A la finestra del tren, observant fredament

Oït (28)

A la finestra del tren, observant fredament com Catalònia és definitivament assassinada. Copiat dels diaris d’ahir: “L’escriptor gironí Follet Ferrandis (Sant Esteve d’en Bas, 1917) va guanyar ahir, dimarts, els 6.000 euros del Premi Zep Boterut de vil prosa Catalana gràcies al vil llibre ‘La xerrameca’. Per la seva part, la vil xarnega Merduca Gorres (Pilipines, 1843), amb ‘Gord cagot’ és el nou premi Nabidaf, el guardó més antic de les vils lletres castelladres, dotat amb 18.000 euros.” O dit millor: Per als vils burgesos botiflers una vil xarnegada val tres vegades el que val una vil Catalanada. ~~~~~ Me’n record ara mateix què els vaig dir ara fa anys, als de la “lliga del bon mot” un dia que em tocaven els collons: Que es fotessin la llengua al cul, que a mi, de totes les lligues sempre funestes, l’única que no me la portava espantosament fluixa era la “lligacama”. ~~~~~ “El nombre i el malastre abaten el bon dret” – diu en Fred Mistral dels Catalans. El nombre dels nostres enemics: funesta marabunta qui ens treu de casa; els castelladres eren quatre gats escarransits... per tal com la cosa de robar ja els venia de mena, es veu que tingueren la brillant idea de robar el nom de “merdanyol” als altres merdanyols... ei, i tot de sobte, heus-te’ls, de quatre gats esgarrapats esdevenen marabunta d’infecció. El malastre: el malastre és l’afegitó de tindre’ls per veïns... així els és més fàcil l’invasió. Resultat: el nostre bon dret esdevé fatalment trepitjat. Cal lluitar contra el fat advers. O ja posar’s panxa enlaire que ens clavin el darrer ullal del postrem verí. I llavors, pel fet que hom ens malanomena de “merdanyols”, el món no comprèn que, per comptes d’atacar’ns a mort, hauria d’armar’s i armar’ns perquè ens protegíssim de tant de xarnec. No som merdanyols; això de merdanyol s’ha tornat (d’ençà del robatori primigeni) un nom podrit que només disfressa un castelladre. Efectivament, no som merdanyols perquè ara el nom ha degenerat catastròficament, i ara pertot vol dir castelladre. I tanmateix els castelladres ens en farien dur els papers (de merdanyol). Això vol dir que... Som desgraciats libel·lats! Els libel·lats no són gaire millor que botiflers; amb prou feines millor que maleïts traïdors. Hauríem de cremar en massa tots els papers que ens volen emmerdanyolejats, acastellanats, encastelladrits, enxarneguits, encanfelipits... Fogueres d’alliberament! Tothom que cremi doncs ara mateix cap paper que l’identifica d’enemic. Fogueres, fogueres! D’Alacant a Perpinyà, arreu, del Torricó a l’Alguer. ~~~~~ Amb la sang de Catalans foren guanyats vasts territoris universals... i llavors els castelladres, traïdorencament i avariciosa, sota capa d’una ficció infecta anomenada “khepanya”, vingueren a robar-ho tot plegat. Ah, com clama revenja tanta de sang Catalana vilment enllordada pels lladres assassins! ~~~~~ Patètic conflicte doncs entre nacions qui s’odien de ferm. I ací: confrontació paròdica entre Catalans angèlics, adònics i ardidament guerrers, contra els grotescs covards cosons castelladres, geperuts nans temorecs, sempre entre racons i foscúries, diabòlicament i coquina amagant llurs escarransides micoies en arnats esfilagarsats sarrons de tinyós subreptici lladregot, ecs. ~~~~~ Com els dos pobles s’acaren a la vida? Comencéssim pels collons, donadors de vida. Els merdanyols en diuen c [ojo] nes; les dues “o” peludes fins i tot, si vols, però la tita: “j” (!) t’ho diu tot: torts, destrempats, trists, supersticiosos, a favor de la mort, militaristes, simiescs... Nosaltres; c [ollo] ns, dues “o” molt més peludes, però trempant i ben dobla: “ll”... (!!)! amb el capoll regalimoset al capdamunt: la joia de viure, creadors, amatents, artístics, epicuris, freds observadors de la mutívola, inversemblant, realitat; la vida! preparats per a cardar’ns-la de valent! ~~~~~ En canvi, d’on ens surten a amargar’ns el rabeig els copròmans, copròfils, buròcrates de l’enemic qui parasiten “la Kheneralidà de Cataluna”? Allí els tenies: efeminats, greixosets, baixets, lletgets, germans bessons d’un altre d’aquells venuts “presidents” qui gastem ara, com l’“honorable rai”, qui, cofoi, pocavergonya, va a missa cada jorn, i sobretot en honor dels castellanufes umflats i llurs mercenaris qui els resistents han morts ahir en fetes molt glorioses que quan les copses o capeixes (les ous a cap tren o les lliges en vils paperots damunt el muscle d’algú al mateix vagó) t’omplen de felicitat. A missa ni a null altre acte de palterada general, però, és clar, mai no els hi veus... mai no els hi copses que hi vagin per a fer cap honor als nostres herois, als nostres, al capdavall morts avui barement i traïdorenca pels fastigosos ocupants en pseudorevenja per les morts que ell ahir aitan honorà, per començar, amb misses i més emasculacions d’una ciutat mesella, ensarronada i massa farta, plena de vomituricions... No, maleïts! D’empertostemps només els romanen, rancis, ultramastegats, els mateixos penjaments de munició, vull dir, de reglament, per a la (mala)caracterització dels nostres magnífics defensors... Insulten tan grollerament els nostres com adés llepaven el cul (la virulent merda pòstuma) dels morts dels enemics. ~~~~~ Tothom qui va al merdís altre que a signar-hi també (en acabat de fer-ho a la nostra capital) el tractat pel qual els merdanyols són per sempre més interdits de fotre merder a ca nostra sense conseqüències d’immediat contracop letal, és a dir, el qui va al merdís altre que a signar-hi la Independència, és un traïdor. Són doncs còmplices de l’assassinat de Catalònia totes aquelles mòmies abominables (Terradelles, Pujol, Mas, Morcilla, Maragall, Caguerot, Puigmerdós, etc.) qui col·laboraren amb l’enemic. En cap nació amb cara i ulls no anaven enlloc altre que a la presó. ~~~~~ Els castelladres hi són en fals; hi són (i s’hi estan i s’hi troben, i pitjor s’hi han de trobar) en fals. I a qui hi és en fals hom li fa el buit. Ningú els respon en castelladre. I llur carrinclona afecció per l’invent feixista que en diuen epana és ridiculitzada en extrem. Tantost diuen, com solen, tantost xafallonegen i papissotegen en llur irrisori algaraví, tantost ganyolen i diuen: “Nofotro lo fepanole...“, hom li retreu i l’abuixeix: “Fepanole, tu, desgraciat!” Car estranyament, tot i l’odi que els portem i vist que els veiem com al més repugnant foraster, encar pretendrien que som la mateixa merda qui són ells. “Fepanole, ecs!” ~~~~~ Això voldria doncs dir: Odiéssim encara més els epanole; fugíssim encara més dels epanole; foragitéssim encara més de ferm el flagell dels epanole. Ja raptats i engrillonats per col·laboracionistes i sucursalistes, ara vindrien llurs aconxorxats, els invasors, a esbudellar’ns amb llurs castelladres baionetes. Recobréssim amb odi ferotgíssim el partit de l’acció contínua per la Independència. És inimaginable que ningú pogués perdre res d’allò ja atès perquè ho defensa amb l’acció – al contrari, qui no ho defensa, no solament no guanya res de nou, perd el que ans havia atès. Quina caguerada irrespirable la col·laboració amb l’enemic! Qui reforma allò que ha nascut tort – l’únic que fot és allargar-ne la tortedat. Independentisme vol dir lluitar sense descans per tal de treure’ns l’enemic del damunt! Qui col·labora amb la força d’ocupació i amb el govern d’invasió és per definició botifler, traïdor i col·laboracionista acastelladrit. ~~~~~ Es veu que el castelladre ens ama fins al punt que ens vol abans morts que no pas d’altri. Ens vol tant que ens vol per a ell tot sol. Ens vol seus, i mai lliures (lliures voldria dir que no pertanyíem altre que a nosaltres mateixos). Ens vol absorbir, ens vol fagocitar, merda i tot, arestes i tot, fel i tot... Se’ns vol cruspir sencers. Se’ns en cruspeix bocins, per això ens fragmenta i divideix... mes si podia se’ns cruspiria sencers, d’una mossada, d’un glop, ni que llavors es morís de l’empatx. El castelladre ens odia perquè ens ama doncs massa? El castelladre ens pren per la seua dona, i ell abusiu com als anys de la inquisició. Com en tota lluita ultrancera entre parelles enemigues, el resultat sempre és el mateix: o ens mata o el matem. Primer ens confon per femella, potser perquè és tan “guàrdia-civil”, i tothom sap què són els guàrdia-civils: degenerats, adoctrinats a ésser malparits, torturats del cervell. Tothom sap per què van en parelles, perversos marietes molt goluts de tortura, amants de les corregudes de toros, per exemple, i el flamenc, i merdegades així. Els han venuda ans injectada al podrit cervell una imatge de la merdanya totalment feixista i se l’han feta llur, l’han assimilada de la coroneta a l’ull de poll. Però, és clar, al·lucina el castelladre. Car s’escau palesament que ni som femella, ni som femella acollonida qui es deixa batre sense tornar-s’hi, ni som (ni hem set mai, ni mai no serem) víctima fàcil. Anem armats, i cada dia millor. Qualsevol dia, les estisores de cosidoreta hostilitzada ens surten de sobte de les butxaques i es claven a l’esquena de l’odiós amant. No hi ha res com l’odi que doni verí i ràbia, i força i coratge, a aquell a qui hom tracta de trepitjar com si fos vil calàpet. ~~~~~ Odis doncs, dic. Qui vol castigar els qui odien, també odia, també els odia. Per què altrament es desficiaria per punir-los, fastigós estiracordetes? Guaiteu tots aqueixos jutges de les morals i els capteniments dels altres. Guaiteu-los, entronitzats, com ensenyen, farcits d’urc, llurs parts més innobles: llurs caps. Diuen que els jutges més assassins hi volen [a Amèrica mateix, on fóra anticonstitucional car no s’hi pot (sobre el paper) barrejar religió i govern] els deu manaments inscrits a cada palau de justícia. No sé si s’han llegit allò que llur déu vol i ordena en deu manaments d’odi on tot hi és negatiu. Hi diu: no mataràs. I per això aqueixos mateixos jutges condemnem totdéu a mort. Deuen llegir-ho estrany. Deuen llegir amb els ulls guerxats. Allò on diu “no mataràs”, hi deuen llegir “mata tant com puguis”, o “no matis debades, i si mates debades això rai”, i “no esmentis el nom del teu déu sinó debades”, car sempre tenen el nom de déu a la bava, entre els agres, corrosius, capellans... Ah, i hi ha l’odi dels “profetes de l’amor” – qui al capdavall exclouen gairebé totdéu de llur paradís (futur). No es pot ésser gaire més profeta de l’odi. No cal anar a cercar les croades d’adés. El papa de Roma predicant odi ara encar contra ateus, adúlters, afollaires i marietes. Per què tant d’odi? ~~~~~ Que qui en fa cas, de púrria aital? Doncs els esguerrats de cervell. [Però té dret a ésser el que vulgui – el desgraciat infal·lible, vull dir, l’infal·lible, l’ineluctable, desgraciat dels collons – i tant!] Ara, doncs. Qui és més culpable, el profeta de l’odi, o els rucs qui se’l creuen? I qui és qui per a repartir culpabilitats...? D’on et ve la potestat, jutge molt moral del cul merdós? ~~~~~~~~~~~