si ni en sap ni pot, fora

Desmunta, Caguerot Desmunta, Caguerot, Ets dels qui no aneu enlloc. Érets gairebé a la fita Mes per por de la garita Te’n tornes escaguissat I amb el mul massa cansat. Qui es penedeix d’haver muntat Poc té dret a abassegar la gropa. Només tens dret d’ésser a popa Al lloc que en diem “caganera”; T’hi rosta el cul l’onada escadussera. Guareix-te de la boja fal·lera De mai més pujar’ns al mul. No ens hi caps, colcaire ful. Qui munti fins on hom s’esbatussa No en té prou fent salts de puça I es pensi l’amo del món. Cal oimés que cada segon Maldi a enderrocar ja el tron. I ara moixina, pallús, I deixa fer la gent qui ensús I enjús batalla per ésser lliure, No pas per a fer’s veure i viure De sàtrapa tip i gormand. Desmunta, et diem; urpa’t lo gland Mes gica les regnes, nefand Panxut, i que cap altre almugatèn Més ardit, destre i valent Ens dugui a la independència. Impotència o incompetència, Tant se val, ço teu fa feredat; Ens tenies embadocats I, llavors, Caguerot, la vessaves. Et penedies i t’abaixaves A besar el cul del borbó I de tot altre xoriç fluix del corcó. Fotríem goig, Cagueró Qui enlloc no colques, Si no et cantàvem les absoltes. Abans les esperances totes toltes No tinguem, i hom balli polques Damunt els nostres cranis que el vent Despullava reguitnós i urent, Fot el camp, tu qui no vas enlloc, I a la caganera et buides, pilloc. Que a proa prou emproat Sense por de fer proeses Ens colqui per les mars enceses Les onades d’òlim mal fat Un altre qui, ferreny i trempat, Ens dugui al port definitiu On cascú encara hi és ben viu I hi gaudeix de la llibertat. (No pas on ens duus, Caguerot: A port de mala mort On tots hi som morts... o cagats.)