Odi perenne als castelladres. O saps què...? Que s’enfonyin llurs maleïts “privilegis” d’una puta vegada trau del cul amunt

Odi perenne als castelladres. O saps què...? Que s’enfonyin llurs maleïts “privilegis” d’una puta vegada trau del cul amunt. 1908... D’un llibre enciclopèdic en força toms editat fa cent anys – The Cambridge Modern History – això n’extrec: –Finalment, en l’article 13 del tractat, el rei d’Espanya hi declarava que, per raons de respecte a la reina de Gran Bretanya, acordava als Catalans no solament una completa amnistia, ans així mateix tots els privilegis llavors mateix gaudits pels castellans – “els castellans, de totes les nacions d’Espanya la més estimada pel rei”, segons el tractat. La lleialtat i el sacrifici dels castellans devers llur rei podia haver justificada aquella manifestació de preferència reial, mes cal prendre en consideració igualment que els Catalans, esperonats per un roent amor als propis furs, “and by their bitter hatred of the castilians”, i per llur amarg odi als castellans, havien fet tot el que havien pogut per tal d’intensificar l’antipatia que el felip ja els duia. Durant els anys d’en Peterborough (1706), els Catalans havien lluitat i patit per la causa de Carles, causa també esposada per Gran Bretanya – fou entre els Catalans amb qui sojornà fins i tot abans que fos declarat emperador, i fou a cura dels Catalans que deixà la seua dona quan per això va haver de partir. I tanmateix, bo i aixoplugant-se davall l’hipòcrita xerrameca del tractat, a Utrecht hom els abandonà als terrors del felip, qui féu ben poc per amagar l’odi (ben comprensible al capdavall) que portava als Catalans. Els privilegis que hom els “garantia” de gaudir eren els dels castellans, no pas els propis! I llur “obstinació”(com Bolingbroke decidí de dir-ne) fou pagada amb això: amb deixar-los sols i inermes davant la revenja. La cínica indiferència amb què els drets dels Catalans foren així ignorats fou encara més mancada de traça política si ho comparem amb la consideració que hom els atorgà per part de França a la pau dels Pirineus (1659). El resultat fou el que hom havia temut, i acaba d’adobar aquest vergonyós episodi connectat amb la pau d’Utrecht. Al juliol de 1713, després que els Catalans refusessin la submissió incondicional i a cavi doncs constituïssin un govern propi, les tropes del felip envestiren Barcelona, d’on, en pic l’emperador havia treta la seua dona, en el mateix mes havia retirades les tropes sota Starhemberg, d’acord amb un compromís separat conclòs a Utrecht el 14 de març de 1713 La seua proposta a favor d’una república Catalana independent no anà llavors, és clar, enlloc; només era per omplir el paperet – les intencions autèntiques del govern britànic foren revelades durant l’agost quan féu arribar un esquadró anglès sota l’almirall tory James Wishart amb instruccions d’anihilar si calia la “confusió” que hi havia a Barcelona – a part, també li fou manat de reduir a la força els mallorquins si fos cas que dubtessin de les condicions d’allò que hom els oferia. I és palès que les dues comeses havien d’ésser dutes a terme paral·lelament. En una data tan tardana com ara març de 1714 (a despit del comentari sarcàstic de Bolingbroke que la reina poc s’havia de veure encara obligada per les seues promeses en pic l’emperador Carles s’havia descartat del tron d’Espanya), en Cowper, en una qüestió adreçada a la reina proposada a la cambra dels lords, i aprovada pels lords amb una petita modificació, atiava a la continuació de la interposició anglesa a favor dels Catalans. Aquesta aprovació tingué si més no l’efecte de fer que Wishart fos ordenat d’estar-se d’aparèixer a la costa barcelonina de moment. La ciutat ardidament resistí contra els invasors de més a més reforçats per una flota francesa i un exèrcit francès sota Berwick. Finalment, a la matinada de setembre 11 començà un assalt general contra Barcelona. La batalla continuà tot l’endemà a cada carrer – hom podria afirmar casa per casa. La caiguda de Barcelona, que hom ha comparada amb raó amb la de Numància, és un tràgic final a aquesta història – els sobrevivents, malalts i nafrats, foren venuts com a esclaus. I, per ordre especial del felip, les mateixes senyeres dels Catalans foren cremades pel botxí plebeu a la plaça pública..