qualsevol vila o muntanya, o riu o desert; a qualsevol clot o cova o cau, per absurd que sigui el lloc on ragui, allí som. Els Catalans amb cara i ulls. Al començament només et trobaves Catalans ferms. Els foragitats de Catalònia, els Catalans valents i lluitadors que els nazis, que ajudaren els castellans en aqueixa tasca inhumana, foteren fora de la Nació (un exili que tothom creia que no duraria pas gaire!), i aqueixos rai, aqueixos eren tots Catalans cent per cent, la millor sang, la millor saba que mai no va nodrir Catalònia, l’esperança de la terra. Però, a poc a poc, els Catalans que t’anaves trobant eren producte del franquisme, de l’adoctrinament castellà, empeltats de les essències assassines del règim castellanista, i alguns et venien doncs ja folls, lloques, bords, amb el pinyol rosegat per les dentetes de l’avariciós escarransit enemic que tot ho vol per a ell; venien, alguns, fet i fet, doncs, ja fets traïdors. I ni se n’adonaven. I eren patètics. Aquella típica pobra dona que no sabia matar o abandonar el seu sudamericà que l’ataconava a mort si l’enxampava dient ni un mot en Català als seus dos fillets. Aquell pobre desgraciat que em deia que la seua dona (també sudamericana! Amb quin percentatge d’enverinament a la sang són capaços de fer la viu-viu aquell purriam de gent estòlida!), aquell calçasses repulsiu em deia que la seua dona el mataria si sentia que li parlava en Català a la seua filla, però que ell era molt viu, que es “revenjava” parlant-ne amb el gos! Ah, i el “valencià” dels collons de sempre, aquell provincià esgarrifós, aquell bocinet de merda tova sense mica d’urc ni de seny, completament venut a les tesis nazis dels qui precisament el volen anorreat i esborrat i oblidat del món, aquell estaquirotet tremolós, plena la pell lluent de secrecions grogues, llefiscoses, fètides, com moro fementit, condemnat pels esperits malignes que l’entrevenen i hostilitzen sense atur perquè és un maleït renegat, i que et diu que ell no, que ell és especial, que els Catalans que no hi comptin (de traïdor se’n ve de mena), que ell parla en “valencià”, i que el “valencià” és “subsidiari” i “per a anar per casa” i “per a entendre’s amb la família”, però que el Català “és diferent”, que el Català “té possibilitats”; però que ell, portador en cofí traucat de glòries florides als castellans, això és ell, “balenfiano de pro”. Carrinclonades increïbles. Dogmes boteruts i gegantins que s’havia empassats sencers i ara li empestaven sense remei les llordes entranyes. “Però si has vingut de Lleida, capdecony! Que no ho veus que els castellans t’han transformat només en merdegós lacai que els serveixi la tovallola quan se’t treuen la ronya i els paràsits i se’t caguen a les teues aigües, a les nostres aigües, que ens han robades com ens roben tot el que els deixem que ens robin?” “Balenfianos”, vós! D’on han anat sortint aquests ninots massa grotescs? Ni el foc no els vol. Us en recordeu? El poble baix, ignorant, en deia abans “valencià” del dialecte Català que parlaven, també deien “tortosí”, “eivissenc”, “fragatí”... però mai cap Català del sud mínimament educat en digué altre que Català. Hi havia, entre els Catalans del sud, l’esperança que fos cap a València on la llibertat de tota Catalònia es re-iniciés. Perquè allí el Catalanisme, encara que es digués, per natural localisme, “valencià”, anava representat sobretot pel poble baix, mentre que a Barcelona n’havia robada la direcció el burgesisme hipòcrita i missaire. I, en canvi, amb aquell politicarra que, amb els capellans i els franquistes fent-li la cancaneta, pujà a la superfície i hi foté el suro infecte durant vint-i-tants anys, com un cagalló d’aquells que a la tassa del canfelip no es vol enfonsar mai, com es va guerxar tot! El que no havien pogut fer els franquistes sols, que de pressa fou fet amb l’ajut dels pujolistes! Tot a l’inrevés. Per comptes de ser els valencians el ferro de la llança cap a la independència i la instauració de la república Catalana sencera i definitiva, són els valencians els qui han claudicat. Els que s’hi han cagat absolutament. On el poble baix entre els Catalans del centre mai no s’ha deixat enganyar del tot, el poble baix entre els Catalans del sud ara s’ha cregut fil per randa la merda franquista del “valencià epanó”, i els castellans han dit: doncs gràcies, tu; a la butxaca, tu; aquest Pujol ens ho ha servit en safata; sempre tan complidoret, el ridícul nap buf. I els han collits com albercocs podrits, i au, endavant, els han llençat a llur femer: augmentem-ne el podrimener, que el flagell terminal que volem esbarriar damunt el món l’empudegui una miqueta més. Car oi que ara els “valencians” ja puden també a castellà? Són els nous sudamericans venuts. Els nous indis enverinats i escervellats i enviats a lluitar a mort contra ells mateixos. “Valencians” bords, translúcids de merda tan evident, tots bastits de mocosa pasta immunda, els en sura i els en vessa per cada porus. Bah, qui els voldria ara, doncs? Se’ls poden confitar! Fora, home! Qui no vol la nostra llibertat i la nostra independència, qui ja es troba prou bé de dependent de l’enemic i d’esclau batut i insultat per l’enemic, doncs per a ell farà! Qui voldria ara tant de traïdor! Com si no tinguéssim ja prou traïdors a d’altres bandes de la Nació! Per què n’afegiríem milions més! Viatjarem més lluny i millor com més lleugers d’equipatge no ho féssim! Palès! Escolteu, vós! Amb aquests darrers quinze o vint anys la cosa s’ha espatllat de tal manera que... Em sap greu, però em cal reconèixer-ho. Odio els valencians amb totes les forces. Ja no en queda cap de sa. O prou ho sembla. Fa anys que no te’n trobes pel món ni un que valgui una podrida figa. No, però espereu-vos. Això dels “balenfianos” em treu de polleguera. On era? Ah sí. Doncs ja ho veieu. Les il·lusions i les esperances que es tornen delusions i desil·lusions. Tot en orris. Abans la gent de fora els deies que érets Català i tothom pensava en els heroics Catalans que plantaren cara al nazisme internacional. I feien bona cara, i t’escoltaven embadalits, i ho comprenien tot. Ara els dius Català i et diuen “ah, Barcelona, estranya arquitectura; ah, el Barça, quin equipet, no fa?”. Voldries insistir que els Catalans som alguna més que el Barça o que Barcelona. Però la gent n’està tipa, de sentir historietes de poblets sense prou collons. Què els diràs? Que el Barça és al capdavall un equip traïdor, que sempre ha estat dirigit per botiflers de la burgesia missaire, que ara no pas menys que abans? Que tenia no fa gaire oportunitat de crear una lliga europea, i una lliga Catalana, però que s’estima més jugar amb er Khaeng, amb er Merida, amb er Logronye, amb què em sé jo, amb castellans del gamarús més intens i carrincló, amb enemics enfonsats en la ignorància més vasta? Que no es creu prou gran per a jugar contra les viles i ciutats intel·ligents? Què les mires són molt curtes, que està empeltat de franquisme i que s’ha tornat un monstre de propaganda castellanista pertot el món? I què els diràs, als que fan equivaldre Catalans i Barcelona? Que Barcelona és alguna cosa més que un aparador per a turistes? Com els ho diràs? Si Barcelona mateixa es ven (aquesta és la paraula exacta: “es ven”, perquè és una ciutat venuda), es ven com a “paradís” per als fotògrafs i turistes que els agradi fotografiar edificis si fa no fa exòtics! I tauromàquies i flamencs! Què els diràs? Barcelona, no; Barcelona abdicava. Barcelona, de Català, ben poc, engrunes; aviat ni mica. Que tot hi és a nom de l’invasor nazi. Que el nazi castellà (uniformat i tot) hi és com a casa seua. Que cada llibre als quioscs i a les llibreries és en franquista. Que cada cinema i teatre només parla en franquista. Que tot s’ha acabat. Que tothom la troba ridícula, pretensiosa, pintada com una mona, “epanola” de cap a peus. Que, darrerement, fins i tot aquell “artista” merdeta, el Woody Allen, cada dia més merdeta, cada dia més venut, que fins una personeta de tan poc pes i tan merdeta, doncs, es pot permetre fotre-se’n, dels irrisoris barcelonins, i que els barcelonins rai, encara més cofois; babaus, burgesos, sense horitzons; que els pren els calers, i ells tan contents; que els insulta mundialment, i ells feliços; que gosa dir-ne, de la pel·liculeta (que deu ser una indecència, només cal veure els repugnants actors que diu que hi surten), gosa dir-ne, dic: Vençuda, Cretina, Barcelona, i ells trobant-ho d’allò millor: perfecta descripció; Barcelona vençuda i cretina; una mica dissimulat: Vicky (que és el llatí “vici”, he vençut, i doncs, vençuda), Cristina (palesament, cretina) Barcelona. Així s’han tornat. Mesells pallassos. Parant el cul. L’esperit corcat, parasitat i empestat pels politicarres traïdors. No hi ha remei. Cap politicarra al món no vol representar els milions de Catalans no reconeguts enlloc, embarrancats als llimbs infernals de la insubstancialitat. Pots cridar tant com vulguis: “Català, sóc Català!” El Català no existeix, i ara menys que mai. Quin fàstic, vós! Ja ho veieu: apàtrides desprotegits! Què altre som? I pitjor que no desprotegits: si mai vols empara, t’agafen i et duen a l’ambaixada enemiga, que els enemics castellans t’hi puguin aixafar i maltractar millor! Els insults llavors! La ràbia com et miren! Els miserables et malmeten tant com poden: és clar, ets un “epanó” de la categoria dels fàmuls, un mal “epanó”, els senyorets tenen dret a tractar-te de mancat, àdhuc de no prou “patriota”, patriota d’ells, és clar! Heu vist mai quina gentota tenen els castellans a les ambaixades? Aquelles monges castrenses, aquells militars tibats com inquisidors! Aquella purrialla que no solament no sap el meu idioma, sinó que el menysprea, i alhora el nega, com em pot representar purrialla així! Aquell merdegam de gentota són el meu enemic declarat! L’odi és mutu! El fàstic insuportable del contacte. Ni de la mateixa idea de posar-nos al mateix boldró. La proximitat del castellà m’aixeca butllofes! Enemic, osta, desa’t, lluny, desatansa-te’m! La teua puta presència, no trobo res a l’infern de tan ofensiu! Si només fóssim apàtrides, rai! Ni això no et deixen ser. Per força has de ser d’una nacionalitat o altra; ara, de la teua, mai! Això mai! Un Català reconegut, s’enfonsaria el món! És pot ser més desgraciat al món que nosaltres! Legalment representats justament per l’enemic que ens vol esborrats del món! L’enemic que ens fa tot el mal que pot perquè ens morim tots plegats d’una puta vegada, sense deixar memòria! Sense que ningú se’n pugui recordar mai de res que féssim! Morts, colgats, oblidats. L’enemic que tergiversa la història i així la ven al món; s’arroga els noms i els fets de la nostra geografia i els deteriora i els empastifa, castellanitzats, i així els ven; ens tracta d’esclaus sense drets; diu pertot arreu que només som bons per a vendre, per a torturar, per a colgar sota les cendres de les ruïnes del que fórem, tret que mai no fórem res, és clar...! N’hi ha per al suïcidi, n’hi ha per a qualsevol vaitot. Què fer, si això no? Home, pots deixar-ho córrer tot. Vols estalviar-te tantes de contínues cruels burxades a la nafra; dius: “saps què? ja s’ho fotran; més em val d’esdevindre alguna altra cosa.” Llavors feina rai, t’has de fer d’allò o d’allò altre; si pot ser, hoste humil d’una nació que no faci gaire pudor. Ara, si ets del morro fort, si vols mantenir-te tretze són tretze, nominalment Català, ah, aleshores! Mai no l’endevines! Totes les bruixes de la rancúnia se’t llencen sobre a escorxar-te l’esperit! Més val que et pengis cada cop que dius qui ets: que ets el que ets, que ets Català! Tothom t’insultarà amb tota la barra, sense pensar-hi dos cops! Car ningú, ningú no et vol altrament que com els altres t’han venut (t’han venut, perquè els Catalans som esclaus que els castellans se’ns venen pel món amb el catàleg, amb l’etiqueta penjada al cul dient de nosaltres el nom i el preu que a ells els roti), i per això tothom al món enganyat i content, els dius Català i de seguida interpreten que ets justament el contrari: justament el que més horror et fa que et diguin que ets, el més menyspreable imaginable: “spanish”! Sant tornem-hi! No solament no et volen reconèixer com el que ets, només et volen reconèixer precisament com el que més fàstic, horror i odi et duu a l’esperit: et diuen tranquil·lament d’“spanish”, i és com si et clavaven al cor un ganivet rovellat i s’hi rabejaven rebregant-te-l’hi! Politicarres sense gota de catalanitat a l’ànima. És que així està muntat el sistema: només hi té veu el traïdor. L’ocupant i el traïdor. Un que no sigui ni ocupant ni traïdor, per definició és terrorista, en aquest sistema malalt, només pensat per a fer-nos desaparèixer definitivament. El qui vota en aquest sistema trucat, o és traïdor, o és un pobre desgraciat que no sap el que es fa. I mai no veus enlloc cap politicarra dels “nostres” aixecant la veu que a això d’“spanish” els castellans no hi tenen cap dret, en tot cas no pas més que les altres nacions de la mateixa àrea geogràfica. Però és que els deixem ser mitgesmerdes sense vergonya, i ningú al món no els atura les grapes avaricioses. Ho volen tot per a ells. I als altres que els bombin: o es dobleguen ells mateixos o els doblegaran ells, per això són els mitgesmerdes més mitgesmerdes de la península! S’arroguen el terme geogràfic que pertany a tots els qui hi fem niu, i els altres què hem de fer? Callar? Els hauríem d’esclafar tots plegats, estanyar-los, estroncar-los tanta de boja mania d’arrogar-s’ho tot, d’endur-s’ho tot cap a llur raconet merdós, com si els altres no tinguéssim dret a existir! O castellans o morts! Així ens va. Ara dius pel món que ets Català i ja tothom fa mala cara, com si pudíssim. Catalònia, molts l’han visitada. Cap diferència amb “spain”, no troben, no. L’enganyifa, monumental, ha xopat cada esperit, com una malaltia d’aquelles que ja no et pots treure de damunt; la propaganda martellejada sense aturador ha fet forat: i nosaltres desapareguts per sempre més en aquest forat del no-res. Sovint... hà! Al contrari, pitjor. Ens troben que som mal “spanish”, que no som prou bons “spanish”! Només ens mancava aquesta. Afegint vidriol a la nafra! No us heu trobat mai aquells imbècils que et diuen seriosament que els Catalans ens hauríem d’esmenar, que hem de complir les expectatives del que els castellans tramposos i usurpadors anuncien amb els nostres diners al món: que no existim, que allò dels Catalans és cosa de riure, de quatre carallots de poble que volen un nom “especial” per a llur equipet merdós de futbol; que ningú no parla ni ha parlat mai aquell dialecte malsonant; que “spain” és monolíticament feixista castellà. I prou, s’ha acabat. Ho diuen els castellans, i els castellans parlen “spanish” i representen tots els “spanish” i vés-te’n a la merda i no emprenyis més, Català inexistent! Així hi ha malparits que vénen a casa nostra i ens critiquen de ser Catalans! Tornen i te’ls trobes i n’hi ha que gosen queixar-se que hi ha “massa” de ràdio en Català, quan hi van, que “allò” del Català és exagerat, que una cosa “local” caldria moderar-la, que arribés només als poblets, que au, que amb això tothom content, que volen sentir “spanish” a “spain”. Ah, i els que et diuen que hi anaven a aprendre castellà (“spanish”, en diuen, il·lusos!) i troben que l’accent és inacceptable, que l’accent Català (volen dir l’idioma Català, la llengua Catalana, però els Catalans mateixos, covards de merda, no gosen parlar-los en Català, no gosen ser valents i dir: “No, collons, badocs! Això és Catalònia, això és la terra dels Catalans! Aquí es parla Català, una de les més importants i històriques llengües del món!”); no, per comptes d’això, fan la vida fàcil als colons. Collons amb els colons! Els colons encantats. Enlloc no troben gent més servil, ramats de lacais sense orgull pertot arreu, fent-los la gara-gara. Vénen de fora, i tantost campant-se-la. Ningú no els treu a pedrades, ni a trets, ni tan sols a raonaments; els Catalans bavosos se’ls aplanen, se’ls estiren davant, els serveixen de catifa damunt els gargalls i les caguerades, no fos cas que als colons se’ls embrutessin els botins amb la nostra terra tan merdosa que només es mereix que vinguin els ignorants salvatges de fora a violar-la. Pse! Sí, home, sí. Ja us dic que els darrers Catalans de debò foren tots foragitats quan els nazis guanyaren la guerra. Un se’n cansa, de ser Català pel món. Massa anys de fidelitat que ara ningú, o gairebé, ja no reconeix. Dieu: “Sóc basc”, i tothom us respecta. Quina ironia! Els bascs, els que sempre foren els pitjors arroplega-pets dels castellans, els que els feien ben sovint les feines més brutes, i ara són els herois de la resistència! Missaires, dogmàtics, i ara s’han guanyat l’admiració del món! Però ah! És que ara un basc lluita per la seua nació, un basc arrisca la seua vida per la llibertat. El poble que lluita per la llibertat no pot ser terrorista; l’únic terrorista llavors és l’estat que vol, amb armes molt més poderoses, vol escanyar aquell crit de llibertat. Això gairebé tothom ho entén, al món. Els Catalans, en canvi? Merdes tots, acomodaticis, gastrònoms, “arquitectes”, tous d’esquena, reverents, súbdits, figuratius, aparadors per a turistes. Cagats. Un poble que no lluita per la seua llibertat no té dret a la llibertat, a cap llibertat, no té dret a cap consideració. La gent se’n fot; la gent et menysprea. Me’n recordo aquell prefecte que deia: “Els Catalans, ecs! Qui fotrà cas dels Catalans! Acollonits de merda! No veus pas mai els Catalans agafant les armes! No són corsos, no són bretons! Són pacifistes. Pacifistes pidolaires. Qui donarà altre que un mastegot a un pidolaire pacifista! Recony! És pot ser més ridícul!” Tota la raó que tenia, el malparit torturador! Hem caigut tan baix! De ser un dels pobles més ferotges de la terra, a ser dels més cagats i ridiculitzats! Tota la sang valenta fou foragitada, ja us dic; només romangué la púrria col·laboracionista, covarda, comerciant, aprofitada, com se’n diu? sapròfita. I els descendents no han après res, massa enverinats segurament pels mitjans de la burgesia botiflera, mitjans venuts, a les ordres del castellà: i doncs tots acastellanats, tots falangistes, tots franquistes, tots feixistes, nazis. Escrits en un Català degenerat. La televisió, si mai n’he vist un bocinet per internet, no s’hi entén paraula; els meus fills, ningú, no hi entenem borrall: tot el que diuen sona lleig, adulterat, a castellà. Escolteu, cada vegada que he tinguda la il·lusió que potser faríem alguna cosa, les forces de la reacció burgesa i missaire ens han esclafat. És que fa setanta anys que els castellans no han tingut necessitat, ni una puta vegada, d’enviar llurs tancs! Allò ens hauria tornat a posar al mapa i a la consideració del món. Massa covards. I ara no hi ha remei. Massa tard. Ara hi ha la massa invasora, castellanitzada, feta nazi: la que vol el nostre anihilament, la que ens vol esborrar definitivament. I aquesta és la que mana. La majoria el mànec. Això vol dir “democràcia”: l’eliminació de l’envaït. Pitjor que no el càncer. La majoria guanya, la minoria mor. Al càncer almenys, si la minoria lluita, pot guanyar encara la vida. La “democràcia” dels castellans era el tret al clatell. Tot el que ens mancava. Erts. Ni piu. Us en recordeu en acabat que el nazi castellà Franco es morís al llit? Entre tots aquells darrers assassinats seus que va cometre impunement, tot i el rebombori a certes publicacions del món si fa no fa esquerranes? I llavors doncs que el sanguinari palter estirà la pota de tota manera, i els falangistes, ai, pobrets, es quedaren sense amo, i anaven de bòlit, i hom ho aprofità, la gent ferma (encara en quedaven!) hi va veure una escletxa d’esperança cap a la llibertat: i als carrers Catalans hi hagueren totes aquelles manifestacions multitudinàries...? Allò ens duia il·lusió, allò ens reconciliava amb casa nostra, allò ens feia fer esmolar les armes, allò ens feia preparar els viatges de tornada. Però de seguida els traïdors s’ho vengueren tot per quatre llenties corcades. Què parí llavors aquella ressonant muntanya? Molta fressa i gens d’endreça. Tant retrúnyer, i ens cagà el ratolí ronyós i arnat d’aquell botifler Tarradelles, que havia pactat amb els falangistes castellans que l’únic que demanaria era potser que els àrbitres de futbol xiulessin menys contra el Barça i que el Barça pogués així guanyar una lliga (!), que amb això ja en tenien prou els Catalans, que el verí feixista ja els solcava les venes per comptes d’estrènua ardida sang, que amb aquella innocent enganyifa doncs ja s’atiparien tant que potser tots els catalanistes es moririen de l’enfit i tot. Que aleshores els Catalans tindrien tanta de bona voluntat envers els castellans (perquè els àrbitres castellans eren tan “senyorívols” en afavorir ara menys els equips més madrilenys i doncs més declaradament feixistes) que potser ja el Barça i l’“epanó” es fondrien i es dirien “epanó i prou”, i tothom, cada Català, es tornaria tan “epanó” com els mateixos “balenfianos”. Carrinclons de merda tots plegats! Quant a aquests pobres desgraciats, els “balenfianos”, i els “tan calmats” de les illes, a tots aqueixos ja no els quedava prou nervi ni per a demanar sinó engrunes del que caigués als “altres”: als extremenys, als “riokhanos”, als què em sé jo! Tant se val. Quin escàndol. Quina misèria. Quin enfonsament. Oh, però tot d’una (us en recordeu?) qui s’ho hauria cregut? Hom se’n feia creus! Perfecte! Quin sant s’ha penjat? Heus ací el miracle sobtat d’una nova avinentesa d’esmenar el patafi! Es veu que llavors els nazis castellans trobaven que no en tenien prou. Havien perdudes aquelles engrunes i les volien recobrar fos com fos. Eren uns nazis més rucs que no els altres nazis, eren de la casta intrínsecament imbècil dels militars, i ara s’enyoraven de les carícies al cul que els feia el Franco i es volien barallar amb els altres feixistes, els falangistes que havien pactat amb els cagadets burgesos missaires. I van cometre la gran bretolada d’alçar-se, com si fossin un altre Franco, sí, sempre aquell sanguinari espantall, llur heroi. I atacaren aquell cau de nazis, el “parlament” castellà, i, com rèiem tots! Aquell merder ens donava la gran esperança, vèiem amb il·lusió que l’ocasió era perfecta perquè els Catalans se n’aprofitessin! Ara era l’hora d’aixecar-nos contra l’invasor nazi. Ara calia prendre possessió del material dels militars, a casa nostra sense amo, ara calia repartir-ne les armes entre els Catalans! I, en canvi, què? Els Catalans degenerats tornen a guanyar. Surt aquell maleït botifler de Pujol, aquell home físicament repel·lent, moralment una porqueria, un tartuf, un banquer, i fet i fet el pitjor traïdor que els Catalans han hagut de patir durant centúries, i doncs què fot? Se’n va corrents a estintolar i falcar aquell franquista grotesc, el borbó! Des de Casp que no havíem estats traïts per gent de casa d’aquesta manera tan nefasta! Ser Català al món, ja us ben dic, s’ha tornat una feinada. És feina desagraïda. Arrufen el nas. Els dius: “és que els Catalans...” Una nosa, diuen, una nosa. Un poble que voldria el que no se sap guanyar amb l’esforç calgut. No hi ha sopars de duro. S’ha acabat. Es van treure de la màniga aquell homenet que era perfecte per als designis dels invasors. Xirinacs, que quan es va suïcidar va reconèixer que l’havia cagada de mig a mig. Deia que els Catalans som tots missaires, que els missaires no aixequen la mà contra l’enemic, que, si l’enemic els vol anorrear, doncs millor, au, que els anorreï l’altra galta. Això és una bestiada, però ja m’entenc. Un poble que per comptes d’armar-se per a la lluita que el dugui a la llibertat, para l’altra galta, que li fotin un segon mastegot encara més letal que no el primer, només es mereix ser la riota. Que és el que som els Catalans, la riota. Un poblet de gamarussos enganyats pels burgesos botiflers i missaires. I contents que hom ens enganyi, parant l’altra galta, indeed! Se m’acaben les esperances, escolteu. Ja no tinc ni esme de dir encara: “guaiteu, sóc Català.” Ni jo ja ni mig m’ho crec. Català? Això vol dir què? Que sóc un seguidor del Barça (hà!), que sóc un gastrònom (ecs!), que m’agrada el Woody Allen (ecs!), que parlo “spanish”, que sóc mig “torer”, que ballo “flamenc” (ecs, ecs, ecs), tot plegat, que me n’entenc de gitanades? Que de vegades em faig el folklòric i parlo patuès? Car això s’ha tornat, ser Català pel món. Mai no m’hauria pensat que m’avergonyiria de dir-me Català. Tot i que encara me’n dic. I me’n diré quan em moriré. Però tindré la impressió que amb mi es mor el darrer Català. És la impressió que té cada Català desvalgut que es mor i no veu que cap altre Català faci continent de moure ni el dit petit. Desarmats, desesmats. Heu sentit que els falangistes instal·lats a Barcelona han donat el premi literari a un representant dels castellans que es veu que escriu que el darrer Català es mor gratant-se el nas i menjant-se el moc? Això és el que desitgen els barcelonins! Veure el darrer Català degenerat acabar-se, espitxant-la de la manera més abjecta. A això donaran el premi. Mai al llibre que digui que el Català no morirà mai, que el Català tornarà a engrapar les armes, que el Català sabrà guanyar-se la llibertat, que, com el president Companys, morirà per la llibertat. Això qui ho premiaria? Això, tothom se’n riu, tothom s’ho passa per la carranxa; els gastrònoms se’n riuen, els “arquitectes” se’n riuen, els “vicky cristina” se’n riuen! Els “bilingües” se’n foten el gran panxot! Tothom se n’esclafeix! Els “progressistes”, els “socialistes”, els “comunistes”, els “verds”, tota la purrialla “pseudo”, se’n pixen als calçotets! Els botiflers s’han fet els amos. Aliats amb els invasors ja instal·lats com el darrer càncer, ho maneguen tot. Es donen premis ells amb ells, es reparteixen el robat (el que els castellans no s’enduen a llur cau de lladres), i els Catalans els ho aplaudeixen amb flascs aplaudiments de mesell poble espoliat. Car fins a quin punt es veu que volem exactament el que volen, i el que volen que vulguem! Que fàcil els ho posem! Volen “pacifisme”, volen “tolerància”, volen “llei i ordre”, volen “constitucionalitat”, volen “convivència”, volen “bilingüisme”, volen el franquisme institucionalitzats fins a la medul·la, mai més desencastable. Això volen. I això justament es veu que és el que volen els Catalans. La “democràcia ben entesa” dels castellans. Se m’han acabades les il·lusions. Cada any pitjor. L’última vegada (un ja no sap on agafar-se), veient al Parlament Català la unió dels partits Catalans signant un projecte d’Estatut que el món trobava exemplar... Tornava a poder dir: “sóc Català”, i tothom em tractava com cal. Ningú amollant cara de fàstic. Em tractaven com si era persona, com si era gairebé un basc. Però que poc va durar! Un estatutet (sense exèrcit, sense república, sense llibertat, sense independència), no gran cosa, però almenys ens donava un nom reconegut i certes possibilitats d’eixamplar la cosa... I, tanmateix, que ràpidament, oi, l’estatutet fou convertit en està-taüt; el botifler Mas (del partit dels traïdors regionalistes) assestà la primera coltellada a l’estaferm. No estava gaire ferm (aquell estatut), i ara la coltellada traïdora del traïdor Mas l’enviava a l’altre barri – d’ençà d’aquell dia “pujolià”, tot ha estat cantar-li les absoltes. I “uf!”, el bleix es va sentir fins aquí i tot. Com van respirar els altres: els pseudo-socialistes Catalans, com es van treure un pes de sobre! Algú els va passar davant de traïdor, ells que són traïdors fins a l’ànima podrida. Ells que es diuen socialistes i van contra la societat autòctona (!), només defensen la societat invasora: l’avançada feixista instal·lada com un càncer letal entre els Catalans ja malalts d’última mort. I (es veu que no en teníem prou, que encara no havíem rebut prou, que ens mancaven galtes per a parar!), llavors doncs, com aquell traïdor Carot ens va bufetejar a tots! I amb quina insolència! Amb quina agressivitat! Quin revés insultant a tots els Catalans que volíem la independència, i ens havia decebut, ens havia fet creure que és el que ell també perseguia! Politicarres de merda, no m’enganyaran pas mai més! Esquerra Republicana era un partit on tots els que volíem la independència hi vam caure com al bertrol. I ell ha agafat el bertrol ple d’independentistes ensarronats i l’ha deixat marinar a la claveguera perquè ens hi moríssim tots. En quatre anys l’ha convertit en un partit refugi per a ex-pujolistes destrempats per tanta de missa i beateria dels regionalistes. El vau veure com es desfeia? Com la seua figura, si fa no fa d’humà panxut, es tornava bossa boteruda tota curulla de cagarrines? El vau sentir (i no us van caure les orelles d’incredulitat?) com va presumir d’haver desarmat aquell petit raig d’esperança que es deia Terra Lliure? No us vau haver de tapar el nas quan vau veure com es vinclava a besar el cul de l’amo; quan els castellans li ho van manar, com li va mancar diarrea per a desdir-se d’haver fet costat als lluitadors bascs? Com es va posar immediatament, gastrònom ell, ploramiquetes ells, penedidet ell, del costat dels terroristes castellans? Com va fer un estranger falangista president de la Generalitat? Com es va fer dir Khossep Lluí davant una gossada frenètica de castellans? Quina heroïcitat! Aquells partits polítics (els únics permesos pels castellans), què se’n pot esperar. Cap ni un amb una mínima voluntat de llibertat. Han anant fonent cada esperança, han anat fent malbé cada il·lusió. En lloc d’encendre, apagar. No hi veus enlloc foc de coratge que encengui la rebel·lió contra l’ocupant. Cada politicarra que treu el nas ratat, l’únic que fa és sembrar pors, acolloniment, pacifisme: “Uh, quina por! Si cridem gaire, vindran els castellans i ens envairan!” Com si no haguessin ja vingut i envaït a cor què vols, els castellans! Com si no ens haguessin trets ja a tots de casa! Fins al Parlament Català ja es pot parlar en franquista! Anem a recules! En franquista, com abans que es morís el gran heroi dels castellans, el sanguinari dictador Franco! Ja hi tornem a ser! Uns quants anys de parlar molt i no fer res, però ara ja en estranger i tot. S’ha acabat, doncs. Ni aquell Parlament, que ens havia enganyat amb un acte d’unitat i en Català, no te’l pots ara guaitar. Prou. A qualsevol moment et pot sortir un castellà, i llavors què collons hi entens? Allò d’aquell dia, aquell dia d’unitat exigint ensems més llibertat, era tot foc d’encenalls, uns darrers quiquiriquics cap a la galeria. I això d’ara és la “democràcia” triomfant: la democràcia dels castellans, on només tens dret a deixar-hi parlar castellans, i traïdors que parlant en Català obeeixin les lleis dels castellans. Els Catalans de debò, exiliats, morts, al manicomi, a les presons, “terroristes”, callant. I tot vigilat per una policia traïdora que fa el joc a l’enemiga. Cul-i-merda, les dues policies. S’ha acabat, s’ha acabat. No trobeu? Catalans amb els quals puguis parlar-hi francament, ja no se’n veuen, no... Ja no en surten. Tots els que surten del galliner, ja vénen plens de pugó castellana, i no se la saben pas espolsar quan són fora, i ja els veus que se’n tornen al mateix galliner amb els mateixos paràsits, i encara complaguts, a atrapar-hi més paràsits, no en tenen mai prou, au, som-hi, afegim-n’hi, que els empastifin i els plomin una miqueta més. Els heu sentits? Quin món referencial més estrany no traginen ara! Tot sona a castellà. Repel·lent. Qui els entén? Els noms que diuen, els llibres que llegeixen! Els vells deuen ser tots morts. O no els deixen sortir. Els deuen tenir tancats al manicomi, ja us dic. Referències Catalanes, mai. Dels històrics bons i antics, qui sap, se n’ha degut perdre la memòria; no se’n sent a cantar mai gall ni gallina. Qui vol recordar-ne el nom, les gestes? Home, amb prou feines si encara hi fumegen de tant en tant les tènues ombres... Alguns només els esmenten per a insultar-los. Apareixen en llavis de traïdors quan es veu que cal posar floretes. Floretes! I dir quatre mots adotzenats! Mots! Floretes i mots! Mai actes, mai res que sigui un pas de debò cap a la independència, mai cap cop de puny que inauguri l’acció! Macià, Companys, germans Badia, Pérez Farràs... Pedrolo... Tots aquells herois que enraonaven i raonaven tan bé! Esfumats. Com el record dels foragitats, els qui sabien i volien la independència, els qui els feixistes que vingueren de fora, amb els traïdors de sempre de còmplices, foteren fora perquè els volien morts; els foragitats que no tornaren més, mai més a un indret que s’anava corrompent sense remei, més i més corromput, més i més espatllat com els anys s’escolaven i ningú no trobava que valia la pena ajudar un poble que no s’ajudava ell mateix, aquells, aquells com si no haguessin viscut mai. La degenerescència... Ja no hi ha déu que ho aturi... No dieu res? Us he ofès? Ah, us havíeu adormit? Sí, ja ho sé; els de la ceba ens fem tan feixucs! Lamentables. Fora de to, fora de moda, passats; residus, escombraries de la història; deixem enrere una ferum de carronya; ens put l’alè, ens put el cervell... Per què no ens colguem en cap femer? Allí només no hi faríem el paperot. Altrament, qui vol atansar-s’hi? Quin mal efecte! I el tuf! Puputs! Estridents, cacofònics. Rots agres quan xerrem sense solta ni volta de batalletes sense importància. I per què voler ser com l’altra gent? No en tenim prou sent el que manen que hem de ser? Qui s’ajup, que rebi. Au, a parir panteres, Catalans. Arruix, sobreu. Pets ambulants. Què hi foteu encara monejant, empudegant entre els elegants, els moderns, els “progressistes”, els gastrònoms, els “demòcrates”? No, tu, fora; els de la ceba, la pudor. Terroristes potencials. Voler tornar a tindre el que a hom li han pres i continuen prenent-li... Això és escandalós! Quina idea terrorista! El que cal és pacifisme, el que cal és callar, fer el que et diuen de fer els autoanomenats “elegants”, els “mundials”: et fas castellà i et mors. I t’esborres. No cal que t’esborrin. T’esborres tu mateix. Fes-los aquesta feina i tot. Com els “balenfianos”. Ells saben de què va. Això és ser modern. A la merda ta mare, ton pare, tots els teus: antigors. No sabien el que es deien; allò que parlaven, patuès: no prou elegant, no prou progressista, no prou arquitecte, no prou gastrònom, no prou democràtic, no. No prou vençuda i cretina Barcelona. Era de poble. Era de segona classe. Era de persona sense to, de segona categoria, de persona sense dignitat, no pas digna de tindre els mateixos drets que té la gent com cal; era d’animal equivocat, d’error de la història. Totes les idees que els nostres tenien, tots els fets que acompliren al llarg dels segles: res, esborrats pels usurpadors. I ara doncs tothom al lloc que li pertoca. Per què hauríem de pretendre tenir els mateixos drets que tenen els que ens han robats els nostres? Només un clau en treu un altre. Això et prediquen: vols el que tenim? Hauràs de fer com hem fet. I això és costós. Cal anar-hi a sang i fetge. Aquest és el programa: no hi ha res gratis, no hi ha res de franc, tot és de Franco. Encara no ho entens? Qui et vol mort, si no l’atures, et té mort. Així ens han enverinat. O ets assassí, o mors a urpes de l’assassí. Ens tenen per la gola, i ens escopinen a la cara. I cada dia les mateixes ordalies. Insistents. Refregant-nos a la cara la mateixa merda. Així acceptem que se’ns tracti: tot el que som, tot el que serem, tot el que fórem: ignominiós, marcat per la ignomínia, sense cap vàlua, al contrari: vergonyós. I la solució és acotar el cap, dir “sí, senyor”. Com els maleïts polítics que ens ha tocat, tots col·laboradors amb l’enemic, tots denunciadors dels qui voldrien la llibertat, dels qui voldrien la restauració dels nostres drets robats pels castellans. Estic amargat. Més val que em mori... De què servim? Per a callar: això vol tothom que fotéssim d’una puta vegada. Callar. I això farem, això farem. No emprenyarem mai més ningú. Prou noses. No caldrà que ningú més ens faci cap més ganyota de disgust. Ja en tenim prou. Ells ja se n’han cansats, de sentir-nos; i, nosaltres, de dir res a les parets. Bé, vós. Doncs... Bona nit. Ja ens veurem. Ja parlarem de l’Obama. Ja parlarem del Pútin. Ja parlarem del xinès, em diuen que no el pronuncio mai prou bé. Parlarem de temes menys avorrits, teniu raó. De temes que no ens interessin gaire, però que siguin actuals, que toqui parlar-ne, que vagin amb el temps. Parlarem sobretot de les llibertats dels altres. Sempre dels altres. Mai de la nostra. La nostra, puh-ah! Això qui voldria tornar a sentir-ne parlar! Fa de pobletà, fa de poc “progressista”. Voler ser lliure, independent, quina inutilitat! Lliure, ecs! Tan bé que s’està així, ben cagat! Ja em perdonareu. Tinc la boca seca. En arribar a casa em prendré un altre estomacal. Au. Siau.